De cinema (quatre).Volver vs. Fauno. Golejada per l'al.legoria

El diumenge em vaig cascar un sessió doble de cinema casolà: Volver i El Laberinto del fauno. No era el Cèntric (eh, Pd40?), però déu-n’hi do. Crispetes a dojo i cubatilla a la mà. La parenta al costat, i a criticar!

Realment algú amb cinc dits de seny pot creure que la Penélope Cruz, la “Pe” (de Pedorra, potser?) pels amics (pijos, suposo) es mereixi un oscar? Bé, jo crec que no se’l mereix ni per aquesta ni per cap altra pel·lícula que hagi fet (tot i que a "Jamon, Jamon", a banda d’estar ídem, no ho feia del tot malament. Té un escot espectacualr, cert, quem em recorda la Gina Lollobrigida. I uns ulls marítims i un llavis carnosos. Val, sí. Però és una pelandusca. Encara recordo aquell clip musical que va fer amb el Nacho Cano, el seu descobridor. Però bé. No venim a criticar a la pobra noia, ni el seu fals glamour hollywoodià, si no les pelis.

I és que Volver, una més de l’univers Almodóvar, sembla un retorn sempitern al fantasmes que sotgen aquest ex-drag queen de la movida madrilenya. És una peli sobre els morts que no ens abandonen, sobre els paisatges d'infantesa, sobre el món de la dona i la seva la fortalesa, sobre les relacions humanes complexes, a voltes inverossímils; una necessitat a recórrer a primers plans, a silencis volguts i al poder de les mirades, una peli d'elipsis i paràboles; del triomf dels humils,... molt bé. Però a mi no em va convèncer. No prou per ser escollida guanaydora dels Goya i tots els premis que ha recollit. Faig tard en dir-ho, però el vei és lent de reflexos.

La peli no és del tot dolenta, cert; però vaja,... I és que des de “Todo sobre mi madre”, l’Almodovar ja no em fa trempar (en sentit figurat, eh?; que ja sabem quin oli gasta el noi). La mala educación ja em va semblar barroca. Y Hable con ella, una peli tendra però a mig gas. El que és cert és que l'Almodóvar és un director d'actrius. Les secundàries estan superbes. La Carmen Maura (la mare de Raimunda (Penélope Cruz) i la Sole (la germna, Lola Dueñas, la Rosa de "Mar adentro") ... La historia té la seva gràcia; especialment en aquest enrenou inicial on juga amb l’espectador entre la realitat i la fantasia, entre el record amarg d’una mare morta (Carme Maura) i la seva reencarnació en un fantasma.

És el retorn als orígens d'Almodvoar, a la seva terra, als seus patis, al vent sec i terrós, a la mort, als velatoris, a les forets relacions familiars i d'amostat,... La Raimunda (Penélope Cruz) és mare i germana alhora de la seva filla; aquesta, al seu torn, és l'assassina de qui ella creu el seu pare i que no és tal; la mare-fantasme és assassina del marit i de l'amant d'aquest, una amiga que creu en esperits i busca un mare que ha perdut sense saber-ho; ... en fi; un cúmul d'històries recambolesques i univers inverossímilituds molt a l'estil del director manxec.

Un rosari que acabarà per encaixar al final de la peli. Però la Penèlope! Qui coi amb dos dits de front es pot creure el seu rol de dona de poble, tan ben posada ella, amb aquest volgut accent extremeny? No cola. I l’escena entranyable de la cançó.. val, maca; però sense la intensitat que ens l’han volgut fer vendre.

En la propaganda de la peli, escrit pel mateix Almodovar, llegeixo “Volver” destruye los tópicos de la España negra y propone una España tan real como opuesta. Una España blanca, espontánea, divertida, intrépida, solidaria y justa. Doncs que m'ho expliquin, jo no ho he vist per enlloc; perquè el veí, a banda de perbicia, deu tenir la neurona adormida. Però és clar, ja se sap, sóc home...i gens estepari. Que ni el formatge m'agrada.

Ara bé, El laberinto del fauno, ja és una altra cosa. Aquesta sí que paga la pena. Una gran peli. Una gran història. Una gran faula. Un molt bon guió. I una gran "elenco" d’actors. Algú (Arare?) deia fa uns dies que la Maribel Verdú semblava cada dia més la Lola Gaos (!!). Osti, fa un paper semblant al que aquesta feia a Furtivos, però vaja...El que està sublim, com sempre, és el Sergi López, plenament en el seu paper És que li fotaries d’hòsties del maricón que és!

Estem al 1944. Els anys durs del franquisme. Una nena (Ofelia; Ivana Baquero) arriba amb la seva mare (Carme; Ariadna Gil) embarassada en segones núpcies amb un capità de l’exèrcit (capità Vidal; Sergi López) al lloc de comandament que aquest dirigeix en un poble perdut al nord d’Espanya, on té a les seves ordres un destacament de soldats que lluiten contra el maquis; un dels darrers reductes de l’antic exèrcit republicà. Entre la gent del servei a la caserna, que és un antic molí, està Mercedes (Maribel Verdú), la mestressa, obedient i submisa, però en realitat, en contatce permanent amb el maquis, a qui ajuda “des de l’interior”. Un doctor (Alex Angulo) que ha de tenir cura de la gent del poble i de la muller del capità Vidal, fa també el doble joc. I és tal la brutalitat i la duresa del nou món que envolta Ofèlia, que aquesta es munta un món paral·lel. El món de “El laberint del faune”. Al costat del molí existeix un antic laberint que esdevé escenari paral·lel de l’acció principal: la repressió política i ideològia que exerceix Vidal al seu voltant, a la dona, al servei, als soldats i, és clar, als maquis (la pallissa al pobre camperol, on li destrossa el cap a cops d’ampolla, fa mal de veure). En aquest laberint, Ofèlia hi trobarà un faune que li revela que ella és en realitat la reencarnació d’una princesa i que per retrobar-se amb el seu pare, haurà de passar tres proves abans de l’arribada de la lluna plena. Per saber quines són i com ha d’actuar li lliura un llibre en blanc on se li apareixeran, per art de màgia les ordres a seguir. Y hasta aquí puedo leer, que si no us foto enlaire el final.

No són dues pelis en una. És una sola història vista amb els ulls dels repressors i dels sotmesos. Uns lluiten amb les armes. Un altres, amb el món dels somni i la imaginació. Amb el món dels somins i la seva força. Alguns sortiran triomfants momentàniament. La major part, moriran. Tots a mans de les dues concepcions del conflicte. M’he pres la peli com una metàfora, i potser m’equivoco, però surts del cinema amb un regust de cos ardent; de revolta; de sentiments complexos.

Però els somnis d’Ofelia s’acompleixen. El seu contes de fades esdevé cert. El seu germanastre serà el testimoni que lliura primer a l'horror (el padrastre), per passar tot seguit a l'esperança d'un futur incert (als baços dels combatents), dels darrers lluitadors romàntics. Els dos móns es troben en unfinal colpidor. El del seu pare (“de qui el fill mai sabrà ni el nom”, com li retreu Mercedes), i el d’Ofèlia, el d’una infantesa segada d’arrel abans de madurar, per una dictadura asfixiant, brutal, opressora. Sempre hi ha espai per l’esperança, doncs. Perquè els móns somiats només són això: desigs i imaginacions. Només en el compromís i en la lluita, està la redempció. Per això pagarà amb la vida el doctor. I els rebels. I Ofèlia. I una mica, amb la seva dolça ingenuitat, també tots nosaltres.

Per veure el trailer: