De lectura (54): El juego del ángel, de Carlos Ruiz Zafón

<

“La envidia es la religión de los mediocres” (p. 22)

“El silencio hace que hasta los necios parezcan sabios
durante un minuto” (256)

Si una estructura i una manera d’escriure funcionen, perquè canviar-la? Això es deuria demanar el bo de Zafón (fa gràcia com, a cops, preval més el segon cognom que el primer en un autor) després de l’èxit assolit amb el celebèrrim La sombra del viento. Que consti que a mi em va agradar aquell llibre. I també m’ha agradat aquest. Però entre agradar i encantar, el veí sempre hi troba molts matisos de gris. Com en tot a la vida, és clar. Tan grisos com les fotos de les seves cobertes. L’altre dia feia números: si del primer llibraco que val uns 24 €; l’autor s’endu el 10% del preu de PVP i s’han editat ja la burrada de més de deu milions d’exemplars, penso... collons, Zafón, que esperes a muntar una fundació?

Parlar de la trama del llibre a aquestes alçades deu ser baladí. L’inici de l’obra ja marca una pauta: “Un escritor nuca olvida la primera vez que acepta unas monedas o un elogio a cambio de una historia. Nunca olvida la primera vez que siente el dulce veneno de la vanidad en la sangre y cree que, si consigue que nadie descubra su falta de talento, el sueño de la literatura será capaz de poner techo sobre su cabeza, un plato caliente al final del día y lo que más anhela, su nombre impreso en un miserable pedazo de papel que seguramente vivirá más que él. Un escritor está condenado a recordar ese momento porque para entonces ya está perdido y su alma tiene precio.»

David Martín és un jove a qui la mare va abandonar, a ell i al seu pare, quan era petit. El pare, vigilant en un diari de poca volada, morirà en un estrany atemptat i el fill ocuparà el seu càrrec, amb tan sols quinze anys. Aviat les seves ínfules literàries seran aprofitades pel redactor en cap que, auspiciat pel mecenes del diari, Pedro Vidal li encarrega una novel·la fulletonesca per lliuraments. Serà La ciudad de los malditos. I és un èxit. Rebrà un curiós regal d’un admirador misteriós (Andrea Corelli) que, temps després, acabarà fent-li una sorprenent proposta. Una proposta que coincideix en un punt baix del seu tarannà vital: un metge li diagnostica una mort segura i prompta. Indefectiblement, el Faust de Goethe ens ve a la memòria. David té en Pedro Vidal, un ricatxo de la burgesia barcelonina un segon pare i un aliat literari. L’amor per Cristina (“Uno no sabe que es la sed hasta que no bebe por primera vez” (p. 44), la filla del xofer de Vidal, el té trasbalsat. Amb ella ajuda a refer del tot una novel·la fallida del seu mentor (La casa de las cenizas) que acabarà sent un èxit; mentre que una de pròpia (Los pasos del cielo), acabarà en el major dels fracassos. Són les primeres passes del protagonista en un món que li serà hostil.

El món de la literatura, de la metaliteratura, torna a ser present en aquesta obra. Zfón és un enamorat dels llibres i ho explicita amb sentit de l'humor. “Un escritor nunca es persona de confianza” (p. 163) I l'obra té uns lligams evidents amb l’anterior: uns llibreters de vell, el senyor Sempere i el seu fill (que és el pare de Daniel, el protagonista de La sombra del viento) són els amics de David. Ell també coneixerà (i donarà a conèixer a la seva jova ajudant, la Isabelle) al Cementiri dels Llibres Oblidats, que regenta el misteriós Isaac Monfort. Un llibre estrany, demoníac, Lux Atenena, que trobarà en el Cementiri (on «…cada libro tenia un alma, el alma de quién lo había escrito”) tindrà també un paper en el desllorigador final.

En definitiva, una trama semipolicíaca en un context on es mesclen a parts iguals la intriga, la passió amorosa i la tragèdia. Ho toca tot el noi. El final, que no us aixafaré, és un còctel de happy end i nostàlgica venjança. “Todo lo malo que uno hace en la vida, vuelve” (p. 31)

Zafón sap jugar bé les seves cartes. Els secundaris de la trama sostenen perfectament els diferents branques en què s’esfilagarsa la novel·la. I van tenint el seu moment de glòria a mesura que aquesta avança: el llibreter Sempere, un far espiritual per David, i el seu lacònic fill; la Isabelle Gispert, la serventa i aprenent de literata que fa sovint de contrapunt —els millors diàlegs, i segurament la millor prosa, són els que tensen la relació entre Isabelle i David “No se aprende nada realmente en la vida, simplemente se recuerda” (p. 264)—, el Victor Grandes, l’inspector de policia que li segueix tothora les passes; en Diego Marlasca, l’advocat que va habitar abans que David la casa embruixada on sembla concentrar-se la solució a l’enigma i que motivarà el cop d’efecte final; la Irene Sorvino, una cantant de cabaret vinguda a menys... I com no Andreas Corelli (“No nos puede bastar con que las personas crean. Han de creer lo que queremos que crean” (p. 374). Si en La Sombra del viento era un Julián Carax, que feia la rèplica a Daniel Sempere, aqui és aquest personatge entre tendre i sinistre el que tensa la corda amb David Martin. Tota la malícia i tota la estultícia es concentren en aquest singular personatge. “No nos puede bastar con que las personas crean. Han de creer lo que queremos que crean” (p. 374) El que neguiteja al lector es veure com el protagonista es va enfonsant més i més en una situació que no domina i de la qual sembla no voler sortir. Tan es tensa, que al final la corda es trenca. En un final que no sé si és el que més li escau. Però cadascú escriu com vol i el que vol. Només faltaria!

En fi, que el Zafón haurà mogut moltes fitxes amunt i avall i haurà jugat a dibuixar fletxes i gargots en papers i més papers perquè les peces li encaixin en la trama. No es pot negar que en aquest sentit, l’esquelet és impecable. Ha tingut temps: tres anys entre una obra i altra. “El tiempo lo cura todo, pensé, menos la verdad” (p. 381)

Però per explicar-ho, ho fa amb un estil ampul·lós, jo diria que decimonònic –em, recorda una mica a Poe-, potser excessiu. Això és evident en la descripció dels cels, de les albades, de les nits i del temps en general. Moltes metàfores són recurrents i reiterades. No dic que sigui dolent, senzillament, que és redundant. S’adiu amb la història, però a mi no em convenç. Ara bé, no es pot negar que el noi sap com escriure una novel.la. I com mantenir la tensió. I penseu que en queden dues més d’aquesta quatriologia!

És segur que hi haurà una ruta literària del llibre. Si no hi és ja. Una ruta que passarà, per força, pels principals indrets, on en molts, la trama es va omplint de cadàvers. Pel Dipòsit de les Aigües, c/Sant Pere Més Baix, pel c/ Santa Anna, per l’Ateneu Barcelonès, pel carrer Ferran, per la Rambla, per l’Estació de França, per Flassaders, pel rey de la Màgia, pel Xampanyet, per Santa Maria del Mar, per l’Indio del c/ del Carme, per la Plaça Reial, per al casa Leopoldo, pel Paral.lel, per la torre de Sant Sebastià, per la Sagrada Família i pel Park Guell.

Hosti tu, si sense adonar-me’n, ja l’he muntada!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: