De lectura (61): Avaria, de Josep M. Fonalleres

The quick brown-fox jumps over the lay dog

Peculiar.

Tot comença amb una màquina d’escriure obturada. Un operari arriba a la casa de Fermí Cros, escriptor d'ofici, a arranjar-li. És dóna una hora de feina per posar-la a punt. El relat deu seu una metàfora del que vindrà després: contes breus que van confeccionant una novel·la peculiar, coral, estranya en si mateixa: el tarannà vital de Fabià Cots feta a força de capítols esparsos de la seva vida que mostren la singularitat tragèdia de la naturalesa humana. Anem llegint –i lligant– històries aïllades que des de la infantesa a la maduresa, de forma calidoscòpica, amb personatges que anem lligant en relació a Fabià i als seus oficis més diversos, ens mostren els estranys avatars d'u home que no ha estat afortunat en les relacions humanes. Perquè aquestes ja són complexes de per si. "En realitat, si no saps qui ets i no recordes el camí de casa, pots anar tirant: no és pas tan greu. Però si penses que t'has de morir, les coses canvien." (p. 26).

Coneixerem nens superdotats odiats pels seus companys d'escola; vigilants de museus avorrides d’observar la mateixa natura morta, bibliotecaris comprensius, clubs de maniàtics selectes («si no traiem el nostre destí, el destí no ens trairà», p. 78), presoners obcecats que acaben sucumbint davant una doble personalitat, lladres compulsius de llibres («Jo m'avorreixo, saben, i robant llibres el temps passa més de pressa» (p. 54), inspectors de la Guia Michelin que mengen ketchup d’amagatotis, germans siamesos enganxats per l'orella; fans de Bing Crosby, gurus salvadors de la humanitat...; una amalgama d'històries banyades per un fi sentit de la ironia, a vegades, francament original. Com la d'un jove i enamoradís Fabià que s’escriu a la samarreta el número de telèfon i passeja alegrement pel carrer esperant la trucada d'alguna admiradora, que mai arribarà; o l'home que tardà trenta anys en retornar un llibre a la biblioteca que retenia a casa, com un més de la família, perquè li cura el mal de panxa: «...poso el llibre sobre l'estufa, i el llibre s'escalfa i després cap al ventre, perquè deu ser, suposo, que el llibre conserva l'escalfor, és clar, i així m'estalvio el Primperan, que és molt car...», p. 72)

Hi ha una certa fatalitat intrínseca en els fets més banals. Com si Fonolleras volgués fer una literatura dels esdeveniments més intranscendents. Els personatges giren i giren sobre si mateixos, com si els costés prendre decisions per ells sols. Però en aquesta manera de presentar els fets, que certament destaca per la seva originalitat, jo hi veig cert deixondiment que va fent-se cansí: alguns contes apunten alt, però no rematen la jugada. És com si voluntàriament no hagués de passar res de transcendent en els relats (capítols?) del llibre. I és clar, això acaba per avorrir. El llibre es tanca com acaba: amb el punt de vist de l’operari que arranja la màquina: « The quick brown-fox jumps over the lay dog (la ràpida guineu salta sobre el gos mandrós)» –sabíeu que és una frase anglesa que permet picar totes les lletres d’una màquina d’escriure?–; amb un tractat de filosofia casolana al qual ens pot sorprendre qualsevol operari que vingui qualsevol dia a casa nostra. «.. no entenia com la naturalesa, que ha fet tantes coses perfectes, que ha creat els bous i les arades pels segles dels segles, com és que havia creat tot aquest muntatge del matrimoni» (p. 117)

Ja ho deia. Humor fi...; però molt prim. Per cert, el Fonalleras és el que escrivia a El Periodico una columna setmanal sobre un manual de supervivència de l’escriptor divorciat. Li hauria d'haver demanat si és autobiogràfic.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: