De pel·lícula (tres): Babel

Ahir vaig veure BABEL., del director mexicà Alejandro González Iñarritu. Ja sé que no és cap estrena, però al cine no hi vaig sempre que vull, sino quan puc; que és massa de tant en tant. Com trobo a faltar aquelles sessions dobles (DOBLES!)del Cèntric, al carrer Peu de la Creu (on s'està ara Edicions 62)! Ara que això dels cines va de baixa...Mireu com ha acabat el París: en un nou Zara! En fi, prou, que ja semblo l'avi cebolleta.

Babel, dèiem, no? Doncs sí. Quatre histories que es creuen a partir d’un esdeveniment fortuït. Quatre escenaris distants en tres continents (Texas, Marroc, Japó) amb gent que es troba en situacions límit. Unides per l’atzar i per un fil comú però sense saber-ho cap d'elles. El detonador: un tret de fusell que uns nens, pastors magrebins, fan tot jugant, contra un autocar de turistes i en fereixen una dona.

És un pel·lícula sobre la incomunicació. (¿Mande?) Vaja, a mi m’ho ha semblat. Un jove matrimoni nord-americà en crisi, que vol retrobar-se fent un viatge pel Marroc; dos germans sense més futur que emular la miserable vida de pastor de cabres del pare; una cangur mexicana, emigrant il·legal, que es fica en un embolic de mil dimonis per culpa d'un nebot anant a les noces del seu fill i duent els dos nens al seu càrrec; i una noia japonesa, sord-muda, revoltada amb el seu pare i el món sencer arran la mort violenta de la mare i angoixada per no haver fet un clau amb cap noi, encara. (Potser és la història més embotida amb calçador.) Diferents relacions familiars i afectives en contexts socials antagònics. Una maionesa difícil de lligar, eh?

La narració succeeix en porcions, a tastets; amb un ordre que sembla caòtic però que té la seva lògica a mesura que avança la trama. Ara un escenari, ara un altre, i mica en mica, pels detalls que diuen o manifesten els personatges, vas lligant el vincle entre els diferents escenaris. Fins i tot cal fer un flashback al final per acabar d’entrendre el fil dels esdeveniments. Fets que per cert, succeeixen coetàniament i al lalrg de tot un mateix dia.

Babel era l’edifici gegantí que els humans van voler aixecar per arribar a tocar el cel. La seva gosadia va ser castigada per la força divina amb la multiplicitat de llengües que hi ha al món, perquè amb la incomprensió mútua, no poguessin xafar-li la guitarra al bon Déu (que bo que és Nostre Senyor!) . Una món d'incomprensió per una raó bíblica. Un món real.

He llegit crítiques i no la posen gaire bé. A mi les pelis m'agraden o no. I punt. Aquesta m'ha agradat, sense entusiasmar-me. Té moments sublims, cert, com l’angoixa de la dona mexicana abandonada amb els dos nens al seu càrrec que busca desesperadament ajut al desert transfronterer (vaig passar set i tot, jo); o els jocs innocents dels joves japoneses amb un parc públic. La musica que sol acompanyar les escenes enganxa. Una banda sonora molt acurada, certament. La poesia que traspuen certes escenes, també són d’elogiar. Com l'escena final o la confesió del matrimoni que ha perdut un fill nonat.

El director i el seu guionista (Guillermo Arriaga) han volgut posar sobre la taula la complexitat de les relacions humanes. Casi ná! Però sempre hi ha lloc a la solidaritat i a l’heroisme; el petit heroisme diari de lluitar per allò que creus. Les quatre histories tenen desenllaços distints i divergents. Com si la felicitat d’uns depengués la desgràcia dels altres. I les desgràcies sempre van als més desgraciats. Això ja és més vell que l'anar a peu. Un càstig diví?

No els vull explicar els desenllaços per no aixafar la il.lusió als que no l’hagueu vista. Un esbós, tan sols: un final dramàtic (el dels pastors), un d’angoixant (el de la dona mexicana), un de feliç (el dels ianquis, com no!) i un d’esperançador (la noia nipona). La imatge final, la de la japonesa sord-muda, nua, abraçada al balcó de casa amb el seu pare, en una reconciliació incerta, sembla oferir un gir a l’optimisme. Aquesta història és la més deslligada de totes; i potser mereixeria una peli per si sola. Pare i filla són dues engrunes en un mar de gratacels de pisos, un rusc de milers d'ànimes anònimes, una babel fet a força de milions de petites històries que la camera, amb un zoom invers, va oferint a l’espectador, fins ser engolits pel marc de la metròpoli.

Petites engrunes en una BABEL impossible.

Una peli que, no per rodona, sí recomanable. Les fans del Brad Pitt (d'un madur interessant) o del Gael García Bernal, quedareu satisfetes.