Blogville de reunió d'escala: es descobreix el pastís

Finalment va haver-hi reunió de veïns i veïnes. La veritat és que no sé ni perquè ho explico. Allò era una olla de grills. La portera cridant com una energúmena i fotent bronca a tots per com li deixàvem l’escala de ratllades, petjades i burilles (jo que no fumo!). L’adoguer del costat, que com que té botiga a la finca també ha de fotre el nas en tot, aprofitava per deixar les ofertes de la setmana i fotre mà a l’estirada de l’entresol, que no feia cap tipus d’escarafalls al magreig descarat. De pas li deixava caure una bossa de llenties (corcades), dins el bolso. La molt toia, amb una nova perruca destenyida, es feia la desmenjada però arrambava el seu pitram de Miura de 500 quilos a l’espatlla del firaire. Diga-li tonta! No ha esperat ni que acabés la reunió per anar-se'n i he sentit no sé què que que li ha dit que pugi (o que la munti) al seu pis. Després la iaia naturalista de tres al quarto ens ha baixat amb el lloro damunt el cap. Ni s’havia adoant, la molt pallofa que el duia! Si ja dic jo que fa catufes! Quan li hem dit, quasi li agafa un cobriment de cor. Ha pujat ràpid a veure si l’agafa de nou, ja que s'ha posat a volar escales amunt. Entremig, ha tornat a aparèixer aquell tap de bassa amb bigoti que quan parlàvem de l’ordre del dia d’humitats al terrat, es creia que parlàvem de “qualitats del parquet” i no parava d’adreçar-se directament a comentar-ho amb la bústia que enia al costat. Hosti! I s’emprenyava perquè no li responia. L’he deixat per un cas perdut. Quan la floripondia de la mestressa de la pensió ha sentit parlar d’humitats, es creia que eren al seu pis (més aviat serien al seu entrecuix); i ja ha començat a descarregar contra el veí de dalt, el morós, que el pobre, prou feina tenia en saber quantes mensualitats de lloguer devia a la comunitat.

Entremig, els tres fills de la mare dels nens odiosos no paraven e donar pel sac amb la piloteta i el tiraxines. Quan els he cridat l’atenció, encara m’ha saltat el lladregot confès a dir-me que els deixés estar, que eren unes criatures, les pobres... Doncs que esperes a fer-li alguna a al teva dona, soplagaites! I mentre ho pensava, m’he fixat que li fotia mà a la butxaca del cegato. Ni adonar-se’n el paio. No cal negar que és u professional. M’he tocat instintivament el cul i he vist que jo, almenys, encara duia la cartera. La seva dona, que té més pinta de lagarterana que un transvestit del Camp Nou, encara li reia les gràcies. Amor! Déu els fa i ells s’ajunten...

Total, un autèntic guirigall. Jo no sé ni perquè ens reunim. Serà que tenim algun punt de friquis i masoques que ens aplega i uneix. Si no, no ho entenc. Bé, la veritat és que no sé com no vénen més degenerats a omplir els pisos buit que encara queden als replans de l’escala. Perquè mira que el barri n’és ple. Alguns, de rarets, rarets. He sentit dir que un frare de la parròquia del costat busca casa. Ens podria agafar a tots confessats. Fins i tot, una rodam´`on que passava pel carrer, en sentir-nos, ens ha volgut fer unes fotos. Posats a fer, ja; treu-nos guapos, no?

En fi, ... el cert és que tot i rajar a gust d’ells, la veritat és que en el fons, en el fons, molt en el fons, són un encant de veïns/es i me’ls estimo amb ganes. Fins i tot diria, vés per on!, que no sabria viure en un altre bloc (sic; dit en el doble sentit), sense ells ni elles.  La llàstima és que el dia de la reunió no estàvem tots els de Blogville que es van convocar.

La llàstima és que no hagin pogut sortir en cap imatge. Potser l’any vinent... Si és que no criem malves..., o marihuana.