(
Recordem les normes del meme de l’Alepsi i la Candela. Relatar una fantasia eròtica amb un/a, uns/nes blocaire/s i que els que surtin, la continuïn). Tot és ficció, doncs. Tot és pura, i sentida, i encesa, i talment, somiada, ficció. Que en gaudiu, si voleu.Havia demanat al
Gatot de veure’ns aquell cap de setmana a ca seua. Tenia una idea editorial per proposar-li, a ell i dues persones més del món blocaire que s’estaven per terres gironines. Li va agradar el que li vaig avançar per e-mail i em va demanar que pugés, per parlar-ne amb calma el cap de setmana. El seu veí era fora uns dies i tenia les claus de casa seva, ja que havia de donar de menjar al gatet (el seu fillol?) i regar-li les plantes. “I segur que no el molestarà que t’hi instal·lis dos dies”. No entenia perquè no em convidava ell a casa seva directament; però en fi, vaig accedir sense dilacions.
—Demà dissabte en parlem, noi. Aquesta nit tinc feina —em va dir, només obrir-me la porta alhora que em donava el joc de claus i m’assenyala el pis de dalt. Així doncs, vaig ser el veí de dalt fent de veí de dalt del Gatot.
A mitjanit, després d’empassar-me mitja dotzena de pelis porno a l’estil
“Orgía anal IV” (la
Candela volia classes teòriques i per això m’estava instruint) em va agafar una set de mil dimonis. La nevera estava buida i no havia glaçons en aquella casa. Vaig baixar a buscar beguda al Gatot. Sabia que no dormia perquè no parava de sentir esgarips i miols al seu pis durant tota la nit.
Després de tustar la porta em va sortir a obrir una nimfa que semblava la top-model d’una passarel·la de Milà. “Valens, pajaru!”. Ara entenia les prevencions del Gatot en voler-me lluny d’allí. “Serà mamón, el tio!” Jo allà, palplantat fent el ridícul amb el meu pijama d’ositos i les sabatilles de quadres i aquell bé de déu amb una cara de felicitat als ulls (quins ulls, per cert!) i un somriure als llavis (quins llavis, per cert també!) que em mirava tota encuriosida. A cops, a la vida, tens aquestes agradabilíssimes sorpreses. I em duia un tall a la faldilla fins l’engonal! Un tros de dona era davant meu i jo, quequejant com un passerell! Em vaig presentar, educat com sóc:
—Ho...hola, sóc... el veí.. El veí de dalt, per servir-te.
No sabia aleshores que el que quedaria ben servit seria un servidor. No em va dir qui era i li ho vaig respectar (jo, abans que re, sóc un cavaller). Per això quan em va ensenyar un kleenex rebregat, net, però rebregat; amb una adreça marcada no vaig poder deixar d’oferir-me com a cicerone acompanyant. Primer vaig enlluernar-me amb el seu pitram espasmòdic i aquelles corbes que se m’oferien, retallades de besllum, al llindar de la porta. Era una silueta que ni el Pedrosa podria acabar-se-les a Montmeló! Coneixia bé la ciutat d’altres estades anteriors i no em costaria trobar l’antro indicat. Ja veia jo que aquella noia de bandera buscava guerra; i jo podia ser el seu escuder allà on em portés. La veritat és que m’encenia només de veure-la i camí del lloc de destí —una disco de Girona on tothom sap com entra però no com surt—; m’hi vaig llençar. “El cel és ple de tímids, veí! Visca a l’infern”. No cal dir que aquells llavis m’encenien els pitjors instints de mascle afamat. I prop d’una aparador no vaig poder més i em vaig decidir. Tendre, però decidit.
En fi. No repetiré el que ja està escrit perquè per això un ploma més àgil, més veraç i més directa ja ho ha fet en el seu blog. Per tant, anem al que anàvem...
[...]
Després vaig saber que aquells llavis de foc eren de
l’Alepsi. M’ho va dir en
l’Azriel,
l’Iruna i
l’Adagio, amb qui vaig fer el darrer ball de la nit. Suat, feliç de conèixer-los, content de les hores viscudes, però amb un mal d’ous que no m’aguantava. No sé com van acabar ells perquè quan sortia el sol, els vaig deixar enrera. “Veí, això ho has d’arreglar i saps com fer-ho”
Jo estava més encès que una falla valenciana un dinou de març. Sóc com una traca sense aturador. Si se m’encenen, no paro fins que he esgotat el carregador, la recàmara i la santa bàrbara sencera. Me’n tornava retut i cap cot cap al pis de dalt del Gatot quan vaig veure un calendari a una botiga. I vaig recordar la cita del matí. I es feu la llum de cop! Estava alzheimer perdut. Tenia una cita de feina amb dues divinitats i se m’havia passat per alt!
O sigui que, amb el
Gatot fora de joc, vaig tirar de mòbil per buscar un company d’aventura.
—
Uri, perico, sóc el veí, Si et desperto em sap greu. Hem d’anar d’orella! Vull dir, d’ullera. Posa’t les idems i canvia’t els calçons que a Girona falta gent.
—Noi. Ho sento però he quedat amb el
Puji a Vilassar. Vaig a tastar escopinyes. O
préssecs o no sé que coi de sementers. Que al Maresme no abunden i avui hi ha collita, tu.
Doncs que t’aprofiti, nano! Vaig pensar. Un que no. I el
Chamb? Em surt un contestador: “Hola. sóc a Argentina aquest dies. Si vols, quedem per anar al T. Tens una copa pagada si et fas conèixer a la cambrera i li dues l’edat que tinc”. Vaja, aquest tampoc està operatiu.
El
Clint? Aquest no vivia a prop? “Perdona veí, però m’agafes al moll a punt d’agafar un vaixell” “Te’n vas de viatge?” “No. Vull dir, sí; però un altra mena de viatge. Ja t’explicaré”. Una altre que tampoc. La blogosfera anava ocupada aquests dies.
Podria trucar a la
Mireia; però des que sorteja les seves calcetes i no para de demanar diners pel seu Gatot bonic no hi ha qui l’aguanti! I
l’Avi, potser ara que serà ídem no li convenien certes companyies. El vaig descartar. El
Tondo era una bona opció, però estava massa lluny, a l’altra punta del país. Aja!
L’home bala! No era de Girona? “Ei, nano; com duus la recàmera dels disparador?” “Veí, que fots?; M’acabes de despertar. No veus que tinc la primera dama al costat! No cridis tan pel mòbil que se t’entén tot!” Un altre que em deixava palplantat. “Excusa’m. Que et vagi bé la campanya anti-ventdelplà”. I el
Roberthinos? Bon xaval, sí; però aquest encara em deixaria en evidència, amb la seva insultant joventut. Re. Que s’apanyi solet... Necessitava algú per fer de contrapès.
De cop, sóc així, funciona a batzegades, vaig recordar. Coi!, si tinc l’àngel exterminador a tocar! Em va dir que passava el cap de setmana a l’Empordà”.
Era el pd40. Si aconseguia que vingués sabria definitivament si la famosa “p” era de “prop de” o “p” de “passat de”. Rosca.
—Noi, sóc el veí de dalt. Deixa tot el que facis, tot el que tinguis a les mans o dins la boca i vine cagant llets, que és gerundi. Tinc un planning que no te l’acabes ni en 40 més dels teus —li amollo, de cop. Jo sempre vaig fent amics, així, a la valenta
—Però ara el matí? Sortia per la Toscana...
—Ni Toscana ni polles! Tinc un parell de Roscanes esperant-te que riu-te’n de la Monica Belluchi aquella.
Li dono l’adreça on ens hem de trobar mitja hora més tard.
—Tu saps què és un tres per quatre?
