365 dies del DVD-SRE (2007.11.07). Ònix's day?

Acabo de fer un post aquest matí i aquesta nit (en un precedent insòlit en el veïnat) repeteixo. Cas únic al replà. La veritat és que el tenia pensat deixar-lo aquest cap de setmana. Però això ho ha precipitat.

Espero que aquest post no m'aixafi l'anterior i passeu a veure'l igualment...

El fet és que normalment molts de vosaltres anuncieu quan arribeu al post 100 (com ja vaig fer en el seu dia), quan arribeu al visitant 10.000 o 100.000 (jo ja no sé ni el dia, ja no els compto) i quan feu l'any, o els anys. I així sembla que inaugurem més pantans que a l'època del Franco!. Però ens ho feu el mateix dia que s'esdevé l'efemèride.

Jo vull ser original.

I m'avançaré. Per una vegada i que no serveixi de precedent.

Ja sabeu que el dia 11 de setembre, entre altres esdeveniments de caire menor (Diada Nacional de Catalonia from Independence on 2014; i el record de l'atemptat de les Torres Bessones), s'esdevé el Devedé-essaerraé (o seasé el, DVD-SRE); o el que és el mateix el "Dia que el Veí de Dalt-va Sotir al Replà de l'Escala". Ja vaig anunciar que faria una FESTA amb antelació. Ho sigui que no em digueu que ara faig l'oportunista.

El fet és que em sembla que aquesta, pot ser alhora, una festa a l'Ònix, que veig a uns quants tristots (Si ella vol, és clar). Perquè dono per sabut que tots sabeu qui és la Musa de la Blogosfera; alies la Nina (no, no vull dir la cantant; no, que aquesta l'odio quasi tant com el Zincpiritione odia la Rossell)

Doneu-vos, doncs, tots i totes per convidats.

M'agradaria que hi fóssiu; sí, però, a més, que us ho curreu una mica portant alguna coseta. Coi! Jo sempre poso la casa, la música, els llençols i la brigada de neteja que ha de tornar a deixar habitable el pis després dels saraus que m'hi monteu!

O sigui que, podríeu portar (si no és demanar massa):

Alepsi, tu porta aquell vestit llarg negre i escotat fins l'engonal que tanto me pone (ah, i el teu grup de Gospel!).
Clint, bambes noves i Jack Daniel's a discreció.
Abogada, la teva clienta, que li convé divertir-se.
Ashe, ganes, moltes ganes.
Tarambana, la col.lecció de bolsos i sabates. Tinc un joc pensat per fer amb ells.
Tondo, el barret tan guapo que tens; el passarem a veure si fem la primera pela per una de les teves onagés.
Arare, una mica de glamur francès i el teu capità, si vols.
Dessmond, un mica de mala llet pels calimochos. I una mica de grass (de la fumable).
Déjà Vie, el teu gronxador (hi caben dos alhora?).
Oriol, la bufanda de Perico pel numeret de Monti Pyton que farem plegats.
Txell, el mall, sisplau. Sortirem a fer-lo servir amb la penya la nit.
Gatot, aquelles gates maules que tens dins el Cau de la Cuca.
Duschgel, com no! sabó per a tots; i per mi, amb olor a tarongina (tinc l'esponja del patito per estrenar am tu)
Joana T., ganes de ballar, que m'has d'ensenyar el tanga (vull dir, el tango!)
Silver blue, la teva cua de sirena i una mica de salinas.
Avi, no falli, sisplau! Puros i güisqui a discreció.
Herald, una gaita irlandesa, de souvenir
Puji, una altra bufanda (v. supra Oriol)
Júlia, el boli per signar-me el teu darrer llibre
Lapri, arribaràs? Ho dic per si vens amb la Renfe des d'Alcorcón... Bé, arriba i prou.
Su-Anna, aquell regal que em deveu, eihn?
Joana, t'ho he de dir...? Val: xocolata en polvo (ara faria un acudit fàcil, però no el faré)
David, la lluna. Pel meu àtic.
Cruella, el Ka roo? Vinguis com vinguis, estaràs elengantíssima, com sempre.
Meta, cal dir re? Només amb talons i un tanga vermell (val, tapat amb la gavardina); t'afegirem al trio Pyton)
Chamb, vine amb aquell parell d'amigues equatorianes que tens i fan "xarrupets"...i deixa-nos-les (no cal que tornis a recollir-les...) Val...és broma.
Elur, una mica de ratafia olotina
Prod40, el teu DNI. No m'ho crec.
Roberthinos, inevitable: els teus bombos (no recordo el nom). I els teus amics músics.
Candela; al Lumi, si vols; però pots venir d'incògnit. I tus trapitos, que a les nenes els agradarà emprovar-s'ho tot (es preveuen passis privats) i als nois, ens agradar de mirar-vos.
Tako, al Sr. Villet, peinado, rasurado y en perfecto estado de revista.
Ddriver, el taxi! Crec que tindràs feina a la nit portant gent... (oh!, no podràs tastar l'alcohol!)
Euria, vista; molt vista (amb ulleres?).
Sabateta, un nou parell de les que calces (no de calces, que no calen), que ara ve el fred.
Musa, porta'ns la teva inspiració.
Violette, no t'escapes: per bufar les espelmes, necessito un mega Sacher de xocolata (amb gerds i fruits del bosc, enmig, please) per a tots
Waipueduca (Joan i Carol), tots els licors típics veneçolans.
Yrun, el teu Davidet, és clar.
Charlie, uns quants diaris, que farem ressenya crítica de la secció "Contactos".
Angu, el teu vestit de granota.
Claire, un parell de bones idees. Per "desenvolupar" en colla.
Emma, sobretot, no mengis alls aquest dia!
Paseante, un tros del teu turó; i porta al señor Gris, que el farem negre.
Tu (o jo) mateixa, doncs t'ha tocat dur tots els pastissos que ens has anat regalant. Se t'ha girat feina!
Boira, el gos, no; eh? Que encara mossegaria algú!
El Perdedor, per una nit, et deixaré guanyar al streape-poker i que no seguis a la banqueta.
Anna, tu i la teva esfera...cilíndrica?
Dietari Banal, el bloc de notes: em servirà per fer la ressenya de la nit.
Mikel, un meme, que sé que no et barrufen!
Carquinyol, regala'm aquella edició facsímil de l'Atlas català del Cresques!
Setciències, uns quants jocs per amenitzar la tertúlia dels erudits (jo no hi seré).
Eva, vindràs amb la "cosa" petita o gran?,
Annna, si portes la "n", jo et deixo el meu accent de la "i".
Farlopa, més ratafia. I tabac a tutti pleni. I la parella aquella de "buscones" que mai trobes...
Esteve, faves, és clar; catalanes i amb xoriç.
Antígona; deja la cólera fuera y entra pacientemente. Te dedico un baile.
Home sobrer, no sobra ningú a cal veí, ja saps.
Zincpiritione, la iaia; que tinc ganes de veure-li ja la perruca!
Chatnoir, pensa que ve el Gatot...fareu bones migues.
Reusenca, fot-li fort, que no ets de Reus!
Nimué, la lluna en un cove. Tu pots.
Do de llengua, porta-la afilada que l'estirarem ben estirada.
Ignasi, aquest ordinador tan xulo que sempre ensenyes, me'l deixaràs uns dies?
Efe, orxateta vaenciana, a dojo!
Matgala, un parell de jocs per entretenir als que no ballen, no fumin i no vagin amb animals.
Mafia Mental, doble dosi d'aquella grifa que tens el terrat de casa.
Menxu, un blog.
Lara, un salvavides, per si acabes nedant a la banyera amb mi.
Cèsar, llambordes tarragonines, per la meva cole.
Maria, Té la Mà, doncs un cop de mà si que m'aniria bé alhora de rentar els plats...
Tirari, llimones, ben acides; pels cubates i gintonics.
Barbollaire, el clatell ben net.
Un que pasava, doncs quedat, coi!
Vilapou, l'escala d'emergència, per si vénen els mossos i ens foten una redada (serà xarxada?)
Jaka, la Katrina, sisplau!, que farem un rodeo acolorit
Palimp, una esclava...lectora? No. Millor que no llegeixi gaire...i parli francès.
Namasté, el Kamasutra, per recordar...
Babèlia, la torre aquella, que em sembla que hi tens molta gent a dins...

