De les HV: Darrer avís per a navegants...

NOTA INFORMATIVA:

Avui, divendres 29 de febrer, a les 24.00 h acaba el termini per apuntar-se a la tercre Tongada de les HV. Després no vingueu plorant a picar al timbre a hores itempestives amb el cuento:

"jo no ho sabia, snif, snif,.." eh?

El dia 3 de març, tots/es a punt per a salpar...



ANNEX A LA NOTA INFORMATIVA: Bé, si la que piques ets tu, veïna, podria fer una excepció. Però porta cava i dues copes, almenys (Tots tenim un preu...)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Del museu dels horrors (1): la Catalunya del disseny friki

Aquest cap de setmana estava passejant per la Bisbal d’Empordà quan vaig entrar a xafardejar en algunes de les botigues de ceràmica que han donat fama a la localitat empordanesa. La casualitat va voler que dugués la màquina de fotografiar al damunt. I la meva mala idea va fer la resta. Em va venir com un flash: «Veí, a que no hi collons d’organitzar una mostra catosfèrica dels objecte més frikies de la Catalunya actual». He de reconèixer que a botiga que entrava, botiga que en treia alguna imatge mereixedora de figurar en un museu dels horrors. Entre moltes altres galindaines mereixedores de figurar al Museu Blocaire del Disseny Friki he seleccionat aquesta:



Que què és? Doncs uns gossets de ceràmica, és clar. Per si sols, ja són quecos del cagar (mai més ben dita l'expressió). Per què? Observeu els pals que els surten de darrera el caparró... "No és possible", pensareu. Doncs sí, és possible: els gossets de marres són a més d’objecte decoratiu (?) i companyia (¿?) recipients per l’escombreta del water(¿!?)! Juàs! I eren ben g(r)ossos, no us penseu.

A que us faria il.lusió tenir aquest animaló al costat de la tassa, mentre “esteu en matèria” i aneu acaronant-li el musell? Ja us veig en escena...! Vaja, jo ja n’he encarregat una dotzena pel caga tió d’aquest any! I la proposta? Doncs que a partir d’ara, cada quinzena, més o manco, posaré una imatge de les que considereu mereixedores de figurar en aquesta galeria dels horrors. I és clar, m’agradaria que col.laboréssiu enviant imatges al meu correu, i les aniré penjant al blog correlativament. Adjunteu algun comentari breu explicant perquè l’he seleccionat. Si us costa començar, ja us aniré animant amb la meva col.lecció particular.

Perquè tots tenim, hem tingut o hem vist algun objecte de decoració, alguna peça de roba, algun gerro, algun quadre, algun utensili inútil que només de veure’l fa vomitar. O no. Potser es tracta de dignificar aquell pobre utensili que tothom vilipendia (No wikipendia) i que mereixen ser salvats de l'ostracisme i l'oblit i posats dalt d'un pedestal. Són aquests estris i objectes els que m’agradaria anar penjant i fer, tots plegats, el Museu Blocaire del Disseny Friki. No es tracta de cap concurs. Senzillament demostrar que a banda dels divos en disseny que té el país, al nostre país, també sap fer coses diguem-ne,... curioses.

No cal dir que us digui me’n vaig a la botiga dels xinesos de Tot a 1 euro que hi ha a la cantonada. M’inflaré de fotos. M’acompanyeu?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

L’Avi + el Veí de dalt = L’AVIVEI, sl

La vida té atzaroses coincidències, i el món dels blogs, les potencien. Fa uns dies vaig sentir que tustaven la porta:

- Toc, toc
–Sí…?

-Veí, sóc l’Avi.

–Coi, Avi, quan de temps sense saber de vós…! Enfeinat, oi? Passeu, passeu,...

-Si noi; la ràdio, els gargots que he de lliurar als diaris, el nét,…vaig de cul. I vós, com aneu?

-També liat, ja sap. L’escala no para de moure’s. Si voleu feina, jo us en passo.

-Home, d’això venia a parlar. Però abans...un qüisquet no tindríeu?

-Ui, perdona! Seu aquí i en xerrem… Ara vinc. Amb gel, oi?

Després de xerrar de les banalitats habituals (dones, política i rock’nd roll), entrem en matèria.

-Vostè dirà mestre –li demano, encuriosit.

-Tinc una proposta a fer-vos...

–Menys diners, el que vulgueu, Avi.

-Doncs que et sembla si faig un còmic amb el material de les Històries veïnals?

El forat que tinc al sostre és del bot que vaig fotre de la cadira estant.

-Què em dieu! Un còmic! Ho faríeu?

-Doncs sí, em sembla que hi ha bon material i ara, tinc un parèntesi de feina i ja sabeu que a mi em va la marxa..

-Però ho dieu per editar-ho?

-És clar! Però això ho hauríem de buscar després, un cop fet...O donar veus abans.

-I coneixeu algú?

-Algú sí. Però molts són editorials en castellà, o de fora d’aquí.

-I és clar, nosaltres ho farem en català...

-Es podria traduir...

–Ja... Però no. Entenc que ho hem escrit en català i en català s’ha de fer...

Tots dos vam fer un llarg glop per aclarir les idees.

-Hosti, estic flipant! Quina bona idea! –vaig dir, amb els ulls brillant –Segur que els veïns xalaran si els ho diem!

-Doncs ja deixo que els ho diguis. Però hauran d’haver-hi unes normes que s’hauran de complir.

-Quines? Sóc tot orelles.

–Primera: Jo dibuixo com dibuixo, que ningú esperi res més. No sóc ni l’Hergé, ni l’Ibañez, ni ...

-I tant!

-Segona: Que passar del mitjà escrit a les vinyetes pot suposas alterar el guió de les coses...

-És evident, això passa quan passem del llibres a les pelis. Ningú s’haurà d’estranyar que li retoquin o alterin el text.

-Espero; perquè no voldria que ningú vingués a queixar-se després de la feinada feta...

-Pobres d’ells i elles!

-Havia pensat agafar totes les històries de la segona tongada; però algunes tenen un final que és impossible de publicar.

-Ja. Ho dieu per aquell de la bomba al súper, oi?

-Per exemple. És un relat boníssim, però els temps no estan per bombes...

–Per tant –vaig concloure– la tercera condició, és que els autors hauran d’acceptar que podem retocar algun final...

-Exacte.

-Hmmmm... no sé... Hi ha històries de la primera tongada molt bones també...

-Cert. Podríem agafar unes d’una tongada i unes, de l’altra. El que passa amb la primera és que el tema estava molt marcat per aquells quatre elements, recordeu...?, i tenen un aire semblant.

-I a més, si agafem d’aquí i d’allà, no sortiria tothom...–vaig adonar-me.

-Ja...–va reafirmar l’Avi.

-És una llàstima...

-I que podem fer?

-Tinc una idea...–em vaig dir a mi mateix, tocant-me les temples amb l’índex.

Un altre glop de güisqui per remullar-la.

-Les dues neurones se li han ajuntat de cop i volta? –fa sorneguer, l’Avi.

-Sí. I anem ràpid o perdo el fil... Que us sembla si ho fem amb les històries de la Tercera tongada?

-És clar!

-Que us sembla si ho fem saber abans que acabi el termini, el 29 de febrer, així tothom s’assabenta i si no vol participar, ens ho fa saber.

-I així s’apunta nova gent, potser...No volíeu arribar a 69 veïns? –va demanar l’Avi.

-Si arribo a final de mes ja serà molt...

-Ah! I quarta i última: això no ho fem per guanyar diners. Que li quedi clar a tothom.

-Diners? Però si perdrem bou i esquelles en la feina! –vaig exclamar, veient la feina que ens queia (li queia, bàsicament) al damunt.

-És que hi ha gent molt primmirada i torracollons... Que jo he vist de tot en la vinya del senyor! –va sospirar l’Avi.

-Home. si ho editéssim (que ja costarà), si genera algun benefici (que ja costarà més) i si en traguéssim alguna pela (somiar està bé, vaig pensar); el reinvertim en una festassa col.lectiva.

–Això! I espero que el güisqui que hi posin sigui millor que aquest andorrà que m’has encolomant, veí!

-Coi! És que no esperava visites. Quan quedem per treballar els guions ja trauré el bo.

-Doncs quedem entesos: fas la proclama, la gent et confirmarà via correu electrònic l’acceptació de les bases i , a mesura que arribin les històries jo em posaré a treballar.

-I això durarà...

-Depèn...Quanta gent hi tens apuntada ara?

–36 acòlits sense gaire feina, pel que veig.

-Això fa unes 9 històries. Entre 3 i 5 planes per relat... Uns sis mesos...fins final d’any, res de res. Jo dibuixo a poc a poc.

-Entesos doncs. Faig l’anunci en un post i quan acabi el termini per la tercera Tongada; notifico als inscrits els grups que sortiran, l’ordre d’intervenció i sobre què anirà aquest cop les històries...

-Ja teniu alguna idea...?

-Sí. Aquest cop, totes les històries començaran igual. Amb un text que jo indicaré.

-I faràs grups de quatre, oi?

-Sí, com sempre.

-Molt bé, doncs, cinquena norma tots els membres de cada escala t’hauran d’indicar que accepten les normes per un correu electrònic. Si no, no dibuixaré la seva història.

-Entesos. Crec que queda clar.

-I catosfèric, com diria aquell.

-Un bon regal de Nadal.

-Pel blocaire invisible!

-Però ara no serem invisibles.

-Serem virtuals! Com el güisqui aquest!

-Avi, us adoneu que aquest vespre ha nascut una nova essaela temporal: L’AVIVEI. Estem en contacte.

-Com dieu vós: Àpali!

I l’acompanyo fins la sortida. I donant-li la mà, ens acomiadem.

-Ei, mestre, que no us deixeu res? –m’adono de cop i volta.

-Ja m’has fotut la cartera?

-No, home! –li dic senyalant-li la testa.

-Ui, el barret! No sé on tinc el cap...m’he quedat embotornat amb tant alcohol de garrafa.

-Espero que almenys, la mà, sí us la trobeu! –li retorno, amicalment, la broma.

Mentre el veig baixar les escales; penso quina sort de veïns que tinc i com explicar-ho tot en un post perquè quedi ben claret. (“I a sobre, tindrem el cadàver exquisit en dansa...”, penso. “Se’t gira feina, veí.”).

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De mirades pròpies i impròpies...

Per qüestions de feina aquest dies he estat fent un curs d’atenció a nens i nenes amb discapacitats físiques i psíquiques. El contacte i el caliu humà que suposa estar i interactuar amb persones cegues, sordes, que van en cadira de rodes o pateixen algun tipus de trastorn cerebral o discapacitat psíquica, no té parangó. Creiue-me. L’empatia que s’estableix fa que et plantegis coses que sempre tens presents però en les quals no hi caus fins que les tens davant per davant. Però la realitat és pertinaç i tossuda, per sort. Tot i que som ben lliures d’obviar-la i fer l'orni. Però ella sempre està allí. Ho he dit sempre: la salut és la millor loteria que mai m’hagi pogut tocar a mi i als meus. Espero que la vostra sigui llarga i duradora.

Durant un dels debats que s’han fet durant el curs m’he quedat abstret amb una frase que ha dit una de les professores. (El fet estrany no és que em quedi abstret, que em passa cada dos per tres; sinó que hagi arribat a formular un pensament propi: aquell dia s’hauran trobat les dues neurones que em queden). He sentit que deia “... cal permetre que cadascú tingui la seva mirada...” . Mentre ho sentia, no he pogut evitar-ho i les dues neurones que tinc s'han encès, i m'han vingut a l’encontre, “És clar, veí!; els blogs, la catosfera i totes les esferes cibernautes tenen èxit precisament per això: perquè permeten que cadascú tingui la seva pròpia mirada en la xarxa." Sense censures ni retrets.

Ho veiem cada dia. Aquests dies veig gent que munta trobades lletraferides i cerveseres, gent que em comenta que mourà premis catosferics populars, gent que inventa premis kisth que es reprodueixen com bolets, d’altres que envien memes enverinats, alguns que promouen el debat, d'altres organitzen jocs, o recullen històries pujades de to o repten a fer viatges d’altres malalts s’apleguen i campen en blocs comunitaris, o promouen relats conjunts, uns pocs que escriuen històries plegats i jo que us munto sidrals veïnals de tant en tant.

I és que és això; està claríssim: en la blogosfera tothom té la seva mirada. Cap endins i envers el món.

I aleshores he tingut un segon pensament. (I sí, he quedat esgotat per tota la setmana.) Malgrat tot, hi ha qui s’entossudeix a negar les mirades diverses i forànies, per pors viscerals a perdre essències pàtries. S’equivoquen. Del tot. Opino. O almenys, s’equivoquen en el fons, si no ja en la forma. Hi ha d’altres que fa anys que s’equivoquen cada cop que obren la boca. I els uns i altres, fa segles que només permeten una mirada: la seva. És en l’intercanvi de mirades on es produeix el miracle de la comunicació. Hi ha cecs que hi veuen més que molta gent. Però nosaltres, malgrat ens voldran fer callar la boca, seguirem aquí, oferint punts de vista diversos, imaginatius, atrevits i, sobretot, irònics, amb sentit de l’humor; amb molt sentit de l’humor. La millor teràpia contra la ceguesa de l’ànima.

En fi, callo; que me poso transcendent i ja no sé sortir-me’n.

I no mireu tant enlaire ni despisteu i apunteu-vos ja a la tercera tongada, Si, si...sóc un pesat. Ho sé- Però després us penedireu de no haver-ho fet. Aviso... I no hi haurà repesca ni exàmens de setembre. Per molt que em mireu els ulls i em feu l’ullet...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De memes: un meme calentó, calentó

El Roberthinos, des de la seva nova casa, m'engalipa un meme quan encara li dec un altre. Això és venjança! Però bé, anirem fent... El noi, que deuria estar avorrit, ens passa un meme pujat de to amb el qual vol conèixer millor als veïns (joder! Si ja s'ha repassat a mitja escala el paio en les festes que hem anat fent i ara ve amb aquestes!!!), En fi, que aquí van les preguntes i les respostes:

1. Quin títol et ve al cap quan algú diu "cançó"? Hi ha gent rara que digui "cancó" sense més ni més?. Me'l miraria malament, la veritat. Però si , en canvi, em dieu: "quina cançó et poso (o et posa) veí?", ja és diferent. Hi ha moltes cançons que em recorden gent en concret... Tots tenim una cançó, una pel.lícula, un llibre, un poema, un platja, un poble,,...fins i tot un post preferit (per tenir, tinc fins i tot miopia) Però per dir una, doncs la que sona al meu perfil. "Eu sei que voi te amar", de Vinicious de Moraes i Maria Creuza.
2. Amb quina cançó t'agrada o t'agradaria fer l'amor? Jo faig l'amor amb la meva dona, no amb la cançó... Ah! Vols dir quina cançó m'agrada que soni quan estem en matèria! Doncs moltes! Un bon jazz (Coltrane, Davis, Holiday, Baker, Melhdau,..); les lentes de sempre, la que ens va enamorar...
   
3. Quina postura sexual t'agrada més? Si sóc políticament correcte, diré que totes amb les quals ens ho passem bé. I sóc sincer, la més políticament incorrecte. Per tant, què tal ella d'esquena, a quatre grapes, i jo jugant pel seu darrera? És que els culets em posen d'allò més... Us ho havia dit? Em sembla que algun dia haurñe de fer un post al respecte.
   
4. Un truc per a posar-te a cent en pocs segons? Puja si vols (no Puji, tu no!) i descobreix-ho! Val..., què tal tocar-te tota, jo al davant, sense que jo pugui fer-te res?
   
5. Quina cosa et dóna morbo i no és comú? L'Ana Botella seria poc comú? Hosti, no sé... jo sóc clàssic i no m'agraden morbositats estranyes... Fer-ho amb una mulata no és morbós, oi? És un somni... (Hi ha alguna la replà?)
   
6. Quin color d'ulls et sedueix amb una sola mirada? El color més ben bé igual. És la mirada el que m'encén. I en això, les noies, en sabeu un munt! (Per cert, què fas amb les ulleres de sol posades?)
   
7. A quin lloc t'encantaria fer l'amor? Doncs un clàssic també: en una platja solitària, (caribenya pot ser?), una foguera, arran de mar, l'escuma banyant els peus, amb lluna plena i un cel estrellat. I tota la nit per davant... Coi! És que ja m'hi veig!
   
8. Les persones que t'agraden són molt primes, primes, grassonetes, grasses? Que m'agraden per fer què? ...Ah! Per allò...! Doncs m'és indiferent. Però, vaja,...Molt primes no, que se m'escorren als dits. Primes, primes, tampoc, vigilem que no les trenqui. Grassonetes, va bé, perquè tens on agafar-te. I molt grasses, al tanto! que no m'ofeguin, que sóc petitó!
   
9. Amb la boca, amb el dit o amb el genital? A on? A la boca, al sexe o a l'anus? Noi, és que si no precises! Jo ho toco tot, tu! Amb tot i pertot! I via fora!
   
10. Què t'agrada fer després de l'amor? Dir "dormir" queda fatal, oi? Què tal un massatge complert al cos, amb oli perfumat, per tornar, al cap d'una estona... a dormir.
    

Collons Roberthinos, t'has quedat descansat, eh? L'he de passar a algú? No, oi? Menys mal... Però si algú vol fer-lo...

____________________

Ah! I menys riure i a veure si us apunteu a les Històries veïnals, que ho veig malament per fer un nou rècord, caram! I trobo a faltar alguns dels clàssics (algú està enfadat/da amb mi?)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De lectura (35): Tokyo blues, de Haruki Murakami

“Cuando a tu alrededor todo son oportunidades, es muy difícil pasar de largo sin aprovecharlas” (p.52).

“La muerte no se opone a la vida:
la muerte está incluida en nuestra vida” (p. 358)

Un llibre trist, com un bon blues.

El seu títol original era Norwegian wood, "Bosc norueg”, un títol manllevat d'una cançó dels Beatles; que la veritat, no li escau gens.

Töru Watanabe, un home a prop la quarentena, aterra a Hamburg i, en fer-ho, recorda, en sentir una cançó dels Beatles, la relació viscuda amb Naoko, en un flash-back de vint anys enrera. La novel·la se centra en la convulsa relació d’ambdós. Ella li havia demanat que la recordés sempre, fos on fos. Ara ho fa, i a partir d’aquí s’inicia una el·lipsi cap als seus anys de joventut en un Tokio convuls, als anys seixanta. “Es una suerte que Tokio sea una ciudad tan gande; por más que la recorras, siempre hay algún sitio adonde ir.”

Watanabe es troba a Naoko a qui feia un any que no veia. La relació d’ambdós havia començat de joves, quan ell era en una residència d’estudiants; un indret on s’apleguen el bo i millor de la societat japonesa. Ella és una noia fràgil, tímida, que no sap mai trobar la paraula adequada en la conversa amb els altres. Parla amb els seus silencis. Naoko havia estat novia de Kizuki, l’amic íntim de Watanabe. Tots tres sortien junts sovint, fins que aquell, un bon dia, amb disset anys, es suïcida sense cap raó aparent. Això marcarà per sempre la vida de tots dos. Una any després de la mort de de l'amic, Watanabe i Naoko es retroben a la Universitat. Una nova relació s’estableix entre ells. Una relació on Naoko arrossega Watanabe al fons de l’ànima d’ambdós. A un infern insostenible. Però la conseguirà? Aquesta estranya relació és l’eix de la novel.la i al seu entorn giravolten personatges peculiars; unes relacions basades en els diàlegs i en les absències. Aquí, Murakami, excel.leix.

Watanabe cerca respostes i no les troba. La seva és una singladura de joventut per l’amistat, el sexe i la mort. “La muerte había estado implícita en mi des de un principio”. Sembla que ningú dels seu voltant li pot donar solucions; senzillament, perquè tampoc ningú sap les seves. Busca un lloc al món i el món se li escapa per tot arreu. És un escenari desolador en un entorn de desarrelats.

Watanabe troba altres noies al se camí, i Midori sembla que el redimirà. És l’altra cara de la moneda: desinhibida, segura de si mateixa, xerraire i oberta. Però serà un miratge. Sembla que tot els personatges que pul·lulen per la novel·la no saben què volen, ni on van. “Lo que nos hace normales es saber que no somos normales” (p. 250). Mantenen relacions perquè el guió ho diu; però estan desproveït de sentiments i d’ànsia. Hi ha una fredor pertot. És així el caràcter japonès? Pot ser... Ja us el regalo.

Watanabe retrobarà Naoko en una residència peculiar, recuperant-se del seu estat depressiu habitual. I en ella estarà Reiko, una dona ja gran, marcada per un passat trasbalsador, esdevindrà el tercer vèrtex del triangle on Watanabe es mou. Ell és sistemàtic; metòdic “Me da la impresión de que éste no es el mundo real. La gente, las escenas que me rodean no me parecen reales.”; Midori, és intuïtiva; Naoko, dubitativa. Reiko, reflexiva. Hi ha dues parts ben diferenciades en la novel.la: l’abans i el després de l’estada al sanatori. Els personatges: entren d’una manera i en surten d’una altra. “En el mundo real, todos vivimos presionándonos los unos a los otros”. Veure-hi -hi similituds amb La muntanya màgica de Thomas Mann és inevitable.

La novel·la té un to nostàlgic, evocatiu. Ben diferent de la que vaig ressenyar fa un temps, del mateix autor.Les novetats, apareixen de cop i volta, com sotragades; cops baixos a la bilis del lector. És un llibre on tothom es busca però ningú es troba, però almenys es busquen. (“A mi, en realidad, no me habia ocurrido nunca nada”). Els personatges tots tenen un infern interior; àdhuc els secundaris (Nagasawa, el playboy univeristari; Tatsumi, la bella submisa;...). Fins i tot els sexe és poc passional; tendre, sí; però fred. Se m’acut que és una novel·la sobre la soledat; la dificultat de la comunicació i de les relacions humanes. I és que deu-n’hi do de l’”entorn” que marca els personatges: suïcidis, malalties, orfandats; aïllaments,...

El que avui veiem negre, demà potser serà gris. Serà el consell final que li dona Reiko “No te reprimas por nadie, y cuando la felicidad llame a tu puerta, aprovecha la ocasión y sé feliz”. Caram, tantes planes per acabar dient el que tots sabem? O no ho sabem, tampoc, del cert?

Una curiositat: a la novel.la apareix Barcelona, citant les inundacions dels aiguats terribles de principis dels seixanta.

Però Barcelona no és Tokyo.

Per sort.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De Calents i contents: "El 69"

Ella ja en va parlar al seu antic blog. Però avui ho faig jo i a viva veu. Bé, no és la meva; és la del Mestre Vigó (el 6) i la de la Brigitte (la 9) que llegeixen els textos d'aquell post conjunt fet a... quatre mans? dues boques? En fi, que no sé si val més llegir-los que escoltar-los.; perquè han quedat de conya (mal m'està dir-ho); amb efectes especials i tot. (Ments properes a la Conferència Episcopal, absteniu-vos).


