De teatre: "Alas furtivas", d'Angel Pavlovsky

«De joven, mi papá me decía: “Hijo, el amor es la respuesta. Búscala”. Pero mientras tanto yo miraba abajo y me decía: “Pero en el sexo tengo las preguntas”. »

Un entranyable, confidencial, introspectiu Ángel Pavlovskyomple les quatre parets del gracienc Teatreneu aquests dies. Una figura cansada de tanta “locura” en el passat reflexiona sobre ella mateixa: el seu present, els seus neguits, les seves il·lusions, la seva tendència, el seu inconformisme, el seu futur,… Tot amb una pàtina d’àcida ironia. Mai l’havia vist en directe i em va semblar un personatge entranyable.

Omplir hora i mitja de monòleg i no mirar el rellotge es fa difícil. I Pavlosvky aconsegueix que el temps et passi volant. Volant amb unes ales que intenta trobar al llarg de l'espectacle. Les ales que li han servit per tirar endavant tots aquests anys. Les que duen els vertaders actors en sortir a escena, com la seva estimada Sara Bernhardth.

Un joc de llums sobri; una escenografia encara més sòbria(un simple sofà) i només el gest i la paraula de companys de viatge. Un amarament en la forma i una veu que tothora va jugant a les muntanyes russes. Un tête a tête amb el públic que sap entrar en el seu joc de circumloquis de forma intel·ligent i còmplice. Aquest home (que abans negava ser-ho) ha nascut per actuar. I sobreactuar.

«Yo no soy moderno ni clásico: soy contemporáneo». I això, juntament amb moltes d’altres ocurrències qeu es van entrellaçant d'una manera estuadiadperò que semblen improvisades, i dit tothora amb aquest accent inequívoc d’argentí ja mig barceloní, fa escoltar-se amb un somrís als llavis. Pavslovsky sap que el pas del temps castiga el cos i l’ànima; és un llast inexorable que cal sobreportar; amics meus. El difícil és saber-ho assumir amb intel·ligència, convenciment i optimisme. Crec que el paio ho ha aconseguit. O bé ho fa creure.

Que ja sabeu que en el teatre, com en el cinema i la la literatura, tot és màgic i equívoc. Un somni. Una quimera.