30 de maig de 2009

De lectura (62 ): Ulls verds, de Marc Pallarès



Post dedicat a la Mireia, de del Racó de la Solsida, que ha començat

en el món de la blogosfera literària fa poc però amb molta empenta.


“Allò que es perd ja no se sol recuperar

i que allò que es trenca ja no es pot recompondre” (p. 189)


Lacerant.


Curiosa combinació de memòria històrica i novel·la d’amor. Curiosa i reeixida. Feia temps que no llegia un autor novell tan preocupat pel llenguatge i l’estil. M’agraden aquells llibres que em fan tenir el diccionari al costat per anotar noves paraules desconegudes. Potser l’autor ha pecat en excés d’un lirisme exacerbat. Seria l’única pega que li trobaria a l’obra. Però no sóc crític literari i no vull esmenar la plana a algú que escriu infinitament millor que un mateix. Però no em direu que és un pèl forçat escriure frases com: “...tenia un sentit de la responsabilitat lancinant que el mantenia ausades inquiet,” o “ L’altre, més frèjol i xamós, amb un posat faraut i unes cames estevades que li restaven alçada...”


Amb 21 anys d’edat, en Maties i l’Esperança (el nom ja és tota una declaració d’intencions), casats un any enrera, fugen del seu poble natal cap a l’exili en acabar la Guerra civil. (havia estat condemnat a aquella fugida només pel simple fet de pensar”, p. 33). Van a raure a Veracruz, Mèxic, on tenen una parella amiga. Allí refaran la seva vida i tindran, al cap d’uns anys, una filla, la Júlia. La noia, quan faci els catorze anys, anirà de viatge al poble dels pares amb la germana de Maties, l’Empar, que s’havia quedat i s’ha casat amb l’alcalde franquista del poble;“perquè neboda i tia havien conforma un front comú indestructible” (p. 121). Aquest fet enceta l’ombra d’un daltabaix que marcarà les seves vides i els ulls verds que els han mantingut units, deixaran de tenir aquella lluïssor que fa de l’amor una força irreductible: els ulls verds de la dona a qui tant havia estimat portaven escrits un presagi que només jo vaig poder aventura (p. 162). Una sensació de desolació s’apodera de la parella. Són aquestes les planes més descarnades, més sinceres, més intenses de la novel·la. Diria que fan mal i tot de llegir. “Unes paraules que amagaven la pitjors de les pors que podem sentir, la por dels propis pensaments.” (p. 188)


Y hasta ahí puedo leer.


La novel·la té quatre part ben diferenciades i que traspuen l’estat d’ànim del protagonista: la fugida, els primers anys d’exili, l’estabilitat i el retorn. Un viatge que hauran fet milers de ciutadans del nostre país arran la desfeta de la Guerra Civil. Alguns ja no van tornar. Alguns ho farien anys més tard. Potser per reprendre una vida d’exiliats en el seu propi país. “Les històries mes necessàries són sovint les que no saben contar, per això ens veiem obligats a guardar-les ne el cor” (p. 140).


En Maties és, en el fons, un supervivent nat. És un home fort, de principis, que es creix en l’adversitat i que se sent fort perquè té la seva dona, l’Esperança, sempre al costat. Tot el seu tarannà vital el sabrem a través d’ell. La novel·la és un pur soliloqui. Tots els personatges són presentats sota el prisma del narrador, de Maties. El vertader protagonista encobert de la novel·la no són ni ell mateix, ni la seva estimada; és el desig profund, corprenent; l’amor absolut, sense reserves; la confiança plena: els ulls verds de l’Esperança. Una història d’amor entranyable que sobreviu a l’exili i al retorn. “allò que enforteix i atorga perdurabilitat a les relacions amoroses és això, la naturalitat , el respecte a les necessitats” (p. 142). Personalment, hagués donant un paper més notori a la filla, la Júlia, que no deixa de ser el desencadenant d’una desfeta. L’autor no ho ha volgut fer i quasi ni apareix, ni parla. Ell sabrà perquè.


Us el recomano vivament. Veig que al web Què llegeixes? és dels llibres més valorats. Però si voleu llegir històries d’amor (hi ha alguna altra tema de referència a la literatura universal?), llegiu L’amor boig de Pere Rovira. O El roig i el negre de l’Stendhal.


O molts dels relats de molts blocaires del replà.


_______________________


Si vols saber quines són i llegir les anteriors ressenyes literàries del veidedalt. Clica aquí


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

12 comentaris:

khalina ha dit...

mmm, la frase amb "lancinant" "ausades" "frèjol" etc m'ha fet veure que em queden moltes paraules per aprendre. Em consola pensar que no sóc l´única.

Felicitats pel premi dels Jocs literaris. Era molt maco. Quina sort la teva filla!

Biel Barnils ha dit...

A mi és un llibre que no em va acabar de fer el pes. Potser perquè me n'havien parlar massa(?) bé?
I sí, penso com tu, que força massa la llengua. Ja m'agrada aprendre paraules quan llegeixo però crec que l'autor s'ha passat.

Anònim ha dit...

A mi tampoc no em va agradar gaire i trobo que em el llenguatge es va passar, més que utilitzar un llenguatge poètic n'utilitza un de críptic que no és precisament agradable a l'oïda.
Ah, s'ha descobert que els vots del Quellegeixes eren trucats, es veu que una sola persona votava i votava aquest llibre amb identitats falses.

Joana ha dit...

A mi també m'agrada trobar un llnguatge acurat però a vegades és en excés i desvirtua el rerefons del llibre.
Me l'apunto, però a la llista!
Tot bé??? :)

Guspira ha dit...

Me l'apunto! M'agrada passar per casa teva i posar-me al dia. Les teves ressenyes ajuden molt a l'hora d'escollir.
L'amor boig? El tinc a la tauleta de nit i signat per l'autor! però primer he d'acabar el Moccia!

Violeta ha dit...

Gràcies per la recomanació, Veí.

El veí de dalt ha dit...

Khalina,
sempre ens cal aprendre...

Biel,
entre tu i jo, em fot no saber paraules quan llegeixo. Per això trobo bé que els autors s'esmercin a tenir cura del llenguatge. però entre tu i jo, crec que el Pallarès en fa una gra massa. I això li va en contra.

Anònim,
(mira que m'agraden poc els anònims!) Tens aó. A vegades cal llegir en veu alta un text per adonar-se que no funciona del tot.
I què fort això que dius del QL...! Com ho saps, per cert?

Joana,
crec que t'agradarà el llibre,
I tot bé. Merci, guapa!

Guspia,
quant de temps que no venies al replà! Un paler sentir els teus peus nus passejant-s'hi.

Violeta,
de res, dona!

jana ha dit...

He escrit sense posar el nom perquè no en vaig saber, sóc la Jana del QL. Això del QL ho sé, a part de que ja ho sospitava perquè l'Admina va fer una nota explicant-ho en el fil d'expectatives frustrades, i em sembla molt fort.

El veí de dalt ha dit...

Ei, Jana
què bé que vinguis pel replà! Un plaer! No sabia aixo de la nota de la Admi. Per cert, ja he trobat el teu àngel serafí al QL!

viuillegeix ha dit...

em sembla que aquet Marc Pallarès, si és capaç d'escriure aquests frases tan "xamoses", es mereix la "col·i·flor d'enguany", que deia en Joan Sales quan es referia als escriptors que escrivien coses ilegibles i que eren lloats per els lletraferits oficials.
Veí , aquesta vegada no faré cas de la teva recomanació, el llenguatge carregós no m'agrada

El veí de dalt ha dit...

Viu,
doncs fas santament. Hi ha molt llibres millors per llegir.

Carme ha dit...

Veí, acabo de llegir Ulls verds i m'agradaria endur-me el teu primer paràgraf d'aquest post, ja que em veig incapaç de dir-ho millor que tu i des quevaig començar a les primeres pàgines que pensava precisament això que dius. M'ha fet falta el diccionari i m'agrada conèixer paraules noves, però... sovint he trobat que forçava una mica massa la màquina.

Gràcies!