25 de setembre del 2006

Amics o internautes?

Llegeixo a l'edició dominical de El Periodico que avui dia tenir amics no és com abans. La concepció de l'amistat ha perdut aquells vincles inquebrentables que semblava posseir. No és que la gent no tingui amics, sinó que aquest acaben sent fàcilment prescindibles si hi ha algun canvi a a les nostres vides que ens distancien d'ells de manera sobtada, intensa o permanentment. Un canvi de feina, de casa, de lloc d'estiueig,... Costa reprendre amistats d'escola, de mili, de facultat, de feina si no seguim mentenint un conctacte "físic" habitual. Hi ha telèfons, cites esporàdiques i, és clar, internet. Però aquells que semblaven inseparabels, potser un bon dia ja no ho són tant. Ho deixem córrer amb facilitat, els humans. Pot ser és cert. Som còmodes. Però com en tot, això de l'amistat també és relatiu. Jo mateix, tinc molts pocs amics i amigues. Em calen més? No crec. Tinc, però, desenes de coneguts (companys o no), que podrien assolir la categoria d'amic si també m'ho proposés -i ells s'avinguessin, és clar. Però em fa mandra. La tecnificació actual permet mantenir un tipus de relacions que abans eren impensables. Ja ningú escriu cartes, però som legió els que escrivim en blogs. I fem aquests diaris al ciberespai, sense necessitat de buscar res més que una excusa per abocar pensaments, opinions pocasoltes o enginyoses, esperant ser llegits (i contrastats) per algú altre que podrà estar d'acord o no amb el que diem i es commourà més o menys amb el que llegeix. I pot ser un amic. O un perfecte desconegut, que pot acabar sent "amic de blog", com ho ha estat l'escola, la mili o la feina. O una festa qualsevol.

El blog és un espai propi per mostrar-se impúdicament al món. I el món sempre respon. Qui vol, s'hi apropa, qui no et menysprea. Internet és un mitjà, tan sols. Potser mai ningú ens llegeix i ningú respon. Però això amb els amics no passa. Ells, elles, sempre hi són quan els necessites. O això diu la dita.

Per això penso que un bon amic o amiga és per sempre, encara que aquest sigui lluny. Però algú ens necessita a nosaltres?

4 comentaris:

Joana ha dit...

Jo crec que si un amic és " amic de veritat" no hi ha distància física que s'interposi. Per circumstàncies diverses sovint l'entorn canvïa però l'amistat, no.
És clar que aquests amics són pocs, però valen un imperi.L'amistat també s'ha d'alimentar i si ens tornem mandrosos...acabarem perdent-la
Internet és un mitjà. Un altre mitjà de comunicació. Que pot sorgir una gran amistat? Tot depèn dels interlocutors. Hi ha de tot a la vinya del Senyor!
A la pregunta de si algú ens necessita a nosaltres, crec que de la mateixa manera que nosaltres necessitem els amics ells ens necessiten a nosaltres o no?
L'amistat dóna per parlar-ne molt....

David Madueño Sentís ha dit...

Hola, benvolgut veí. Veig que ets nou per aquestes contrades, m'alegra conèixer el teu blog. Estic d'acord amb el que comentes; jo també tinc molts coneguts, però per allò que passa compto poca gent entre qui realment considero "amics". La majoria són gent de l'institut, d'ara fa quinze anys, amb qui hem travat una amistat molt forta. Gràcies per passar-te pel llunÀtic, et compto entre els meus favorits. Per cert, tens raó, també necessitem bons versos, però penso que la novel·la sempre ha sigut un mal endèmic de la literatura catalana. Fixa't en la gran nòmina de poetes que tenim i compara-ho amb la de narradors...

Xarlís ha dit...

Interessant reflexió. Jo puc dir que els meus amics/amigues els puc comptar amb els dits d'una mà. La resta, com tu dius, són companys o coneguts.

Em resulta curiós, però, en això del món dels blogs, com a vegades pots sentir-te molt proper d'algú que ni tan sols coneixes. Tot i que la sensació pot desaparèixer tan sobtadament com ha vingut.

PD: Caram, si estic en un apartat que es diu 'Blogs amb encant'. Gràcies, veí de dalt.

El veí de dalt ha dit...

Joana,

bloguejar, en el fons, ja és una mena d'amistat. L'anirem travant.

David,

Certament. Molt poeta (alguns molts bons, eh? què tal Vinyoli? Estellés? Margarit? Ferrater? ) i pocs bons literats (Montcada, Cabré, Riera,...). Però ens cal seguir produint i produint. Merci per fitxar-me. És un honor.


Charlee-blog,

segueixes sent un encat. Que duri