De lectura (9):La ciutat interrompuda, de Julià Guillamon

“Las ciudades de hoy no parecen estar hechas para el que las habita, sino más bien para quien las visita”. Això ho deia el poeta i crític literari Àlex Susana a finals del 90. Barcelona és un cas claríssim . Aneu per la Rambla o el Gòtic a qualsevol hora de qualsevol dia i compteu autòctons i guiris que us trobeu de cara. La golejada és tres a un a favor dels segons.Aquest llibre no va precisament d’això, de com els visitants veuen la ciutat sinó de com l’han vist i escrit “els de dins” a través de les seves obres: novel.les, contes i assaigs.

Només si sou barcelonins acèrrims i seguidors de crítica literària, com un servidori, us el recomano. Si no, hi ha altres títols més planers. Quins? Doncs l’obra que fa una visió “literaria” de la ciutat des d’un punt de vista geogràfic. La Barcelona literària. Una introducció geogràfica, de Carles Carreras, un doctor en Geografia. Sense proposar itineraris literaris a l’estil de com ho feien al llibre de Sergio Vila-Sanjuan i Sergi Doria Paseos por la Barcelona literaria (un llibre imprescindible si voleu conèixer la ciutat des del punt de vista dels escriptors que l’han glossada al llargs dels segles); permet associar obres i autors a indrets i barris característics de la ciutat.

Però bé, , anem al que anàvem, La ciutat interrompuda, que jo sempre me’n vaig de l’olla. El llibre del Guillamon és dens del cagar-s’hi (amb perdó). Si us llegiu la introducció i la cloenda; les parts més ben travades, sintètiques i clares de l’assaig, aneu que us el peleu (el llibre). La resta de capítols no deixa de ser un compendi ingent de ressenyes d’articles, títols, conferències i opinions d’autors, crítics, filòsofs a qui Guillamon va enllaçant un rera l’altre, de forma més o menys lluïda, amb una erudició i coneixença del que comenta que, realment, tomben d’esquena.

És impossible contrarestar les seves afirmacions senzillament perquè jo almenys, necessitaria dues vides de veí de dalt per llegir tot el que aquest bon home ha llegit. Dóna la causalitat que vaig conèixer el Julià fa moooooolts anys en una associació de joves poetes. Evidentment, ell era el bo i per això ha triomfat. Bé, jo també; perquè això del bloc, per mi, és com estar a la cresta de l’onada, amb tots vosaltres. Conyes a banda, en aquella època el nano, com qui no vol la cosa, ja es llegia cinc llibres a la setmana! Jo, per contrarestar, intentava lligar-me cinc noies cada dia. i no em menjava un rosco. En canvi, ell segur que els enamorava amb citacions i versos. En fi, un bon xaval en Guillamon, de debó. Mai més hem coincidit però segur que em recordaria de les cerveses es que ens fotíem aquella colla de joveníssims lletraferits (alguns, us ho asseguro, han triomfat en el món de les lleres), pels antros més antros del Casc Antic.

Doncs d’això va el llibre: de com la citat des dels anys setanta, immersa en la contracultura ha anat dibuixant-se en les planes de molts autors fins als anys 90 de la postmodernitat més inn, De la ciutat grisa de la fi del franquisme (que ho era) a la ciutat postolímpica que ha trobat un lloc en el mon al segle XXI. D’una etapa de la contestació col•lectiva, a l’individualisme yuppi actual.

Són dotzenes els títols d’obres i autors que Guillamon va entrellaçant per bastir la seva tesi. És evident que l’home està a pro dels escriptors de la seva generació; aquells que li cauen més simpàtics i coneix a fons. En Quim Monzó i en Sergi Pàmies excel•leixen per tot. Però en surten molts més: Miquel de Palol (i el seu El jardí dels set sepulcres i Ignu Neblí), Eduardo Menodoza (amb La ciudad de los prodigios y El laberinto de las aceitunas), Nazario, Ocaña, Makoki (sabeu de qui parlo?), Vila-Matas, Comadira, Trías, Gimferrer, Argullol, Rubert de Ventós, Montalbán, Carles Hac Mor, Vidal-Folch, i un reguitzell més, que no us vull avorrir.

Hi ha reflexions encertades sobre el què els bars van representar en cada època glamorosa de la ciutat (sempre he pensat que la ciutat s’ha representat a força dels seus bars i llocs de copes; alguns immortals, com Zeleste, Boadas, Gimlet, Otto Zutz, Velvet, Razzmatazz,...) i el paper (trist paper) que han fet alguns teoritzadors de la cosa públics i de l’urbanisme municipal. Obvio noms.

Guillamon planteja la tesi que la literatura que s’escriu en aquest anys sobre la ciutat és un reflex de la mateixa evolució urbana. Els autors i els assagistes “mostren” la ciutat a través de les seves obres. És a dir, ho fa difícil, el noi. No és que analitzi com les obres parlen de la ciutat, sinó com la ciutat i els corrents ideològics del moment apareixen en les obres dels autors. Això , obliga, en cada capítol, a manegar una quantitat ingent de referències bibliogràfiques que acaben per fer sucumbir al més predisposat al combat (i us asseguro que el “veí” n’és un). És a dir, dóna tanta informació que el discurs es perd pel camí. O almenys a mi m’ho sembla. Crec que l’ha escrit a batzegades i trompicons. Una obra titànica. Només per a escollits. I jo no en sóc.

Això, sí. Té moments que em fan dibuixar un somrís i pensar qeu la ciutat no està del tot perduda. Digueu-me optimista. “Però en qualsevol cas, indica que el record sorgeix quan menys s’espera, que els associacions de la memòria són múltiples i imprevistes, i que quan creiem que tots els senyals d’identitat han desaparegut, sempre hi ha una oportunitat de tornar a començar”

Doncs, apa, ara que ja ho sabem, anem pel post de les noies.