4 de març de 2008

De lectura (36) i de sopars blocaires: Democràcia a sang freda, de David Madí

“La pasta dels polítics està cuinada amb els ingredients de la societat:
és mediocre o brillant en la mitjana del que ho és la societat de referència;
honesta o corrupta com ho és la societat” (p. 212)

Està bé que els polítics escriguin llibres. Normalment no ho fan. O ho fan altres per ells. I solen ser soporífers. També està bé que teoritzin, analitzin i proposin. Vaja, en el fons és la seva feina, no? I si a sobre està ben escrit i indueix a la reflexió, més que millor. Per això em vaig llegir el llibre de David Madi, A sang freda. Per això i, és clar, perquè en Dessmond havia muntat un sopar tertúlia amb ell. I sempre cal anar net, afaitat i ben documentat a qualsevol cita, sigui amorosa o no...

El llibre comença ja disparant amb bala. Amb una al·legoria al general nord-americà Patton (d’aquí el dibuix de la coberta). Es declara enamorat del seu país, de l’exercici de la política i de les conteses electorals. Ell va ser el principal ideòleg del DVD “Confidencial.Cat”, una càrrega de profunditat a les darreres eleccions catalanes del 2006. El recordeu, oi? Si calia parlar del Tripartit, amb el DVD es fa fer abastament. Perquè en Madí serà moltes coses. Però no és cap ingenu: “El gran negoci dels mitjans no és la informació, sinó la influència”.

En les planes del llibre trobem perles per a molts dirigents del país: Miquel Sellarés (“conspirador fantasiós”), Joan Saura (“el capità enciam”), José Montilla (“Sancho Panza, o “Rasputin”), Pere Esteve (“traïdor”), Carod (“ganyota de Dorian Gray”), en Puigcercós (“que li agrada marcar paquet”), Josep Pique´(“Sísif”), Toni Bolaño (“amenaçador de periodistes”) que es contraposen amb lloances als seus amics: Raimon Juncosa, Quico Homs, Germà Gordo, ... La reiterada carta d’antinaturalesa que suposa el Tripartit, especialment des del govern de Montilla, és el blanc de la seva ploma enverinada. Jo diria que el motiu primer i final del seu llibre.

El llibre està dividit en tres parts ben difenreciades: una inicial, on explica els seu curt però intens periple polític (té 37 anys tan sols!), on exposa quins són i han estat els seus principis i màximes ideolòqiques. Una segona dedicada, en forma de dietari, a referir les principals campanyes electorals que ha dirigit, la del 2003 i la del 2006 (“la nit de l’1 de novembre –de 2006- a Catalunya es consumava un acte de democràcia a sang freda”,); i que tan mal gust de boca han deixat a molts nacionalistes.

L’home se’ns mostra com un anima machina de les campanyes electorals: “L’eslògan és el secret més ben guardat d’una campany a”; “cal saber quan clavar el missatge en el telenotícies”,... Per ell, a Catalunya només hi ha dos models a seguir. Un camí d’esquerres (liderat pel PSC) o el catalanisme (ells). “La resta, és poesia”. Més clar, l’aigua.

La seva aportació més original -i que ocupa la tercerfa part del llibre- és la teorització de la “dolça decadència; etapa on segons ell, es troba avui dia Catalunya. Llegint-lo, més valdria que en féssim el hara-kiri directament. Madí, francòfon de formació, no es declara ni a favor ni en contra de la globalització. Senzillament hi som i punt. I caldrà que Catalunya sàpiga trobar en ella el seu lloc. El moment és crucial: ho apuntem amunt o ens diluïm per sempre. Un país que té un índex de natalitat pel terra, amb unes infraestructures de pena, una funció pública que clama al cel, una educació que cal agafar pels ous, un discurs immigratori que pot explosionar si seguim el model francès,...; necessita un sacsejada de xoc imminent. Ens mostra el cas d’Irlanda com un exemple a tenir en compte. I enalteix Artur Mas fins a nivells de deïtat.

Una darrera frase per recapacitar: “Els catalans estimen poc el risc”. És un atac directe a la línia de flotació, allà on tenim els ous o els ovaris. És evident que és una actitud provocativa, per remoure ànimes adormides. En això li dono tota la raó. A voltes sento vergonya aliena dels dirigents que ens governen. En els fons, és vergonya de com els hem posat on són. Per mi, la política no és un verí; si no una realitat necessària amb la que cal conviure. Però són ells, qui l’han de dignificar; qui l’enverinen.

