Vaig anar al quart dels sopars que convoca regularment, en clau de reflexió de política catalana actual , el bon amic Dessmond, el fi analista d’Itching like grass.
Aquest cop, el contertulià va ser l’Àngel Colom. Un home que va despuntar en l’onada de “Som una nació!” (recordeu aquell Camp Nou ple a vesar el febrer de 1981?), a secretari general d’ERC el 1989, d’on va sortir escaldat al cap de set anys i va salpar cap a l’aventura impossible del Partit per a la Independència amb la Rahola el 1996,per acabar al més dur dels ostracsimes politics (voluntari, però) durant deu anys a França primer, i al Marroc després. Des d’allí va voler impulsar les Delegacions de la Generalitat de Catalunya, proposta que van topar de front amb el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol. Com sempre
El paio és ara militant de base, sense càrrec, en CiU, tot i que pertany al Fundació Trias Fragas i sempre està assessorant als dirigents del partit o a qui se li posi a tret, sobre els moviments migratoris (sabíeu que només a Barcelona ja es parlen 250 idiomes?) El seu coneixement del món àrab i especialment, el marroquí, semblen fora de dubte.
En fi, érem 28 comensal. 25 tios i 3 noies. Això ja marcava molt el tarannà de la nit. És clar que si dic que una era la Cruella, el llistó ja puja molt. I per tant, tot va anar en una cordialitat exquisita. Res d’histrionismes ni bagatel.les. Afirmacions contundents, raonades i una certa emprenyamente general en l'ambient pel trist paper d’ERC en aquests darrers anys. Hi havia un regidor del partit del Maresme, algun empresari, algun jurista, algun desvagat com jo i força simpatitzants de CiU a la taula. Catalanistes, nacionalsites o idnependentistes, vaja. Jo, vagi, per endavant, ni milito en cap partit ni estic casat amb ningú. Voto, sí. No sempre el mateix. I m’interessa el país. Per això m’interessa conèixer gent que mou les cireres d’aprop. El Colom no ho és, però ho havia estat. I tenia un morbo especial saber què pensa un home que estava allí dalt i torna deu anys després d'una aïllament voluntari.
Us faré cinc cèntims del seus posicionaments. Va començar com va acabar, amb un missatge clar: “Per a que el país no sucumbeixi, ens calen dues premises: a) la unitat del catalanisme; i b) integrar en la nostra idea de país la immigració”. És cert, sembla que el catalanisme està absent del moviments immigratori. Tot i que trobo molta gent que parla català i són de fora, encara són més els que no. I som més encara els que ens entossudim a parlar-los en castellà quan el fàcil per tots, seria fer-ho en català. “En canvi els socialistes, des dels seus ajuntaments i diputacions, ho han fet molt bé: a cop de talonari o suport encobert s’han guanyat moltes associacios”. El cas d’Arco Latino és vergonyós.
Anem endrapant el primer plat; una amanida de colló de mico de arpaccio de tomàquet amb bonítol i vinagreta suau d’anxoves. Mentre sento parlar ara, de la política del país: “El primer tripartit podria tenir un sentit. El segon, ha estat un terrible error. Un error fatal.” Les copes de vi van caient una rera l’altre.
I afegeix: “A Catalunya tan sols hi ha dues vies vàlides per governar el país: el model del catalanisme, o el model dels socialistes.” Osti! Això ja ho va dir el David Madí en l’altre sopar! Segueixo prenent notes. El veí del costat, que ve de Berga expressament, em deixa un llapis.
Ens va demanar perdó (és un dir) pel seu paper passat en la guerra entre catalanistes. “Espero, però que ara, els dirigents d’ERC també sàpiguen demanar perdó pels seus errors”. Espereu-vos asseguts, penso per mi. Alguns dels comensal no ho pensa i ho verbalitza a raig: “ A Nuremberg els enviava jo!”. Però en Colom és optimista de mena: “Només amb les cartes sobre la taula podem esperar un encontre entre CiU i ERC". Almenys, ara es parlen; ja no s’ignoren ni es claven punyals per l’esquena...! Bridem, doncs per això. Traguinet de negre,
Anoto a corre-cuita: “Va ser un error d’ingenuïtat politica per part d’ERC creure’s que podria “fagocitar” CiU- I gual com els socialistes creuen que CiU, sense Pujol, s’ensorraria.”
El que sí s’ensorra al meu estómac és el segon plat: tall de filet d’ibèric al pebre Verd amb la seva guarnició . Exquisit. Ens va fer algun premonició de pitonissa sabionda: “Crec que ERC deixarà el govern si finalment, el pacte del finançament no es resol positivament”. No ho crec pas...
EL PSOE té clar que la immigració li és fidel. Per això ha escurçat de cinc dos anys el temps mínim perquè molts emigrants puguin votar a les municipals del 2010. “Un 20% del total dels vots es creu que aniran cap el PSC-PSOE. Com s’ho han fet? Això ho han après del Canadà. La Chacon hi va estudiar i va a prendre de com aniquilar el moviment independentista del Quebec. “No hem d’anar a fer guetos; com ha passat a França”.
En una nova convocatòria com la de “Som una Nació” caldrà tenir-los en compte aquesta emigració. Fa 27 anys d’aquell fet, i va ser la societat civil qui va impulsar el moviment de la Crida. Després els partits vam fer seva la famosa frase. “Ens cal tornar a repetir aquell gest i recuperar aquell esperit. Sembla com si anéssim enrere enlloc d’endavant”. Murmuris d’acatament a la sala. Un altre glopet de vi.
De tota la nit, em quedo (a banda de la companyia –a l’altra banda tenia el Mikel- i dels postres) amb aquesta frase. “Ciu i ERC s’ha de trobar. Els generals d’aquesta guerra han d’abaixar les armes, i fer les paus.” CiU hauria de governar sola. I si no pot, caldria fer-ho amb ERC. No creu en la sociovergència. Jo tampoc. Al pa pa i al vi vi. I parlant d’alcohol, un altre traguinyol. Això puja...però la temperatura a la sala es manté constant.
Al llarg de la nit, vaig veure que realment sembla que admiri a Artur Mas i que hi vegi un digne successor de Pujol, com a home d’estat. “Si gestionem només l’autonomia, som morts”. Sempre cal anar més enllà. Això ho diu també el Mas! Buscarà un ascens?
I alguna crida sorprenent: “No em de menysvalorar el paper que l’església pot jugar en el paper integrador de la immigració”.
I un fer l’ullet final al món blocaire (sembla que tindrà bloc en el futur, però no immediat).”Els blocs poden fer molta feina per la unió del catalanisme”. Es referia, evidentment, als Blocs amb estrella (i no és la Damm!)
I com no, li vas sortir el vessant més missaire i religiós. Colom m’ha semblat sempre com un polític amb posat de capellà que fa un discurs del perdó. Un paio amb qui no et pots emprenyar mai i per això, et cau bé, vulgues o no. “No oblideu; però perdonem”.
Mentre engoleixo la macedonia de postre (la resta menja pastís de formatge amb panses, però jo odio el formatge...; sí, què passa?) em quedo amb la mirada perduda i un somrís als llavis. La noia del fons em veu i creu que va per ella. Gira la cara. Veí, que venim a escoltar; no a lligar, collons! Desvio la mirada cap l’orador i penso en aquell colom que va portar un a branca d’olivera a Noé després del Diluvi Universal.. Potser li pertocarà fer aquest paper? O se li escau més el Colom de la Pau de Picasso? Alguns, a lasala, li reclamaran aquest rol. Ell el defugix. Elengantment. Però he notat el seu "animal polític" quan acotava el cap. Els que han estat amunt sempre els rauca l’ofici. Els que sempre hem caminat arran de terra, ens rauca que hi hagi tan beneits en la política. El Colom no m’ho sembla pas.Senzillament diu coses amb sentit comú. Per això no triomfarà.
I jo, amb el tallat –dolent del cagar– al davant, penso: estic davant, doncs, d’un nou Colom missatger que emprendrà el vol?
Només va faltar la copeta i el puro. Collons, Dess! Per 29 euros ja no demano un polvo inclòs, però sí un chupito! (És conya, eh?: et felicito per la iniciativa, ja ho saps. Amb paios com vós, el país tira endavant).
Bé, veïns i veïnes. Faig una proclama veïnal amb caràcter d’urgència i en to educat. Els meus amics del programa Calents i Contents m’han donat, a partir de setembre, una secció setmanal al seu programa de ràdio (ONA FM 103.5). “M’han donat” vol dir que m’han encolomat feina a canvi de res. De res material, vull dir; perquè de satisfacció personal en vaig ple. 
Com?
.jpg)
Entrades
.JPG)
.JPG)
.png)
.jpg)
.jpg)
