Un premi a la Memòria Històrica

Suposo que tots ho sabeu i avui els diaris en van plens. M'ha semblat que la noticia mereixia un comentari al blog. Anava seguint a mitges la cerimònia del lliurament del Premi al Català de l'Any 2006 (jo no he votat, ja us ho aviso ni en aquesta ni en cap altre edició, i aquest tipus de premis me la porten bastant fluixa) i em va semblar que, en general, el nostre país no està tan malament. Entre els 10 finalistes (onze en realitat, perquè un era ex-aqueo als metges Bonaventura Clotet i Josep Maria Gatell per la seva lluita contra la sida) hi havia gent de procedència diversa: quatre metges (a banda dels citats, l'AnnaVeiga i el Pere Culell, una actriu (la Imma Vilarasau, que va ser una dels tres finalistes; i un actor (en Pepe Rubianes), un ex-fiscal en cap (José Maria Mena), un cantant (en Lluís Llach), un esportista (en Carles Puyol) i el president d’un club de futbol (en Laporta, aquests darrers em sobraven, certament).

El que em fa pensar és que el reconeixement públic a aquesta dona ve per una votació popular (al diari El Periodico i als Matins de Josepp Cuní de TV3) i que les institucions els costa deu i ajut parlar d’aquestes temes i afrontar el desgreuje de les víctimes de la guerra i la repressió franquista va ocasionar. Ja no parlo del PP, que ho boicoteja tot sistemàticament per una malentesa i maquiavèlica justificació de no “obrir més ferides”. No es poden reobrir ferides quan les ferides encara són obertes, oi? L'encara no nascuda Llei de la Memòria Històrica (aquí en pdf) que està a punt d’aprovar al Congrés de diputats, és una vergonya per a la intel·ligència humana. Així de clar us ho dic. La por. Sempre la por a la dreta, a no remoure el passat, a passar pàgina i no afrontar responsabilitats, està immersa encara en la ment de molta gent que va patir repressions o que senzillament, va conviure amb la por a les replesàlies, i fins i tot, en aquells que ara es diuen d’esquerres. Recordar el passat no vol dir deixar de mirar al futur. Jo vull pensar sempre en positiu. Als d'un bàndols ja els van desenterrar i glorifica. Fer-ho amb els altres sembla voler començar una nova confrontació bèl.lica. Desenterrar els morts és una acte de dignitat humana. I deixar que parlin els pocs vius que queden, una obligació moral per a la societat actual i per les noves generacions.

Just fa cinc dies l’Ajuntament de Barcelona posava un placa commemorativa a la Plaça Sant Felip Neri, -segurament el racó amb més encant del barri Gòtic-, en record als quaranta i escaig nens i nenes que van morir víctimes d’un dels molts bombardeigs feixistes, el gener del 1938. No sé si coneixíeu el fet. És molt recorrent en llibres d’història. Hi vaig jugar molts anys en aquesta plaça de ben petit i coneixia perfectament l’origen de les pedres clivellades que té l’església homònima. Ho sabia, però ningú en parlava mai en mitjans públics. La por, altra cop. Moltes places a la ciutat van ser obertes després d’enderrocar les cases malmeses per aquells bombardeigs. La mateixa Placa de la Catedral n’és una.

Així doncs, em sembla de justícia honorar algú que, com al Neus Català, va creure en la llibertat, va lluitar per la República, que des de la seva professió d’infermera va ajudar a salvar vides d'infants durant la Guerra cicil; va integrar-se a la resistència francesa durant la II Guerra Mundial i va poder sobreviure, als camp de concertació nazi de Ravensbrück. Una autètica supervivent per qui només puc que ser respectuós i treure'm el barret (si e dugués). I des del 1945, la dona va seguir lluitant perquè no caiguessin a l’oblit les dones que no van tenir tanta sort (o coratge, o empenta) com ella. L’Amical Ravensbrück, com d'altres Amicals, que ella presideix, mantenen viu el record d'aquesta vergonya. Una vergonya que es repeteix amb altres cares, a Guaatànamo, a Gaza, a Irak, a ... (Si voleu saber d’aquests temes, us recomano que llegiu el llibre de la Montserrrat Roig. Els catalans, als camps nazis; un excel·lent exercici de documentació periodística; i, com a novel·la, la del manresà Joaquim-Amat Piniella: K.L. Reich. Us farà posar els pèls de punta). En Primo Levi també ha escrit sobre aquests temes a Si això és un home.

Va haver una Guerra civil a casa nostra, sí. Van haver-hi barbaritats per tos dos bàndols; cert. Però uns van tenir quaranta anys per venjar primer i plorar després els seus morts. D’altres, han esperat setanta anys per fer sentir la veu. I encara hi ha de veus que els discuteixen el dret a reivindicar els seus morts i la seva dignitat. El dret a la Memòria Històrica. És cert que des dels mitjans de comunicació s’ha fet molt (només cal veure els documentals de TV3 d’aquests darrers anys). Perquè la seva memòriai el seu passat també és nostre. Meu i vostre, que encara que no haguem viscut ni la guerra ni al postguerra, ni el franquisme, aquest record ens pertany. Creieu-me si us dic que sento reproduir en els discursos de l’Acebes, el Zaplana, de l’Aznar, del Rajoy, molts tics de paraules i del mar de fons, dels discursos que feia Calvo Sotelo i la premsa dretana el 1936. Són nous llops vestits amb pell de xai.

Per això entenc el premi a la Neus Català és un premi a totes les neuscatalà que no han pogut veure la instauració de la democràcia (amb totes els seves imperfeccions) i que és un crit d'alerta a no repetir errors del passat. Totes elles es mereixen aquest premi, que els torna a posar en primera línia de foc; mediàtic. Ni que sigui per unes hores.

Com a cirereta de la nit, després de les paraules colpidores, entrenyables i entretallades de Neus Català -la pobra va suar dos cops per pujar aquells esglaons de dos pams que hi havia per accedir a l'escenari!- (només es pot parlar amb aquella serenor quan algú ha tocat l’infern amb les mans), va ser que... en Montilla no obrís la boca! Hòsti, tu, si encara veurem que el paio te savoire faire i tot!