__________________________________________

I el sopar, dieu? Ja ho han dit altres. Un èxit d’organització. Un plaer dels sentits. Un gran resultat. En Madí li agrada de xerrar i ho fa a borbollons, mesurant bé les pauses, els incisos i les idees-força. Estructura bé el discurs, Té fusta i presència de líder; és innegable. Una altra cosa és que estiguem d’acord amb el que diu. Però és innegable que et remou les idees. Algú, quasi, quasi, li va declarar l’amor etern...

I si a sobre d’això tens el plaer de retrobar en Dess i la Crue i de conèixer blocaires com en Chamb, en Mikel, en Roi, la Trini, en Safont, en Sort, en Jordi.... i d’altres que no recordo (el vi fa estralls) o no es van voler “desvirtualitzar”; què més vols, palomero?

I em sembla que això no acabarà aquí...Seguirem a l’aguait.



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

12 comentaris:

Antígona ha dit...

Tenía un conocido budista que decía que de las dos peores cosas que se podían ser en este mundo, de las dos existencias más abominables que había, y de las que había que huir como de la peste, una era ser político. De la otra no me acuerdo. ¿Tal vez asesino o corredor de bolsa en Wall Street?

El discurso político, y más en las escasas alturas en las que se encuentra este país, me da verdadera grima. Esa manera que tiene de asumir el estado de cosas reinante, o de degenerar hacia la increíble utopía, o de tomarnos a todos por tontos... ay.

Me temo que no leeré este libro. Pero os envidio la cena blogaire e incluso la presencia del autor en ella, aunque sólo fuera por afán de polémica :)

¡Un beso, bello efebo! ;)

Striper ha dit...

Res jo nomes pasava a demanarte sal, ja tornare.

Rita ha dit...

M'has sorprès, veí! Celebro que hi assistissis, sempre és bo que et remoguin les idees.

rosa ha dit...

passo de discursets...per� el post �s interessant.
i tant que el vi fa estralls, i el soroll que vas muntar en arribar a casa....

Dessmond ha dit...

Veí,
Trobo molt afinat el teu post. Has fet una lectura a consciència, intentant cercar el què "realment" s'hi pot trobar en aquest llibre. Té molt més mèrit afinar d'aquesta forma, sobre tot quan parles d'un personatge que no és sant de la teva devoció. Però el que val la pena és desacralitzar la política i sentar-nos civilitzadament a parlar sense embuts i, sobretot, sense por a ser desqualificat. Anant directament a la font, sense intermediaris. Encara que corris el risc de que, en certs moments, algu arribi a professar tan d'amor que sembli una reunió de tuperware.
Vaig estar content de que acceptessis estoicament venir. Espero que repeteixis, perquè t'encomanaré la feina de relacions públiques. Necessitem més dones en aquests sopars i tu ets l'únic que té la clau de com fer-ho possible.

Dessmond ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Trina Milan ha dit...

Estimat veí,
el convidat i la seva circumstància l'has descrit molt bé, i el plaer de coneixer-vos també...ja saps que ens queden les convocatòries del Dessmond pendents, altres que surtin i la mousse de xocolata per continuar compartint..un petó

El veí de dalt ha dit...

Antígona,
¿efebo? És clar, és que sóc guapo del cagar! ;-)
Una de las peores cosas de éste mundo es ser político. La segunda, ser del PP.

Striper,
i el pa no el vols?

Rita,
que remoguin, però que no convencin!

Rosa,
soroll jo? No erets tu prepararnt no sé què del teu aniversari?

Dess,
juàs! juàs! no tens "cuento" ni res, tu! Si ma mare llegeix això... què pensarà? Com si tingués un estol de veïnes al darrera! Els podem prometre que l'Striper farà un ídem i segur que piquen!

Trina,
tu saps que sóc addicte a la xocolata? Ens llegim!

jordi.verdura ha dit...

Boníssim fil directe amb el sopar. Collons! vas agafar apunts?, aaaa tenies una grabadora sota el panet!!. Salut!

Mikel ha dit...

plas plas plas aixo es un bon resum d´un llibre i el demes son tonteries!!

Violette ha dit...

I això?? Fent sopars restingits? I jo que t'anava a fer unaes altres postres de xocolata...
:(

El veí de dalt ha dit...

Jordi,
és que estava molt atén...

Mikel,
merci, nano.

Violette,
un postres amb tu, res més amb plauria...;-)