De lectura (98): Poesies i altres escrits, de Màrius Torres

Post fet en motiu del Dia Mundial de la Poesia, 21 de març

“Corren les nostres ànimes com dos  rius paral·lels

fem el mateix camí sota els mateixos cels”

(Cançó a Mahalta)

“És que la nit cruel, per haver-nos, envia

A  cada cor un somni més bell que cap matí.”

(La Nit dels vagabunds)

“Tots els camins de Déu són en el meu repòs”

(Calma)

L’obra de qualsevol poeta és indestriable de les seves vivències. La de Marius Torres (1910-1942) evidentment, també. Però hi ha vivències que marquen un corpus poètic i el fan peculiar, insòlit, aprehensible. És el cas de Martí i Pol, Ferrater, Biedma o Vinyoli. L’obra de Torres (un centenar i mig de poemes i una desena de contes breus) s’insereix bàsicament en un període concret de la seva curta vida: els set anys que va estar al sanatori antituberculós de Puig d’Olena (Sant Quirze de Safaja), des que va ingressar el desembre de 1935 i fins el desembre del 1942, moment de la seva mort.

Format en una família benestant i d’ascendència republicana  (el seu pare, metge de professió, va ser diputat al Parlament català i espanyol i defensor dels corrents de la metapsíquica) i influenciat per l’espiritualisme laic del seu avi i el gust de la música de la mare, que li va ensenyar tocar el piano; Torres se’ns apareix com un jove tímid, lletraferit, actiu en els cenacles cultes i musicals de la seva Lleida natal, que es decanta per la medicina i sense cap ascendència poètica clara. Amb aquest bagatge —va exercir poc temps de metge especialista en aparell digestiu—bassa els fonaments per esdevenir un poeta líric. Tot i algun conte i alguna poesia primerenca, serà al sanatori de Puig d’Olena on eclosionarà el poeta que duu dins i escriurà el gruix de la seva obra. Una obra on combina la poesia amorosa i simbolista, amb d’altres  de caire místic, de to cívic o patriòtic. “Jo crec que d’ençà que estic malalt he trobat la manera de viure que s’escau més al meu temperament” (carta a Mercè Figueres, 20.X.1937)

És evident que la seva biografia doten el personatge d’una aureola de poeta tràgic que el fan amable als ulls del lector. Però amb això no hi ha prou per ser escollit.  Home meticulós, retornava sovint als seus escrits per millorar-los i polir-los, bandejant aquelles peces de les quals no se sentia del tot satisfet. I es nota aquest treball rigorós en la seva poesia.

La poesia de  Torres té un marcat to melangiós, però de to positiu, diria que quasi alegre i, si no optimista, almenys, coratjós; enfrontat a l’adversitat que el va tenir postrat al llit, fent recuperació o fent repòs absolut durant molts mesos. “—L’eternitat és sols un Present que s’eixampla—“ Els altsibaixos de la malaltia també es poden resseguir en la cronologia dels seus poemes. L’amor hi és molt present. És un amor contingut, albirat, no assolit. Al sanatori, Torres disposava de temps per llegir i escriure. Per pensar  i debatre. Per escoltar música i tocar el piano. I sobretot, per enamorar-se i fer volar la imaginació i els desigs. “Mai una boca ardent no assedegà la febre / com la meva, esperant respirar pel teu pit” (La mort i el jove). I amb la mort constantment de companya. “La Mort passava en un matí d’abril. Tan alta / sobre un món desvetllat amb tots els noms florits” (La Mort un matí d’abril). Segurament aquest sentiment de dissort l’haurien fer caure en una depressió si no fos per la companyia d’amics i familiars i les seves profundes conviccions religioses. La figura de Déu apareix sovint en el seus versos, com una referència amiga i guaridora, que l’acompanya i el reconforta. “És que més que el futur, Déu meu, em costa / rendir-te meu passat?”

Els seus versos estan esquitxats pertot de referències a la natura: mar, aigua, cel, boira, riba, platja, ocell, roca, núvols,... “Deia la Nit –No sents la meva pau?” (Lorelei). Molt en la línia dels poetes romàntics del segle XIX. Uns elements que coincideixen sovint en un jardí particular: “M’he despertat tot sol en un antic jardí / que no sé si és la meva presó o el meu imperi”,  que es basteix a la seva mida (hi és  present en alguns títols), on conforma el seu món poètic. “Cada flor té un perfum , i cada ànima pesa / en el fons del meu cor on l’etern és present” (Paraules de la nit). Un jardí que bascula amb la seva pàtria antiga, el redós dels seus sentiments. I en aquest jardí, hi llueix amb força la rosa, metàfora evident, símbol del seu desig venerat. ¿Per què la teva heroica voluntat de florir, / si tot el món és fred i hostil com el jardí?” (Última  rosa); “Abril que fas florir les roses i els llorers / dóna dies ben clars a la meva tristesa” (Un altre abril)”.

Com és lògic els referents a la mort, implícits i explícits, són també per tot. “Ara tenint una ànima per un amor només / Sé que puc viure encara quan no hi hagi estrelles” (Joia d’amor). O els sinònims que l’acompanyen en molts poemes: univers, nit, ànima,  somni, silenci, àngel,.. Com a metge deuria ser sabedor de la gravetat del seus estat. I com d’altres poetes que saben la mort propera, Torres s’hi enfronta amb una valentia i serenor admirables. De tu a tu. “I això és la mort —tancar els ulls,  escoltar /  el silenci de quan la música comença” (Això és la joia). La música i el ritme en la seva poesia és evident. Tant és així que  diversos cantants han musicat els seus poemes. I el recurs al sonet (estrofes de quatre i tres versos d’onze síl·labes, en rimes assonants o consonants, abba) és habitual.

Torres se m’apareix com un home sociable, però solitari. Tot i les relacions establertes amb metges, infermeres o altres malalts residents segur que va construir-se un món propi, ple de referents personals i simbòlics. L’amor no assolit és un desig pur, cast; jo diria que volgudament esmaculat. Com si sabés que hi ha de renunciar per principi. Ell mateix ho diu: “No m’agrada fer frases de romanticisme barat, i no et diré pas  que estic enamorat de tu. Seria perillós. Però sí voldria confessar-te que tu m’has fet comprendre  l’amor. Al capdavall, amor, simpatia, amistat, no és tot el mateix?” (carta a Mercè Figueres, 7.III.1937)

Els elements de la naturalesa i un cert sentiment metafísic ens traspuen als seus versos. No és una poesia evident o planera la seva; però sí una poesia que traspua; embolcalla, fereix. El món real i l’interior lluiten per aflorar en els seus poemes. No sempre d’una manera clara, però si constant. Torres va tenir influències diverses poemes segons es traslluca de la seva correspondència i les lectures que havia fet i feia al sanatori, entre aquestes destaca Baudelaire —de qui cita versos en els seus poemes, o els simbolistes francesos; i sobretot Carles Riba, amb qui mantingué una relació epistolar.

El llibre aplega tots els seus poemes que constitueixen el cànon per ell aprovat (un centenar de poemes) i un recull de poesies inèdites (Noves poesies) i un epistolari amb vint-i-cinc cartes (dotze inèdites) que el poeta va escriure a amics i familiars durant la seva estada al sanatori. La tasca d’anàlisi i recopilació que ha fet la Margarida Prats en aquesta recerca és encomiable. Destaquen les cartes a la seva estimada Mercè (la Mahalta de diversos poemes), de qui n’estava enamorat, o les de Joan Sales (el seu amic i editor pòstum) i Carles Riba (a qui demanava consell com a  “simple llec sense formació literària” a fer tannkas). Per la  resta, descobrim els als avenços de la malaltia, els llaços i vivències familiars, els gustos musicals i anècdotes quotidianes de l’estada al sanatori, entroncades moltes en la situació bèl·lica del moment i de la repressió política i ideològica consegüent.

Inspirat en tot aquest material, algú n’ha fet una novel·la.

Com diu Pere Gimferrer en el prefaci del llibre, “Marius Torres va concebre des de ben aviat un projecte estètic i el va dur a terme amb una perseverança exigent, rigorosa i radical, que bastí una obra d’una coherència singular” (p. 9). Si ho diu l’acadèmic, no seré jo qui el contradigui. Qualsevol altra reflexió és sobrera.

Torres està en la llista dels poetes tristament traspassats per malalties respiratòries. Joaquim Folguera, Salvat-Papasseit, Rosselló-Porcel,... Ja ho sabeu: els pulmons són el punt feble del lirisme.

Fa dies, per cert, que no em trec aquest tos del damunt...

Torres, Màrius [edició a cura de Margarida Prats]. Poesies i altes escrits.  Ed. 62; col. Els llibres de l’Escorpí /Sèrie Gran, 6. Barcelona, 2003; 204 p.

Puntuació: 8/ 10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

I una cançó per acabar: