La veritable història del Regàs (I)

Davant d'algunes històries apòcrifes que corren per la xarxa i que han esquitxat el meu bon nom de veí respectable, i que algun mitjà amb menys credibilitat que el diari As en manipular fotografies o el Mourinho en inventar-se conxorxes fantasmes, ha recollit; voldria, ara i aquí, explicar el vertader motiu pel qual algú va dir que em va veure sortir d'un hotelet ara fa uns dies, abans que algú altre vulgui fer-ne una pel·lícula.

_______________________________________

Aquell divendres de gener havia quedat amb una veïna en un local nou per a mi. Dir-vos l’edat fa lleig. Però sapigueu que per ella no passen els anys. Volia celebrar el seu aniversari en la intimitat, em va dir, a l'avançada. O em va semblar que així seria al principi. “Et duré a un local que t’agradarà” . Com que sap que sóc de bon beure i millor menjar, imaginava que em portaria a un restaurant exclusiu. “T’espero amb ànsia al Regàs”, em va dir per email. Com que no m’ho vaig apuntar i em vaig fiar de la meva funesta memòria, em vaig trobar, el dia d’autos, deu minuts abans de l’hora convinguda, davant del “Luz de Gas”. Quan anava a preguntar, em vaig topar amb un defensa del Barça que entrava acompanyat d’una jove morena d’àmplia melena i dents blanquíssimes. El porter em va fer adonar del meu error i em va indicar l’adreça del vertader local que buscava, tot donant-me uns copets a l’espatlla. “Espero que tinguis millor punteria que memòria, nano!” No vaig entendre el símil. Sort que vaig trobar un Bicing a prop i tot era baixada. Vaig aparcar prop la Travessera. No coneixia gaire la zona i vaig haver de demanar a alguns transeünts que em semblava eren del barri per si coneixien el local. Vaig començar per una noia subsahariana apostada en una cantonada que abans que li preguntés res em va demanar tabac alhora que em cantava una xifra: “Cinco euros”. Quan li vaig donar el cigarret i li vaig dir que no calia, que eren gratis, em va mirar de cap a peus i amb va clavar una plantofada. N’hi ha mal educades...! 
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   

Vaig donar una parell de voltes pels carrers i em vaig perdre. En vaig adreçar a una mare amb un nadó al cotxet. “L’Hotel Regàs, diu? Està de broma?”. D’altres vianants em miraven de dalt a baix abans de dibuixar un somriure fi i fer-me un gest estrany amb el cap, com donant-me per beneit. Uns paletes des d’una obra em van començar a aplaudir quan els deia el que buscava. Finalment una amable velleta octogenària em va indicar el camí.  “Ai, fillet, si jo pogués!” “Si pogués, què?” “Acompanyar-te, carinyet. Pensa que em conec tots els racons...”. No imaginava que s’hi estigués tant bé allí. Vaig entendre de seguida que aquell era un lloc popular de referència i centre de grans esdeveniments amb gustos contrastats. Segurament deuria haver sigut lloc de trobades de  grans tractats històrics o hauria sortit en alguna novel·la del Montalbán o el Hemingway. Veig que la meva veïna era una fina detallista a la recerca de restaurants amb glamour. El darrer vianant que em va indicar l’edifici em va tustar l’espatlla mentre m’assenyalava amb la barbeta l’entrada, em deia, sorneguer: “Valor i al toro!” Ho deuria dir pels preus de la carta. Però com que no pagava jo...  Quan jo entrava, sortia una noia que s’ajustava la brusa. No estava segur però juraria que em va mirar l’engonal i va exhalar un sospir fitant enlaire amb els palmells de les mans units. Ja veia que no hi era tota, la pobra.

A l’entrada, un recepcionista ampul·losament uniformat amb una jaqueta blava creuada, camisa blanca i corbata fosca se’m va adreçar amb un castellà de to gallec. Em va estranyar que el restaurant tingués una entrada separada; però no seria el primer cop. que ho veia així. Sense anar més lluny, el Citrus del Passeig de Gràcia. Sort de la meva estada a Colmenar Viejo, el vaig poder respondre acuradament: “Usted dirà señor...”.“Verá..., me he citado con una señorita, aquí...”. “Señorita, claro... Todas dicen que lo son”. I abans que pogués  rebatre la seva mala educació amb alguna injectiva em va demanar: “Nombre?” “El meu?” “No el de mi santa madre, que yace en el limbo de los cielos si le parece”. Realment aquell paio era molt mal educat... “Vei... veidedalt”. “Claro...No será vecino de la acera de enfrente..., ¡digo yo!.” Vaig mirar per la porta per si hi veia algun  edifici curiós a la vorera del davant. L’escala de veïns em va sembla ben anodina. “Doncs, no, escolti. Jo sóc veí de Blogville”. “Vale. La señorita le espera ya hace un rato en la habitación”. Vaig copsar un retret en la resposta. A una veïna no se la pot fer esperar. I jo ja superava els límits del quart d’hora de cortesia. Per cert,... havia dit "habitació"? Ah! Hauria demanat un reservat per estar separats de la resta de comensals? Que detallista...!  “Que bé... veig que serà un menjar tranquil...”  “Sí, claro. Aquí todo el mundo se come algo: un higo, un plátano...Y muy tranquilamente, no padezca”. “Ah, són vegetarians?”,  vaig demanar, satisfet. Sempre m’han agradat la cosa verda.  “Sí, vegetarianos por el culo” I baixant el cap va murmurar una altra ordinarïetat que vaig copsar perfectament encara que ell cregués que no l’havia sentit. “¡Será soplagaitas, el tio...!”. Em va allargar una targeta amb un número escrit. Suposo que era el número de la taula reservada. Deuria ser un saló gran, atès la xifra: 69. També m’allargà un comandament a distància. “Es para sintonizar el televisor. Ochenta canales. Japonesas y thailandesas también”. “Ah, aquí es mira la tele mentre es menja?” “Los hay que sólo vienen para verla”. Realment, sempre he pensat que a tot arreu hi havia gent per tot.

Em giro i m’allunyo del taulell. L’home fa un crit sec. “¿Eh!, ¿dónde cree usted que va?” Coi, qui ensurt! “Venga pacá y suelte la mosca...” “Com?” “Ciento veinte euracos y la bebida aparte...” “Pero aquí es paga abans de consumir...?” “Si consume o con-su-ma —això ho va dir sil·labejant— es cosa suya. Pero por si acaso, déjeme la visa... que hay mucho listillo que sale per el parking y luego, si te he visto, no me acuerdo”. “Jo he vingut a peu, no tinc cap cotxe al pàrquing!”. “Ya, ya lo he visto por el monitor. Hoy és el único que se ha atrevido a venir a pie.” I mentre ho diu, m’assenyala un monitor que té dividit la pantalla amb quatre trossos amb angles diversos del pàrquing. Em fa gràcia que unes cortines els separen i en d’altres, algú ha tapat les matrícules. Deu ser per no agafar pols. Quin detall!  “I la beguda l’escullo abans, diu?” “Arriba tiene la carta. Cava o champagne, auténtico. Usted pida y se lo traeremos. Aunqué el francés ya le debe esperar arriba, no?” Sense entendre la broma lingüística li demano: “I vins del Penedès no tenen?” . “Pues no! Una vez uno pidió agua de litines para una lavativa... Pero... adónde va, hombre de Dios!” “A la sala.., al menjador...” “Ya veo que tiene ansia para come, joven.. No me deje la pobre chica muy maltrecha, ¿eh?” “Però que diu! Que es pensa que me la menjaré a ella...?” “O ella se le va a comer a usted..., ya me dirá, parecía inquieta la muchachita...” És clar! Feia mitja hora que arribava tard i deuria tenir l’estómac als peus. “¡Pero no ve que no puede ir solo!” “Ah, no? Que es pensa que m’equivocaré de taula? Ja la conec a ella..” “Claro, claro... Muchos dicen lo mismo. Luego se cuelan, se meten en otro berenjenal y ya la hemos liado. Nuestro maître le acompañará hasta el sitio. No se preocupe”. Caram..., potser sí que era un lloc de categoria si t’acompanyen fins la cadira!

L’interfecte va pitjar un botó vermell. Al moment va aparèixer un cambrer. Dir cambrer al personatge que va sortir rere una cortina vellutada era un eufemisme poètic. L’home, amb ulleres de sol de cul de got, les espatlles caigudes i encaixat en un frac que el feia semblar un pingüí ebri en un jacuzzi, arrossegava els peus pesarosament, cofat amb sabatilles gastades de feltres a quadres. Ja vaig veure que la qualitat del personal no era marca de la casa. Quan em va mirar es va quedar  amb la boca oberta i el vaig conèixer de seguida. “Paseante, tu per aquí! Vens a sopar, també? Creia que la gala dels Òscar era en un altre indret!” Va fer veure que no em coneixia i va respondre amb un gruny esquerp, assenyalant l’ascensor, indicant-me que el seguís. “Anem a l’àtic?” Vaig pensar que la meva partenaire em preparava una sorpresa dalt el terrat, a la llum de la lluna i amb espelmes, com tantes altes vegades havien vingut veïnes a sopar a la terrassa de casa.

“Número?” “Noranta-sis”, li vaig dir, ensenyant-li la targeta.

I va pitjar el botó.

[continuarà, ben aviat; espero, si en surto viu]