—És un compàs? Jo creia que
l’Home músic era aquell que sempre diu de convidar-nos a un concert i...
—No. Jo sóc el veí de dalt, carallot. I només toco la flauta i el pirandó. I de conya, per cert. Tu saps el que és un ménage a trois?
—Hauré de parlar amb la
Déjà vie, jo el gavatxo no el toco...
—No. Aquesta ja l’han ben llisada —i afegeixo— Un, dos, tres, quatre; xaval; que no t’enteres. Un mènage a trois però amb quatre angles. Ho lligues?
El tio pot ser es pensava que volia sortir de l’amari amb ell.
l el duc a un edifici de pisos al cor de la ciutat. Només entrar-hi ens hem de dixar guiar per l’olfacte. Una olor característica, de pastís de xocolata, en porta al seu replà. Pico i a l’instant ella ens obre. Està espatarrant, com sempre. Sembla que només vagi vestida amb un davantal de cuina, amb els braços nus i les cames enlaire, però té una llum pròpia que m’encega l’ànim. Li plantifico un petó càlid als llavis on m’hi estic dos segons més de l’amistosament reglamentari. El pd40 és més caut. Són uns llavis turgents, càlids; acollidors. Els seus ulls són un refugi beatífic que conviden a perdre-s’hi una nit; una eternitat, si cal. No em desplauria esperar la mort dins la seva mirada.
—Vaja veí, t’esperava més d’hora! —em diu.— I el
Gatot?
—Amb
l’Alep... dic, amb una migranya de ca l’ample. Porto aquí un amic, el
pd40. El coneixes? És un poeta de la vida, dels que a tu t’agraden. Ell ens farà de contrapès. Ja m’entens. I tu? —afegeixo mirant passadís endins—, estàs sola?
—Sí, encara l’espero. No ha arribat. Havia d’amarrar el vaixell al port i...—i amb un punt de gelosia.—Vas insistir tant que hi fos que ha hagut de tornar d’un creuer de Galícia!
—Coi, és que per un cop que pujo a terres gironines vull el millor de la terra. Què és aquesta olor ? –vaig inquirir, sabent perfectament la resposta.
—Un xocolata espessa, d’aquella que t’agrada. Ja saps; fa lliscar el melindro sense problemes.
El pobre pd40 no entenia res però el noi és intel·ligent i ho “pillava” ràpid. Va fer per deixar-nos sols una estona.
—Això, ... la biblioteca? —el paio es feia l’interessant però la peça era meva. I la tenia agafada del braç.
—Al fons a l’esquerra, com tot —li respongué ella— Fes-te una dutxa, si vols; mentre esperem. Jo ensenyo al veí el que estic fent a la cuina.
M’agafa de la mà i em porta dins el seu santuari. Se’m gira i m’arriba aquella olor de perfum que sap que m’encega. Poliandre i lilàs. És una mestra de les herbes aromàtiques. Una fetillera. Em té dominat. I ho sap. I coqueteja amb mi. Retira els pots que reposen damunt la taula i hi fa lloc. D’esquena a mi, gira el seu cap amb un ulls expressius que m’ho diuen tot.
—Vols tastar-la ja?
—No encara.
M’hi apropo lentament. Hi apropo el nas als seus cabells. Ella s’irisa tota. Ho noto en els pèls del seu bescoll. Magnètica. No la toco. Només sóc a cinc mil·límetres del seu cos i li demano que tanqui els ulls. Amb les mans la siluetejo tota. De cap a peus. Té un magnetisme que les meves mans constaten. Un rampell elèctric la fa tremolar. La toco. Primer amb un dit. Després, dos. La resta a poc a poc. Rera el seu coll, el palmell de mà. L’altra fa els mateixos passos. Però a la seva cintura. La hi deixaria una eternitat, descansant. Apamant-li les natges. Dures. Amples. Acollidores. Fermes. Li pico una galta. Riu.
El seu és un cos de dóna que es vol plena, consistent. Voluptúós, bregat a mil combats. I sé que em farà treure el millor de mi. Una dona així s’ho mereix. No tinc pressa. No tenim pressa. Hi ha un món que gira entorn nostre i nosaltres en som l’epicentre. L’un per l’altre. La faig flexionar endavant, per la cintura. Mig cos damunt la taula. Ella llença tots els estris que quedaven per terra. Un polsim de farina, voleiant, ens cobreix els cos.
“The postman rings twice! Recordeu? Em baixo els pantalons. Em desfaig de sabates i mitjons. Li deslligo el davantal. Ara m’adono que a sota no du re posat. M’esperava, ho veig clar. És una esquena esvelta, ben formada. Veig un cul magnífic. D’aquells que pots picar-hi fort. Com una nou contra una altra. Li dibuixo tota la columna amb el revers del palmell. Amunt i avall. Em deixo caure al seu damunt prenent-li fort els pits. Li beso els lòbuls de l’orella. La mossego dolçament. Té dos càntirs consistents; curulls; d’on no pots deixar-te caure. Li pessigo lleugerament els mugrons. Dos cops. I els deixo reposar damunt la fusta. “Vei, veí...”.
M’agenollo rera seu i traslluco un sexe rosat, trèmol, sucós. El toco lleugerament. Tremola fugaçment. Hi passo un dit. Ara l’altre. Ara un tercer. El gros s’atura a la petxina mística i hi dibuixa cercles al voltant. La pressiono. Lleugerament. Després amb girs concèntrics, de fora endins, més fort. Una primera convulsió. Amb l’altre mà m’ajudo i li separo els llavis. Els majors. La sanefa que dibuixa la carn als extrems s’irriga de sang. S’esgaripa tota. Balbuceja el meu nom. “Veí..., veí...”. Li diria els mots més dolços a cau d’orella, com sempre faig, però avui no li parlaré. Avui tot serà en silenci. Avui m’haurà d’imaginar. Endinso dos dits ben premuts dins el seu sexe. És ben moll i se’m dilata sense cap resistència. Em salivo abundosament el dit gros de l’altre mà. L’apropo al seu anus i forço, molt a poc a poc, el forat fosc. Està relaxada i entra sense esgarips. Faig la pinça. Buscant les gemes d’un i altres dins el seu cos, en un contacte impossible; però proper. Profund. Comença a esbufegar, amb força; sense descans. La taula fa de topall als seus embats. Accelero els moviments tàctils. Sense fre. I llepo tot els contorns allí on m’arriba el cap. La llengua. Tot el seu darrera és ben moll. Noto com les parets vaginals em premen els dits, empresonant-los; no em puc fer escàpol. Intento sortir i no puc, accelero el fregadís. Dins. Enfora. Un i altre. Toco fons. No poden minar més. Imagino que l’instant final és proper.
Però sóc dolent.
Enretiro amb cura els meus petits ariets dels seus dos caus.
Blof! Poso el palmells sobre les seves natges i m’hi amorro als dos forats amb delit. La meva llengua recorre les escletxes que marquen una paisatge d’encanteri. Vaig d’un forat a l’altre sense aturador. Sense recança. No em desplau gens. I finalment, quan amb el tou de les seves cames m’empresona les temples del meu cap; m’hi amorro fort a les seves anques i barrino la llengua amb un frenesí salvatge; sense clemència, sense perdó, sense final. La meva llengua és una barrina centrifugadora a dos mil revolucions. Crec que mai havia anat tan endins amb el paladar amb el cos d’una dona. Bec tot el que surt. I li retorno el que és seu, amb escreix, ben endis. Ben golós. Se’m mor als llavis. Els meus en els seus. “Veí, veí...em mates...”. Morim doncs, plegats, de plaer. I plorem. I jo no havia plorat mai abans així.
Estic encès. Ella ha apagat el foc i prem el bol dels fogons. “Et toca a tu”. Em caramelitza. Em sento un pastís de diumenge. O és dissabte! No sé on visc, ni qui sóc, ni que faig. Sé què vull, però. Amb una espàtula m’embarbussa el cos que es rebrinca amb l’escalfor. Ella em vesteix de dolçor i em despulla alhora, a llengotades. Em cobreix de xocolata els ulls, els llavis, les galtes, el coll, el nas... I m’hi va deixant els petons més tendres que no havia sentit mai. I baixa, va baixant molt lentament. No hi ha pressa. Talment com jo ho he fet amb ella. Al coll, a les espatlles, al pit, al ventre, a l’engonal...S’hi aturà i em mirà maliciosa.
—Déu meu. Em moriré de nou si no ho fas ja!
—Què vols que et faci, veí?
—El que tu saps fer millor: cuina’m els sentits.
I s’hi aboca. A pleret. Em perboca tot el pot per damunt. I s’ajup davant meu. Em pren els natges que em regalimen. Intenta caçar al vol el gotim de xocolata que em cau del sexe, erecte, príapic, inclement. Un rojor intensa em marca que tota la sang del cos s’ha concentrat en un únic punt. I ara és seu. Tot per ella. I fon els seus llavis en el meu sexe. La xocolata és el ciment que ens uneix. I jo m’espesseixo amb el seu tacte. Els seus llavis al meu el gland, a l’escrot, a les benes ben marcades. Les meves mans als seus cabells. Tot fa una dolça olor de cacau. I ella baixa. I baixa. I baixa. Hmmm... I ella puja. I puja., I puja.... És un vaivé que em mareja. Em té tot a dins. Li noto la glotis. Si li sortiré pel darrera del coll! Em menja el sexe com mai ningú me l’havia menjat abans. Amb els llavis, amb les dents, amb la llengua. Amb besa de mil maneres i l’acarona amb unes mans suaus, perfumades. Amb uns llavis que em semblen bressols de tant acollidors. Sóc presoner del seu paladar. I és un gelat cremós el que se’m desfà a l’entrecuix.
—Noia, et faré un suís si no t’atures!
—I jo l’engoliré tot, sense pressa.
I ja no puc més. El món es fon en un miratge. I sóc esclau del seu reialme. Per sempre.
(...)
El pd40, net com un pollet, entrà a la cuina i sembla no immutar-se de la postura en què ens troba.
—Han picat a la porta,
Joana.
—Obre, sisplau —li diu aquella llum de dona sense deixar de fitar-me els ulls.
Sentim com corre el pany i algú exclama.
—Hola,
pd40! Quina sorpresa veure’t aquí! Ara sí que veig que la farem grossa!
I el sento respondre.
—
Arare! Això sí que és una loteria! No puc més. Necessito un tros de dona com tu JA! Aquests dos —senyalant-nos—m’han encès que ni t’ho imagines.
Ella mira la Joana. Després em mira a mi. Somriu. Mira al pd40. Es treu la jaqueta. Deixa caure el bolso a terra i agafa l’amic per la cintura.
—No sé que has vist ni que han fet aquest parell; però el que et faré ara a tu no ho trobaràs ni surant els set oceans en ta vida.
I li plantifica un petó als morros que fa caure el barnús a terra. El pobre es queda nu de pèl a pèl amb una erecció que fins tot a mi em fa mal de veure.
Sento dos cossos en ebullició. Sento la xocolata bullint al foc. O és el meu cos el que segueix bullint?
Potser algú, amb millor memòria, i art culinari, us ho explicarà...
Els comapnys que tinc a l'Institut d'Estudis Catalans, (sí aquells del Diccionari de la Llengua Catalana, no la del 69, si no la que les noies teniu sempre accelerada (;-p); m'envien una relació de nous termes que volen incloure en la nova edició. Potser tabé us ha arribat perquè són molt promiscus i prolífics. 
Entrades
.JPG)
.JPG)
.png)
.jpg)
.jpg)
