Memededicatories blogaires (3). Primera part: "Allò que sempre vau voler saber dels homes i no gosàveu preguntar"

Allò que (les noies) sempre vau voler saber dels homes i que ells (nosaltres) mai no us van explicar...

[No us ho van explicar, senzillament, perquè no us vau atrevir mai a preguntar. Directament, vull dir. ¿Que us fem por, potser? Perquè si hi ha alguna cosa planera i senzilla en aquest món és precisament la ment masculina. Fixeu-vos les coses que hem arribat a fer amb una sola neurona! Ara que ha acabat la festa a ca la Candela (quin mal d’ulls i quin mal d’ous!), farem una party-line a cal veí. Light, light, del cagar; perquè, evidentment, no podem arribar tan amunt, a les estrelles. Allà on viviu vosaltres permanentment, noies...]


El veí estava aquella tarda avorrit i el vespre es preveia pitjor. Va tirar mà del mòbil, del telèfon i de l’e-mail; —invents per cert, masculins— i va organitzar una trobada blocaire només d’homes. Bé, d’homes heterosexuals; que n’hi ha que no ho són i són bons amics del veí, també; però avui no tocava aquest gènero. Un altre dia, potser.

Aquell vespre feien un partit de la màxima: Madrid-Barça. L’excusa per la trobada estava servida en safata de plata. Aquell dissabte la parenta i els fills eren fora, de capde, a casa un amics. «Tinc feina jo, aquest dissabte. M’he de tancar a fer un post. No puc venir. Em sap molt de greu». «Ja...—va fer la parenta, posant-li la mà damunt l’espatlla i afegí—: el que tens, nano, és la post de planxar ben oberta amb una piràmide de roba al costat i la rentadora en marxa. La rentes, la planxes i la plegues ben guardadeta als armaris. Ah! I recorda que s’ha de fer el bany, les rajoles de la cuina, els vidres del menjador i la vora dels texans de ta filla. Val? Apa, adéu amor. Ja et trucaré». «Adéu papi, et deixo la Júlia. Cuida-la» (la Júlia és una nina —no inflable, no us penséssiu—, que la filla deixa sempre damunt del llit.) «Ei, kalb, aproft i bskam info sbre lEspriu a la gueb, ke tin ka fe un curru pr linsti», em demana, educadament (sic), el fill. Ja te l’han fotuda, veí; penso, però no ens desanimem. Tu ets de mena optimista. I quan tot se’t gira, a fer una mica de blog i "tira que te matas".

Tens dos dies de “rodrigues” pel davant i no et quedaràs com un estaquirot. Enllesteixes tots els deures casolans en un matí i al vespre, decideixes muntar una catequesi blogaire a casa. L’ocasió la piten calba. Com tu.

"Òsti!, si aquesta nit fan el Barça-Madrid per la tevetres!" (et recordes, de cop)

Faig unes trucades pertinents, a aquells que van respondre a la meva crida de fa temps (un és agraït de mena, que caram!).

(chatejant)
—Veí: Gatot?????
—G: (aquest sempre està conectat): Qui ets?
—V: Sóc el veí de dalt, no d’allà dalt; vull dir, d’aqui baix, de la capital;... daixonsis, que avui estic sol i pensava fer una trobada blocaire de tios, t’apuntes?
—Gatot: De conya, nano! No tinc gatets i m’ha fallat el planillo amb una senegalesa, d’aquí Salt. Una que la suques en xocolata desfeta i ja no saps on li fots la queixalada ni on llepes.
—V: És clar, vivint al poble on vius, no m’estranya que et facin l’ídem tan sovint.
—G: Mira que ets dolentot...
—V: Li ho diré a un parell més de blogeros i podem veure el futbol, aquí a casa. Tinc una tele ben gran.
—G: Què duc?
—V: Gatetes... calentes, pot ser?
—G: Gal.letes calentes? I no pot ser una bona botifarra de Girona..?

[...]

(riiiinng)
—V: Ei, Uri, ets tu, oi? Com va això de la UEFA i els pericos? Amb el culet ben estret? Que et sembla fer una kermesse blogera aquest vespre, a ca meua, i ens ho expliques?
—Oriol: No tinc ni puta idea què és això que dius, però com que rima amb sexe segur que deu estar la Candela. Vinc cagant llets, que és gerundi; això sí que sé que és.
—V: Que no home, que només serem tios. És per veure el partit de futbol!
—O: Home, podria estar bé. Em vin a referir que, només per veure com llepa el Barça amb l’equip de la capital del reino, bé val una baixada a la city...
—V: Que vindràs amb bici? (el veí sordeja). No nano, millor no; que ja sabem com acaben les teves curses... Jo et proposava que, com que vius més al nord (venim del nord, venim del sud,...), recullis al Gatot. Val?
—O: Val. El truco i quedo amb ell, fins el vespre. Ja portaré alguna cosa per picar...Per picar d’orella, vull dir.

(sms)
—V: Pd40 com va? Soc el vei
—P: Ei! K vls?
—V: Cm va?
—P: Dpre. Fa dies sk “Md40” No u diguis a ningu. es un sacret
—V: Ah I ke tl 1 partidet?
—P: On?
—V: A kasa. Barç-Madrd Frem crvsets i ofgaras pnes al pit d la... Vindran Gtot Uri i Rtinos.
—P: ok

(mòbil)
—V: Robert?
—R: Sí...?
—V: Sóc el veí? Et desperto?
—R: Si.....hmmmm. Quin veí?
—V: El de dalt.
—R: Però si no en tinc! Visc en un àtic!
—V: Gamarús! El del blogger!
—R: Ah!!! És que estic adormit encara...
—V: A mitja tarda? Però si és hora de dinar!
—R: La vida és dura... tocar el djmebe esgota...
—V: Ja..., i la fava també. Escolta, que tinc una proposta.
—R: Indecent? Veí, jo és que aquestes marranades amb tios...
—V: Què dius!!! Per qui em prens?
—R: Que és conya! Perdalet!
--V: Doncs ja et fotaré conyes a tu! Agafa el primer tren i vine cap a casa, que falta gent. Ja t'explico...

[...]

A poc a poc tots van arribant. Es saluden, per primer cop alguns. «Osti, et feia més jove, xaval» «I jo a tu, amb més cabell, cabronàs» «Tens panxeta, eh, nano?», «No, home, és la fava que me la lligo aquí dalt», «Tu ets guenyo, oi?» «Si, és de tan cascar-me-la» «Però no estaves casat, tu?» «Doncs per això, fill meu». Res greu, doncs, salutacions habituals en el gènere masculí.

—V: Bé nois. Repassem la intendència: tenim la nevera a rebentar de cerveses, una capseta de “petes” duts directament del Marroc, l’armari ple de condons i el replà de la veïna, la del timbre vermell, recordeu? a tocar. ¿Què más quieres Baldomero?
—G: Jo he portat pernil del bo.
—P: Jo un malta escocès.
—O: Jo m’he canviat els gaiumbos.
—R: Jo duc els bongoes.

Connecto el videoprojector a la tele i en una paret del terrat, la imatge. Veurem futbol a tres per dos metres! Les crispetes i la birra comencen a córrer a dojo. Mentrestant, la fem petar. I petem els primers porrets.

[A partir d’aquí, obvio noms i reflecteixo només part de les converses. Agraeixo les aportacions dels quatre blogaires que han acudit a la trobada, que són els únics que han fet sàvies aportacions al debat que ens ocupa, i per això els he convidat a casa. Si algú s’hi apunta a darrera hora, potser encara farem una tesi doctoral. En fi, a veure què diuen les xicotes... Tallats per un mateix patró, diuen elles, oi? Doncs això... que esperin assegudes i... fent mitja.]

Va per tu Allenja, que ja no sé ni on pares.