11 de desembre del 2009

De lectura (78): La petita història dels tractors en ucraïnès, de Marina Lewycka






“El passat és fastigós. És com una claveguera” (p. 219)

“Hi ha coses que més val no saber-les, perquè un  cop que les saps, ja no pots fer res per oblidar-les” (p. 319)


Finalment ho he fet. M’he apuntat a un Club de lectura del barri. Tot s’ha de provar en la vinya del Senyor, em deia l’àvia. El dia de la presentació ja ho vaig veure clar. Dels 25 inscrits, 23 són dones. I dels dos homes, un era el marit d’una de les inscrites (que a més, el dia de la posada en comú no hi era). L’altre era jo, s’entén. I com no, la moderadora del Club també és una dona. Si tenia algun dubte que això de lligar –vull dir, llegir—  i comentar llibres és cosa de fèmines, ja em queda del tot dissipat. I vés, per on; m’ho vaig passar molt bé. Que la meitat d’elles puguin ser ma mare no importa: és increïble les ganes que hi posen, el nivell que tenen i la saliva que gasten!. Crec que en un moment donat vaig poder aixecar el dit i tot...






El llibre que us ressenyo és avorridot; tot i que molta gent li veu totes les gràcies. Està aclamat per la  crítica anglesa (100.000 exemplars venuts en un mes!). Que voleu que us digui. A mi, l’humor britànic m’agrada. Però l’humor passat pel sedàs ucraïnès, no tant. La història té la peculiaritat que està escrita per una emigrant d’aquell país que té una visió àcida i crítica sobre la doble onada immigratòria que ha tingut Anglaterra: després de la de la II Guerra Mundial i la dels darrers anys, amb la  caiguda del bloc soviètic.  En Koyla és un d’aquests emigrants de la primera onada; antic enginyer industrial, va haver de fugir de les purgues d’Stalin “Només algú que ha sabut que és el totalitarisme està preparat per entendre què vol dir tenir paranoies” (p. 235)

vidu i molt excèntric, que es vol casar amb una jove ucraïnesa, la Valentina,  que té un fill de deu anys, divorciada, de pits més que generosos, i que ha conegut per correspondència. La història no tindria més suc si no fora que ell té... 85 anys!, i ella,... 34! Quans les dues filles de Koyla, la Vera (la gran) i la Nadezhda  (la petita), s’assabenten de les intencions del pare, entren en còlera, disposades a mostrar batalla, advocats al front, davant el que sembla un cas clar d’aprofitament i estafa.

Diria que la novel·la, més que el retrat curiós de la convivència d’aquesta parella desigual, és la doble visió que les dues germanes tenen front la vida i la relació amb el pare. La gran  és filla de la Guerra (va venir amb els pares exiliats quan tenia deu anys; després de passar una dura experiència al camp de concentració nazi) “L’esperit humà és mesquí i egoista, l’únic que cal és sobreviure” (p. 281); la segona —que és la veu narradora—; és filla de la Pau; arriba de nadó al país d’acollida. Una i altre han viscut distanciades des que la mare va morir (la Ludmila, una dona obsessionada per l’estalvi i l’ordre) i són com la nit i el dia: la gran, decidida i autocrítica; la petita, un pèl somiatruites. Qualsevol nimietat fa saltar espurnes entre les dues. Però la situació paradoxal que viu el pare les uneix per enfrontar-se a l’enemic comú: la Valentina; cadascuna a la seva manera. La Valentina, que treballa força però descuida la casa i el seu fill (que fa anar als millors col·legis);  té diferents amants; cosa que exasperarà més les filles; I entremig de tot això la història que en  Koyla va escrivint dels tractors; com la seva darrera obra pòstuma; un relat dins el relat. “No pretenguis mai que la tecnologia et domini i no la facis servir mai per imposar-te als altres” (p. 352)

A mi la lectura més que divertir-me m’ha neguitejat. Especialment en els moments en què en Koyla era “maltractat” psíquicament per la seva jove esposa. Cal dir que són els apartats més corrosius. La pobra Valentina no deixa de ser una víctima de la situació; una supervivent de l’esfondrament de les repúbliques soviètiques que busca tothora de mostrar el seu nou estatus social fins a situacions d’un paroxisme ridícul (arribarà a tenir tres cotxes, a quin més atrotinat!). “Quan algú té el poder els que estan per sota sempre miraran de guanyar-se les seves simpaties” (p.244) A vegades algunes escenes em recorden els pel·lícules de Berlanga: situacions kafkianes, inversemblants i corals.

