En el record d’una efemèride: plaça Sant Felip Neri, 1938

El facebook ja ho té això… L’altre dia, xafardejant replans vaig veure que un antic company d’escola parlava que el 30 gener s’ha esdevingut el 75è l’aniversari d’un cruent bombardeig que va patir Barcelona per part de l’aviació franquista (eren avions de la legió italiana)  durant la Guerra Civil. En aquell matí, en dues passades, una a les 9 h que ja va deixar moltes víctimes i cases esfondrades del centre històric de la ciutat i una altra a les 11.20  h, quan s’estava treballant en tasques de desenrunament, la ciutat va ser sotmesa a una pluja de foc amb bombes de gran pes que “foradaven” literalment edificis de cinc pisos. Era els nous mètodes de guerra. No seria  la primera ni darrera vegada que les ciutats obertes patien d’aquesta manera de barbàrie. Una de les bombes va caure just en aquesta plaça, a tocar de l’església barroca de Sant Felip Neri.

Aleshores no era tan gran com ara, ni tenia la font neogòtica que es troba avui al bell mig – a la qual algun brètol o antiquari sense escrúpols va manllevar l’estàtua de bronze d’un jovenet estudiant que la coronava (hores d’ara deu ser en algun jardí  particular)- , ni l’escola que ocupa dos laterals de la plaça, existia. La foto és de 1940. Més tard deurien ser duts aquí la façana renaixentista de l’antic gremi del Calderers —que va estar a la plaça Lesseps també—  i la de la del Gremi dels Sabaters (la que té l’escut de Sant Marc, el seu patró, entre dos balcons), que estava al carrer de la Corribia, davant les escales de la plaça de la Catedral. Precisament que el Museu del Calçat estigui en aquesta plaça no es baladí. Cases viatgeres, doncs.

Per això m’ha fet gràcia veure aquesta fotografia anterior, doncs a la construcció de l’escola. El bombardeig es va endur per endavant l’església, que tan sols va mantenir la façana i part de l’estructura. I el més important: va segar la vida de  més de quaranta persones, la meitat nens d’una llar d’infants que s’havien refugiat al soterrani de l’església en sentir les sirenes prèvies al bombardeig. Una plava en una paret de la plaça recorda la trista efemèride.

Jo vaig passar molts anys d’infantesa en aquesta escola. Nou exactament. I vaig córrer i jugar a pilota per aquesta plaça innombrables vegades. Ara no hi corro, però hi passo sempre que hi puc. És de llarg  el racó més tranquil i amb més encant de tot el barri Gòtic. Digueu-me nostàlgic. Recordo un joc que hi fèiem a l’hora de l’esbarjo que en dèiem “Els quatre camins”. Això era que podíem recórrer per la part  enllosada de la plaça que feia (com un parxís) quatre camins que confluïen al centre i que s’unien entre ells als laterals. Si hi aneu ho veureu. El joc consistia  que el que “parava”(el que començava el joc) havia de perseguir la resta de la classe amb les mans juntes (aleshores érem 40 a classe, riu-te’n tu del numerus clausus actuals) fins a tocar-ne un. Aleshores ja éreu dos a perseguir la resta. Però s’havia de fer agafats de la mà. A mesura que tocàvem la gent —recordeu que no podies sortir del “passadís” enllosat— la cadena s’anava allargant. I estava calculat que en ser uns 20 ja era difícil saltar d’un “carrer” a un altre sense que algun extrem de la corrua et toqués. En fi, allò era un joc adaptat a la topografia del terreny i una manera de jugar ben ingènua. Digueu-nos beatífics. Suats sí que quedàvem, però. Quan vam començar a venir noies a l’escola, ja vam fer altres jocs. Recorda algú el que era el Cavall Fort? Allò de “¡churro, mediamanga mangotero adivina lo que tengo en el pucher?” Doncs no t’explico on ens agafàvem  els nois quan alguna valenta es prestava a posar-se a la filera de cavall sobre la que saltàvem. Digueu-me espavilat. Ara, segur que qualsevol AMPA prohibiria jugar a aquestes animalades que posaven seriosament en perill la columna vertebral dels cavallistes...

M’ha fet gràcia recordar tot això quan ara, la plaça segueix sent el pati de nens i nenes de la meva antiga escola i que deuen córrer per parets clivellades per la metralla d’unes bombes que uns altres nens no van veure ni caure –si de cas, sentit el xiulet ensordidor si que el deurien senti. Després vaig saber que en aquest indret, es trobava la presó dels Renegats. El centre de la plaça es coneixia com el Fossar dels Condemnats on s'enterraven als presoners que eren condemnats a la forca en l’època que les execucions eren espectacles públics. Una plaça amb història, doncs.

Sé que avui han fet un acte de recordatori al fet luctuós. I que es demana que l’estat italià demani disculpes per l’execrable actuació de bombardejar població civil. Què us he d’explicar de Gernika, oi?

Passegeu pel barri Gòtic. Entreu a la plaça. Intenteu fer cas omís de dels turistes que es fotografien arreu. Mireu de seure en la terrassa de l’hotel de luxe que ara hi ha (en la meva infantesa era un magatzem d’antiquari totalment malgirbat) —això si aneu forts d’armilla, és clar; perquè us canaran— i guaiteu les pedres clivellades de la façana de l’església, que la metralla del bombardeigs a n provocar (i no per cap afusellament de capellans que se sentia dir dècades enrere). Tanqueu els ulls i penseu en un moment en aquell gener del 1938. I quan la pell s’irisi del calfred, celebreu que encara som vius i que aquelles no tornin. Encara que a d’altres indrets, són el pa de cada dia.

 _________________

Aquí en podeu veure un petit documental d’aquell bombardeig.

I també ho recorda un blog de culte, on veure fotos després del bombardeig i d’on eren les cases que s’hi van dur després.

I si voleu aprofundir, consulteu el llibre  de Villarroya i Font, Joan. Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil, 1936-1939. L'Abadia de Montserrat, 1999.  o el de   ALBERTÍ Albert i ALBERTÍ, Elisenda. Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939) Albertí ed., Barcelona 2009, d’on s’extreu aquest PDF.