Festa de Cap d'any a Blogville (sabates vermelles-sabates negres): Danseu, danseu, maleïts...

Feia dies que ella ho havia convocat.  I una segona veïna ho havia subscrit amb entusiasme… I el veïnat sencer anava trasbalsat. Ho veia en els seves cares a l’ascensor, en coincidir al replà, si els trobava a la cua del forn o la del súper; en les parades d’autobús o en el metro, en saludar-nos al creuar el carrer… Hi havia pànic escènic. Era evident. Una festa de Cap d’any no és moco de pavu. I una festa al terrat del veidedalt; al terrat de Blogville com qui diu la cosa, menys. Si a sobre és Cap d’Any al terrat del veidedalt ja és per cagarse patas pabajo.  L’escenari de les disbauxes més sonades de Blogville encara ressonen en l’imaginari col·lectiu. I algunes que encara no s’han transcrit, guardades amb pany i clau en els arxius policials,  algun dia veuran la llum.

En fi, la convocatòria estava feta. Tothom estava convidat. Fins i tot ell. Hi havia però, una condició sine qua non. Elles havien de venir elegants i esplèndides, com sempre van, això no era problema; però calçades (amb calces; sí) i sabates vermelles. Ells, informals i desvagats com sempre, també, però amb sabates negres (els calçotets ja eren optatius). I quedaria testimoni gràfic del fet. La convocatòria va tenir la seva resposta. Potser menys de l’esperada? Sigui com sigui, elles sempre són majoria. Aquí i on vagis. El món és de les dones i això fa temps que ho sé. I els que van venir, van deixar-hi les soles. Les soles i els talons. I algun encara més: les sabates i els cordons. I les mitges. I els pantalons. I la roba interior... En fi... Cal dir-ho tot? Vaig dir que callaria com una tomba i abans que res, sóc un cavaller.

Ja des de dies enrere se sentia corredisses al replà per arribar a casa, descarregar la compra, o les andròmines del treball, enllestir la planxa i els sopars i posar-se a practicar. El nivell era fort i calia estar a l’alçada. No a l’escala; que ja hi érem tots i totes. Cada nit, a partir de les deu, Blogville era un guirigall de fregaments, de taloneigs, de saltirons, d’acrobàcies i figures, de salts, de repicar talons, de girs i contrapassos, de magarrufes i rialles... La música sortia, com un desori eixordador de tots els pisos i replans. Ningú cridava l’atenció a ningú perquè tothom estava enfeinat en el mateix desfici: practicar els balls per lluir-se la nit de Cap d’Any.

La Rateta, que va deixar d’escombrar l’escaleta una nit (perquè tot el que és màgic succeeix de nit?), també es va posar a ballar, com tothom. Però  va tenir temps de pujar dalt el terrat (d’un altre veí; però aquest no és l’autèntic; no li feu cas, eh?)  i va gravar-nos a tots en plena voràgines. I heus ací el que va veure..., després d'espiar-nos a tots. Flipeu mandonguilles!!!

@ Rateta & Violette Productions

Digueu-me tonto (que ho sóc), però jo sabia d’antuvi de les meves mancances. Calia actuar abans que res. Qui pega primer, pega dos cops. O sigui que vaig fer trampa. Vaig deixar a la bústia de totes les veïnes una nota convocant-les al meu piset per practicar. A hores distintes, és clar (sóc tonto, però no babau).  A practicar passes, s’entén. Així, el dia D jo estaria més entrenat que la resta de partenaires (competidors) masculins i m’enduria el gat a l’aigua. Bé, la Rateta potser trobava el seu Gatot particular... Algunes, (perdó per les mil trepitjades rebudes), van accedir. Bé, els vaig fer accedir jo ni sé ben bé com! Me les trobava al menjador i vinga!, a marejar la perdiu! Algun crec que ni sabia on era, de com va quedar de maltractades pels meus giravolts. Que no us ho creieu? Doncs hi ha prova gràfica d’això.

@ El veí de dalt

Fins i tot, a posteriori, alguna mestressa que ara mateix no recordo on exerceix, em va replicar amb un regalet de nivell. Allò va ser un cop baix al meu ego personal. Però un és un cavaller i ho va entomar sense el mínim retret ni trasbals. Crec que he aconseguit ballar el txa-txa-txà sense entrebancar-me tres cops seguits.

En fi. Tot estava preparat per la Nit de Cap d’Any. I els veïns van anar arribant... Les primeres, com no podia ser d’altra manera, la Violette Moulin, impressionant com sempre amb el seu glamour arravatador, i la Rateta Miquey, que venia molt excitada ella, amb la càmera de vídeo preparada. No havia qui l’aturés. Al poc va picar la porta la Llum de dona, (quin tros d’idem!); que estava engrescada amb una xerrada amb la Rita, sobre no sé quina manera de lligar l’aioli (suposo que no anaven amb segones ni era argot eròtic allò). Al poc va pujar l’Arare, curada de la seva cama maltrecha i disposada a demostrar-nos a tots que ella era l’àvia amb més trempera de l’escala. Colló, si ho va demostrar!  L’ Eli venia amb el millors dels seus somriures, que és del que millor sabia fer amb al boca. Diu ella... Jo millor no pregunto. I com no,  la  Zel, (que ja em va dir d’entrada que no era zelosa. Suposo que ho deia per si ballava amb alguna altra..., no?) Mentre estàvem ja endrapant les coques que havien dut totes elles (“El coulant, quant el trauràs, Violette?”) va aparèixer una parella que ja venia llançada a demostrar que el sud també existeix i que allí, s’hi es feia un concurs, s’enduien el primer premi de carrer. La Mercè i el Francesc no ens van deixar badar boca i es van posar a ballar. Collons, quin swing tenien tots dos!  També anaven arribant veïns nous. Un paio amb dues noies amb gest alegre a cada mà van venir-nos a saludar. Se’ls veia ben desinhibits. Recordo que en el moment àlgid de la nit van proposar de fer una partida de pòquer. “Americà?, vaig dir” “No, home, al descobert!” Jo ja sabia que tots tres duien una as sota la màniga; però vaig dissimular.  I mira que vaig fer esforços per fer una doble escala amb ells, però ni anant de farol  vaig aconseguir trencar aquell llaç indeleble que els unia. “I si fem una sardana”, els vaig acabar proposant, ja fastiguejat.

Quan ja corria el primer porret, van veure entrar tres noies i em va semblar que els llum s’encenien tots sols: la Xurri, la Kika i la Jaka (pronuncieu-les seguides, vinga!). La Xurri anava accelerada, ja ho vaig veure de seguida. “Si em pilla, a la velocitat que es mou la  xicota, em destrossa.” La Kika i la Jaka semblaven més reposades. Al poc va aparèixer un bagul sobre rodes. I darrera seu, la Tarambana  empenyent-lo. La Nimue i la Ínia l’ajudaven, “I aquí, què hi duus?”, vam dir tots. “Ja sabeu que les sabates són la meva debilitat. Són les parelles que aniré canviant al llarg de la nit. Amb els modelets que fan de conjunt. Podeu servir-vos...”. Que coi va dir! Allò va semblar una passarel·la de Dolce&Gavana i Victorio&Luchino  tot alhora!

Al final, traient la llengua va arribar  la Duschgel, que havia agafat el darrer avió des de terres germàniques (amb el retard habitual d’Iberia) i era allí  per deixar constància que amb la distància no es perd frescura. “T’he portat gel, veí” “Què bé! Ara anava a fer-me un cubata!” “No, tanoca, em refereixo al de tarongina, que sé que t’agrada.” “A mi, m’agrada tot de tu, ja saps...” Em vaig posar a comptar: una, dues,....tretze, catorze....quinze, setze..!” Dinou deeses al meu terrat. I sense parella. És clar que l’As de cors i el Francesc també hi eren, però em sembla que estaven ja enfeinats amb uns boleros de primera generació. Vaig treure el carnet de ball, vaig alçar el dit i em vaig sentir com la Romy Schneider a Sissí emperadriu: “Nenes...qui vol ser la primera?” En aquell moment, algú em va tustar l’esquena: “Veí, no pretendràs fer-me el salt, precisament aquesta nit, oi?” Em vaig girar i em vaig trobar l’Emily de morros. Vull dir que quasi topem de cap.  “...i divuit!“, vaig cantar.  “Emily, encara que em matis a Lilly i Dash, jo et seré fidel pels temps dels temps.” I veient que havia dut companyia: “I espero que no em fotis aquesta fera ferotge que tens de gos per sobre!” Però era evident que allí les noies guanyaven per golejada. La Rateta em va venir i em va explicar un acudit a cau d’orella fet ex professo per l’ocasió  que crec impropi de reproduir aquí (recordeu que sóc un cavaller).

Sort que el Fra Miquel (sense sotana) va venir a fer-me companyia, després de les seves ablucions de rigor. “Fins maitines estic lliure, veí. On tenies aquell whisky de malta que sempre en parles?” “Whisky? Amb aquests cadellets de déu que corren pel terrat i tu vols fer mutis pel forro?”. “Veí, que tenim una edat...”. “Doncs per això, home! Amb tu al costat, tots els pecats d’aquesta nit ens seran redimits. I a fe de Fra Miquel que en van haver-hi un munt!

Però sóc un cavaller i vaig jurar que el que va passar aquella Nit de Cap d’Any no ho explicaria sota cap concepte.

PS

Però accepto suborns...

PSS El que no podeu negar és que la feinada que han fet la Rateta (especialment en el muntatge) i la Violette (especialment en ser la incitadora) -jo sóc un fidel seguidor, tan sols-, bé es mereix un premi. Un premi desl grosos al lloc que pertoca: AQUI