de cotMe'n vaig de descans empordanenc uns dies. Perquè us recordeu de mi, us deixo una promesa acomplida.
El tió em va deixar, després d’una llarga digestió i pessigar-li un pèl el voraviu, la darrera part del post «Fauna veïna», històries d’una comunitat diferent.
És el meu regal de Reis per tots vosaltres (els que hi sou i els que no)
___________________
(continuació)—Gofh! Goah! Però que fas! Que no veus que me
m’aufego!
—¡Ay, mi SSSielo! ¡Yo creí que te gustaria beber el champán en mi... —va fer senyalant-se el bosc frondós de l’entrecuix.
—Quita, quita…mujer! Jo estic casat! —vaig fer, per dir alguna cosa.
—¡Joder, y todos los de esta habitación! ¿Qué problemilla hay, guSSSAnito mío?
—Vull dir que visc al pis del costat, que tinc fills , que no porto un duro a sobre, que...
—Ya, ya, todos decíSSSS lo mismo, pero “dura” si la llevas, ¿eh, pillin...?
Vaig intentar donar mitja volta però la figura escultural de la
Lucia, la matrona, es va interposar amb els seus vuitanta quilos d’humanitat al meu davant. Vint a cada camal. Van venir les dues noies de la barra del bar i es van afegir amb mi i la mulata al jacuzzi. Totes tres m’acariciaven el braç, la nuca, el tou de les natges, el perdalet,... Una em va llengotar tota l’orella amb una successió ràpida dins-enfora que ni una aspiradora d’hotel. Ja no vaig poder dir res més. Vaig caure rendit als seus peus.
“Que sia el que déu vulgui”. Hi havia una munió de morenor al meu voltant. Tot era negre en aquell mar de bombolles. Tot era fosc. La pell que m’acaronava; els pits que m’ofegaven; els forats que llepava, els cabells que em cobrien, els braços que em sacsejaven, les cames que m’entortolligaven, els besos que m’encenien, les boques que em xuclaven, els sexes on enfonsava els dits i llengua. Em sentia com a,
La nit de la iguana; però ara, enlloc de l’Ava Gadner ballant amb dos negrates a la platja, era jo el "prota" de la famosa escena bescanviat amb aquelles tres morenasses caigudes del cel. No sóc creient, però vaig dedicar un
al•leluia al Creador que em permetia gaudir, en primera línia de foc, d’aquelles tres divinitats en carn i ossos.
Per altra banda, no podia deixar de mirar el que s’esdevenia al meu voltant.
Prop meu havia una noieta, vestida tota de vermell, amb el cabell curt, tallat
à le garçon . El seu somrís m’evocà una peli de r
ecords ben plens i de
colors bens vius. Estampava amb els seus llavis de roig encès un petò a un paio que semblava tenir
prop de quaranta tacos. S’estaven en un
racó, eixamplat per les llums de neó. L’habitació olia a
herba.
“Algú s’està fotent un peta i no ens convida”, vaig pensar.
—Estás en la sala VIP’s. Aquí sólo hay amigos —em va xiuxiuejar la
Vanessa mentre accelera la pressió sobre el meu gland.
—Ja, però és que jo no conec ningú...—vaig poder balbucejar quedament.
—
Això és el que tu et creus —em va dir algú veu pel darrera. “Aquella veu, on l’havia sentida?”
No vaig poder identificar-la. En girar-me vaig topar amb algú que sense més, em tapà els ulls amb una bena negra i m’estampava alhora un petó tendre als llavis. Una de les mulates em va fer un nus ferreny al darrera. (Del coll, s’entén). Tenia gust de
mel i era flonjo com el
cotó aquell bes. Molts
pensaments i un seguit de
sentiments dispersos.
em van venir al cap.
—Beu —m’ordenà la veu, apropant-me un got als llavis.
—Què... és..? —vaig dir quequejant.
—Suc de
festucs. Et farà fort.
—I té e
fectes secundaris? —. Veia clar (bé, no veia re, però ho sentia) que m’havia ficat a
la panxa del bou. O és la gola del llop? El cert és que d’allí en sortiria escaldat, segur. I sense haver fet la rentadora. Però ara no podia tirar enrera.
—Nos han dicho que te gustan las emociones fuertes, veSSSino. —“Aquesta és la
Carlorta, segur”.
—…. Depèn de amb qui —vaig suggerir amb accent
barbollaire. I instintivament vaig prémer el forat del cul, no fos cas… —I no parlaré si no és en presència de la meva
advocada —vaig afegir per si de cas (no en tinc, però a
Barcelona és fàcil de trobar-ne sota les pedres).
—No me seas pendejo, veSSSino. Déjate de letradas y ándate por la faena.
I per la santa inquisició que vam anar per feina.
Algú que no podia ser la
Vanessa perquè notava els seus mugrons i el seu pubis rasurat (l’hi duia!) -que per cert
picava com la gespa tallada-; em va agafar el membre qual ariet dels víkings. Em va resseguir amb el palmell de les mans des del pit fins l’entrecuix, i encerclant-me les natges pel darrera i duent-les cap a si, em va dedicar un
solo de flauta travessera que ni el Rampal aquell. “Joder!” Notava el meu
sementer entrant en una cova humida que desapareixia tot sencer per art de
birlibirloque. Des de la base fins a la punta de l’escrot. Vaig notar una fiblada intensa per tota l’espina bífida. Si semblava que la tingués més llarga i tot! I com que no veia que toqués fons, jo vinga a empènyer cap endins, que fa baixada! “A veure si escanyes la noia”, vaig dir-me... “O serà un noi...?” No hi havia pensat en això. Però vaig respirar tranquil quan, amb les mans lliures vaig aferrar-me a una mata de cabell que vaig recordar de seguida. La
Carlota era la meva alumne aplicada. Vaig agafar-li bé el seu caparró menut i vaig ajudar-la en les seves ablucions amb un vaivé suau, cadenciós, que l’ajudés a engalipar de manera pausada la barra de quart en què s’havia tornat el meu semaler. Seria l’
efecte Jauss allò? I fot-li que falta gent! De cop vaig notar moviments estranys al meu voltant. No seria què...? Ôndia, ara eren dues les boques que notava furgant pels baixos. Anaven succeint-se amb una perícia que denotava una professionalitat poc habitual en la tasca... Jo, que sóc obedient de mena, ja vaig veure de seguida de què anava la lliçó i ara em girava a la dreta i ara a l’esquerra per deixar que el meu caramel suqués, ara d’una font, ara d’una altra. Em vaig posar a dos-cents més ràpid que el Ferrari del Schumaker. I sense gastar gota de benzina! Per completar la meva davallada als inferns vaig notar que la noia dels pits gegantins, no parava de masegar-me les natges i les cames. S’ajupí darrera meu. I una fredor inusual em recorregué la regatera del cul. “Ep!” Un moment, no serà què...? “Joder”. No vaig tenir temps ni de dir fava.
La Carlota em va prémer cap a ella i em va empresonar el saltamartí gola endins. Vaig fer diana amb la seva campaneta. Alhora, la seva acompanyant m’enfonsava la llengua en el meu esòfag, ja tocant la tràquea. I la Vanessa, pel darrera,
la mala pècora!, m’entaforava pel forat més estret el seu dit molsut, salivat, a la recerca ingrata de la pròstata. Allò va ser Troia i els Dardanels alhora! Em va venir un orgasme brutal (brutal, repeteixo), que em va fer buidar la llet retinguda des de la primera comunió en el rostre de les dues príapes. I encara en volien més, les bagasses, si ens atenim a com semblava que es llepaven el rostre l’una a l’altra.
—Nenes, digueu-me on viviu que us enviaré un pernil per Nadal! (jo ja sabia que vivien allí i que el Nadal havia passat, però es tractava de quedar com un senyor).
Només vaig sentir que reien entre elles. I semblava que em deixaven allà enmig, com un estaquirot de fira. Quan vaig fer per deslligar-me la bena dels ulls algú em va fotre un calbot amable mentre m’agafava la mà i em portava cap a una altra habitació.
—
Ara et toca a tu, ser un pèl generós amb nosaltres.
—I tu qui ets? —altre cop, la veu. —Ja li he dit a la Lucia.. que m’he deixat la cartera...
—
No, no es tracta d’aquesta generositat, carallot.
No sé si estava sol o era observat per una dotzena d’ulls. Amb la mà damunt l’espatlla em va fer que m’ajupís. Vaig topar amb un cos. Eren unes cames dins unes mitges, de seda. Tinc el tacte fi. Les vaig voler imaginar vermelles. Com un
déjà vu.—Menja a pleret...—em va fer
una veu radiofònica. (
“Òndia, una que s’ha tret el nivell C de català fa poc”, vaig pensar). La veu era
càndida,
cruel,
jacobina,
felina. Li podria posar molts epítets. Amb les cames em va prémer pel coll i em va fer que m’hi apropés. Vaig posar les mans endavant, a veure què topava. “Joder!” Quin parell de càntirs d’Argentona! I sense nanses. Vull dir, sense res que el sostinguessin. M’hi vaig abocar amb dler, a beure a raig fet, a veure si regalimaven. Era un cos molsut, ferm, sense
registres particulars. sense costelles que sobreeixissin. Se li notava una maduresa en el tracte i feia una olor que embriagava. Em va besar d’una manera dolça, tendra, sense llengua. Eren llavis carnosos, de
maduixeta encesa. Petons breus però intensos. Com una
ferida fràgil de plaer. El meu caparró estava caigut i llastimós arrugat de tanta xuclamenta; i no creia que en aquell lapse de temps pogués fer res de bo que es pogués inscriure al llibre d'honor de la casa
. Em vaig posar
a tot bloc, vull dir a tot drap, a imaginar com podia deixar el pavelló més amunt que el mateix pis del
veí de dalt. O sigui, a mi mateix.
Amb les mans tremoloses em vaig dedicar a apamar la silueta del cos que tenia al davant. Tenia un cabells llargs, ondulats. O eren més aviat llisos? Me’ls imaginava rossos. Però apostaria que eren més negres que el carbó. Blanca, negra, mulata...? Un garbuix, vaja.
A cops, amb la vida, et trobes amb aquestes situacions estranyes que no saps si vans o véns, si has de donar o prendre. “I ara què?”. La mateixa veu d’abans, a cau d’orella, em va advertir.
—
Hi ha més que esperen, no t’entretinguis...—No si jo ja estic servit...tampoc vull abusar (mentia, estava desfet i era una
utupia pensar que el perdal revifés).
—
No. No és tu qui esperes. Són altres veïns que també en volen.Missatge rebut, doncs. Però a mi les presses no em van. Abans que
el declivi del big-bang fos total, vaig deixar anar alguna
saragotanada per guanyar temps:
—Nena, et dedicaré una sessió en adante vivace,
ma non troppo, que les orelles et faran palmes—(pá xulo, el veí).
I vaig acotar el cap, sense dir-li ni
déu-vos guard, cap el punt central de tota inspiració femenina. I masculina,
txell. què collons! La cova de la meva parella anònima estava sucosa a més no poder. Regalimava efluvis que ni les cataractes aquelles. Bé, d’acord, exagero; però tenia el nas ben moll només d’apropar-m’hi. Hauria begut aquell suc a cop de
cullerada. Però només tenia llengua. I vaig voler ser generós. Vaig pensar en la meva àvia ucraïnesa. Es deia
Vimir (Miriam, en rus). “Llegir tant t’ha de servir d’alguna cosa”, em deia, al cel sia. I a fe de Déu que li vaig dedicar aquell cunnilingus a la seva major glòria. La meva llengua va començar a cavalcar com una
farlopa, vull dir, garlopa (ja no sé què em dic), des dels llavis majors al menors, ara un ara l’altre, ara la dreta ara l’esquerra, ara amunt i avall, però sempre d’una manera suau, molt suau, com si fos un ploma
nòmada que anés d’un cantó a l’altre emprès per la força màgica
del vent. Les aturades i reverències que li feia al seu botó místic ja les voldrien per si les alteses reials. Net com una patena li vaig deixar el parrús, que si hi pogués veure, segur que m’enlluernava. Vaig notar que li venia un primer orgasme i que tot
l’espai quedava
tacat per aquella olor a mel i
llimona que m’oferia el seu cos. Ella, però, semblava no voler gaudir de la meva singular figura, ja que ni em tocava. Estaria cohibida?
Però vaig voler ser una mica dolent. Vaig baixar la llengua per la cama fins al tou de les cuixes. I després més avall fins el dits dels peus. I sant-tornem-hi. I en aquesta anar i venir em delectia a fer-la patir quan més a prop estava del punt exacte d’ebullició. Al ventre vaig fer marrada cap el melic, i li vaig mossegar lleugerament el tou de la panxa. La meva correligionària començava a donar-me cops de peu a les parts més nobles reclamant ja l’apoteosi final. Però seguia sense tocar-me. Vaig tornar a fer el camí a la inversa.
Em vinc a referir que tornava a estar altre cop on vaig començar. I aquella cloïssa semblava que s’obria i es tancava cada cop que hi burxava amb la punta del nas.
“Em fotrà una hòstia d’aquí no res si no acabo ja”, vaig pensar.
“Prou de fer el tarambana”, vaig dir-me decidit. Però aleshores em vaig adonar que ella no em podia ajudar a empènyer. No em podia pegar, ni tocar tan sols: tenia les mans lligades... on?.. doncs al que semblava un capçal del llit, fred com
l’ònix. Jo cec i ella manca. Bona combinació! M’hi vaig posar a sobre, per veure si la deslligava. Eren unes manetes que semblava d’acer. “No seràs policia tu?” vaig espetar-li. Per resposta em va estrènyer més entre els seves cames. Però tot i que jo notava la seva sucamenta entre els meus baixos, allò meu no s’aixecava ni amb una grua del Mecanno. Però jo almenys tenia les mans lliures. La vaig giravoltar sense pressa i va quedar bocaterrosa, jo al damunt seu. Ella semblava que es va espantar i s’agitava.
“No pateixis. Sóc un cavaller. No faré re que tu no vulguis.” Em creia un
herald salvador, d’aquells que prenen la
lluna des dels
àtics de casa i la posen en un cove. Poetes! Amb les mans molles del seus sucs li vaig separar les natges. La noia esbufegava de valent. Vaig amorrar la llengua al seu cau. Del forat petit al gros, del forat gros al petit.
“S’haurà duxat almenys?” Entaforava com una piconadora el meu llengotot que estava a punt de sucumbir a l’onatge que imprimia el seu vaivé, des d’un
mar blau i immens. Si no fos mariner bregat en set oceans, hauria acabat marejat, perquè amb la llengua vaig practicar l’efecte centrifugat (giravoltar la llengua a 68 rpm) dins l’altar d’aquella santa. L’espera va pagar la pena perquè em va regalar
cinc espasmes seguits, un rera l’altre amb un crit gutural que em ressonà als timpans. Aquella era tota
una dona amb
llum pròpia, ja es veia. Bé, jo no veia re, però ho intuïa tot. I
tot el que em passava per la ment era el que desitjava en aquell moment.
De tant anar i venir vaig quedar ben ebri.
—Vine. Acosta’t“Si parla i tot!”
Em va estampar un bes als llavis, tan suau, tan dolç, tan cast, que ni el meu
Avi el primer dia d’escola. Vaig trempar
ipso facto i em va sortir, de no sé quin dipòsit amagat, una lleterada tèbia que vaig perbocar sobre les seves esplendoroses natges
(“uuuuuuaaahhhhh!”). Com un
bollycao adolescent, com un
home bala, acabava de batre el rècord
guinnes a l’escorreguda ràpida.
La veu de la
Vanessa, em va trasmudar. Destrempat de cop.
—VeSSSino, por hoy creo que ya vale, no?
—Però si no he vist re! —vaig gallejar, el
pit inflat com un
pollastre.
Em va agafar de la mà, vaig notar una porta que es tancava al darrera i que em treien la bena dels ulls mentre la
Lucia, la matrona, m’esperava a l’entrada amb la roba a la mà.
—Això, vecina…dic, Lucia….podré repetir?
—Uy, veSSSino! A ti te dejan un dedo y te tomas un brazo…No sé a quién
t’assembles, tu!
Quan m’ho va dir, vaig caure-hi.
—Escolta, tu
blogueges?
—Sin preservativo, nunca.
—Que no mujer! Que si haces blocs!
—¿Con la lengua?
—No mujer, Que si escrius a la xarxa!
—¿Qué xarxa? Sólo pongo anuncios en
La Vanguardia.
—Ja, veig que no tens “pajolera” idea de què va això.
—¡Veí, no ofendas! Yo de pajas, soy la reina de copas.
—…¿?
—Por como las dejo de llenas…, de leche, digo. —va aclarir-me.
Una mica barroera, ho era la noia, no es pot negar.
—Mira.. —vaig dir mentre m’aguantava el riure i em cordava els pantalons. -No. Això de
bloguejar no és fer marranades amb la boca ni magrejar ningú; tot i que hi ha bastant bloger sortit de mare (em va venir al cap un veí que conec).
Blogear quiere decir tener un diario personal en internet y escribir cosas para que la gente lo lea y te las comente. Tu los lees a ellos y les dices lo que te parece.
—¿Y no se paga?
—No
—¿Ni se cobra?
—Tampoc
—¿Pero se miran?
—No.
—¿Ni se tocan?
—Tampoc. Es que la gràcia està en què no es coneixen...bé, alguns sí, però tant li fa.
—Mal negocio, chico. Esto no va a ningún lugar, te lo dice Lucia.
—Ja. Però et diverteixes…—ja tenia la camisa cordada
—¿Como hace un ratito tú con
Candela?
—Hòstia! Aquella era la
Candela? —vaig posar els ulls com plats.
—¡Ey! ¿Dónde vas? —em va agafar pel braç just quan ja entrava de nou a l’habitació—. Que te lo he hecho gratis una vez, pero no abuses!
—No. Si era per presentar-me. Em sembla que he quedat fatal...
—Bueno. Esto del blogger; ¿qué más...? Donde ves el negocio...
—Doncs tenia una
proposta d’associació.—¡Uy! ¿Tu eres catalán, no? Se te nota. Conocí a un tal
chamb en un bar de Gracia, que me dejo contenta los bajos pero pelada del bolsillo: “Inverteix en Air Madrid”, me dijo, ¡el muy carajón!
—Mira. Et proposo fer propaganda gratis del teu local al meu bloc. Segur que omples el local en dos dies
—Mira, SSSielo. No sé... No lo veo nada claro; pero me caes bién. Yo ni escribo, ni hablo mucho; pero ya que eres veSSSino te cuento cuatro historia y tu las pones en tu
pendajo de bloch.
—Vale. Vindré
de tanto en tanto a assessorar-me.
—Será "de vez en cuando".
—Ja, és que jo això dels idiomes...
—Ya el griego no se te dá muy bién por lo que veo.
—No era el dia —vaig dir, avergonyit.
—Bueno, como no se ve un carajo ahí dentro, todos los
gatots son pardos. Te puedo
enseñar francés, birmano, búlgaro, tailandés, cubano. Soy una ilustrada en esto de lenguas…
—Joder!
—No, si de esto se trata....
—Ja, ja…Bé, val. Puc venir o no a veure’t de tant en tant?
—Oyéme una coSSSilla... Y vendrás solo?
—Buenuuuuu,…puc portar amics?
—¿Pagaran?
—Home! Vull dir, dona! Vull dir, Imperi! Es tracta de fer famós el teu
garito. Publicitat gratis a la xarxa segur que te’n faran.
—¿Qué xarSSSa me hablas? Yo dije
La Vanguardia.
—Internet, mujer!
—Eso... interruptus, ¡guaSSSón!
—Tu convida’m aquí al teu piset, i explica’m coses, que ja veuràs. I amb els veins de replà fem festetes a la terrassa, sovint. Pots venir...
—¿Cobrando?
—Coño! —és una festa d’amics i amigues. Beguda, música i canapès a dojo...
—Pues no sé, coraSSSón. Mis chicas y yo, sino hay
d’aixonxis —i es va fregar els dits d’una mà— como decís los catalanes
—I si t’ensenyo el català?
—¿Qué postura es esa?
—En fi...Tu vine, que ja te l’ensenyarem amb els meus
amics.
—¿Y
chicas habrá también?
—Sí, és clar.
Li van brillar els ulls.
—
Es lo que más me gusta…Cuenta conmigo.
Vaig sortir d’allí amb totes les extremitats adolorides, el cap embotornit, la llengua rasposa i un pensament clar. La
Lucia seria una nova confident. I el seu àtic, un lloc d’encontre de noves aventures.
Ara, tocava la rentadora.
FI
Entrades
.JPG)
.jpeg)
.JPG)
.png)
.jpg)
.jpg)