Us deixo amb el meu:



I ara, amb el d'ella:



No sé, companys i companyes,... Espero que us hagi agradat. I si és així, ja sabeu que a "Calents i contents" us llegiran aquells posts encesos que els envieu al Racó del blocaire calent. Podeu escoltar les edicions anteriors.


I ara ve la pregunta:

Voluntaris/voluntàries per fer un trio? ;-)
______________________________________________________________

I pels que no tingueu altaveu, la transcripció a continuació:

(Ell, el 6)

Finalment he obert la porta. Hem entrat a batzegades dins la casa, giravoltant dempeus per les parets, de banda a banda del passadís. En el trànsit fins l’habitació anaven caient bolsos, jaquetes, bruses, sabates, pantalons... Tot ho fèiem apressadament, golosos, inquiets. T’he conduit a les palpentes fins la cambra. He encès l’aparell de música i Coltrane ha vingut a embolcallar-nos els cossos. Una llum tènue siluetajava el teu perfil a mig desvestir i un antic record ha vingut a trobar-me.

Et tinc davant meu. I el teu cos es una columna atàvica on m’escolo avall, frec a frec. Et llevo el tanga blau amb les dues mans mentre vaig ajupint-me fins quedar-me a la gatzoneta. Premo fort els teus malucs i m’amorro al teu sexe. El beso, llengotejo els teus llavis rellents; el borrissol de pèl que els coronen, separo el plec que amaga el punt extrem... L’olor que desprèn m’embriaga... Aquest engonal encatifat... La teva humitat se m’amolla a l’ànima.

Estàs encesa i et vull bullint. Vull que et cremis sobre el meu cap. Però m’agafes els cabells i m’obligues a alçar-me. Em beses àvidament i la meva llengua t’apropa el gust dels teus genitals. Els teus pits indòmits són el topall al meu encalç. Com m’hi agrada aferrar-m’hi! Com els masego, golafre!

M’atures. Dolçament em fas estirar sobre el llit. Després t’ajeus sobre meu; de genollons. Adreçada als meus peus. M’agrada tenir-te així, al meu damunt. Cavalcant-me de trascantó. La visió del teu cul esplèndid m’embriaga. Sempre he dit que una dona es justifica al llit. I sé que avui excel·lirem en la descoberta. M’adono que tenim l’alçada idònia per acoblar-nos. Avui jo faré de sis, i tu, de nou. De bell nou. Em retires els calçotets, donats ja per tanta espera. I entomes un sexe enardit, disposat al combat. El meu brivall és un bombó farcit als teus llavis. Noto l’escalfor del teu alè, cremat d’alcohol, que s’apropa inclement. Jugues amb els testicles mentre envoltes, salivant, la torre erecta, M’adono de seguida que saps com fer patir un home fins el límit, occint-lo de plaer. No hi ha cap pressa en el teus gestos. Amb una estudiada lentitud m’abaixes el prepuci; rogent, àcid, compulsiu. Sembla que vulguis descobrir on acaben tots els nervis. Punteges les seves parets, els replecs de l’escrot, la pell encetada de delit. Sento el batec del meu cor dins els teu bes acaramel·lat. On has après a llepar així? A estimar d’aquesta manera? Noto —i és com si ho veiés—, com es va fent la nit dins el teus llavis. Engoleixes de forma reposada el meu sexe que va desapareixent dins la teva boca. És un exercici d’anada i tornada lentíssim, com a mi m’agrada. La teva mà s’aferra a un ormeig que no li cal suport. Noto la teva respiració; alatrencada. I atures aquest bombeig de sang per llepar àvidament el gland, la línia divisòria que el talla en dos. Encertes el forat explosiu amb la punta de la llengua, una barrina en desbandada. Sembla que parlis amb cada centímetre de la meva pell. I jo, m’hi precipito.

I ara ja no és calmosament que te’m menges. Prems l’accelerador al mateix temps que jo he separat els teus llavis vaginals i apunto directament amb la meva llengua l’objecte del desig. T’arriba i ho noto. Em ve i ho sents. Fregues amb fruïció el membre erèctil, endurit febrosament. Engoleixes àvida, convulsa, sens respir; dins fora, dins fora; la mà puja i baixa; amunt i avall, amunt i avall; i amb ella, la teva testa l’acompanya. Voldria agafar-te el cap per guiar-te, però no em cal. Ets un pigall expert en els viaranys del plaer i jo t’ho agraeixo amb una besada llarga a la mareselva del teu ventre.

I m’abandono a tot. A tu. Em deixo fer mentre et xuclo, alhora, el botó convuls. El nostre és una amor carnívor, ferotge, inclement. I noto com em furgues el forat fosc de la reraguarda. Primer amb el dit petit. Després el mitjà. Noto com em trenco tot per dins. Saps com m’agrada també tenir dintre, burxant-me l’anatomia obscura.

Veig que ja no podré aguantar més; que em puja aquell conegut tremolor des dels dits dels peus cames amunt; a l’engonal; al baix ventre, al moll de l’os. Imparable. Impagable. Sé que d’aquí uns instants moriré en tu i penso si serà dins la teva gola. Res em plauria més. Et faig un signe inequívoc, però tu el rebutges. Segueixes afermant fort el membre i el tenalles amb els dents. Cremo per dins. El frec de fa una estona es torna una dansa lentíssima que tu sola compons... a l’espera del moment final... que m’arriba, m’arriba, oh, sí!, i em moro dins teu. I tot és un trencadís de músculs i llàgrimes, i crits guturals, de fera ferida. És fa la nit momentània que voldria per sempre. Sóc dat a tu, sens contemplança. I tu véns amb mi, alhora, amb un crit ofegat per la riuada blanquinosa que t’ennuega. Sóc un miratge tan sols. L’objecte del teu desig i per ell, em justifico.

Després ja només ens restarà estirar-nos l’un al costat de l’altre, acaronant-nos els cabells i les temples. I descobrir amb el tacte, l’estranya metamorfosi que opera al fons del nostre esguard, mentre ens acariciem els cossos amarats de suor, de tant de goig i de tanta ànsia compartida.

* * *

(Ella, el 9)

La impaciència se’m menja per dins. Ens desitgem i no tenim espera i per això ens hem apressat per arribar a casa teva. Però ara les meves mans busquen el teu cos amb avidesa i els meus llavis es mengen els teus, ensalivats i roents i no et deixen encertar la clau al pany.

Finalment has obert la porta i amb pressa l’hem tancat darrere nostre. M’encens i ho saps. Fas anar les paraules amb la mateixa destresa que els teus dits ressegueixen el meu cos traient-me la roba, que ha anat quedant estesa pel passadís, al costat de la teva. Poca roba ens queda damunt la pell quan m’has fet entrar a la teva cambra, només banyada per una llum tènue. De seguida Coltrane ens ha vingut a rebre, ho esperava, sé que t’agrada.

I aleshores ha arribat aquell breu instant de calma, just abans la mar no es desferma: m’estic dempeus mirant-te, el cor em batega cada vegada més fort a mesura que t’apropes, i en sentir les teves mans damunt els meus malucs, tanco els ulls. Puc notar els teus dits com agafen les tiretes del meu tanga blau i el fan lliscar avall mentre t’ajups al meu davant. El teu alè... Puc notar el teu alè calent damunt del meu sexe i tot seguit la humitat de la teva llengua que ressegueix amb avidesa els plecs dels meus llavis, ara ja ben humits.

Estic encesa, i no et deixaria parar, però et faig alçar agafant-te suaument pels cabells. Els meus llavis reben els teus amb desig, impacients per assaborir el gust del meu plaer. I mentre les teves mans s’aferren als meus pits, jo et guio fins al teu llit. T’hi faig estirar. Avui tu faràs de sis i jo faré de nou.

Sota els calçotets es mostra el teu sexe inflat, dur. El beso per damunt la roba tivant i seguidament l’allibero amb delicadesa, enretirant l’ultima peça de roba que el retenia. Ara sí, ajaguda de genolls al costat del teu cap, faig passar una cama pel teu damunt, mostrant-me, oferint-me, perquè puguis continuar el que un instant abans jo mateixa he aturat.

M’agafes per les cuixes, amb les mans fermes, abaixant-me fins que quedes amorrat al meu sexe. Primer la teva llengua el recorre sencer, plana, des de l’entrada de la meva cova, com qui assaboreix un dolç gelat, lentament, xuclant-lo suaument en arribar al final del recorregut, damunt del botonet inflamat i roent de desig. La teva llengua es transforma en ariet i em penetra el cau, prement les seves parets, recollint-ne la mel. I tot seguit en surt per fer cercles damunt del caputxó lluent i inflamat, i deixar pas a uns dits juganers i destres que, com músic expert, fan sortir les millors notes del meu cos. Tempto el teu estret forat amb el meu dit petit, poc a poc. Dubto al principi però t’agrada i insisteixo. El teu plaer és el meu plaer.

El que fins ara havien estat moviments suaus, lents, calmats ara es precipiten. Començo a sentir aquell dolç formigueig que m’envaeix, preludi del plaer màxim. Les teves llepades, cada vegada més intenses, més ràpides, em porten al límit. No voldria que paressis mai i a la vegada no ho puc resistir. Ho endevines i m’agafes més fort pels malucs, m’engrapes el cul, conduint-me cap a tu, amorrant-te encara més fort al meu sexe que bull, devorant-lo com una fera afamada. I alhora noto la teva tensió, sé que estàs a punt, com jo. I m’avises. Però mantinc com puc el teu sexe enardit dins la meva boca, encerclant-lo fort amb els llavis, dins fora, dins fora, agafant-lo amb la mà, amunt i avall, amunt i avall. I em llepes, em xucles, ràpid, fort, intens... i em moro, m’abandono, em deixo anar. Tota la tensió s’allibera convulsa, explosiva, i com focs d’artifici omplint el cel i encegant-nos, el formigueig ha envaït tot el meu cos. Les sacsejades es descontrolen i ofego un crit de plaer, amb la teva llet que m’omple, que em crema gola endins.

A poc a poc els teus dits alliberen les meves natges i una de les teves mans es passeja subtilment pel meu sexe, tot just un carícia quasi imperceptible. Somric a la vegada que una llàgrima de felicitat em regalima galta avall i em regalo uns instants per gaudir de l’olor del teu sexe i fer-li un últim bes, abans d’alçar-me.

Mentre m’estiro al teu costat, beso el teu cos, veí del meu. Les respiracions feixugues es van calmant a poc a poc. Tanco els ulls i ens acaronem els cabells, conscients del que hem viscut. I els nostres cossos descansen, amarats de suor, de tant de goig i de tanta ànsia compartida.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De premis blocaires: Arte y pico, i em rasco perquè em pica

Se m'acumula la feina, xiquets i xiquetes...

Dec ja tres memes (Clint, Roberthinos i Antígona) i fa uns dies em va caure aquest, de la Silver blue sea, la sirena del replà. Bé, és un premi d'aquests que cauen sense demanar-los ni mèreixer-los, segurament; però com que vénen de qui vénen, no puc deixar de dir-ho i estar agraït:

Es veu que aquest premi (l'Arte y pico) ha estat creat per Eseya

I com sol ser habitual,té regles (no la menstruació, sinó normatives, vull dir). Les regles del premi són les següents:

- Cal triar cinc blocs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma el seu idioma.
Creatiu, creatiu, val, ho accepto. Disseny, diguem que el Blogger em salva la vida; material interessant; potser va a dies; i aportació a la comunitat bloguera: això sí, tu; per aquí puc acceptar-ho; perquè això de les HV i una altra que em ronda pel cap, fa bon veïnatge, oi?

- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguin visitar.
Doncs el meu ja el sabeu.

- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
Ja ho he dit més amunt.

- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
Però, això desgrava...?

- Exhibir aquestes regles.
Si només són els regles i no la roba estesa...ja està fet.

Els cinc blocaires als quals atorgo el premi són els següents:
(Sabia que havia "gatuenserradu"... Com sempre, això és un marrón dels grossos. Com que no m'agrada repetir-me com l'all; el dono a gent a qui mai hagi premiat i sé que d'altres també s'ho mereixen, però ja vindran altres ocasions. Ahi va donc, la tria:)

La Joana, perquè... no cal que us ho expliqui, oi? Si la coneixeu, ja sabeu que està més que justificat (ja l'ha rebut, dieu? Doncs un més, tu,¨que amplii el prestatge)
El Puji, perquè amb la seva cullera ens alimenta amb dosis d'un humor corrosiu i intel.ligent a dojo.
La Jo Mateixa, perquè em sembla que és la veïna que més puja i baixa les escales xerrant amb tothom, nens i nenes, sens distinció.
Els Té la Mà Maria, perquè és un col.lectiu que es treballa els post d'allò més i sempre hi aprenc alguna cosa.
La Carme Rosanas, perquè és una lletraferida com jo i ens ha muntat això dels Personatges itinerants, que déu-n'hi do de com es mouen.

PS
I per cert, ja us heu apuntat a la Tercera tongada de les HV? NOR? Què espereu?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De lectura (34): Carrer Marsala, de Miquel Bauçà

Un cop més encara, les coses es mouen
dins la improvisació i la furtivitat.” (p. 13)

Singular.

Un llibre difícil i sorprenent. Feia temps que en sentia parlar i l’altre dia el vaig veure a la biblioteca i... vinga; som-hi.

El títol és un equívoc. El carrer Marsala no apareix enlloc; però em sembla recordar que era on residia Bauçà, al barri del Besòs.. Una novel.la autobiogràfica? Segurament, en molts paisatges és el mateix escriptor qui se’ns ofereix. El protagonista va passant d’un tema a un altre en un soliloqui inesgotable. Sembla un home conformat: si no arribà allò, hi haurà allò altre. Ens parla dels seus veïns o coneguts, gent que visita o es troba en els seus passeigs habituals; alguns de ben peculiars: el que guarda llances, la portera, el marmanyer, el jardiner, la pianista falsa, el mosso que s’entén amb la mestressa, el general, l’oficinista del banc, la venedora d’alls...Alguns d’ells tenen nom propi: l’oncle Genari, l’amic Lluis;...; la majoria, són anònims. Espectres en un univers canviant.

La seva amant, l’enganya. La vida no l’ha tractat gaire bé. Els companys de feina, li fan “saltar” les noies. Però n’hi ha d’altres que el sotgen. Tot té un aire de metàfora onírica. Em recorda, a voltes, l’escriptura automàtica dels surrealistes; encara que m’oloro que tot està molt estudiat. “Les someres no s’empassen ruibarbre de prat Els gats sí s’embruten amb farina., es llepen sota l’escala. Els hisendats projecten curses de cavalls. Les cordes de els guitarres demanen tacte. Els pobres somien moviments d’aproximació al bosc de l’àvia. Les nous caben dins la mà tancada. Els difunts s’inflen massa de pressa” No és una literatura de narració, és una literatura des del sentiment.

La vida d’aquest, com la de resta de protagonistes, semblen tristes, sense cap frontera clara: “Tots volem, en fi, que les coses siguin tristes, però després ens hem de tapar la boca a corre-cuita. Tot i així, he vist que aquesta és l’única solució. Ben mirat, és lògic que no es donin permís d’arma.”

Evidentment, el protagonista, de cognom Rogério, té un sentiment de derrota. Ell i la resta de personatges estan sota els auspicis d’unes innominades unitats de xoc: “...la població ha perdut el gust de xocar-hi amb aquestes unitats”. Està casat amb la Magdalena. Llegeix Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi (potser és un alter ego de Bauçà?). Rogério És un venedor de sabons (i això costa trobar-ho) i vol dedicar-se al de la venda de palla. Està ple d’obsessions hipocondríaques i neguits que el sotgen. Paranoies diria. Sembla que es vulgui justificar a ell mateix sense assolir-ho en cap moment. Vagareja pel seu barri i per indrets coneguts de la ciutat (el Paral·lel, carrer Còrsega, vila de Gràcia,...) o fora d'ella; o paisatges viscuts (Tànger, Cnflent, Ferrarra, Montseny,...) en un passat que es confon en el present. El lector a voltes no sap on situar-se. És una novel·la curta que s’assembla més a un diari íntim escrit a raig fet; sense pauses ni diàlegs. Breu. Intimista. Amb un domini de la llengua excels i un to poètic encomiable. Quasi poesia en prosa.

Bauçà empra frases curtes. Molt concises. Hi ha accions del present lligades amb històries viscudes. Del seu passat, que és alhora un passat col·lectiu. Escenes de guerra, d’amors vençuts, de geografies viscudes intensament, d’infanteses castrades, ...). Rogério té algun mal ocult. Algun intent ocult de suïcidi: “També ara, ja no vull clavar-me les tisores a la panxa, com abans”. Potser viu en un món que no és l que vol viure. “En el fons, just depèn de mi”.

A vegades penso que les frases un cop escrites, s’han bandejat en un sac s’han deixat caure damunt la taula perquè l’autor les reculli i els vagi col·locant una mica com surtin. Però no.

L’obra és el 1974. I es nota, pel regust que deixa d'etapa final del franquisme. Es va publicar el 1985, però. Va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona. Puc dir només que és singular. I que Bauçà , que el coneixes per la seva vessant poètica, no et deixa indiferent. T’enganxa o no. I sobretot, si té els copllons d'acabr el llibre amb una frase com “Déu meu, sort que de petit vaig aprendre a pelar-me-la.” , no et deixa indiferent. Però, sincerament no m’arriba. Tot i que llegeixo que és una de les obres mestres de la literatura catalana dels segle XX.

Jo ho hauré de tornar a provar. Per què enganyar-vos?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

A petició del blog Tens un racó dalt del món, és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.

Aninmeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

10. El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots colors: una tira de cadeneta, una tira de flors.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Històries veïnals: tercera tongada...Cap a un poema veïnal i noves històries conjuntes

“Un cadàver exquisit” a cal veí: vers un poema blocaire global.

No hi ha dos sense tres, diuen, Així que anem per la tercera tongada de les Històries veïnals… si voleu. Que em consta que almenys, mitja dotzena de veïns sí que vol. Aquest cop ho farem a la recerca d’un rècord guinnes d’escala blocaire. El motiu? Doncs fer entre tots, un càdaver exquisit.

No, ningú s'ha mort encara. Per què... ja sabeu el que és un “Un cadáver exquisito”, oi? Si no, llegiu-ho aquí.

I és que alhora que em dieu de participar en la tercera tongada de les Històries Veïnals us proposo fer un ”cadàver exquisit” entre tots plegats. Com? Fàcil. Tots i totes els que vulgueu participar en la tercera tongada haureu de seguir les següents normes:

1. Heu de deixar un missatge en aquest post, al blog de les HV en en qualsevol altre que vagi posant, o millor, d'enviar-me un email a elveidedalt@hotmail.com dient que voleu participar en el joc. Per fer-ho, teniu fins el 29 de febrer (d’enguany, és clar!) com a data límit.

2. Quan tingui la llista definitiva dels inscrits, ordenada per ordre de recepció, la faré saber al blog i per correu electrònic a tots vosaltres.

3. Amb aquesta llista faré dues coses: 1) establir l'ordre en què`farem el poema del "cadàver exquisit" i, 2) alhora, els grups veïnals per fer els relats que conformaran la Tercera tongada. Matarem dos ocells d'un tret, doncs!

Pel que fa al "cadàver exquisit" (poema conjunt)

a) El poema l'iniciaré jo i li passaré el darrer mot del vers que hagi escrit, al segon de la llista.

b) Els versos que escrivim poden tenir d'una paraula com a mínim (si no, ja no és vers ni re!) a deu paraules com a màxim (inclosos articles, preposicions, conjuncions,...). Han de ser breus, doncs.

c) Per fer un autèntic "cadàver exquisit", jo hauré de fer de TAPADERA del que aneu escrivint la resta (ja que no el podem fer "físicament" en un full de paper). Per tant, al segon de la llista TAN SOLS ha d'enviar-li al tercer, la darrera paraula del seu vers (amb signe de puntuació, si en té). I a mi, el vers sencer. El tercer envairà al quart la darrera paraula que hagi escrit i a mi, el seu vers sencer. I així successivament fins el darrer. Jo aniré mirant, porta a porta, que ningú s'encalli en la filera.

d) La gràcia del joc està en ser RÀPIDS a respondre l'email que rebeu. Això vol dir que heu de respondre EL MATEIX DIA el correu que rebeu del company/a que us precedeix en la filera i enviant.-me a mi el vers sencer que heu escrit i al següent de la llista, NOMÉS l'ultima paraula. escrita. Així ningú sap REALMENT com evoluciona el poema. (Bé, jo sí, però no diré res fins al final!)

e) Complicat? Potser sí. Però sé que sou veïns/nes experts/es i sé que us agraden els reptes. Tampoc és tan complicat! I NOMÉS heu de fer dos emails cadascú en tota aquesta proposta: un a mi amb el vers sencer (repeteixo pels durs d'orella) i un altre al següent de la llista amb una sola paraula, l'ultima del vers que m'hageu enviat a mi (ho he dit tres cops, ja, oi?)

f) Espero que batrem primer rècord guinnes de poema conjunt a la catosfera (el primer i únic, perquè em sembla que això és novedós).

g) Si amb tot, algú encara té dubtes, ja sabeu on tinc el timbre. Piqueu i sereu ben atesos. Cap problema .

Ple que fa a la Tercera tongada d'HV

a) I amb els que us hagueu inscrit per això del poema, farem els grups de la tercera tongada d'Històries veïnals, amb el procediment habitual.

b) El dia 2 de març sortejaré els grups i els publicitaré al blog, procurant altre cop que no comencin ni acabin relats els que ja ho hagueu fet alguna vegada.

c) El mateix dia 2, posaré el calendari que haureu de complir per què el membre de cada grup envii la part del relat que li pertoca al següent. Les normes seran les habituals: 15 línies màxim i deu dies de temps per cada participant.

d) Els grups seran de quatre membres, si és que no hi ha un daltabaix en la participació; que espero que no...Espero que arribem a 69 aquest cop

e) El dia 3 de març també publicaré el tema sobre el qual es regirà cada grup. Ja us aviso: serà continuar un text que us posaré. Per tots, el mateix. El termini total per rebre els relats conjunts serà l'habitual: un mes i mig en total.


Així doncs, hi haurà un poema conjunt que estarà circulant i unes històries veïnals que hauran començat alhora. Evidentment, el poema acabarà molt abans que les HV.

Aniré recordant la convocatòria i relacionant els veïns/nes que es vagin inscrivint perquè sapigueu amb qui us les jugueu...

I àpali, valents! Espero veure engreixar la bústia del meu hotmail a partir d’ara!

PS
Deu ser que tinc poca feina, oi?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: