100, rien ne va plus! Qui dóna més, senyors i senyores?

Aquest post és un anunci i un regal alhora. Us anuncio que, amb el d’ahir, el veí ha fet 100. Que no són tacos, eh? Amb el d’ahir, el veí ha fet 100 posts. Que ja començo a sortir de l’ou, vaja. I assegura que, ara per ara, en pensa fer més. Almenys, un. La cloenda del precedent. Però no sé quan.

Cent post fets en… deixeu-me que compti, des d’un llunyà/proper 11de setembre; (seria la febre nacionalista de la data el que em va portar a entrar, per casualitat, ho reconec, al Blogger?); són, deia, quasi quasi, set mesos (228 dies exactament); xifra que fa un promig d’un post cada 3 dies, o sigui 2 a la setmana i uns 11 al mes. Molt més que qualsevol mitjana de quiriquis d’un home casat, eh Oriol? Si ja ho diuen, que això del blog és com una amant ideal: sempre hi és i no gasta. O com un bolero, com diria el Tondo. El que no sé quin... N’hi ha tants! En fi, que en aquest temps hem fet 100 posts, he rebut quasi mil comentaris, rebo 70 visites de mitjana al dia (segons diu el comptador), i que fan un total de 10.000 pàgines vistes. Tinc enllaçats uns 80 blogs i uns 53 ho estan amb el meu. Veurem fins quan dura això. “Dura el que dura dura”, diuen, per alguns casos; i seguint el símil, això durarà fins que em destrempi. O sigui, fins que sigui avorrit. Encara no.

Des que vaig començar ha anat creixent el nombre de veïns al replà. Alguns hi eren des del primer dia. Alguns encara hi sou. D’altres es van anar per voluntat pròpia (i alguna treu el caparró de tant en tant, eh? Cruella..., i jo feliç que ho facin). D’altres se’n van anar just quan jo arribava (Williams) i a molts ni he tingut el gust de conèixer (Isnel). D’altres sou assidus (els bons veïns del replà) i d’altres, educats de mena, hi feu visites puntuals a demanar cafè, oli o sal (la Su i Cia,...). Algun que no paga lloguer també hi està instal·lat (Charlezzie, Llunàtic,...). I els hi deixo, fins que es cansin. Jo, que sóc xafarder per naturalesa, surto sovint a veure altres replans (catablocs, vilaweb) i us he de dir que la nostra comunitat, no té res a envejar a d’altres. Però sempre som a temps d’aprendre coses, sí. Però ja en sabem moltes. I per això seguim aquí dalt. Mirant, xerrant, bescanviant posts, pensament, experiències i neguits; i rient. Rient molt. Sobretot, rient, oi Alepsi?

Sovint, cada dos dies, surto a netejar l’estora. I aleshores penso. Sí, el veí pensa. Pensa poc i poques vegades, però a vegades li agafa la bena. Què hi farem... No com a altres, que la tenen sempre posada (El Pensador). La marxa, vull dir. Penso en el primer blogger que em va deixar un comentari (la Joana, forever) i al primer que jo li vaig deixar un (Besos en el aire), que ja ha plegat, per cert. Penso en tots els companys de bloc virtual i com els veig sense veure’ls. Penso com he rigut amb les notícies folles d’en Charlie, en com he al·lucinat amb les experiències de la Candela, com vaig fer el regal del blogaire invisible, que vaig fer a l’Home Bala, i al que a mi em fa fer en Dessmond (impagable). Penso en els memes que m’han encolomat i els que jo he endinyat a algú altre. (Defensa pròpia!) Llegeixo els Relats conjunts que han anat circulant (ei! en tinc un de fet, que aviat el penjo!). I en els Relats eròtics (buf! encara suo!) Penso en els nouvinguts al replà (Nimue, Cristina,...), dels quals alguna em dona estopa (Ahse) o afalacs (Euria); penso en els que jo he anat seguint, primer de lluny i després d’aprop, perquè sempre s’hi aprèn alguna cosa (Tarambana, Farlopa); dels que són constants (Babèlia) o molt i molt constants (Arare, no sé com ho farem cinc mesos sense tu). Mentre passo el drap de la pols per la porta em somric a mi mateix sabent que hi ha que són encisadors (Violette; que també acaba de fer-ne 1oo!), corprenents (Ònix), sorpresius (Tako), voluptosos (Lara), embriagadors (Dushgel), sentits (L’home músic), inquietants (Justicia poètica), sorpresius (Saragatona), combatius (Joana T.), desimbolts (Metamorfosi), incisius (Mafia Mental), indispensables (Gatot); o directament, flipants (La Cuca); dels que ensenyen coses (Pd40), i dels que amaguen més (Matgala); dels que són llaminers (Yrun), dels que fan volar (Elur), dels que reneguen sovint (Chamb) i toquen el voraviu (Clint) i dels que traspuen tendresa (Annna), melangia (thesilverbluesea), serenor (Lapri) o una maduresa entranyable (Jordi P.). Escombro el replà amb aquells que sou i us sentiu molt d’aquí (Emma, Txell, Reusenca) i d’altres que veniu de fora (Waipueduca), somriuré amb la rebel·lia d’alguns (Vullunfestuc), els neguits de molts (Euria), la joventut insultant d’altres (Déjà Vie), les sortides de molts (Esteve)... Penso en aquells que em llegeixen a voltes i no diuen res (¿...?) i els que jo miro i no comento (Barbollaire); els que fan posts que podien merèixer premis per la seva rigorositat documental (Júlia,...) o exquisitesa (El Paseante); els que no he sabut encabir encara (Velis Nolis). Mentre poso a lloc l’estora, sé que a alguns veïns no els visito gaire i no s'ho mereixen (L’Herald, la Jaka, Jo Mateixa, César Llamborda), d’altres, que respecto , em cansen per pedantots (Entre Llum), o reiteratius (Mireia) i hi ha d’altres que quan sento que obren la porta (poseu-vos-hi tots) m’aboco per l’ull de l’escala a veure què ens diran. D'alguns, amb el meu Alzheimer galopant, m'oblido de tustar-los la porta. Però em perdonen, perquè són bona gent, com el Petit Príncep, alias Roberthinos. En definitiva, crec que tinc el replà ben polit i endreçat.

I podria canviar perfectament noms d’un lloc a l’altre. I anar jugant amb vosaltres. Perquè això és en essència els blogs: un joc. Però amb visos de realitat. Puc imaginar que si algun dia tingués algun problema jurídic sabria a qui acudir (Abogada), o si volgués buscar una dada de la ciutat la tindria (Viatger), si m’hagués de tirar les cartes del tarot sabria qui ho faria (Petitabruixa) i si hagués de buscar doctes consells de veus sàvies els obtindria (l’Avi).

Parlo d’uns quants, és clar. En tinc més de 80 d’enllaçats i no us puc visitar a tots alhora. Disculpeu-me si en deixo algun. Vaig fent. Com vosaltres. I és que la família es fa gran dia a dia i és un mareig saber a tothora què penseu, què dieu o on aneu a parar (què serà de la Vimir?, per exemple). Quant em vaga –i em vaga sovint— us miro, us llegeixo i us comento.

En fi, que m’heu agafat nostàlgic. Ara, fins que no faci l’any no en tornarem a parlar.

Ara per ara, em dedico (i em foto) un Sacher a la vostra salut.

Txin-txin...!