I algun/a que em deixo i que no recordo el nom. Excuseu-me...Que en deixi la tarja a sota la porta i l'afegeixo a la llista...

I si ho veiessin i decidissin venir (algú té el seu fax?):

L'home de la Música, la guitarra, que el volem sentir en directe ja!
Mireia, amb la Laura i el seu carlitus; i que desrpés de la festa ens digui qui el té més dolcet de tots els paios.
Isnel, el seu aeroplà i farem volar coloms.
L'home bala, la guitarra, per fer duos amb l'Home músic.
Vimir, una nina inflable?
Escaramuza, un fandango, que me lo debes!


i és clar;

tu, Ònix, No cal que duguis res. Amb que vinguis, en tenim prou.

Guarda'm l'ultim ball.

PS
Evidentment, podeu fer suggeriments fins el dia de autos. Sou convocats el dia 10 a partir de les 00.00 h. La festa acabarà, l'endemà a les 24 h, final del DVD-SRE. En aquella hora, el veí es convertirà en la Ventafocs de sempre. Ara bé, si algú vol allargar fins el pont de la Puríssima... tinc gel de sobres.

PPS
Si deixeu regals, fins aquell dia no els obriré.

PPPS
No sé perquè em foto en aquests lios del cagar. Després, hauré d'explicar a tota la comunitat tot el que vau fer...el último verano. Ho sé.

Nota. M'acabo d'assabentar que en Pd40 també ens deixa temporalment. És evident que hi ha un complot al darrera de tot això conta la blogosfera ... (serà l'Acebes?)

Tornem-hi amb les claus...

M’ha tornat a passar…

Ahir havia quedat per dinar amb una ex-companya de feina. La faríem petar amb “Què tal les vacances…”, “Com va la teva nova feina…” i tot això. (No: “Tot això” no vol dir “y lo otro”). Ella treballa ara pel centre de la city i jo no. Jo tinc moto i ella no. Ella té un cos de mareig i jo no.

Vam quedar que baixava amb la moto i que ella busqués el lloc (lloc per jalar; no per aparcar). A les dues, surto cagant llets del despatx. Faltaven cinc minuts per la cita. Jo sempre vaig amb el temps just (perquè negar-ho). Tenia temps de sobra per travessar tota la ciutat amb la meva mega Vespa de segona mà (si pogués volar, és clar). “Adéu nois, me’n vaig a dinar amb la S.”. Rius plens de babes d’enveja m’arriben dels companys de feina, directament dels seus camals. “Serà cabró!” “Podries avisar i veníem també” “Ho teniu clar, morenos. Avui la S. és per mi solet.”

Surto al carrer apresserat i nerviós, em calço el casc (li cal una reposició, ja) i engejo la amoto. L’engejo? Nor! I les claus? Matarile-lile-lile... Remeno a les butxaques que duc a sobre: jaqueta, pantalons, interior de l’eslip... dins, fora,... Mig em despullo al carrer. Re. Arrrgh! A la bossa (duc una bolsa-bolso d’aquestes travessades que em fan de maleta de viatge, carrito de la compra i portafolis alhora) miro per dins i fora. Una butxaca, l’altra...Un compartiment, l’altre Re. Arrrrgh! "Al despatx!" Seran al despatx, és clar! Sant-tornem-hi. Em trec el casc (quina calda que fa tenir el casc posat mentre et regires tot el cos!) i cap amunt altre cop. “Hola, boys!” “Ja has dinat?" “Tot ho fas tan ràpid?” “Ja t’ha despatxat la S.?” “T’ha vist venir” “T’ha agafat canguelo?” “Ja hi vaig jo...” Casumdena. “Les claus, les putes claus de la moto...Algú les ha vist per aquí’ (quan el vei s’emprenya, és terrible).

Zafarrancho de combate. La solidaritat masculina arriba a les més altes quotes d'aquiescència quan un amic ha de quedar bé amb una dama. Regirem calaixos, obrim armaris (algú aprofita i surt de l'idem), escombren racons (bé, regirem amb el peu), aixequem caixes que feia deu anys no es movien (i descobreixes aquell informe que vas repetir sencer sis vegades), anem als lavabos (aprofitem i tirem de la cadena i abaixem tapes), mirem a l’ascensor (algú ha escopit a terra), demanen (o despertem, més aviat) als ordenances de l’entrada, busquem (inútilment) als guardes de seguretat de la planta,... Res. La pregunta és la mateixa: “Algú ha vist les claus del veí?”. Tot l’edifici crida a l’uníson. Arrrrgh!.

Un calfred em recorre l’espinada... Osti, tu! I si se m’han caigut a terra i algú que ho ha vist i esperava saber quina moto és la meva, va i ara me l’està fotent...? (Sí, val, digueu-me desconfiat.) “On vas, ara?” “A mirar si encara hi és!” Ni per fitxar de sortida un divendres abans d’un pont cap funcionari de l’INEM hauria sortit tan esperitat com jo del treball.

Mentre bato el rècord dels dos-cent metres urbans amb obstacles (saltant iaies, semàfors en vermell, cobradors de frac i netejaparabrises) penso: "I si me les he deixat posades aquest matí al pany?" Rebobino. Eren dos quarts de nou quan he aparcat; i ara són ja... dos quarts de tres (la S. ja fa un quart que espera...). Només hauran passat pel davant de la Vespa unes...posem sis mil tres-centes persones, dels quals quatre-cents escolars fent campana (alguna d’elles, fins i tot de l’Espanyol), dos-cents guiris despistats, deu avis ociosos, el Boadella buscant partit, sis pederastes, algú d’ofici impronunciable, vint gossos pixant-se i cap guardia urbà... Començo a suar. Calculo mentalment les oportunitats que algú me l'hagi fotut. Són tantes com que el Barça no guanyarà la lliga!

Arribo a lloc i....sí, la moto encara hi és (polsosa i boteruda com sempre; però hi és): ergo, ets un malpensat veí. Què hi farem. Però ara pensa una mica, tranquil·litzat, bones vibracions, fes marxa enrera (mental)... On coi has fotut les claus? (Perquè el clau no el fotaràs pas ni per Pentecostés!).

Penso, penso i, de cop, recordo de cop alguna cosa...Si..., és clar! Osti! Si jo havia quedat amb algú. Miro el rellotge. Els pocs pèls se m’irisen de cop. Dos quarts mig de tres! Arrrrrgh! Sí, tinc mòbil. I sé fer-lo servir. “Hola, guapo, on ets?” “Esto...al carrer...no sé si podré venir...” “Però si ja estic al restaurant, asseguda a taula...Et demano res?” “Ja, però no trobo les claus de la amotu”. “I...?” “Que al millor me les he deixat posades, algú les té i me la fotarà”. (En dos minuts, no he pogut deixar de ser malpensat.) “M’han donat excuses de tota mena en la meva vida per deixar-me plantada, però, tu, veí, et duus la palma”. “Que és de debó...! Hauria d’anar a casa a buscar un duplicat que tinc i...”. “ I has pensat que les tinguin en alguna botiga d’aquí al costat, carallot?”. Coi, com és que el veí quan acaba de pensar una cosa, les dones, sempre ho fan dues dècimes abans que ell? I a sobre, ho verbalitzen! “Corto i sierru, amor. Després et truco”.

Miro a la vorera on sóc. Hi ha cinc establiments alineats, dos bars i un bloc de pisos amb un paio recolzar a la porta. És el porter. “Escolti, per causalitat algú li hauran deixat unes claus de moto que s’hagin trobat per aquí” “Como dise...?" Tradueixo . “Poz no”. La mateixa qüestió al primer bar (”estem plens”, “no, si jo venia per les claus”, “no cal, el lavabo és obert”) , a la botiga de queviures (regentada per un pakistan que em veurem entrar em deixa anar: “No necesitamos más Lakasitos”), a la botiga d’estética i de raigs UVA del costat (on, estranyada que pugués necessitar res de semblant, una mulata em demana “si vengo de parte de la radio”); la botiga de xinos de todo a 100 (“no, solo tenemos llaves de jugeute a un eulo” “coi de xinès, et dic si has vit les meves claus; no que me les facis!” “plegunte peluquelia lado”) I, finalment l’altre bar (“sí tenim unes claus, més ben dit, dues dotzenes, però són de fa vint anys; si sabés el que la gent es deixa aquí a vegades...” Miro la taula ocupada per una senyora mig adormida i penso si la sogra no seria un mal oblit).

Desesperat torno a marcar el número. “Et demano les postres directament. Ho dic per quesçon dos quarts de quatre i jo ja vaig pel segons (plat)?" “Noia, em sap greu,... Aquí ningú sap res. Me’n vaig a casa a buscar la còpia... No me'n fio de dexar-la tota la nit aquí” “Val. Ja em trucaràs el dia que trobis aigua a mar”. I penja. (això no ho va dir, però m’ho invento per donar més dramatisme al relat i fer-vos una mica de pena).

I com vaig a casa? Perquè, tinc claus de casa, oi...? Ah, sí. El metro, és clar. Ui! Però si aquí hi ha una parada de Bicing! I hi ha una bicicleta! Miracle! I no veig ningú barallant-se a cops de gorra per posar el carnet al marcador! Doble miracle! Vei, és la teva!

Nota al peu: (L’experiència del Bicing travessant tot l’Eixample ja us el deixo per una altre post). Ara acabo, que els que hagueu aguantat fins aquí, bé us mereixeu un regalet.

Arribo a casa, agafo el duplicat de les claus. Torno (amb Bicing) davant la moto. Suat i fet pols. Guardo la bici després de set intents. Arranco la amotu i me’n vaig a casa. Ja són quarts de sis; sense dinar, amb una mala hòstia de collons i sense claus. La S. deu estar fent la migdiada a casa seva.

Addenda i molienda

L’endemà al matí vaig a esmorzar al primer bar on vaig preguntar. “Tu no buscaves unes claus ahir?” “Sí" (obro els ulls com plats): les teniu?” “No” “Ah!”. “Ja has preguntat aquí al costat?” Miro enfora. Osti, aquesta botiga ahir no hi era! O estava abaixada la porta i no vaig caure? Obro i pregunto, sense ni acabar d’entrar i mirant a terra, segur de la inutilitat del gest. No sé si és millor parlar en finès, equatorià o mandarí directament a la dependenta (les domino totes i alguna encertaré). “Claus?” “Sí”, “Amb un clauer groc? “Sí!” (orelles com a doberman). “Amb una espardenya enganxada? “Sí!” (somriure d’orella a orella). “Tres claus?” (Seguits?, no; no els aguanto; però el clauer tenia tres claus, si); “Sí!” (braços enlaire!), “Amb un nom escrit?” “Sí, si!” ( sufocació regalimosa un incipient orgasme) “I un telèfon escrit?” “Si, si, si!” (a punt de saltar el taulell per abraçar-m’hi). I finalment la pregunta final: “Són aquestes?” (fa, mostrant-un joc de claus que tintinegen prop de la seva cara amb un somriure Profiden als llavis) “SÍIIIIIIIIIÍ” (i li faig un petó de tornillo, tan sols viscut en la meva pecaminosa imaginació). “On eren?” (dic, recuperant la compostura). “Posades a la moto. Un client les va veure i com que estava davant, va pensar que eren nostres.” "I no vau dir res?” "Vam trucar un parell de cops, comunicaves i vam deixar-te el missatge. L’has sentit, oi?” No. No havia sentit res. No havia mirat el mòbil en tot el dia. Arrrrrhg! Un cas.

Quan surto pico les tecles: “Ei, nena; les he trobades! Quedem per dinar demà?”. “Ahir, ja vaig quedar prou tipa. Demana taula per Nadal, que vindré... amb temps” Bé, sé encaixar una indirecta, jo.

El més fotut, és que em tornarà a passar. Ho sé.

Casumdena...

El cuerpo del delito

Aclariment ulterior:

em sembla que no ho heu entès del tot alguns/es. No volia deixar la moto sola perquè seguia pensant que algú tindria les claus i vindria a fotre-me-la d'on era aparcada. I és que em va passar el mateix fa deu anys: un dia perdo les claus i al cap de dos dies em despareix la moto que tenia: me les havia deixat posades i un paio (un mecànic, segur) va tornar per fotre-me-la i vendre-la a peces!

De lectura (21): Un home de paraula, d’Imma Monsó

«És possible viure sense memòria, però és impossible viure sense oblit».
(Jean Dubuffet)

«Que pot tenir d’extraordinari que pressentim la mort?
De fet, el que és estrany és que no hi estem pensant cada segon.»
(I. Monsó)

Terapèutic.

Terapèutic per l’autora. Pel lector, entretingut; potser un pèl enfarfegós, massa idíl·lic, sabonós, tot plegat. Sempre m’ha fet certa aprensió les obres fetes a partir de la pèrdua d’un ésser estimat. Aquest és un llibre d’aquests: la Imma Monsó fa un exercici d’introspecció a partir de la pèrdua del seu company, “un home de paraula”, amb qui havia compartit, després de dos matrimonis frustrats, els darrers setze anys de la seva vida. Que no és poc. N'hi ha qui no arriba ni a un...

L’originalitat en el tractament de l’obra està en l’encavalcament de capítols que ella titula A i B. En els A ens parla del record del company perdut (a quí anomena El Cometa, perquè sempre "deixava rastre per on passava"), de com es van conèixer, de la vida en comú, dels viatges plegats, dels seus racons preferits, de la seva personalitat, de la seva feina, de l’adopció de la filla (xinesa), del dia a dia en la seva relació,.... En els B, ens parla de la descoberta de la malaltia, de com s’hi enfronten, del seu avanç i retrocés, de com perd finalment la batalla, de la vida de “després”, sense ell, del desassossec i el dolor; dels nous vincles amb la filla i amb la gent,... En fi, un despullar-se davant el lector. Podeu llegir només els A o els B, però la gràcia, evidentment, està en llegir-los seguits. Un acordió de muntanyes russes. Bipolar.

La Monsó ens explica com amb el Cometa arriba a assolir l’Amor Absolut, així, en majúscules. És evident que era un amor per tota la vida; i encara ho seguiria sent si la malaltia, el càncer (La Bèstia, com ella l’anomena) no se l’hagués endut d’una manera fulminant, quan tot apuntava a una recuperació. Bé. Opino que a la Monsó li ha sortit un llibre d’autoajuda sense ella voler-ho fer, potser. O precisament perquè el necessitava, l’ha fet.

Jo mai m’he trobat en aquest tràngol i entenc que qualsevol manera de fer suportable el dolor és factible. Darrerament està de moda això d’escriure sobre familiars morts. Mireu en Jordi Llompart i els seu conte El cor damunt la sorra sobre la seva filla Jana de set anys, morta en un accident ben idiota a Namíbia... Diuen que ara farà un reportatge precisament sobre el fet. O la pel·lícula que fa poc ha estrenat Juliol Medem sobre la mort de la seva germana Anna, jove, també morta en accident de cotxe, Caotica Ana (algú l'ha vist?). O el llibre que va escriure l'Umbral (el de "yo he venido a hablar de mi libro, coño!"), Mortal y Rosa, escrit arran la mort del seu fill "Pincho", per leucèmia als sis anys. O el llibre de poemes Joana, de Joan Margarit, magnífic, per cert. Tres quarts del mateix. O la coneguda cançó del Clapton, Tears in heaven sobre la desaparició de la seva filla adolescent. Ja veieu, escriure o cantar sobre el dolor caracteritza els humans. És terapèutic, doncs. Jo faria el mateix.

Els artistes tenen canals per expressar-se. La Monsó és escriptora i per les paraules es redimeix. «Naturalment, el primer que se li acut a una obrera de la paraula a qui esclata el niu a la cara és recuperar-lo amb paraules. (...) Escriure ha estat sempre una bona manera de saber què passarà». Ella no vol oblidar (no treu ni la seva roba de l’armari, canvia sovint fotos dels marcs que té per casa, rellegeix sovint escrits seus, en fa una presència si no física, espiritual,...); però alhora entén que ha de tirar endavant, que el dolor s’ha fer amigable, suportable. Com a teràpia té tres elements: la serotonina (que ja sap que ha de deixar); la filla de vuit anys (la Piulix, que sap compartir amb ella la seva presència) i el valor de les amistats (“Només et demano una cosa: deixa’t estimar», li diu una bona amiga). I per sobre de tot, es vesteix d'un cert sentit de l’humor que li permet afrontar el dia a dia. I no perd el temps. Viatge per aquí, sortida per allà, escriure més... La feina és un bon antídot. «Mai hagués pensat que hi hagués tanta vida pòstuma».

És evident que el Cometa era un rara avis, d’una coherència i un nivell intel.lectual com n’hi ha pocs. El complement ideal al caràcter de l’autora. Un home excepcional. El seu home ideal. Coi, és que després de tants anys era capaç de dir-li que «encara m’interessa tot el que dius, encara m’interessa tot el que fas». Hi ha homes així? Pot ser sí... Però alguna cosa bona deuria tenir algú qui assegurava que «Les dones sou uns éssers molt estranys» i s’embadalia escoltant Coltrane. És clar que està explicat pels ulls d’ella. Potser sí que deuen existir aquesta mena d’homes... Jo no els conec. Jo no en sóc.

I és que aquell home li havia fet oblidar el Tedi, el seu pitjor enemic. «Qualsevol cosa que fes esclatar aquella mansa rutina qualsevol cosa que arrisqués i posés en perill aquella odiosa previsibilitat, qualsevol cosa abans de veure aparèixer el monstre més temut» És evident que si una dona et diu això, és que està penjada de tu del tot.

Pur diari personal, doncs. Podria fer un blog la noia! Segur que li aniria bé. Si no en té, que no crec, si que hi ha una cosa que sí m’uneix amb la Monsó. «Mai no recordo els somnis. I els pocs que recordo, són molt poc interessants».

Va tardar tres anys en escriure’l. Tots sabem que el dolor no és permanent; i que el temps tot ho afebleix, per força. Ella també. A mi, els capítols que més m’han trasbalsat són el de l’enfrontament davant la malaltia i dolor. Per pur morbo, ho reconec. «Està bé escoltar la gent. La qüestió està que mentre escoltes, distreus la Bèstia que t’arrenca les entranyes. (...) I, finalment, amb aquestes argúcies d’estar per casa, aconsegueixes suavitzar el dolor”.

No sé, suposo que jo faria el mateix. No vull ni pensar-ho gaire, no fos cas... Si em permeteu la boutade, la frase em recorda uns versos del Martí i Pol (aquest home sempre té algun vers escrit a la mida de qualsevol ocasió): "No dol l'oblit, que en cada gest hi ha tota / la immensitat del voler i el desig / de fer-lo perdurable. / De nosaltres depèn que el pas del temps / no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres / i que l'hoste que els anys anuncien no trobi / la casa abandonada, i fosca, i trista." (La Casa, dins "L'àmbit de tots els àmbits")

El record del Cometa és, per l'autora, tan present, tan interioritzat, tan assumit a flor de pell, que “si t’hi fixes bé, s’assembla molt a un oblit». Com quan busques unes ulleres i t’acabes adonant que les duus posades.

A mi em passa sovint.

Despistat que és un. Paraula.

Paraula d'home.

(Que és el títol d'un llibre, per cert).

Meme dels bloguers (o era dels bolquers?)

Acabo de tornar de les calors empordaneses i veig que no pareu quiets ni entre festes majors ni amenaces de retorns laborals. Per fer una rentrée digna de vosaltres, entre els diferents deures que m'heu encolomat (algun dia us he dit que us estimo molt?); em deixo anar amb un meme-trampa. I anar fent...

És L’Anna, que té una BibloSfera pròpia (que no és poc) qui em passa un Meme. I van…? És un meme gens dificil (si és que n’hi ha de fàcils). Som-hi.

1. Quant temps fa que ets blocaire?
Doncs d’aquí poc, la criatura farà l’anyet. Precisament l’11 de setembre, que evidentment té ressó internacional per ser la Diada de Catalunya, l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York i, és clar, celebrar-se el DVD-SRE, o sia, el Día que el Veí de Dalt va Sortir al Replà de l’Escala. Apali! Hi haurà festa, dieu? Hmmm.... A veure com us porteu fins aleshores.

2. Com et vas assabentar de l’existència dels blogs?
Podria dir com de l’existència de Déu: per ciència infusa. Però no crec en Déu; i en canvi, sí en la blogosfera. Podria dir que la blogosfera em va venir a buscar a mi. Per una vegada que “una” em ve a buscar, oi? Però tampoc. El cert és que una companya de feina que estudiava a la UOC em va parlar de l’existència dels blogs “És molt fàcil”, assegurava. Xafarder de mena com sóc, hi vaig entrar com per jugar-hi. I vatua l’olla! Un cop acabats “els tres passos” vaig fotre un bot de la cadira. En un plis-plas tenia un blog irreverent i desimbolt que havia batejat amb un nom estrany sense pensar-m’ho gaire. “I ara què, xaval?” em vaig demanar. I com que no vaig saber com fer marxa enrera (parlo del blogger, no d’allò altre); vaig haver de tirar endavant...i fins ara.

3. Nomena cinc blocs que segueixes diàriament o amb molta freqüència.
Cinc? Has dit cinc? No poden ser cinquanta? Bé, tampoc tants... Però si són només cinc, em nego a respondre, sense presència del meu advocat (que podria ser l’”Abogada en Barcelona”, per cert). Ja sabeu que us miro a tots/totes sovint i, en especialment, sense excusa als del replà. Que no us deixi comentari no vol dir que no us llegeixi. Que no piqui a la porta no vol dir que no us visiti. Sóc tímid de mena i no sempre pitjo el timbre. Per tant, no cal que us respongui.

4. Ets lector anònim d’algun bloc?
Jo anònim? I ca! Sempre a cara descoberta! Serà que no sóc evident! Juàs! Bé, bromes a part. Pocs o molts, abans o tard, amb gràcia o amb pena, sempre hi deixo algun comentari en els vostres blogs. I els signo sempre. No puc evitar-ho... És perquè digueu “mira, per aquí ha passat el veí”. I per cert, hi ha algun anònim del meu? Vinga, home-dona, no siguis tímid/a, presenta't... que sempre tinc una cerveseta a punt.

5. Hi ha alguns autors de blogs que et despertin especial simpatia?
I tant! Molts! Mira com ric!

6. Amb quins cinc blogaires t’aniries de gresca?
A veure...cinc blogaires homes amb qui anar de picos pardos de cacera calavera?; o cinc blogaires dones per quedar-m’hi al llit (o al sofà, o a la catifa o a la banyera) a tocar el cel amb elles? En el primer cas, em sembla que li ho diria al Chamb; que aquests dies ha tret a un Puigdellívol a passejar i diu que coneix algunes mulates per sucar-hi pa. (Les mulates són la meva debilitat). També li ho diria al Pd40, que m’ensenyaria els antros del Raval que no conec i que sé que ell freqüenta (¿?) i ens explicaríem batalletes l’un a l’altre; i al Clint, que després de tanta paternitat duplicada, deu necessitar una canita el aire, el pobre. Com tots, vaja... Ui! M'oblidava, si el que volem és sucar; vull dir, llepar, no pot faltar en Gatot, que ens duria a un Cau on es remena la Cuca cosa de no dir! Ah! I que el Taxidriver, el cinquè, ens recollís a tots, que el noi també té algunes aventures per sucar-hi el melindro. I ens portaria a locals de masatge revitalitzadors...

En el segon supòsit —les cinc fèmines— ho tinc claríssim: m’aniria, amesura que baixo les escales, amb la...; no, millor no comprometre’m, que sé que sou geloses i ja la tindríem liada. Tot i que ja alguna que ja m'ha liat en les seves cuites...

7. Amb quins tres blogaires passaries una nit de bogeria sexual?
Tres només, altre cop? Home...la veritat és que al replà ja hem fet un parell de festetes que déu-n’hi-do, oi, penya? I hi éreu tots... almenys ho recordo vagament (l’alcohol, ja sabeu...); em sembla que molts de vosaltres no us tallàveu un pèl, eihn? tot i que el meu alzehimer és galopant recordo una cançó dedicada, un cos enxocolatat, un massatge reconfortant, un tanga vermell, un cos colrat pel sol, uns oximorons encadenats... i els que vindran!

8. T’has enamorat alguna vegada d’algun/a blocaire?
Virtualment, voleu dir...? Buenuuuuu... Cada dia! Però si la pregunta és amb segones, responc amb terceres.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?
Home! Podria ser molt millor, ho sé; però en això estem... (alguna subvenció generosa a prop per millorar la imatge?)

10. Tria de tres a cinc blocaires a qui passaries el meme.
És una putada, ho sé. Els memes que faig els solc passar un sola vegada. Miro la llista de blogs virginals i aquells que em sembla no l’hagin fet i escullo el Barbollaire (així deixarà de fer poemes per un dia -que no és que no m'agradin- i es dedicarà al marro i si no,...calbot!); la Euria (que escriu poc i tarda molt en fer memes, així espavila) i la Cosespetites (que em sembla en deu tenir alguna de gran i no ens l’ensenya).

I via fora!

Una escapada al país del fred...(Finlàndia) i retorn al país del vent (l'Empordà)

“Els costums són les cadenes de les societats: unes són d’or,
d’altres d’argent, unes altres de ferro, moltes són fetes d’infàmia.
Entres aquestes, cap és comparable al mals i a les llàgrimes
que comporta la prohibició que la dona descontenta
s’aparti de l’home que la fa sentir desgraciada”

(Del Kalevala, poema èpic finlandès compilat el 1835 a partir de la tradició oral)

Acabo d’arribar d’uns dies de vacances a Finlandia. Sí, heu llegit bé. El país dels rens, els llacs i el Santa Claus. La foto ja us ho diu tot, oi? M’estava en un casalot de fusta (tot és de fusta allí; n’hi ha per donar i per vendre: pins roigs, pins negres, avets,…) a tocar d’uns dels més de 100.000 llacs que té el país. Un paisatge, doncs, de boscos i aigua. Panxing total i alguna escapadeta a ciutats properes (la costa de Vaasa –declarada Patrimoni de la Humanitat; la ciutat de Tampere, antiga ciutat fabril i avui, capital cultural; algun museu, i poca cosa més). He dit que eren uns dies de relax. Una setmana tampoc dóna per tant i aquell és un país gran. A Helsinki no vaig tenir temps ni d’anar; però ja la coneixia d’altres ocasions.

Sàbieu, noies que a Finlàndia va ser el primer país europeu que va aprovar el vot femení, i el segon del món, després de Nova Zelanda? És que són molt civilitzats, allí. Potser massa i tot. El país es va independitzar de Rússia pels volts de la Revolució d’Octubre de 1917, aprofitant el desgavell del moment que vivia Europa i al país veí. Lenin va viure cert temps a Helsinki, confabulant contra el règim tsarista.

Els filandesos tenen un aire entre suec i soviètic; i això es nota en l’arquitectura dels carrers i les cases; en el seu talant i en les “bufes” que agafen els caps de setmana a força de vodka. La gent no beu entre setmana, tot ho concentra la nit del divendres i el dissabte. I per això deuen tenir les saunes; esport nacional! Per suar les borratxeres! N’hi ha a tot arreu. En la casa on era, hi havia dues. Una a dins i un altra a fora, a tocar del llac; precisament per fotre-s’hi de cap després de suar la cansalada. I fer-ho ara a finals de l’estiu té la seva gràcia; però fer-ho, com ho fan, al pic de l’hivern amb els llacs glaçats, ja és harina de otro costal! Qui ho prova i sobreviu, és segur que no morirà d’un atac al cor. Ja ni borratxo ho faria!

Espero que la visita que el Carod i el Maragall van fer fa un parell de mesos a aquest país per veure el sistema educatiu (allí molta gent parla suec i anglès) serveixi d’alguna cosa. Realment les escoles que vam veure (allí ja han començat el curs escolar), feien, des de fora estant, enveja.

Que què m’ha agradat de Finlàndia? Doncs evidentment la frondositat dels paisatges, de boscos humits, atapeïts, fosforescents; la cultura del reciclatge (a tots els supers t’abonaven els cascs buits d’ampolles de vidre i plàstic); les magnífiques postes de sol, a les deu del vespre!; la senyalització de les carreteres, gens perdedores; el salmó, que el pots prendre’l de mil maneres diferents, l’aire impol·lut que es respira arreu i una certa decrepitud ordenada;... No m'ha agradat que a les cinc tot és tancat (menys els supers i els quioscos), i que els pobles no tenen nucli històric com aquí l'entenem; i per tant, el concepte de plaá, no existeix; sí el de mercat setmanal. És un país "molt nou" i això té els seus avantatges i inconvenients. Però és un país on sé que no hi podria viure. La meva mediterraneïtat topa de ple amb la monotonia que es respira pels carrers, als pobles (que no són pobles; són cases disseminades ací i allà), la tranquil·litat de l’entorn i una cert aire decadent. Pot ser per això tampoc és estrany entendre que és el primer país europeu en índex d’alcoholemia i de suicidis... I és que aquí l’hivern ha de ser dur de collons...

Us deixo aquesta breu crònica i un parell d’imatges per fer-vos dentetes (sóc dolent, ho sé) als que ja heu tornat i esteu pencant. Ànims, que veig que això dels blogs ni la canícula de l’estiu ho atura! Ara torno a escapar-me a terres empordaneses fins finals de mes. Més pau, més relax i molta lectura. Us espera una tardor de ressenyes... Ens retrobem, doncs.

Sigueu bons (que bones ja ho sou!) minyons.

Memededicatòries blogaires (6): Conte d'estiu

Arribes cap el tard. A l’horabaixa. Quan el sol comença a escapolir-se rera el penya-segat. T’he vist baixar les escales amb parsimònia. Aturant-te als replans, albirant l’horitzó i qui sap si les clapes de sorra que deixem els grups de banyistes, que tots nus, s’escampen ací i allà. Decidint d’antuvi on aniràs a raure. La mar és ben quieta avui. L’oratge de la nit ha deixat un cel límpid de núvols i un aire net de boires i calitja.. Sembla que véns a posar el colofó a un jornada silent, amable; encara amb sorpreses, que cap tempesta que no anuncia.

En arribar avall, a la sorra, et descalces. Llences, ara una ara l’altra, les sandàlies enlaire. T’ajups en recollir-les i el clot de la brusa, llarga, de cotó blanc, que t’arriba a mitja cuixa, et destapa uns pits morens, turgents; els mugrons fent-se escàpols. Esguardes al teu entorn. Sembla que no saps per on decidir-te. Avances pel dret, cap a l’aigua, però en ser prop la vora, et gires cap a la dreta; allà on jec jo. Sense ni fitar-me, deixes caure a la sorra el cistell de vímet i en treus la tovallola. L’estires a poc més de tres pams de la meva. Et veig fer de reüll. L’antena posada, atén al teu tarannà. Dissimulo amb la vista posada al llibre que duc a les mans. En aquell moment s’alça una brisa que fa que la tovallola plegui sobre si mateixa. Un cop i un altre, les puntes semblen no voler aquietar-se. Mig incorporat, sense dilació, t’aguanto els dos extrems i així, pots estirar-la tota. “Gràcies”. Somrius feblement, forçada. Et dedico un “de re” escarit, educat,, per resposta. Torno a la meva ocupació lectora. Tu et vas traient la roba. Asseguda; amb parsimònia; la mirada fixa endavant, impertèrrita. Brusa. Calces. Roges. No, no duus sostenidors. Sí, n’estava cert: tens un cos turgent. Colrat pel sol. Contingut. Voluptuós. Afable. M’has pres, sense saber-ho.

Em mires, breument, en posar la roba dins el cistell. Aprofito el regal. “Arribes quan el sol és a punt d’anar-se’n”. “És quanta menys gent hi ha. I s’està més tranquil.la”. “Cert”. I callo. Torno a la lectura, impossible unir dues frases. Véns al meu ajut; potser sentint-te culpable de la rudesa. “És freda, avui, l’aigua?” “No, gens”. “Hi vaig, doncs”. T’alces de cop. Decidida. Camines ferma, segura de tu mateixa. Tens una silueta vaporosa. La columna marcada; i unes espatlles notòries. Unes lleugeres cartutxeres; alguna estria. Unes natges generoses, com a mi em plauen. Se’t veu un cos cuidat. Prop la quarantena... O ni això. Potser encara no motllurat per cap maternitat. Vas entrant sense temor. Et gires. Sabies que t’estaria sotjant-te. Et recrees, coqueta, en els moviments. Et duus l’aigua al coll, al ventre, als braços, als pits. T’hi fregues a consciència, però lleugerament. Et deixes engolir mig cos en la cortina d’aigua. I de cop i volta, fas un bot, un salt en davant, i arquejada com un dofí, et capbusses dins. Les cames ben juntes. Sí. Decididament tens unes natges fermes, alteroses. T’allunyes en ràpides braçades. Compassades. És evident que nedes habitualment.

Quan tornes, t’atures davant la tovallola. Prens el manyoc de cabells, llargs, ondulats, felins, i com si estrenyessis la bugada, els cargoles sobre si mateixos pren treure’n l’aigua sobrera. Te’ls allises amb els dits oberts, la mà oberta. La barbeta alçada, ulls clucs. No puc deixar de mirar-te de gairell. Em foc a batzegades. I et deixes caure de genolls primer, i de colzes després, amb tot el cos endavant. Noto l’aire que expulses. És un perfum fresc, cítric. Tanco el llibre. I tanco els ulls. Què fer? Què dir?

Al cap de poc: “Que escoltes?” “Jarabe de Palo”. M’apropes un dels auriculars.

“T’agrada?” “Depèn. Todo depende”. “He, he, he, he.”

Sembla que acceptes el joc i l’embat. “Me’n poses?” No em puc negar, és clar. Pot ser anem a prop del costat fosc, ara. “Estira’t”. Em poso rera teu, de genollons, sobre la ronyonada. El meu sexe et deu pessigollejar el borrissol de pèls del final de l’esquena. Procuro no deixar-me caure a sobre... Encara. M’omplo les mans de crema. I te l’aplico diligentment. “Véns sovint per aquí?” ”És la meva illa, no ho sabies?”. “Ja. Per això t’esperava... Per pagar-te el peatge” “Ha, ha, ha, ha”. "Dos cops, ja”. "Dos cops, què?” “Que has rigut: dos cops”. “Ho comptes tot, tu?” “Si, sóc de lletres. Em perdo, si no. Sempre em perdo...”. I callo. Els meus dits van fent cercles. Cercles concèntrics a cada espatlla, en un paral·lelisme precís, volgut. Cadenciós. No sotgen. No premsem. Només acaricien. Benèvolament. Tímidament. Amb els polzes encadeno les vèrtebres de la columna. I baixo a poc a poc. I llisco cap a confins insondables. Cap el cantó fosc. Obres les cames; potser en un gest maquinal. Involuntari. No ho entenc així. Hi poso un genoll en l’espai lliure i l’avanço; a frec del clot sinuós de les natges. Noto la humitat de l’aigua. O no és la salabror de la mar el que el teu cos em trasmuda? Premo imperceptiblement endavant. Vers la flonjor del teu sexe. I imperceptiblement, tota tu tremoles.

Continuo el massatge, doncs. Ara les costelles, amb els palmells ben estesos; els dits encerclant-te la flonjor del naixement dels pits. I les mans van dibuixant tot un paisatge al teu cos. El de la platja. Les línies que el rocam m’esbossen pels ulls i t’aboco a tu. Torno a omplir-me les mans de crema. Allargues els braços tot al llarg del teu cos i amb la punta dels dits, m’acaricies la part alta de la cuixa. Al mateix temps que alces les cames i véns a tocar-me amb els peus, sorrencs, l’esquena; com empenyent-me a seguir. No parles. No ens cal. I ja no hi ha aturador. Les mans baixen, lentament, parsimoniosa, per la cintura i s’agombolen en les dues natges. De dins enfora, d’amunt avall. Acollidores. Hi passaria tot l’estiu allí, així; silent, però el temps no es detura. Premo fort als costats. Ja és evident la tebior del teu sexe . Ja és evident la duresa del meu.

Una parella de noies, allunyades unes passes de nosaltres, que es besen àvidament, s’aturen per mirar-nos. Es diuen alguna cosa a cau d’orella i segueixen amb el seu ofici. Em poso de trascantó al teu costat. En tota l’estona no has obert els ulls. “Ja estàs?” “No. Des d’aquí ho faig millor”. Ara, al teu costat, mig estirat, t’encerclo les cames amb les meves. Fràgil presonera. I una mà va amunt a cercar-te el naixement del bescoll. A enfonsar-se en el boscam del teus cabells humits, foscos de cobdícia. L’altra cuita avall. A trobar el camí franc, de les dues cames. I s’ensenyoregen del teu caliu. Hi poso un dit, després l’altre. Un al forat estret. L’altre, al cau emboscat. I no hi entra sol aquest. Si no amb dos més. Allí comença un vaivé nocturn que el dit gros, aquest cop exclòs del joc, es mira de fora estant. Sóc presoner del teu reialme. I els meus dits beuen a pleret dels teus sucs.

Les dues noies, m’observen. L’una li té el pit a la mà de l’altra. L’altra, la seva mà entre les cames. Sembla voler-me imitar. Em somriuen alhora i em dediquen una besada pregona i càlida, amb llengües goloses que fan de topall una amb l’altra. Això em fa accelerar el ritme. A l’altre costat, una parella de nòrdics segueixen bocaterrosa; distrets a tot, però m’adono que ell mira per sota l’aixella, amb un ull esbatanat. Petri. El teu cos més una simfonia als dits. El teu alè, una fragor als nadius.

Sembla que ja no pots més. Perquè noto que la teva presó m’encalça amb fúria i no em deixa fugir. Una, dues, tres sacsejades, luxurioses, inclements, indòmites. I te’m desfàs a les mans. Obres per fi els ulls. Un somríure franc en la mirada. I et trobes amb la meva que t’acull. “Mai abans...”. “És la teva illa. El petage... Espero que em deixis tornar”. “Ha, ha, ha, ha”. Tens un riure badívol, franc, obert. “Em portes ...” Sembla que una llàgrima et cau per la galta. Però no. És el darrer raig de sol que t’enlluerna els sentits. T’incorpores de cop. Em beses apressadament als llavis, quasi imperceptibles. “Sí, tens gust a fruit de bosc. T’alces del tot. T’observo de sota estant, les cames creuades i un somrís als llavis. Et gires i m’ofereixes la mà. “Véns?” “Ara et segueixo, avançat”. “T’espero. No tardis” I surts, en una cursa breu, irisant, cap a l’aigua. Les gavines s’apropen a la costa en vols rasants. Sembla com si el quadre de la tarda s’hagués de perpetuar en aquesta hora. No hi ha cap més soroll, cap crit, cap remor que trenqui l’aire, més enllà del teu braceig.

Comença a fer fred a la badia.

______________________________

Ella va nadar una estona. Mar endins. I en girar-se per saludar el seu company ocasional no el va saber veure. Va tardar una estona en retornar a la sorra; gaudint, feliç, trèmula encara, pels darrers espasmes. Hagués volgut menjar-se, golosa, agraïda, el seu sexe dins l’aigua. Però ell no venia. Va nedar lentament fins a la riba. En arribar on era la tovallola, ni rastre d’ell. Va mirar a un cantó i altre. “Heu vist el noi que hi havia aquí abans?”. Les noies que eren prop seu li van respondre amb un gest d’estranyesa, d’incomprensió, alçant les espatlles. El seu massatgista havia desaparegut.

Perquè havia hagut algú realment?

Ja a casa, desant els estris de platja, va tenir la certesa del fet. Al cul del cistell, sota el paquet de tabac, s’amagava un petit llibre de poesia, les planes girades per la humitat. “Encara les paraules”, de Joan Vinyoli. No podia haver vingut sol allí! Així doncs...

I havia una marca en una pàgina, amb un vers senyalat, "Al mig de la badia"

"No inverteixis en causes
perdudes: no recordis els dies
de la felicitat
bevent, ulls aclucats, la llum,
al mig de la badia,
pres en un cercle
de passió.

(...)

Però el clar de la mar, el guspireig
de l’escuma, els blancalls.
i sobretot una precisa
manera de comunicar-nos
per les metàfores
dels grans poetes i una certa
vida indigent tornant-se foc,
cremaven l’aire destruint, imperceptiblement,
l’ordre establert.”

A la coberta va llegir la solució. “Per una tarda encisadora a l’Illa Roja. No oblidaré la teva olor a tarongina. Desitjo que t'agradés el massatge. El veí”. I a sota, un dibuix, talment un gargot fet apressadament. No. No era una signatura. Era... sí, el perfil d’una sabata. Petita.

Una sabateta. La seva.

Relats conjunts: "Le chat noir"

—Malaguanyada…
—La coneixia, comissari?
—Qui no coneix l’Yvette! Les millors mamades de Montmartre! Tu ets nou, per aquí, oi?
—Esperem el jutge?
—No caldrà. Ja et dic jo el que ha passat…
—Per la carta ho diu?
—Per la carta i perquè conec la mossa...
—Puc?
—Faci...

“Benvolguda Yvette,

El destí té viaranys impensables, oi? Ahir érem sopant plegats i avui ja sóc lluny. Molt lluny. D’aquí i de tu. Per sempre.

Saps que mai he desitjat ningú tant com tu. Mai has tingut ningú tan fidel com jo. He menjat a pleret de les teves mans; m’he alimentat dels teus ulls, del teu riure; m’he embriagat cada nit amb el teu ball. Només respirava l’aire que tu abans havies expel·lit. Has estat mirall i destí. I ho sabies. Vaig tocar l’infern i el cel alhora, i vaig deixar que m’abandonés l’ànima en aquell tuguri de la rue Víctot Massè... He fet en aquest temps actes que farien horroritzar els de casa; els meus amics. Si em encara em queda algun... Fa ja..., sis mesos? Sis mesos, sí; d’aquella primera nit. Et vaig esperar a la sortida de l’espectacle, recordes? Vam anar de cau en cau, buidant ampolles d’absenta i pastis. I vaig acabar bevent al teu sexe un nova albada. Ja era en la teva xarxa de prestidigitador. Sis mesos baixant sol als abismes. T’estimava, sí. T’estimo i t’estimaré encara. A l’infern o allà on siguis.

Per això no vaig poder sofrir la veritat. Si que em quedava algú bri de dignitat el vaig perdre la nit que t’anares amb en Paul, en Henry i en Vicent, i jo allà, palplantat, sota una pluja inclement. com un gos. Pitjor que un gos; perquè ni els amos més miserables tracten així les feres. Te’ls vas fer aquella nit als tres, oi? Per tots els teus forats...I quan durava això? Vaig perdre la dignitat perquè enlloc d’apallissar-te com hauria de fer un home vaig deixar que allò durés. Era carn de segon plat. Què dic? Era olla de pobre, afamat només amb les restes. L’honor? Ja ni recordo haver-ne tingut. I el senderi, fa temps que el vaig entaforar entre les teves cuixes. Només era un cos errant rera la teva estela. Però ja no he pogut més.

Si tot Montmartre n’era ple! Que en vaig ser d’ingenu, de barbamec, d’imbècil! No eren tan sols ells. Era tothom! Fins i tot el malgirbat aquell d’en Lautrec! Una desferra humana et corprenia més que jo! Tothom ho sabia i en feia mofa! Si sovint el comissari de policia se’m rifava a la cara “A quant va avui el petricó de llet?” I jo sense adonar-me de res...

Per això vull que sapigues que me’n vaig d’aquí. Ni valor tinc per dir-t’ho a la cara. Ni tu ganes d’escoltar-me. Ets lliure. Ho sóc jo. Fins sempre.

PS

Tan sols et demano que et quedis en Noir. Fa dies que deu estar sol al pis, sense menjar. En Claude té les claus. Ell t’hi acompanyarà. Ves-hi avui mateix. Ni que sigui pels bons temps, fes-me aquest darrer favor; si mai me’n vas fer cap.

—Està clar, oi comissari? Ella s’ha matat en adonar-se que ell sabia la veritat i l’ha deixada.

—La Yvette? Matar-se? Per un desengany? Tu ets un passerell... Les de la seva classe, són capaces de matar la seva mare que no deixar-se prendre un anell.

—Així, doncs...

—Mira-li els llavis...

—Hi té escuma seca...

—I l’olor?

—Sembla...arsènic! ...Així, doncs, ve al meu terreny!

—Passerell... —i allargant-li un paper rebregat—Tingui, llegeixi.

—I això, d’on surt?

—No sent miolar un gat? Doncs de dins la cambra... al fons.

“Malvolguda Yvette,

No sé si tindrà temps de llegir això. En Claude tenia ordres estrictes de no donar-te l’escrit fins haguessis pres l’ampolla d’absenta. No t’haurà costat gaire. Cada nit acabaves en tres si t’ho proposaves. Li vaig demanar que abans et fes l’amor, salvatgement, en honor meu. És patètic, oi? Com jo. Ell és l’únic amic que tinc. Sé que només ho és pels diners que li passo. Els deu mil francs que li vaig donar i els vint mil que trobarà dins la meva jaqueta li hauran fet el pes. Evidentment, no es diu Claude. Però això a tu tant et fa. I a la policia els farà anar de corcoll. Malparits! Venies per això també, tu, oi? Tindrà diner suficients per fugir i no ser trobat. T’ha deixat llegir la primera carta i t’haurà acompanyat al pis, amb l’excusa de recollir el Noir. Haureu rigut, haureu begut, i t’hauràs agenollat davant seu per menjar-li la cigala com m’han dit fas amb tots... No m’importa. Tan se val. Serà el darrer que mengis. Ja et crema per dins? Et fa efecte? Aviat no podràs suportar el dolor... No cal que cridis. Ni obris finestres. Són travades per fora. Com la porta amb clau. Al bloc no hi ha ningú i, segurament, el dolor t’haurà tombat per terra. Ni parlar pots, oi? Per això quan en Claude ha sortit, no era per anar a buscar menjar. T’ha fet anar a la cambra. I ha fugit. Amb els diners. I la meva venjança.

Em veus, oi? T’esperava. Ho deuries haver suposat. I amb tot, has vingut. Serà el teu darrer acte d’amor: veure’m aquí, mentre et consumeixes i renegues de mi. D’amor o d’odi. Que sempre s’ha dit que entre tots dos pengen d’un fil fràgil que els separa. Un fil tràgic, el nostre. I jo els he tocat ensems. Tot just fa unes hores quan era dins teu. El meu darrer acte d’odi l’he volgut viure tot sol. Per compartir-lo amb tu després. Absolutament plegats. Per sempre. Podrint-nos a l’infern.”

—I doncs? No entenc res...

—Entri, passerell, i miri dins...

Sobre un llit rònec, lligat pel coll de la biga mitjana, hi penjava el cos d’un home jove; blanc de pell, amb una estranya ganyota als ulls i un somrís beatífic als llavis. La seva micció humitejava els llençols, que un gat negre, famèlic i prim. olorava insistentment.

Un gat que amb la cua alçada, sortia de l’habitació per anar a llepar la dona que jeia, en posició fetal, enmig el menjador.

En una cambra, unes cames caigudes, giravoltant. En el menjador, miserable, uns cabells trenats, esllanguits al sòl de fusta gastada.

Mostrant, tot dos, alhora, l’aire enrarit de la mort.

---------------------

Una engruna més a l'obra col.lectiva de Relats conjunts

De lectura (20) La visita del arzobispo, d'Ádam Bodor

"Por aquellas fechas, Bogdanski Dolina aguardaba todos los fines de semana la llegada del arzobispo Butin y las cámaras de la Provisoria llevaban años acumulando regalos para él."

Angoixant. I inquietant, tal volta.

Vaig fer cas, tard i malament, com sempre, del consell de la Cruella i m’he llegit aquest llibre que fa temps em va recomanar. M’ha sorprès, certament, per com està escrit. Ádam Bodor és hongarès. I el meu coneixement previ d’aquesta cultura i d’aquest país (tret que hi passa el Danubi i s’hi troben els Càrpats) era, zero patatero. Ho segueix essent, però ja puc dir que tinc un hongarès al cabàs.

L’acció transcorre en una ciutat imaginària, Bogdanski Dolina, situada en algun lloc dels Càrpats. Una ciutat ben misteriosa i on no em voldria perdre mai. La governa una casta eclesiàstica, feta de popes barbuts i malcarats; de conductes imprevisibles. Suportats per una banda de fidels guardians armats amb gossos de males puces. Una ciutat que té la peculiaritat d’haver canviat de país d’una dia per l’altre; per mor del desbordament del riu transfronterer Medvegyica que la banyava; que en una nit d’inundacions, decideix sortir-se de mare i deixar-la “a l’altra banda” de la frontera. I d’on molta gent sembla voler fugir però sempre tornen.

Una ciutat on hi ha escenaris angoixants: la presó d’Izolda, on hi van a parar, a podrir-se més aviat, els malalts del pulmó (¿?) i altres elements no grats a l’autoritat (com el doctor Vidra), malvivint en barracons de fusta i sotmesos a les inclemències meteorològiques i les pedregades dels seminaristes; en aquest recinte s’hi troba la fàbrica de pintes i botons; el mateix seminari (aquí sembla que tothom vol esdevenir capellà, arximendrita, vicari, arquebisbe o bisbe); els abocadors, curulls de desferres, on hi ha una vida encoberta; abocadors que tenen llum pròpia; els boscos i prats que encerclen la ciutat, feréstecs i llunyans, on s’hi veuen unicorns i galls fers; la Provisoria, on treballa de capellà castrense, el protagonista de la història, en Gábriel Ventuza, orfe, fill d’un contrabandista d’homes que ve al poble tan sols a recollir i endur-se les restes òssies del seu pare (mort en estranyes circumstàncies) perquè el cementiri armeni on reposa serà destruït en breu i, en canvi, s’hi quedarà deu anys.

Una ciutat amb pocs escenaris més: la perruqueria (on viu el narrador, que no té nom), la bodega; l’estació de tren, la tomba al Camiant Desconegut, l’avinguda 22 de febrer (qui de voslatres va néixer aquest dia?). I poca cosa més. I un seguit de personatges que viuen una rutina estranya i assumida, fosca i asfixiant, com la del vicari que es passa cinc anys seguits dormint per aparèixer un bon dia assassinat; la noia que quedà calba per un raig; la perruquera que somia algú sense conèixer-lo, els “homes de la muntanya” que són un rerafons només

I de rerafons, s’ordeix un complot. Però no saps mai ben bé qui ni ben bé com. I un dia, un bisbe mor en un atemptat.

Hi ha una geografia explícita en aquest llibre. Cada escenari evoca un estat d’ànim. És una novel·la feta a força d’entrecreuar cercles. Cercles concèntrics; que es van escurçant o eixamplant a força que avança la trama. La narració té un aire asfixiant. Pateixes. Pateixes molt. Els personatges apareixen i deixen el seu lloc a nous, que després el deixaran uns altres, per retornar a aparèixer els primers altre cop. La tècnica del flash-back pren aquí tota la seva expressió; però el mèrit de Bodor és fer-ho explicant primer l’efecte, després la causa i després la causa de l’efecte. Un pas endavant i dos enrera. I seguir avançant. I sense perdre’t. És com un equip de relleus es va passant el testimoni, però on tot està perfectament calculat. I en el rerafons, un misteri que envolta a Gábriel, el seu origen, la seva feina, el seu futur... Segurament els dubtes de tot un poble.

Evidentment, tota la novel·la és una metàfora en si mateixa. Ja ho veieu. Un gulag imaginari.

I treure’n l’entrellat és cosa vostra. Sapigueu que Bodor (1936) va ser empresonat dos anys (del 1953 al 55) per anticomunista, i va viure a dos països —Romania i Hongria— on definir-se així no era cap broma. Digueu-li això també al txec Kundera.

Tinc al calaix, esperant, El distrito de sinistra, una altra de les seves obres. Però hauré deixar pair el mal de cos que m’ha deixat aquesta lectura. No puc dir que m’hagi encantat. Tampoc m’ha desagradat. El que dic és que no m’ha deixat indiferent. I com que el veí és lent i mandrós, deixo que la seva lectura vagi fent pòsit lentament en les meves neurones per despertar-me un dia dient: “coi, ja sé qui era l’assassí!”

I tothom al poble, empolainant-se, esperant l’arribada del bisbe (ara és un, ara un altre) que com, qual Mister Marshal —recordeu la peli del Berlanga?—, no arribarà mai. Com nosaltres aquí a Barcelona esperant l’arribada de l’AVE... fènix i que FECSA-ENDESA tinguin a bé acabar amb les apagades de llum. Ja podeu anar posant ciris al bisbe

Però sempre hi ha lloc cap una fugida final. La que emprèn Gábriel Ventuza .

Però no sé si ell sap que és cap a una nova foscor...

...on jo també m’hi encamino.

De la carpeta del veí (4): Dubte impertèrrit

(foto treta de www.loquo.com)

Dubte impertèrrit

Em demano on ets ara.
Qui ocupa les estances que pintàrem,
amb qui inventaràs receptes
qui et farà massatges
i on desaràs les cartes.
(Si li plaurà ser damunt o dessota.)

Em demano
si creues les cames en beure el cafè,
si et pessigues nerviosa el llavi;
si escoltes Vinicius,
si renegues de tot,
si duus mitges negres o si passes la balda;
encara

Em demano aquestes i tantes altres coses
abans de jeure de nou amb tu,
en un trèspol de branques inacabades,
quan la son ens desfà els retrets
i aquest fum incita l’oblit
del temps que ajornàrem,
d’un delerós miratge.

Em rendeixo de bell nou a tu,
a l’escalfor dels teus pits;
la mirada baixa.

Demà, en llevar-me l’alcohol,
tornaré a demanar-me les mateixes coses.

Benèvolament incòmodes...

Li ha caigut al veí, de la carpeta, ahir que era lluna plena...