Oximorons cruels i poemes tendres

La meva mai prou ponderada Cruella fa dies em va deixar feina. Buf! Jo ja sempre me’n busco solet i en tinc més que no en vull, però també m’agrada anar acomplint els deures que els meus acòlits blocaires em deixeu. No “és mocu de pavu”, la Cruelly, que dirien aquells. Per tant, m’hi pos amb moltes ganes (que diria ella) i amb gana endarrerida (que diria jo).

Volia, per esa boquita de piñon que diu que té (ja m’agradaria veure-ho!), li fes llum de gas amb un parell d’oximorons. Primer de tot: que coi és això? Això es menja? Es paga? Es troba als encants? En Charli-Hi-hat va anar al wikipedia i ens ho va escatir. Però és que a sobre, la nena (deu ser filla única, si no no s’entén) els volia amb epanadiplosi. Us estalvio la definició. I jo, l’esforç de fer-ho.

És cert que de tant en tant m’agafa certa vena poètica. Encara no ho sabíeu? Doncs sí. Però ara fa temps que està somorta i caldria espavilar-la. Potser em cal la musa inspiradora. No el moramusa. D’aquests ja en tinc al meu voltant. I massa.

Podria començar emulant el mestre de mestre, Jorge Luís Borges a El Aleph: «Cruella de Vil [per Beatriz] era alta, frágil, muy ligeramente inclinada; había en su andar (si el oxímoron es tolerable) una como graciosa torpeza, un principio de éxtasis....». Extasiat estic, doncs. I anem per feina que és tard i (no) vol ploure.

La meva amiga té una crueltat beatífica (mira, vés per on!, m’acaba de sortir el primer oximoron); la seva prosa és d’una obscuritat enlluernadora (i ja van dos!); el seu estil, d’una dolça salabror marina (apa, i tres!, seguim per bingo), d’un erotisme moralitzant. Bé, això darrer no sé si és un oxorimon, però segur que no li desplau. La Cruella,—ara ja no els compto, tan sols els remarco en negreta—; és en ella mateixa una contradicció assumida, per ella mateixa i per sort d'en D. Una peculiar combinació d’humor seriós, de divinitat agnòstica, d’una malícia candorosa, un desig assedegador, de tendresa fèrria, d’una foscor radiant.. Com aquell poema de J.V. Foix (ella que és filòloga lletrada ho entendrà: “Es quan dormo que hi veig clar.” Com una obscura claredat. Ja sé: no enteneu res. Jo tampoc. Però ella sí: té ses idees clares.

Ella deu ser dona de recursos (femenistes, crucifixeu-me!). Decidida com la seva alter ego, l’Ermessenda, nom nobiliari per execel.lència. Fuma, beu i va amb dones (especialment als hotels). Mira, al revés que jo! Però com a mi, segur que no li agrada la cervesa sense alcohol, i fa temps que sap que no existeix un polític honrat, ni bisbes intel•ligents, ni catalans espanyols; però el món no és de color de rosa, car al món hi ha cretins que fan guerres preventives; i etarres, que juguen a col.leccionar treves trencades (aquest m’ha sortit amb aliteració i tot, tu!) Perquè jo, com la Crue, em demano que hi ha més enllà de l’infinit. Perquè tot és poc per nosaltres.

Potser per això us dic tot això en prosa poètica. És un secret a veus que la Cruella (per això mateix, per ser d’una depravada bonhomia) em té el cor robat.

Quan vaig començar a remar contracorrent en aquest dic sec dels blogs, ja vaig veure que era un món d’onades de mansuetud. La conversa en els blogs, és com d’una abscència presentida, d’una quietud fugissera que ens porta a tots endavant i enrera, en ziga-zagues, que amaga perills innocents (cal vigilar que no ens facin creure amb una Candela apagada, amb un Avi jovenívol, o amb un adolescent propde40!). Fins i tot hi ha blocs oximonorics en la seva mateixa definició, com el meu blocaire invisible (Alepsi, vas fer un oximoron sense saber-ho!). Em refereixo al meu, a l’home bala, i el seu blog "Existencialment anònims"! Sort que no es fa dir Immaculada Concepció!

El fet de mostrar-se al món blocaire és com una violació consentida; on manifestem secrets a veus perquè ens provoquin un riure silenciós. I on apareixen aquells desig somorts que tots duem dintre.

Però el bloc dolçament amarg de la dolça Cruel (aquest oximoron és patètic però demolidor) és una aposta segura. És com sorprendre’s setmanalment amb la quadratura del cercle. On ja saps que s’espera l’inesperat. I el millor, sense falses realitats. Tot és una còpia original, d’una disbauxa mesurada. Res de vies mortes. Res de falses promeses. Res de melicotons afigassats, ni afigurats. Teca i de la bona. Res de sementers seminals (no!, això és un pleonasme); volia dir sementers terminals; no!, sementers infecunds. Idò. Manoi, és que ja no sé el que em dic.

I de tota aquesta corrua d’oximorons (suposo que a partir d’avui formaran part de la vostra vida com crostes saltadores, li hauria de designar-ne un perquè ella el desenvolupi en un post al seu blog. La meva fe agnòstica em fa pensar que sabrà escollir sàviament... Un entre els seixanta-nou que us he escrit. Com...? Que no són 69...? En falten un? Gatot! Inspira’m!

Què tal un pleonasme oximorònic per acabar? No? Doncs li transcric un vers d’un poeta que sé que li plau i que almenys aquest sí que ho és, de poeta. I en la seva pròpia veu. No en la de Serrat. El títol, ja és un oximoron ens sí mateix: “Una mujer desnuda y en lo oscuro”. Coi és que si està fosc, jo no hi veig. res! I una dona despullada... N'hi ha? Ni dona ni semal! No sóc com el Foix!

Una mujer desnuda y en lo oscuro

Una mujer desnuda y en lo oscuro

tiene una claridad que nos alumbra

de modo que si ocurre un desconsuelo

un apagón o una noche sin luna

es conveniente y hasta imprescindible

tener a mano una mujer desnuda

una mujer desnuda y en lo oscuro

genera un resplandor que da confianza

entonces dominguea el almanaque

vibran en su rincón las telarañas

y los ojos felices y felinos

miran y de mirar nunca se cansan

una mujer desnuda y en lo oscuro

es una vocación para las manos

para los labios es casi un destino

y para el corazón un despilfarro

una mujer desnuda es un enigma

y siempre es una fiesta descifrarlo

una mujer desnuda y en lo oscuro

genera una luz propia y nos enciende

el cielo raso se convierte en cielo

y es una gloria no ser inocente

una mujer querida o vislumbrada

desbarata por una vez la muerte

Mario Benedetti

I esper, que després d’això, demà al matí, quan surti de casa, la dolça Cruel no em llenci cap test pel damunt del cap (fàcil polisèmia) . Des del seu balcó del vuitè em pot deixar de pasta moniato...

I ara vaig a descansar. Crec que he passat l’assignatura, oi senyoreta?

Per cert, algú sap fer massatges virtuals? Me’n demano un.