14 de gener del 2008

De lectura (32) El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger

“L’home que cau, no pot sentir o notar que toca fons. Va caient i caient” (p. 249)


Aquest és un d’aquells llibres que cal llegir en l’etapa adolescent. No ho vaig fer aleshores i ho he fet ara; segurament perquè n’he sentit parlar força darrerament.

El llibre és un viatge a enlloc. Una fugida sense destí clar Escrit en primera persona, en forma de dietari personal, l’arrencada ja és un declaració d’intencions: “Si debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans detenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes.” El seu protagonista, en Holden, un jove benplantat de disset anys, de família rica i posició privilegiada, ens va relatant la seva fugida de l’instituí i els seu vagareig per la ciutat de Nova York durant tres dies. La trama transcorre en les quaranta-vuit hores següents a la fugida de d’institut. Un centre elitista d’on Holden serà expulsat i on ha suspès —com és habitual— tot i on pul·lulen altres adolescents de tarannà ben llardós (“Jo era l’únic malparit normal que hi havia en l’edifici sencer”). En el seu viacrucis, anem coneixent el seu passat i el seu present, en una ciutat dura i immisericorde (“Nova York és horrible quan algú es fot a riure sol al carrer tard de nit!”). Té un germà gran guionista a Hollywood (en D.B.) a qui admira i respecta i una germana petita a qui adora, la Phoebe. Un germà petit, l’Allie, va morir de leucèmia quan ell tenia tretze anys.

La novel·la excel·leix en pessimisme per tot els seus porus. Ja no és tan sols com veu el món en Holden, ple d’imbècils, estúpids i hipòcrites; sinó que precisament els individus que es va trobant pel camí responen a aquest cànon. Per ell, tothom “està a l’altra banda”. És, doncs, la clàssica aptitud de noi adolescent. La que hem tingut tots i tots tindran (“Aquell tio era tan sensible com la tapa del vàter”). En Holden té atacs de violència continguda; una memòria i un sentit del deure nul; i un parell d’amigues íntimes (la Sally, la Jane) que estan tan perdudes i desorientades com ell i el cap ple d’ocellets (“El sexe és una cosa que no entenc”). El llenguatge és bàsic, barroer, molt col·loquial, primari; no fa cap frase que no empri un “i tota la pesca”, “alguna cosa així”, “malparit de merda”, ...i etcètera”, “un cony de ...” o perles per l’estil. El lector és conduït per la mà de Holden a un món real vist per ulls del jove. Aleshores, el protagonista ja no apareix com a botxí, sinó com a víctima. El món és ple d’enveges, falsedats, egoismes i hipocresia. Els adults que va trobant al tren, al taxis, als bars, als hotels, al carrer,... li conformen tothora la seva teoria. Potser tan sols dues senzilles monges semblen trencar el cànon. I, és clar, la seva germaneta Phoebe, que podria ser el darrer escull de salvació.

En Holden li surt tot al revés de com voldria. Està barallat amb el món i el món no l’entén: “Sempre passa alguna cosa...”. A voltes, els seus pensaments ens fan pensar en un piscòtic (“La gent no et creu mai”). Però en el fons, en Holden és un ànima tendra; desorientada i dúctil. Que busca un camí clar i només troba llops a cada revolt. Els pares massa ocupats per la feina i les seves reunions socials; professors d’institut que volen el seu cos; companys que li giren l’espatlla,..Coi, fa por pensar que tots hem passat per aquí! Ell només vol ser un “vigilant en el camp de sègol”, (ja he dit el misteri del títol!) per evitar que altres xavals com ell caiguin al precipici. Se’n sortirà?

La història va ser escrita el 1945; i Salinger és un dels integrants de “la generació perduda”, caracteritzada per un pessimisme i una angoixa permanent. El llibre n’és un clar reflex. Resoldrà en Holden Caufiled els seus dubtes? A vegades, només en l’origen estan les respostes. Busqueu-les en el llibre.

I si més no, està bé que sigui de lectura recomenada a l'ESO.

No us desplaurà.

O si.



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

18 comentaris:

Striper ha dit...

Sincerament em sembla una mica enrevesat jo soc de lectura mes facil.No obstan un post molt descriptiu de l'obra.

Caterina Cortès ha dit...

El vaig comprar fa uns mesos i encara no l'he començat :S Me l'han recomanat molt. A veure què tal quan el llegeixi ;)

Anònim ha dit...

Ei!! mira per on ahir a la llibreira el vaig mirar i no el vaig comprar..si tu el recomanes ara mateix VAIG PER ELL...
Vaig comprar Un Món sense Fi (Follent) i això que tenc El Pilars a mitg començar...

Clint ha dit...

Com deia aquell "me l'imaginava més gran"...quan el vaig llegir, també molt recomanat em va agradar però no entusiasmar.

No acabo d'entendre tampoc la llegenda dels psicòpates que tenen fixació amb aquest llibre.

digue'm ariadna ha dit...

Salutacions...
... En Holder, per mi, reflexa l'altra cara d'una societat sòrdida, crua, lluny del somni americà, en un llenguatge contundent i natural. No deixa de ser un perdedor com el del realisme brut de Bukowski. Crec que sí que és una bona lectura per l'ESO...

Anònim ha dit...

El tinc al pilonet de llibres per llegir. Potser ja m'ha passat l'edat, però el llegiré igualment. Sentir-se adolescent de tant en tant a vegades fa il·lusió.

Anònim ha dit...

Homeeeeeeeeee, Veiiiiii, quina pena que no te'l llegixis a l'adol·lescència. A mi llavors em va encantar.

Anys després, en rellegir-lo, va ser com un llibre totalment diferent. No és que això tingui res de particular: és més aviat freqüent. Però és que va ser com totalment a l'inrevès. No sé com dir-ho.

Montse ha dit...

Estic amb la cruella: te l'havies d'haver llegit llavors... rellegit anys més tard (força anys més tard) no és el mateix. No obstant, és una bona recomanació per a la canalla jove, millor que el ditxós mecanoscrit...

Petonets

Mireia ha dit...

A mi em va passar com a molts; el vaig llegir massa tard ( exacatament la resenya la vaig fer aqest octubre). Però tot i així és un libre recomanable
arare: a mi em va agradar el manuscrit ( que sí que vaig llegir quan tocava) o potser és que Pedrolo en general m'agrada.

chamb ha dit...

Cruella,

t`expliques perfectament.És clarissim el que dius.

Jo el vaig llegir de jove, i com a bon psicopata em va agradar.

EL vaig interpretar com una descripció de la bojeria-tant del personatge com de la resta del món.

Salinguer va ser soldat en la segona guerra mundial. Va participar en l alliberament d`algun camp d`extermini i sembla ser que no va superar el trauma.

Abogadaenbcn ha dit...

A mi també me l'han recomenat sovint!! ho tinc pendent! gràcies per recordar-ho i explicar-ho tot tan bé com sempre.

Jesús M. Tibau ha dit...

Molt bon llibre. Jo me l'he llegit dues vegades i l'he recomanat per al Club de Lectura de Tortosa. Molt adient per a que els joves s'inicin a la lectura, tot i que és una mica depriment segons com.

Montse ha dit...

Mireia, a mi també em va agradar el mecanoscrit, em va agradar llegir-lo. I no em va agradar gens ni mica ni gota la sèrie que en van fer a la tele. POtser tu eres molt jove i no la vas ni veure ni saps de la seva existència... però això sol passar amb les sèries aquestes... com Mirall trencat, una fantàstica novel·la i (per mi) una sèrie mediocre, que han repetit cinquanta cops per la tele, banalitzant-la.

Petonets a la mireia, al veí i a tot bitxo vivent.

Mireia ha dit...

Arare: sí que recordo la sèrie ( ja tinc una edat) i tens raó no tenia res d'especial. Acostuma a passar que els llibres sempre m'agradaen més que les adaptacions

El veí de dalt ha dit...

Striper,
lectura fàcil, doncs...

Caterina,
ja em diràs!

Kpitana,
no em facis tan de cas, que al millor no t'agrada!

Clint,
home...en l'època i en el context, s'entén.

Digue'm Ariadna,
Doncs et dic: Benvinguda veïna! A veure què en diues els jovencells de l'ESO!

Carme,
no hi ha edat pels llibres!

Cruella,
ja ho has dit: se t'ha entès tot. Com sempre.

Arare,
val. Mecatxís!

Mireia,
ok! I benvinguda!

Chamb,
si que ens saps...! Psicòpata veí!

Abogada,
que no t'agafi un iuiu!

Joan jesús,
és un llibre depriment del cagar. Dues vegades? Coi, lo teu és vici del gran!

Arare-Mireia,
m'encanta sentor-vos enraonar al meu replà! Vingueu sovint! Les sèries basades en novel.les solen ser un bunyol. Però al De Mirall Trenact encara es salva.

Tals ha dit...

Fa poc que me l'he llegit, en anglès, i no m'ha agradat gens. Em sembla molt bé que simbolitzi la vida de l'adolescent i el pessimisme i tot això, però nni tan sols m'ha agradat el personatge. La manera com està escrit a mi em va fer pena, entenc que és una manera de ser més realista, però m'ha semblat d'una nivell tan i tan baix que no pot ser que un adolescent que diu que és tan bo en anglès (l'única assignatura que aprova) escrigui així. No ho sé, m'ha decepcionat moltíssim, potser perquè esperava una història molt diferent. Un petó i, per cert, tens un encàrrec al meu blog.

Unknown ha dit...

doncs el tinc pendent.... me n'han parlat i fins-i-tot vaig buscar-lo fa uns mesos a l'Abacus però no el tenien... En tinc tants, però, de pendents...

Anònim ha dit...

A mi aquest llibre m'ha encantat! Me'l vaig llegir en un tres i no res, és molt bona lectura