3 de gener del 2007

Meme: les cinc confessions vertaderes

La Candela, la santa Candela, em posa deures. Ja sabeu que sóc alumne aplicat i m'hi poso de seguida. Així em dono motius per escriure; que a voltes, costa. Va de memes i he de pensar a qui li passaré després. Sempre serà a algú que no li hagi passat re encara, per allò d'anar repartint joc, com el de la Peña, eh, Uri?. En fi, que el meme de marres em posa en un compromís. Es tracta d'explicar cinc coses de mi que no hagi dit encara en el blog. I fins i tot, no hagi dit mai.

Ja m'heu sentit dir ("llegir " seria el correcte) reflexions algun cop sobre el món dels blogs i els blocaires. Per tant, una mica com sóc i com vull que em veieu ho he anat deixant caure, ací i allí; ara i adés. Si el mateix lead del meu blog ho diu clarament! Per què dir re més? I sóc sincer; com un nin de tres anys. Com ho sou tots i totes. Encara que, com diu la mateixa Candela, hi ha de tot en aquesta vinya del senyor. Bé, prou prolegòmens i al que anàvem. Cinc coses de mi que no sabíeu. Marro, marro...

Primera: (d'infantesa): De petit, quan això s'estilava, vaig ser incapaç de recitar un vers de Nadal davant la família, el dia de marres. Però incapaç, incapaç. Del tot. El bloqueig mental era tal que m'afloraven les llàgrimes de la ràbia de sentir-me tan inútil. I vergonyós. I vés per on, ara, si cal, surto a algun escenari i declamo en públic. Però el sentit innat del ridícul, roman.

Segona: (de joventut): Als 20 anys, entre declarar-me insubmís i fer milicies, vaig escollir el segon... Vaig ser un cagat. I vaig acabar de sergent d'infanteria. Horror! No guardo ni una foto d'aquella època. I duia bigoti! Els pitjors tres estius de ma vida. Tot i que un va ser a Menorca, un lloc on m'hi perdria sempre, sol o ben acompanyat. D'aquí el meu amor-odi envers l'illa.

Tercera: (de maduresa): No fumo. No bec. No surto. No xerro gaire. No alço la veu. No m'enfado. No crido. No cuino. No vaig amb dones. Ni amb homes. Ni amb nens (ep, poca conya amb això!). Sóc avorrit del cagar. I la gent ho sap. I tot i així, m'estimen. Tinc sort, doncs.

Quarta (de present): Fa tres anys em va agafar una alopecia areata (no, no és cap mulata caribenya ni tampoc cap mal lleig). Senzillament, que el pèl del cos em queia a grapats fent aros. Estava guapo del cagar! Vaig decidir pelar-me al zero (el cap de dalt, eh! que he vsit que alguna aconsella rapar-se els baixos i semblava el doble del Yul Brinner. Vaig anar així durant vora dos anys. El pèl ha anat tornant (com el Nadal), primer blanc, després gris i ara castany. Tot i que les celles els costa de sortir, he reprès la fesomia antiga. Estic d'un gris-clar-fosc que dóna un to de madur interessant...que diria aquella. O l'altra.

Cinquena: (de futur): Mai he plorat en públic. Ni en l'enterrament dels avis. Ni de familiars d'amics. I no recordo ni si en privat. "No, veí; no". Pot ser no en sé. Però un dia us deixaré. I aquell dia ho faré a gavadals.


Bé. I a qui li encolomo el mort? Com que no se'm diu si han de ser un, cinc o vint, giro la ruleta i em surten tres... noietes (i no he fet trampes!):

1) l'Alepsi,
2) l'Yrun i
3) la Txell.

Apa nenes, a combregar... y cagando leches, ARRR!

2 de gener del 2007

De lectura (set): El baró rampant (Italo Calvino)

« (...)
—¿Per què em fas sofrir?
—Perquè t’estimo.
Ara era ell que s’enrabiava.
—No, no m’estimes! Qui estima vol la felicitat, no pas el dolor.
—Qui estima només vol l’amor, fins i tot a costa del dolor.
—O sigui que em fas sofrir expressament.
—Sí, per veure si m’estimes.
La filosofia del baró en negava a anar més enllà.
—El dolor és un estat negatiu de l’ànima.
—L’amor ho és tot.
—El dolor s’ha de combatre sempre.
—L’amor no es nega a res.
—Hi ha coses que no admetré mai.
—Sí que les admets, perquè m’estimes i sofreixes.»



Aquest és un extracte del darrer llibre que he llegit aquests dies. El baró rampant, d'Italo Calvino. (Sobretot no el confongeu amb aquest altre execrable barón rampante) N’he llegit més, ja us els aniré comentant. No. No el vaig llegir quan tocava al COU i mira, ara m’ha agafat per recuperar lectures obligatòries de joventut. La història ja la sabeu, no? Un jove de dotze anys, Cosimo di Rondó, hereu del títol nobiliari del seu pare (un pocapena subjugat per l’autoritarisme prussià de la seva dona), decideix un bon dia, després d’un discussió familiar a taula per no voler menjar cargols, pujar a una alzina del seu jardí (aulina diu l’obra) i no baixar-ne mai més. I a fe de Déu que ho acompleix. Dalt dels arbres —perquè va saltant d’uns a altres com qui passeja per la Rambla— farà vida fins a la seva senectut.

No, no us penseu: no és un anacoreta com aquell sant Simeón el Estilista, que es va passar quaranta anys dalt una columna i que Buñuel li va dedicar una peli. Tot el contrari. Dalt dels arbres, Cosimo Piovasco di Rondò, caça i menja, es relaciona amb els seus familiars (el germà Bragio és el narrador de la història), administra els seus béns, dóna consells i organitza la vida dels seus vasalls, confraternitza amb tothom qui l’escolta i esdevé un personatge de referència pels seus coetanis; llegeix (devora més aviat) llibres i adoctrina bandolers, idea millores per al desenvolupament econòmic de les seves terres, es carteja amb coneguts i desconeguts (Voltaire i Rosseau, entre ells), ensinistra a un gos (Ottimo Massino, quin nom!) en l’art de la cacera; es fa abrics i roba; es renta i dorm; combat contra soldats austríacs invasors; s’enfronta espasa en mà a pirates berberescs; coneix la força de l’amor (amb una noble espanyola que, ai làs!, també està destarrada pel rei Carles III i viu dalt uns arbres com tota la seva família) i el practicarà a dojo. L’amor, vull dir. I especialment amb els seu amor platònic de joventut, Viola Ondariva, una altra noble que acabarà per fer-lo embogir (ja sabeu, les dones,...) I tot això sempre dalt dels arbres. Si fins i tot hi ha un encontre, tête à tête, entre Cosimo i Napoleó!

En fi; que es fa una vida a la seva justa mesura. «El món, per entendre’l, és veu millor des d’una certa distància», ens diu. D’aquí el títol de l’obra. No us explico el desenllaç final per si us pica el cuc de llegir-lo (paga la pena, de debò). El curiós d’aquest personatge és que està integrat en la societat i que la gent el pren, evidentment!, per boig, sense ser-ho (bé, potser al final embogeig, però és d’amor); i que ajuda a fer-los la vida més planera: organitza fins i tot un servei d’extinció d’incendis forestals i retorna els bens robats per pirates als pobres bosquerols de la contrada!

El fet en si ja és prou inversemblant, no? Viure dalt dels arbres ja és al·lucinant. I tot i que al finals del segle XVIII els boscos fossin prou frondosos per poder fer creure que es podia anar de punta a punta d’una comarca saltant per les branques sense fer peu a terra. En fi, això, en el fons, és el de menys. Crec que Calvino buscava una paràbola en aquesta obra. Cosimo pren una decisió i la duu a terme fins a les seves darreres conseqüències. Quant de nosaltres podríem dir el mateix. Jo no, sens dubte. És en aquesta determinació que el personatge es fa entranyable.

Calvino va escrireu la novel.la en una època d’auge del PCI italià, al qual ell pertanyia. Segurament, volia mostrar que la rebel·lia personal davant l’autoritat establerta és plausible i possible. I que les masses poden entendre-la i acceptar-la. I a més, Calvino ho escriu d’una manera planera. senzilla, diàfana, directa, amb ginys a l’humor i a la poesia. (Mireu la cita que encapçala el post). Coi, com s’ha d’escriure!

Com a curiositat, en l’original, Calvino va fer parlar un personatge en català, al bandoler (ja té tela!) Gian dei Brughi, que per cert, acabarà penjat: «Francès, toscà, provençal, castellà, els entenc tots! (...) Fins i tot, una mica de català: Bon dia!, Bona nit! Està la mar molt alterada

Entranyable personatge aquest Cosimo. Em sembla, però, ara són mal temps per les paràbol.les.

(O era per la música?)

28 de desembre del 2006

Regal de Nadal: Fauna veïna (three, i final)

de cotMe'n vaig de descans empordanenc uns dies. Perquè us recordeu de mi, us deixo una promesa acomplida.

El tió em va deixar, després d’una llarga digestió i pessigar-li un pèl el voraviu, la darrera part del post «Fauna veïna», històries d’una comunitat diferent.

És el meu regal de Reis per tots vosaltres (els que hi sou i els que no)


Pels nou vinguts, vegeu

1. Fauna veïna (one)
2. Fauna veïna (two)



___________________
(continuació)


—Gofh! Goah! Però que fas! Que no veus que me m’aufego!
—¡Ay, mi SSSielo! ¡Yo creí que te gustaria beber el champán en mi... —va fer senyalant-se el bosc frondós de l’entrecuix.
—Quita, quita…mujer! Jo estic casat! —vaig fer, per dir alguna cosa.
—¡Joder, y todos los de esta habitación! ¿Qué problemilla hay, guSSSAnito mío?
—Vull dir que visc al pis del costat, que tinc fills , que no porto un duro a sobre, que...
—Ya, ya, todos decíSSSS lo mismo, pero “dura” si la llevas, ¿eh, pillin...?

Vaig intentar donar mitja volta però la figura escultural de la Lucia, la matrona, es va interposar amb els seus vuitanta quilos d’humanitat al meu davant. Vint a cada camal. Van venir les dues noies de la barra del bar i es van afegir amb mi i la mulata al jacuzzi. Totes tres m’acariciaven el braç, la nuca, el tou de les natges, el perdalet,... Una em va llengotar tota l’orella amb una successió ràpida dins-enfora que ni una aspiradora d’hotel. Ja no vaig poder dir res més. Vaig caure rendit als seus peus. “Que sia el que déu vulgui”. Hi havia una munió de morenor al meu voltant. Tot era negre en aquell mar de bombolles. Tot era fosc. La pell que m’acaronava; els pits que m’ofegaven; els forats que llepava, els cabells que em cobrien, els braços que em sacsejaven, les cames que m’entortolligaven, els besos que m’encenien, les boques que em xuclaven, els sexes on enfonsava els dits i llengua. Em sentia com a, La nit de la iguana; però ara, enlloc de l’Ava Gadner ballant amb dos negrates a la platja, era jo el "prota" de la famosa escena bescanviat amb aquelles tres morenasses caigudes del cel. No sóc creient, però vaig dedicar un al•leluia al Creador que em permetia gaudir, en primera línia de foc, d’aquelles tres divinitats en carn i ossos.

Per altra banda, no podia deixar de mirar el que s’esdevenia al meu voltant.

Prop meu havia una noieta, vestida tota de vermell, amb el cabell curt, tallat à le garçon . El seu somrís m’evocà una peli de records ben plens i de colors bens vius. Estampava amb els seus llavis de roig encès un petò a un paio que semblava tenir prop de quaranta tacos. S’estaven en un racó, eixamplat per les llums de neó. L’habitació olia a herba. “Algú s’està fotent un peta i no ens convida”, vaig pensar.

—Estás en la sala VIP’s. Aquí sólo hay amigos —em va xiuxiuejar la Vanessa mentre accelera la pressió sobre el meu gland.
—Ja, però és que jo no conec ningú...—vaig poder balbucejar quedament.
Això és el que tu et creus —em va dir algú veu pel darrera. “Aquella veu, on l’havia sentida?”

No vaig poder identificar-la. En girar-me vaig topar amb algú que sense més, em tapà els ulls amb una bena negra i m’estampava alhora un petó tendre als llavis. Una de les mulates em va fer un nus ferreny al darrera. (Del coll, s’entén). Tenia gust de mel i era flonjo com el cotó aquell bes. Molts pensaments i un seguit de sentiments dispersos.
em van venir al cap.

—Beu —m’ordenà la veu, apropant-me un got als llavis.
—Què... és..? —vaig dir quequejant.
—Suc de festucs. Et farà fort.
—I té efectes secundaris? —. Veia clar (bé, no veia re, però ho sentia) que m’havia ficat a la panxa del bou. O és la gola del llop? El cert és que d’allí en sortiria escaldat, segur. I sense haver fet la rentadora. Però ara no podia tirar enrera.

—Nos han dicho que te gustan las emociones fuertes, veSSSino. —“Aquesta és la Carlorta, segur”.
—…. Depèn de amb qui —vaig suggerir amb accent barbollaire. I instintivament vaig prémer el forat del cul, no fos cas… —I no parlaré si no és en presència de la meva advocada —vaig afegir per si de cas (no en tinc, però a Barcelona és fàcil de trobar-ne sota les pedres).
—No me seas pendejo, veSSSino. Déjate de letradas y ándate por la faena.

I per la santa inquisició que vam anar per feina.

Algú que no podia ser la Vanessa perquè notava els seus mugrons i el seu pubis rasurat (l’hi duia!) -que per cert picava com la gespa tallada-; em va agafar el membre qual ariet dels víkings. Em va resseguir amb el palmell de les mans des del pit fins l’entrecuix, i encerclant-me les natges pel darrera i duent-les cap a si, em va dedicar un solo de flauta travessera que ni el Rampal aquell. “Joder!” Notava el meu sementer entrant en una cova humida que desapareixia tot sencer per art de birlibirloque. Des de la base fins a la punta de l’escrot. Vaig notar una fiblada intensa per tota l’espina bífida. Si semblava que la tingués més llarga i tot! I com que no veia que toqués fons, jo vinga a empènyer cap endins, que fa baixada! “A veure si escanyes la noia”, vaig dir-me... “O serà un noi...?” No hi havia pensat en això. Però vaig respirar tranquil quan, amb les mans lliures vaig aferrar-me a una mata de cabell que vaig recordar de seguida. La Carlota era la meva alumne aplicada. Vaig agafar-li bé el seu caparró menut i vaig ajudar-la en les seves ablucions amb un vaivé suau, cadenciós, que l’ajudés a engalipar de manera pausada la barra de quart en què s’havia tornat el meu semaler. Seria l’efecte Jauss allò? I fot-li que falta gent! De cop vaig notar moviments estranys al meu voltant. No seria què...? Ôndia, ara eren dues les boques que notava furgant pels baixos. Anaven succeint-se amb una perícia que denotava una professionalitat poc habitual en la tasca... Jo, que sóc obedient de mena, ja vaig veure de seguida de què anava la lliçó i ara em girava a la dreta i ara a l’esquerra per deixar que el meu caramel suqués, ara d’una font, ara d’una altra. Em vaig posar a dos-cents més ràpid que el Ferrari del Schumaker. I sense gastar gota de benzina! Per completar la meva davallada als inferns vaig notar que la noia dels pits gegantins, no parava de masegar-me les natges i les cames. S’ajupí darrera meu. I una fredor inusual em recorregué la regatera del cul. “Ep!” Un moment, no serà què...? “Joder”. No vaig tenir temps ni de dir fava. La Carlota em va prémer cap a ella i em va empresonar el saltamartí gola endins. Vaig fer diana amb la seva campaneta. Alhora, la seva acompanyant m’enfonsava la llengua en el meu esòfag, ja tocant la tràquea. I la Vanessa, pel darrera, la mala pècora!, m’entaforava pel forat més estret el seu dit molsut, salivat, a la recerca ingrata de la pròstata. Allò va ser Troia i els Dardanels alhora! Em va venir un orgasme brutal (brutal, repeteixo), que em va fer buidar la llet retinguda des de la primera comunió en el rostre de les dues príapes. I encara en volien més, les bagasses, si ens atenim a com semblava que es llepaven el rostre l’una a l’altra.

—Nenes, digueu-me on viviu que us enviaré un pernil per Nadal! (jo ja sabia que vivien allí i que el Nadal havia passat, però es tractava de quedar com un senyor).

Només vaig sentir que reien entre elles. I semblava que em deixaven allà enmig, com un estaquirot de fira. Quan vaig fer per deslligar-me la bena dels ulls algú em va fotre un calbot amable mentre m’agafava la mà i em portava cap a una altra habitació.

Ara et toca a tu, ser un pèl generós amb nosaltres.
—I tu qui ets? —altre cop, la veu. —Ja li he dit a la Lucia.. que m’he deixat la cartera...
No, no es tracta d’aquesta generositat, carallot.

No sé si estava sol o era observat per una dotzena d’ulls. Amb la mà damunt l’espatlla em va fer que m’ajupís. Vaig topar amb un cos. Eren unes cames dins unes mitges, de seda. Tinc el tacte fi. Les vaig voler imaginar vermelles. Com un déjà vu.

—Menja a pleret...—em va fer una veu radiofònica. (“Òndia, una que s’ha tret el nivell C de català fa poc”, vaig pensar). La veu era càndida, cruel, jacobina, felina. Li podria posar molts epítets. Amb les cames em va prémer pel coll i em va fer que m’hi apropés. Vaig posar les mans endavant, a veure què topava. “Joder!” Quin parell de càntirs d’Argentona! I sense nanses. Vull dir, sense res que el sostinguessin. M’hi vaig abocar amb dler, a beure a raig fet, a veure si regalimaven. Era un cos molsut, ferm, sense registres particulars. sense costelles que sobreeixissin. Se li notava una maduresa en el tracte i feia una olor que embriagava. Em va besar d’una manera dolça, tendra, sense llengua. Eren llavis carnosos, de maduixeta encesa. Petons breus però intensos. Com una ferida fràgil de plaer. El meu caparró estava caigut i llastimós arrugat de tanta xuclamenta; i no creia que en aquell lapse de temps pogués fer res de bo que es pogués inscriure al llibre d'honor de la casa. Em vaig posar a tot bloc, vull dir a tot drap, a imaginar com podia deixar el pavelló més amunt que el mateix pis del veí de dalt. O sigui, a mi mateix.

Amb les mans tremoloses em vaig dedicar a apamar la silueta del cos que tenia al davant. Tenia un cabells llargs, ondulats. O eren més aviat llisos? Me’ls imaginava rossos. Però apostaria que eren més negres que el carbó. Blanca, negra, mulata...? Un garbuix, vaja. A cops, amb la vida, et trobes amb aquestes situacions estranyes que no saps si vans o véns, si has de donar o prendre. “I ara què?”. La mateixa veu d’abans, a cau d’orella, em va advertir.

Hi ha més que esperen, no t’entretinguis...
—No si jo ja estic servit...tampoc vull abusar (mentia, estava desfet i era una utupia pensar que el perdal revifés).
No. No és tu qui esperes. Són altres veïns que també en volen.

Missatge rebut, doncs. Però a mi les presses no em van. Abans que el declivi del big-bang fos total, vaig deixar anar alguna saragotanada per guanyar temps:

—Nena, et dedicaré una sessió en adante vivace, ma non troppo, que les orelles et faran palmes—(pá xulo, el veí).

I vaig acotar el cap, sense dir-li ni déu-vos guard, cap el punt central de tota inspiració femenina. I masculina, txell. què collons! La cova de la meva parella anònima estava sucosa a més no poder. Regalimava efluvis que ni les cataractes aquelles. Bé, d’acord, exagero; però tenia el nas ben moll només d’apropar-m’hi. Hauria begut aquell suc a cop de cullerada. Però només tenia llengua. I vaig voler ser generós. Vaig pensar en la meva àvia ucraïnesa. Es deia Vimir (Miriam, en rus). “Llegir tant t’ha de servir d’alguna cosa”, em deia, al cel sia. I a fe de Déu que li vaig dedicar aquell cunnilingus a la seva major glòria. La meva llengua va començar a cavalcar com una farlopa, vull dir, garlopa (ja no sé què em dic), des dels llavis majors al menors, ara un ara l’altre, ara la dreta ara l’esquerra, ara amunt i avall, però sempre d’una manera suau, molt suau, com si fos un ploma nòmada que anés d’un cantó a l’altre emprès per la força màgica del vent. Les aturades i reverències que li feia al seu botó místic ja les voldrien per si les alteses reials. Net com una patena li vaig deixar el parrús, que si hi pogués veure, segur que m’enlluernava. Vaig notar que li venia un primer orgasme i que tot l’espai quedava tacat per aquella olor a mel i llimona que m’oferia el seu cos. Ella, però, semblava no voler gaudir de la meva singular figura, ja que ni em tocava. Estaria cohibida?

Però vaig voler ser una mica dolent. Vaig baixar la llengua per la cama fins al tou de les cuixes. I després més avall fins el dits dels peus. I sant-tornem-hi. I en aquesta anar i venir em delectia a fer-la patir quan més a prop estava del punt exacte d’ebullició. Al ventre vaig fer marrada cap el melic, i li vaig mossegar lleugerament el tou de la panxa. La meva correligionària començava a donar-me cops de peu a les parts més nobles reclamant ja l’apoteosi final. Però seguia sense tocar-me. Vaig tornar a fer el camí a la inversa. Em vinc a referir que tornava a estar altre cop on vaig començar. I aquella cloïssa semblava que s’obria i es tancava cada cop que hi burxava amb la punta del nas. “Em fotrà una hòstia d’aquí no res si no acabo ja”, vaig pensar. “Prou de fer el tarambana”, vaig dir-me decidit. Però aleshores em vaig adonar que ella no em podia ajudar a empènyer. No em podia pegar, ni tocar tan sols: tenia les mans lligades... on?.. doncs al que semblava un capçal del llit, fred com l’ònix. Jo cec i ella manca. Bona combinació! M’hi vaig posar a sobre, per veure si la deslligava. Eren unes manetes que semblava d’acer. “No seràs policia tu?” vaig espetar-li. Per resposta em va estrènyer més entre els seves cames. Però tot i que jo notava la seva sucamenta entre els meus baixos, allò meu no s’aixecava ni amb una grua del Mecanno. Però jo almenys tenia les mans lliures. La vaig giravoltar sense pressa i va quedar bocaterrosa, jo al damunt seu. Ella semblava que es va espantar i s’agitava. “No pateixis. Sóc un cavaller. No faré re que tu no vulguis.” Em creia un herald salvador, d’aquells que prenen la lluna des dels àtics de casa i la posen en un cove. Poetes! Amb les mans molles del seus sucs li vaig separar les natges. La noia esbufegava de valent. Vaig amorrar la llengua al seu cau. Del forat petit al gros, del forat gros al petit. “S’haurà duxat almenys?” Entaforava com una piconadora el meu llengotot que estava a punt de sucumbir a l’onatge que imprimia el seu vaivé, des d’un mar blau i immens. Si no fos mariner bregat en set oceans, hauria acabat marejat, perquè amb la llengua vaig practicar l’efecte centrifugat (giravoltar la llengua a 68 rpm) dins l’altar d’aquella santa. L’espera va pagar la pena perquè em va regalar cinc espasmes seguits, un rera l’altre amb un crit gutural que em ressonà als timpans. Aquella era tota una dona amb llum pròpia, ja es veia. Bé, jo no veia re, però ho intuïa tot. I tot el que em passava per la ment era el que desitjava en aquell moment.

De tant anar i venir vaig quedar ben ebri.

—Vine. Acosta’t

“Si parla i tot!”

Em va estampar un bes als llavis, tan suau, tan dolç, tan cast, que ni el meu Avi el primer dia d’escola. Vaig trempar ipso facto i em va sortir, de no sé quin dipòsit amagat, una lleterada tèbia que vaig perbocar sobre les seves esplendoroses natges (“uuuuuuaaahhhhh!”). Com un bollycao adolescent, com un home bala, acabava de batre el rècord guinnes a l’escorreguda ràpida.

La veu de la Vanessa, em va trasmudar. Destrempat de cop.

—VeSSSino, por hoy creo que ya vale, no?
—Però si no he vist re! —vaig gallejar, el pit inflat com un pollastre.

Em va agafar de la mà, vaig notar una porta que es tancava al darrera i que em treien la bena dels ulls mentre la Lucia, la matrona, m’esperava a l’entrada amb la roba a la mà.

—Això, vecina…dic, Lucia….podré repetir?
—Uy, veSSSino! A ti te dejan un dedo y te tomas un brazo…No sé a quién t’assembles, tu!

Quan m’ho va dir, vaig caure-hi.

—Escolta, tu blogueges?
—Sin preservativo, nunca.
—Que no mujer! Que si haces blocs!
—¿Con la lengua?
—No mujer, Que si escrius a la xarxa!
—¿Qué xarxa? Sólo pongo anuncios en La Vanguardia.
—Ja, veig que no tens “pajolera” idea de què va això.
—¡Veí, no ofendas! Yo de pajas, soy la reina de copas.
—…¿?
—Por como las dejo de llenas…, de leche, digo. —va aclarir-me.

Una mica barroera, ho era la noia, no es pot negar.

—Mira.. —vaig dir mentre m’aguantava el riure i em cordava els pantalons. -No. Això de bloguejar no és fer marranades amb la boca ni magrejar ningú; tot i que hi ha bastant bloger sortit de mare (em va venir al cap un veí que conec). Blogear quiere decir tener un diario personal en internet y escribir cosas para que la gente lo lea y te las comente. Tu los lees a ellos y les dices lo que te parece.
—¿Y no se paga?
—No
—¿Ni se cobra?
—Tampoc
—¿Pero se miran?
—No.
—¿Ni se tocan?
—Tampoc. Es que la gràcia està en què no es coneixen...bé, alguns sí, però tant li fa.
—Mal negocio, chico. Esto no va a ningún lugar, te lo dice Lucia.
—Ja. Però et diverteixes…—ja tenia la camisa cordada
—¿Como hace un ratito tú con Candela?
—Hòstia! Aquella era la Candela? —vaig posar els ulls com plats.
—¡Ey! ¿Dónde vas? —em va agafar pel braç just quan ja entrava de nou a l’habitació—. Que te lo he hecho gratis una vez, pero no abuses!
—No. Si era per presentar-me. Em sembla que he quedat fatal...
—Bueno. Esto del blogger; ¿qué más...? Donde ves el negocio...
—Doncs tenia una proposta d’associació.
—¡Uy! ¿Tu eres catalán, no? Se te nota. Conocí a un tal chamb en un bar de Gracia, que me dejo contenta los bajos pero pelada del bolsillo: “Inverteix en Air Madrid”, me dijo, ¡el muy carajón!
—Mira. Et proposo fer propaganda gratis del teu local al meu bloc. Segur que omples el local en dos dies
—Mira, SSSielo. No sé... No lo veo nada claro; pero me caes bién. Yo ni escribo, ni hablo mucho; pero ya que eres veSSSino te cuento cuatro historia y tu las pones en tu pendajo de bloch.
—Vale. Vindré de tanto en tanto a assessorar-me.
—Será "de vez en cuando".
—Ja, és que jo això dels idiomes...
—Ya el griego no se te dá muy bién por lo que veo.
—No era el dia —vaig dir, avergonyit.
—Bueno, como no se ve un carajo ahí dentro, todos los gatots son pardos. Te puedo
enseñar francés, birmano, búlgaro, tailandés, cubano. Soy una ilustrada en esto de lenguas…
—Joder!
—No, si de esto se trata....
—Ja, ja…Bé, val. Puc venir o no a veure’t de tant en tant?
—Oyéme una coSSSilla... Y vendrás solo?
—Buenuuuuu,…puc portar amics?
—¿Pagaran?
—Home! Vull dir, dona! Vull dir, Imperi! Es tracta de fer famós el teu garito. Publicitat gratis a la xarxa segur que te’n faran.
—¿Qué xarSSSa me hablas? Yo dije La Vanguardia.
—Internet, mujer!
—Eso... interruptus, ¡guaSSSón!
—Tu convida’m aquí al teu piset, i explica’m coses, que ja veuràs. I amb els veins de replà fem festetes a la terrassa, sovint. Pots venir...
—¿Cobrando?
—Coño! —és una festa d’amics i amigues. Beguda, música i canapès a dojo...
—Pues no sé, coraSSSón. Mis chicas y yo, sino hay d’aixonxis —i es va fregar els dits d’una mà— como decís los catalanes
—I si t’ensenyo el català?
—¿Qué postura es esa?
—En fi...Tu vine, que ja te l’ensenyarem amb els meus amics.
—¿Y chicas habrá también?
—Sí, és clar.
Li van brillar els ulls.
Es lo que más me gusta…Cuenta conmigo.

Vaig sortir d’allí amb totes les extremitats adolorides, el cap embotornit, la llengua rasposa i un pensament clar. La Lucia seria una nova confident. I el seu àtic, un lloc d’encontre de noves aventures.

Ara, tocava la rentadora.

FI

27 de desembre del 2006

27 de desembre: Dia Mundial de la ressaca post-nadalenca

Afartat, rebentat, destrossat, engaliponat, pica-picarifat, ganxitotrufat, caldodebrouarrassonat, engulasalmonat, encanalonat (que no enculat), pilotapicat, salmóenfetgegat, galldindiembutxat, escudellaembogit, cavalcoholitzat, entorronat, neulafartat, cafèrebotit i xupitoembafat. I malgrat tot...: HE SOBREVISCUT!!!

Així és com queda un després de la primera etapa d'aquesta cursa d'obstacles nadalenca.

Anem ara a per la segona: Cap d'any!

I currant, eh? No com molts de vosaltres que esteu esquiant a Suïssa, surfejant a Cuba o escalant el Kilimanjaro! Això dels blocs està més mort que el galldindi que em vaig entaforar entre pit i espatlla. Sort en teniu de viure bé...

PS Qui diu perquè servien les bàscules?

22 de desembre del 2006

22 de desembre. DIA MUNDIAL DEL BLOCAIRE INVISIBLE

Bé. Prou de misteris i de pistes críptiques. Tampoc sé si les hauràs seguides totes. Jo t’he deixat algun post-trampa. Però no has disparat, ni amb bala ni sense.

Evidentment, aquests darrers, dies t’he estudiat bé. Tranquil, no sóc de la Brigada Social ni tinc esperit detectivesc (encara que t’agradaria que jo fos del CSI, eh?). Tan sols sóc xafarder de mena. Curiós, per ser políticament correctes. No és greu, oi? I com que he vist que l’Alepsi ens va unir temporalment en aquest atzarós món de la blogosfera, no he volgut quedar malament. He anat pensat molts regals que et plaurien aquests dies...

I...

M’hauria agradat regalar-te una entrada a un concert de Prince, però no tinc diners.
M’hauria agradat regalar-te una recepta d’un pastís, però no ser cuinar.
M’hauria agradat regalar-te un NO a la MAT, però malauradament, no tinc pes polític.
M’hauria agradat regalar-te una pota de pernil, però no m’ha tocat cap panera.
M’hauria agradat haver-te regalat un viatge a la Patagònia, però Air Madrid ha tancat la barraca.
M’hauria agradat regalar-te un antifaç pels seus amics anònims, però no sé Photosop
M’hauria agradat regalar-te una pistola on posar la teva bala, però sóc pacifista.
M’hauria agradat desitjar-te Bon Nadal picant a la porta, però vius a Girona i jo a la metròpoli.
M’hauria agradat convidar-te a un juerga nocturna al bloc del costat, però no et cal, tens una “primera dama”, que molts ja voldrien.
M’hauria agradat regalar-te un gos, però crec que els animals han de campar pel bosc i no als pisos
M’hauria agradat regalar-te cigars, però jo no fumo (si no és després del coit)
M’hauria agradat regalar-te whisky, però crec que prefereixes la ratafia.
M’hauria agradat regalar-te un nom, però ets EXISTENCIALMENT ANÒNIM, i ho respecto.
M’hauria agradat convidar-te a passejar per la platja, però a tu la sorra als peus t’emprenya.
M’hauria agradat convidar-te a veure un partit del Barça, però a tu el futbol te la porta fluixa.
M’hauria agradat regalar-te el llibre de Níger Barley, L’antropòleg innocent, però ja el tens a la capçalera del llit.
M’hauria agradat regalar-te una màquina d’afaitar, però veig que ets home de pèl.
M’hauria agradat regalar-te un paquet de bolquers, però no tens fills.
M’hauria agradat regalar-te un banyador, però prefereixes les cales nudistes
M’hauria agradat regalar-te una mascota original, però tens pànics als ofidis
M’hauria agradat donar-te un curs de català, però ja escrius com els àngels.
M’hauria agradat regalar-te gominoles, però a tu t’agraden els ganxitos.
M’hauria agradat regalar-te la meva ciutat, però tu en tens una feta a la mida humana,
M’hauria agradat felicitar-te pel teu 29è aniversari, però ho vaig saber massa tard.
M’hauria agradat regalar-te unes misses, però, com jo, no ets com creient.
M’hauria agradat regalar-te un saxo, però tu ja ten guitarra i trompeta.
M’hauria agradat regalar-te un cançó de l’Ira Kaplan; però no n’he trobat res a internet.



Tot això i més, m’hauria agradat regalar-te.

Sembla que ens separin moltes coses, i em sembla que en tenim moltes més de comuns.

El teu veí de dalt, HOME BALA, és un fracàs d’amic invisible. Ho sento. Sort en tens de tota la penya d’amics que ens vas mostrant (d’incògnit, això sí) de tant en tant. Tens una gran sort!


Doncs jo et deixo aquest llarg post perquè també tinc un reguitzell de bons amics blocaires que ara et coneixeran més a fons, si volen, i si a tu t’interessa, podràs blogejar amb ells. És un primer regal.

I perquè veig que és un tio entranyable, sarcàstic, planer, àcid i, sobre tot, ets l’HOME BALA. Amb tu no hi ha mitges tintes.


Però que ens diu el diicionari sobre l’HOME BALA?

Primer, cal que sapigueu que ELL és un home
Això ho tenim clar

Però jo me l’imagino un home ponderat i equilibrat

I li agrada amb deler la CERVESA

La MÚSICA

i la bona CONVERSA entre amics

Després de saber que ell és un HOME, (coma), cal saber que també és UNA BALA

I com és una BALA?

Així...?

... o així?


És un home tranquil, però podeu saber a quina velocitat es mou si feu cas de la seva fórmula

Per tant, sabem que és HOME i BALA. I que ens aporta la conjunció d’ambdós termes?

Doncs ell va ser el creador del conegut efecte bala (o “bullet efect” que diuen els inaquis) No sabeu el què és? És que no heu vist mai MATRIX?

(Exemple d’efecte bala a Matrix)


i més encara....

I ens ha deixat ben clar com com es fa a ell mateix, doncs,

Fins i tot els d’IKEA li han copiat la idea

I un grup musical nord-americà, KORN, ho ha posat a al seva web,

Però sapigue que hi ha molts tipus de BALES!

Hi ha les 100 BALAS

I fins i tot 800 Bales, que ja són bales!

O es pot ser un BALA PERDUDA (com jo)

O es pot ser una BALA de CANÓ

O una BALA de FUSELL

O la ciutat anglesa de BALA

(Els que vau fer milícies a l'exèrcit ja sabeu de què va això)

Hi ha també qui VA COM UNA BALA!

o voldria anar en una BALA com aquesta

I hi ha fins i tot, EL JOC DE L'HOME BALA!,

O potser ets una BALA de PALLA,

O pot ser no VAL-A BALLAR,

O no VAL-A-BADAR,...

Però com que algun cosa material t’hauré de regalar, m’he atrevit a deixar-te’n un modest obsequi. Podries fer-lo servir, almenys, com a “promo” del teu bloc.

En fi, l’HOME BALA és una font d’inspiració permanent. Podeu visitar-lo, això sí, sense ARMES

I si vols saber defintivament com és ell teniu dues opcions

a) una, anar al seu bloc

b) i dos, mirar el dibuix-regal que el teu AMIC INVISIBLE, ha fet especialment per tu (i fes-ne el que consideris oportú)









@ el vei de dalt, 2006

BON NADAL!!! I FELIÇ 2008 Home BALA!





I A TOTA LA PENYA BLOCAIRE QUE EM LLEGIU

21 de desembre del 2006

El blocaire invisible (pista 10 i última)

Pista 10 No sé si afina gaire amb la guitarra, però el meu blocaire invisible on posa l'ull, la clava. Vull dir allò que ell sempre duu a sobre...

The end

Y mañana, el gordo. Y la solución!

20 de desembre del 2006

El blocaire invisible (pista 9)

Ja veig que passeu olímpicament dels meus post literaris i aneu només a per "carnassa".

Valens...

Doncs anem a per la penúltiuma pista i demà, la darrera; que us ho deixaré xupi-xupi i si no ho endevineu, més val que us dedique al Monopoly. Per cert, ara m'adono que el dia 22 a més de rebre regals invisibles serem tots rics del cagar (bé,... només si heu comprat el mateix número de loteria que jo, és clar...) Buenuuuu, valeeee....: faré una festeta a la terrassa si em toca alguna cosa...

Ahi va la sonda de profunditat:

Pista 9) El meu delectíssim blocaire invisible ha tocat una de les set meravelles del món (i no ets tu, Jbauer)

PS
Per cert, Cruella, celebro que m'hagi tocat un blocaire encantador, com tu dius. Mentre l'encanteri només sigui temporal... Del teu, al.lota, no en tinc NPI (que vol dir "Ni Punyetera Idea"). I tampoc t'ho diria. Amb el divertit que és no saber qui eren els reis ni d'on vénen els nens!

PPS
Era de París, oi?

xD)

19 de desembre del 2006

El blocaire invisible (pista 8)

Seguim sense notícies de Gurb (que per cert, és un encant de poblet d'Osona), vull dir, que seguim sense notícies del blocaire. És tan invisible que crec que ni em veu ni es deixa veure. Ajudem-lo, doncs.

Pista 8) El meu blocaire invisible no necessita ningú que l'afaiti. Ell sempre dóna la nota. Del do.

Seguim liant-la.

:-D

De lectura (sis): El bon soldat (Ford Madox Ford)

Si us agrada la novel·la d’aire decimonònic, on afloren la complexitat psicològica dels personatges, les situacions tenses, els ambients burgesos, us agradarà. I sobretot, si us interessen les relacions amoroses. Si us atrau James, Fitzgerald o Sthendal, hi disfrutareu. Si no, no perdeu el temps. Perquè aquest és un llibre sobre enganys i desenganys i sobre convencionalisme socials i adulteris permanents. El narrador, Danwell, un rendista de Nova Anglaterra, és un pobre infeliç casat amb una dona d’alt estatus social (Florence) que li serà infidel amb un bon amic (Edward, “el bon soldat”) a qui coneixen, amb la seva dona (Leonora) a un balneari alemany. LA seva relació durarà nou anys, fins que s'endevingui la tragèdia. Edward és un calavera que es repassa tot allò que se li posa pel davant, mentre la muller —culte, però d’un caràcter eixut com un caramel d’ametlles amargues— sempre està trasbalsada d’allò més. Evidentment, no ho escriu aixi Ford Madox Ford, tan barroerament com jo ho faig. Ans al contrari: si un valor té la novel·la és el to i la força narrativa que imposa l’autor. Enganxa al principi perquè et porta a intuir més que descriure. Potser escriu un pèl abarrocat, excessiu pel meu gust, amb massa flash-backs, que et fan perdre el fil si no estàs atén tothora. M’ha costat acabar-la, doncs; i per això no m’ha entusiasmat gaire. “He explicat aquesta història d’una manera força embolicada, ho sé”, diu el narrador en un moment de la història, i potser a algú li resultarà difícil seguir el fil en el que deu ser com una mena de laberint”. Ben cert: a mi m’ha passat.


La història està plantejada com uns història de vencedors i vençuts. "És una història ben trista la que us vull explicar", diu al primer paràgraf. A mi en van les històries tristes de final incert. Florence, s’acabarà suïcidant amb barbitúrics quan el seu marit descobreix el seu passat pecaminós i el seu present adúlter. Edward es tallarà el coll al final de la novel·la, precisament per no poder voler obtenir l’amor de Nancy, una cosina seva, quasi adolescent, embadalida per ell però que embogeix en caure en el joc d'estira-i-arronsa a que la sotmeten el matrimoni d’Edward i Leonora (si és que allò és un matrimoni). I aquesta, un cop vídua, maridarà amb un noble ric i beneït. L’espavilada del quartet, vaja; vés-li al darrera. El narrador, el pobre Danwell, va navegant d’ací a allà sense saber mai a què atenir-se. És l’ase dels cops. El bordegàs que et cau simpàtic per entranyable.

Ja ho veieu, és la historia de sempre: banyes i més banyes, explicades des del punt de vista de l’alta burgesia de principis del segle XX. Tots ells són rendistes i no tenen més mal de caps que saber administrar els diners que generen les seves finques i de les herències que reben, aparentar en festes i reunions socials i seguir les bones maneres arreu, anar de cacera, viatjar per balnearis i casinos de mitja Europa i canviar de la ciutat al camp segons la temporada. Vaja, el que tots voldríem, no? I anar fotent un clau, ara ací i ara allí, ara amb aquest, ara amb l’altra. La historia de sempre. La singularitat, però, és que està ambientada en una època en què certs tems encara deurien ser tabús als ulls de segons qui. I més, quan entre les parelles hi ha conflictes religiosos irresolubles (uns són catòlics, altres protestants).

Llegeixo que l’autor, que no coneixia, ha influït en altres escriptors com T. Hardy, H.G. Wells T.S. Eliot, J. Joyce, E. Hemingway, E.E. Cummings. I que se'n va fer una peli de la novel.la.

Déu-n’hi do. No sé hi ha per tant.

18 de desembre del 2006

El blocaire invisible (pista 7)

Vale! Seré més meridià!

Pista 7) El meu blocaire invisible i jo mai hem esmorzat junts.

No s'entén? Doncs està claríssim. ell viu just a 99 quilòmetres del meu replà! Es difícil que ens trobem en un dia feiner per esmorzar sota el bar del despatx.

En queden tres (de pistes). I quatre dies pel punto G, vull dir, pel dia D, (en què estaria pensant?).

PS
Cruella, t'ajudo: no et deu visitar gaire tampoc, perquè no crec que sigui per timidesa que no et deixi cap post. Com a mi.

Seguimos para bingo...