El millor del llibre? Els diàlegs. Són francs i àgils. Es per això que es fa de lectura amena. Ara, de riure, riure,...no gaire.

Diuen que en faran una pel·lícula. Serà entretinguda, segur. Però no espereu gaire més.

Puntuació: 6/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí




Si tha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

11 comentaris:

RaT ha dit...

Veinet, un club de lectura és de les millors coses, gratis, que et poden passar.

Besets

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Vaig llegir el llibre fa un temps i em va neguitejar força el fet que malgrat algunes ressenyes que el trobaven divertit a mi no solament no m'ha havia engrescat sinó que el vaig arribar a trobar fins i tot desagradable. El llibre no és altra cosa que la crònica (en algun moment potser pretesament burlesca) d'un maltractament a una persona gran i a mi no em va fer cap gràcia.
Pel que fa als clubs de lectura, cada vegada m'atrau més la idea d'apuntar-me a algun, si el trobo a prop de casa.

el paseante ha dit...

Fins i tot al Club de Lectura estàs envoltat de dones, com a Blogville. No canviaràs mai. Coi de carallot.

Joana ha dit...

Estaries a la teva salsa...ja et veig estarrufat allà enmig de tantes fèmines...
No sé si apuntar-me a la biblioteca que tinc a prop de casa :)Hi hauran homes ???

Tot Barcelona ha dit...

Ok ¡¡¡

Anna Tarambana ha dit...

Ja som 65 inscrits, hem batut el record de l'any passat! :)

Striper ha dit...

m'agrADARIA TENIR TEMPS PER UN CLUB DE LECTURA ah!!

merike ha dit...

FINÈS ENTRE TOTS I TOTES: ATAC DE COR !

viu i llegeix ha dit...

veí, a veure quin dia montes un club de lectura per a homes i ens deixes treure el cap de tant en tant, que segur que també hi disfrutarem les dones

SU ha dit...

Veí,

Quina gran decisió, això d'apuntar-te a un club de lectura!!!

Ja ens aniràs dient com et va!

Encara que tens moltes seguidores al blog, deus xalar amb tanta dona a la biblio, no?

Vinga, un petonàs!

SU

Gabriel ha dit...

Benvolgut veí:
Una bona desició apuntar-te un club de lectura, i jo ja fa un any que hi estic apuntat i he viscut estones molt entretingudes, i unes bones tertúlies (amb autors i tot a vegades!) de llibres que no sempre han sigut del meu gust però que he après molt.
Fins i tot fem berenars memorables. Avui mateix, amb la sessió de decembre hem fet una turronada de l'hòstia. Mmm, els primers turrons, que bons! Turrons i llibres, n'hi t'explico!
El mes passat vàrem anar a la II trobada de Clubs de lectura a l'Auditori a escoltar a en Raimon i fins i tot sé d'alguns clubs de lectura que fan rutes literàries i viatges.
Bé, noi, tot un món...ja ens explicaràs...
El que si que et puc dir que la quota d'homes és molt baixa. On vaig jo només som cinc homes i la resta dones. No hi ha gaire gent jove. Cosa normal ja que per horaris no sempre és fàcil acudir a aquestes històries. Jo fins ara hi he pogut acudir i vés a saber més endavant no sé si podré...
Hi ha dues coses clares:
1)les dones són les que més llegeixen.
2)Si més això dels clubs de lectura és una experiència curiosa...
També és curiós l'èxit d'aquest llibre que comentes.Me'l vaig comprar quan va sortir i no me l'he llegit. És una d'aquelles lectures que em volia llegir però veient els teus comentaris m'ha agafat encara més mandra de llegir-me'l.
No ho sé...potser més endavant li donc una oportunitat...
Pregunta: perquè de tot en volen fer una pel·lícula, cal?