El poema de la setmana (6): Luis Cernuda (i una mica de veí)
Per a tots aquells/es que teniu un mar davant els ulls, real o imaginari. Per aquells/es que us agrada surar sobre les seves ones; mullar-vos els peus amb la salabror de l'aigua; veure-hi reflectida la lluna d'agost. Per aquells/es que us empeny d'escriure-hi versos amb la mirada, guixar adagis a la sorra molla, comptar quan de temps tarda en trencar l'onada. A aquells/es que us plau d'encalçar el temps a l'horitzó, sabent que sempre és debades; escoltar-hi els precs de la memòria i deixar-se endur pel seu misteri. A tots aquells/es que la marinada us encén els temples, i hi teniu els llavis ratats de tant besar-vos. El mar, la mar; la nostra mar, companya de viatge com a miratge, epitafi o cruïlla. Per a tots vosaltres.
En definita, a tu que m'escoltes i ara ets vaixell escorat, cercant la rada. Segur que arribes a bon port. I sabràs que haurà pagat la pena el viatge i la paüra.
Avui, el veí s'ha llevat líric i elegíac. M'agafa de tant en tant. No és greu. És analgèsic. Proveu-ho. Com ho va fer Cernuda fa temps.
"El mar es un olvido,
Una canción, un labio;
el mar es un amante,
Fiel respuesta al deseo.
Es como un ruiseñor,
Y sus aguas son plumas,
Impulsos que levantan
A las frías estrellas.
Sus carícias son sueño,
Entreabren la muerte,
Son lunas accesibles,
Son la vista más alta.
Son espaldas oscuras
Las olas van gozando."
Luis Cernuda (Donde habite el olvido, 1932-1933), un llibre que hauria de ser de lectura obligada a escola.
En definita, a tu que m'escoltes i ara ets vaixell escorat, cercant la rada. Segur que arribes a bon port. I sabràs que haurà pagat la pena el viatge i la paüra.
Avui, el veí s'ha llevat líric i elegíac. M'agafa de tant en tant. No és greu. És analgèsic. Proveu-ho. Com ho va fer Cernuda fa temps.
"El mar es un olvido,
Una canción, un labio;
el mar es un amante,
Fiel respuesta al deseo.
Es como un ruiseñor,
Y sus aguas son plumas,
Impulsos que levantan
A las frías estrellas.
Sus carícias son sueño,
Entreabren la muerte,
Son lunas accesibles,
Son la vista más alta.
Son espaldas oscuras
Las olas van gozando."
Luis Cernuda (Donde habite el olvido, 1932-1933), un llibre que hauria de ser de lectura obligada a escola.
25 comentaris:
Gracias por traer el mar a mi vida en los madriles...
Ok, no em preguntis pq, però m'ha recordat aquest altre poema:
Y luego sobrevenga
El juguetón gatillo bullicioso,
Y primero medroso
Al verte, se retire, y se contenga,
Y bufe, y se espeluce horrorizado,
Y alce el rabo esponjado,
Y el espinazo en arco suba al cielo,
Y con los pies apenas toque el suelo.
Fr.Diego González
suposo que per la descripció de les imatges, però el de Cernuda és molt més poétic, aquest altre és més... métric? XD
bon inici de setmana!
el mar és per a mi una immensa quantitat de nostàlgia
Per mi el mar sempre ha representat la immensitat, fent-me sentir petit, i sempre l'he anat a buscar quan he volgut estar sol i m'ha omplert de pau i benestar.
No cal que et disculpis, veí. Aquest post està moooolt bé, tant de bo t'aixequis així molts dies!!
Redeu, benvolgut Veí, quins rampells. Meu deixat bocabadat.
El mar en continu moviment i jo inmovil a la meva cadira a la feina...
Gràcies, Veí.
Acabo de llegir el teu escrit, he girat la cadira i he contemplat aquest magnífic mar que veig per la finestra del meu despatx.
No saps les vegades que ha calmat el meu esperit!.
Un escrit molt maco.
Un petonet.
Jo no dic res. No cal. Aquest veí m'agrada més que l'altre (encara que el veí sempre em sedueixi)
ei veí, una bona lectura per acompanyar un café. esperarem l'estiu amb candeletes!
EL MAR (Mario Benedetti)
"La vida ese paréntesis"
¿Qué es en definitiva el mar?
¿por qué seduce? ¿por qué tienta?
suele invadirnos como un dogma
y nos obliga a ser orilla
nadar es una forma de abrazarlo
de pedirle otra vez revelaciones
pero los golpes de agua no son magia
hay olas tenebrosas que anegan la osadía
y neblinas que todo lo confunden
el mar es una alianza o un sarcófago
del infinito trae mensajes ilegibles
y estampas ignoradas del abismo
trasmite a veces una turbadora
tensa y elemental melancolía
el mar no se avergüenza de sus náufragos
carece totalmente de conciencia
y sin embargo atrae tienta llama
lame los territorios del suicida
y cuenta historias de final oscuro
¿qué es en definitiva el mar?
¿por qué fascina? ¿por qué tienta?
-----------
Qual è l'incarnato dell'onda?
Valerio Magrelli
-----------
Pd: Sicut erat in principio et nunc et semper...
El mar sóc Jo.
Què maco! I a més Cernuda, que és un dels meus preferits !!!
Mercès i un petonet!!!
Jo només si que em treus el mar i em torno boig.
Si us ho dic em pegareu....
Jo l'altre dia li vaig dir al Lumi (que ell si que sap d'aquests temes no com jo) que per mi donde habite el olvido era Sabina...
Gairebé em deixa...
Però ja ho sabeu, intento millorar per cobrir llacunes mentals que tinc...
Veí,
Moltes gràcies!
Una abraçada!
Allenja,
en Madrid no hay playa.. ¿verdad?, vaya, vaya...
Esteve
"espeluce"!, vaja parauleta!
Joan,
Nostàlgia i enyor!
Viatger,
doncs això mateix.
Pd40,
més aviat, me'n vaig a dormir molts dies així.
L'Avi
rampellut! jo a vós?
CEtina
doncs em sembla que mous molt bé la cua, tu!
Cruella,
de res, ja saps...
Joana,
quina ort girar-se i veure el mar. Jo em giro i veig un suro ple de post-its!
Arare,
tu ja m'entens...
Clint,
l'estiu ja és aquí!
The silver,,,
el mar ets tu; i Bendetti és el meu marc.
Petitabruixa
Benvinguda amb els teus encanteris. Petonets també!
Tako,
boig per ell (el mar).
Candela,
Cernuda-Sabina; bona combinacíó.
Joana,
tu les tens totes!
A mi em dóna tranquilitat i no sé com...però m'omple d'energia. bona nit!
mmmmmmmm veí..... quina delícia!!!
sabateta
Diuen que el mar és un símbol de les emocions. Déu nos guard, doncs! Tal i com està el Mediterrani de contaminat, si aquest és reflexe teòric de les nostres emocions...
Llegint el poema de Cernuda he recordat un poema d'en Bukowsky que també parla del mar, des d'una perspectiva completament diferent, però complementària ben segur. Aquí us el deixo:
Conocí a un genio
"Hoy
conocí a un genio en el tren
como de seis años de edad;
se sentó a mi lado y,
mientras el tren
corría por la costa,
llegamos al océano.
el niño me miró y me dijo:
el mar no es nada bonito.
fue la primera vez
que me di cuenta
de ello. "
Es troba a faltar, el mar, quan està lluny... símbol, per a mi, de llibertat i de desig.
Tinc ganes d'anar-m'hi a passejar per la vora...
Que maco aquest post!
Arare, esperava el teu comentari (jeje).
Veí, jo també t'entenc (a veure!!!)
Veí, veí, veí: que t'ha agafat mandra??
Publica un comentari a l'entrada