La frase de la setmana (nou): sobre Gabriel Ferrater

"Si s'és poeta i s'és genial, no es pot ser pobre."

Collons! La frase l'he sentida dir, en la veu sempre intel.ligent de la Carme Balcells, l'editora. en aquest video que és el trailler d'un documental d'Enric Juste sobre Gabriel Ferrater que he pillat al Blog del Senyor Boix. En Ferrater té l'estigma de poeta maleït. Deixar el món als 50 tacos per voluntat pròpia, per no voler veure com un envelleix, no sé si és un acte de covardia o sensatesa.

Ferrater, com Vinyoli, Bendetti, Biedma, Salinas... és un dels poetes que més em plauen i a qui sempre pots recórrer en moments baixos.

Ja sabem que el veídedalt ni és poeta, ni és genial..., però el que si us asseguro és que és ric de saber-se visitat. I tranquils, que encara em queden uns quants pels 50.



Trailer Metrónomo Ferrater from Enric Juste on Vimeo.

Us deixo amb un poema seu:

TEMPS ENRERA

Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps.
Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.
Veig el cel blanc, la negra passarel.la
de ferros prims, i l'herba humil en terra
de carbó, i sento el xiscle de l'exprés.
L'enorme tremolor ens passa a la vora
i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer
i em fa riure que rius i que no et sento.
Et veig la brusa gris de cel, el blau
marí de la faldilla curta i ampla
i el gran foulard vermell que dus al coll.
La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir.
Tot és com aquell dia. Van tornant
les paraules que ens dèiem. I ara, veus,
torna aquell moment. Sense raó,
callem. la teva mà sofreix, i fa
com aleshores: un vol vacil.lant
i l'abandó, i el joc amb el so trist
del timbre de la bicicleta. Sort
que ara, com aquell dia, uns passos ferris
se'ns tiren al damunt, i l'excessiva
cançó dels homes verds, cascats d'acer,
ens encercla, i un crit imperiós,
com l'or maligne d'una serp se'ns dreça
inesperat, i ens força a amagar el cap
a la falda profunda de la por
fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat
de nosaltres. Tornem a ser feliços
perquè s'allunyen. Aquest moviment
sense record, ens porta a retrobar-nos,
i som feliços de ser aquí, tots dos,
i és igual que callem. Podem besar-nos.
Som joves. No sentim cap pietat
pels silencis passats, i tenim pors
dels altres que ens distreuen de les nostres.
Baixem per l'avinguda, i a cada arbre
que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred,
i anem de fred en fred, sense pensar-hi.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: