26 de juny del 2007

De lectura (16): El Caníbal, d'Isabel-Clara Simó

«Hi ha un plaer més intens que el de menjar? Doncs com serà de magnífic si es tracta d’un menjar que s’assimila a un coit, i si és un coit que s’assimila a un acte religiós...”(p. 128)


Deu-n’hi do la cita, eh? Però no hi ha per tant. Creieu-me. Podeu prescindir-ne. A no ser que sigueu seguidors acèrrims de la Simó. Jo no. La bona de la Isabel-Clara ha fet un conte llarg, o novel•la curta, com vulgueu, que no per no ser original, no deixa de tenir el seu vessant fosc: l’antropofagia.

Jo sempre li deia a les noies (i als meus fills) “et menjaré a petons”. Ho diu també en Cris Juanico a “Si vens” li queda molt bé (bé ell diu, “et menjaré a besades” que encara queda millor; així, en mallorquí, oi Cruella?) És un dir, és clar. Però aquí, el protagonista ho fa a consciència, redéu! En Blai, el caníbal de l’obra, se li menja tot a la pobra Rosario. Fins i tot deixa pel final, com no podia ser altrament, “allò” que a les noies us agrada tant que us mengem els nois —o altres noies, que per gustos, no serà...—. Se m’entén, oi? Perfectament.

No. No us estic aixafant la guitarra explicant-vos el final. És que comença així el llibre “En Blai és un caníbal (...) I ho ha fet per amor” (p. 11). Apa, apaga y vámonos. La resta, un llarga explicació cap el perquè de tot plegat, cap el motiu del desenllaç sabut.

La novel•leta (no havíem dit que era un conte llarg?), té un cert paral•lelisme amb “El perfum” , de Patrick Süskind. Amb la trama de fons em refereixo. Recordeu, per cert, la ressenya que vaig fer de la peli? Recordeu el pobre Jean-Baptiste Grenouille? Doncs aquest Blai també és sotmés a un procés d’aprenentatge cap a la seva genialitat final, l’art culinari, en aquest cas. Homes tristos tots dos, callats, dissoluts; d’una joventut grisa i melangiosa. Jean-Baptiste fa l’aprenentatge en un assaonador de pells de París. Blai, en un escorxador de Gurb. Jean-Baptiste viurà obsessionat per trobar la fórmula de perfum perfecte, el que obtingui l’essència de l’ànima humana. En Blai, viu obsedit (“és meticulós, pacient i perfeccionista”, p. 36) per la recepta culinària sublim, que combini magistralment gustos, olors i plaer. En Jean Baptiste fa un camí ple d’atzagaiades per acomplir el seu deure místic; com ho fa en Blai amb l’advocació dels seus mestres; primer a l’escorxador, després al bar de tapes, seguidament en els fogons d’un tres estrelles Michelin, finalment al seu propi restaurant de Lloret. És clar que Jean Baptiste esdevé assassí en sèrie per obligació del destí. En Blai, no. A en Blai li aniran maldades perquè, segons l’autora, “hem quedat que una història feliç és una poca-soltada que no val la pena ni de ser narrada ni de ser llegida” (p. 94). Mira, per on, aquí li dono la raó a la bona de la Isabel-Clara. En Blai i Jean Baptiste busquen la perfecció des de la seva condició d’aprenents, sotmesos a vexacions, empassant-se l’orgull i l’honor. Esperant un cop de sort per tornar a volar.

I Blai el troba aquest camí en la Rosario, el seu alter ego; l’ànima bessona, complementària. Puta, emigrant il•legal, ex-drogadicta. Creieu en l’amor a primera vista? Jo sí. Cada dia en sortir del metro.... “Eren. per dir-ho d’alguna manera, com dos exiliats con dos comdemnats que es veuen obligats a col•laborar, que es necessiten (...)” (p. 98 ). Dos esguerrats que es repengen mútuament.

Ja acabo. El valor de l’obra de la Simó està més en “el com” que no en “el què”. És innegable que està ben escrita (només faltaria!) i ben documentada (què menys!). Sobta el seu diàleg permanent amb el lector: el narrador és omniscient i omnipresent i “surt” de la història per adreçar-se-nos directament. De tu a tu. Curiós.

Les millors planes, dieu? Doncs com no podia ser d’altra manera, l’especejament de la Rosario. Osti! Un tractat d’anatomia humana, de savoire faire de carnisser i d’amor absolut. Si fa mal de llegir-ho i tot! “Rosario: vull que et quedis per sempre amb mi. Vull que les teves cèl•lules es barregin amb les meves. Vull tenir amb tu la còpula més immensa, més completa, més total que mai s’hagi tingut...(..) I la teva carn serà la meva carn i la teva sang, la meva sang (p. 108).

Coi! I jo! Però no per això us obriré en canal..., eh?

O si?

21 comentaris:

gatot ha dit...

La Simó em cau bé i m'agrada com escriu (el que li he llegit): ossigui que és una excepció en la meva teoria.

Amor a primera vista? Només quan passa i mai a la tele.

Canibalisme. Jo tampoc he obert, ni obriré, ningú en canal.

petons i llepades veinals!

Deric ha dit...

La veritat és que ni la Simó ni el tema m'atrauen especialment...

Anònim ha dit...

La Simó m'agrada, però aquest ja el vaig descartar quan va sortir. No dubto que estigui ben escrit, però no em fa cap gràcia!!! ecssssss
petons, veí

sabateta

Joana ha dit...

He llegit algun de la Clara Simó, La salvatge, em va agradar molt...però aquest tema així d'especejament no m'acaba de convèncer!
Especialment encertades les columnes que escriu diariament a l'Avui:
Preparant les vacances , Veí?
Ja saps que necessito un guia per anar per Barcelona...

onix ha dit...

Be , amb el teu magnific resum m'he estalviat el llibre , doncs a mi la Simó m'agrada no amb delit però l'he llegida força potser el què mes m'ha agradat es El gust amarg de la cervesa és què no tens preu !! a sobre em fas estalviar ;)***

Anònim ha dit...

Has fet una bona dissecció del llibre :P No m'acaba de fer el pes la temàtica, crec que també me'l saltaré. Gràcies per la ressenya!

arsvirtualis ha dit...

El tema em va fer defugir de qualsevol intenció de llegir-lo.

Metamorfosi ha dit...

Ai, Veí... aquest "o sí?" al final del post... que potser m'hauré de treure les sabatetes quan pugi per les escales? ;)

No sé si gaudiria massa llegint aquest llibre. M'agrada trobar-me dins de la història quan llegeixo, però tot el que té a veure amb sang i fetge em revolta una mica :S

Petons guapíssim!!

Jobove - Reus ha dit...

és molt extrany que sempre que hi ha un èxit, com el cas del perfum, surti una novel.la semblant, molt extrany !!

salutacions

Anònim ha dit...

M'ha vengut al cap una citació que no recorde on l'he llegida, però que diu, pam dalt, pam baix que certes dones prefereixen el menjar al sexe ja que així aconsegueixen el plaer més ràpidament (i s'estalvien segons quines coses també). I estic d'acord amb un dels comentaristes de dalt: la Simó resulta més interessant com a columnista que com a novel·lista.

Júlia ha dit...

La Clara Simó m'agradava, al principi, però ja fa temps que no sé per on navega, la veritat. Crec que cerca una mica impactar i aconsegueix tot el contrari, la veritat. Llàstima perquè no anem sobrats d'escriptores.

Anònim ha dit...

Pensa que ara seràs un sospitós als propers casos de canibalisme al principat... ;)

A mi m'agrada aquesta dona. Té gràcia. Bé, és com sempre, hi ha gent que t'enganxa i ha gent que no.

Canibal!! :P

El veí de dalt ha dit...

Gatot,
Estem d'acord, com quasi sempre...

Déric,
la Simó, tampoc; el tema...té el seu morbo, no?

Sbtt,
ja veig que a tu t'agraden altres menges...més exquisides!

Joana,
"La salvatge" sí que em va agradar. Un altre curiós exefcici literari. Sembla que la Simó es plantegi reptes alhora d'escriure...
Les vacances? A l'agost. Jo sóc clàssic.
Un guia per Barcelona? Quan vulguis!

Ônix,
la cervesa, ens la prenem un dia fent un vermut. Convides tu; ja que tan et faig estalviar!! ;-)

Pd40,
salta, salta,...petita llagosta!

Arsvirtualis,
i de menjar-te algú..."a petons"?

Meta,
pots treure't les sabates i tot allò que t'abelleixi...quan pugis... ;-)

Té la mà,
la semblança la veig jo. Potser no la té! Tampoc voldria ser esgarriacries!

JosepManel,
benvingut a l'escala! És cert, no tot bon columnista és bon escriptor de novel.la.

Júlia,
ni tampoc d'escriptors... de nivell! (Que en penses de la Carme Riera?)

Esteve,
és que jo me las menjo...metafòricament parlant, home!

Clint ha dit...

I ara diguem tu si no et menjaries cap de les teves veïnes...ni que fos figuradametn jajaja

Anna ha dit...

A mi m'agradava la Clara-Simó en temps d'adolescència, però li havia perdut molt la pista fins ara, que l'anava a recuperar. I tot i que la crítica és dolenta (és a dir, negativa, que està molt ben escrita!), m'has acabat d'encuriosir... em sembla que el llegiré igualment, encara que sigui per acabar donant-te la raó!

the silver blue sea ha dit...

Veig que coincidim, Veí. Quan vaig llegir El Caníbal també vaig pensar que no n'hi havia per a tant. La Simó, té bona tècnica, però diguem que sempre juga a biografiar "flors rares", una mena de persones-personatge que sempre l'han captivada, des de la seva etapa com a docent. Persones vulgars que troben l'excel·lència al seu interior. Fins hi tot, algún crític ha dit que la Simó fa dels perdedors uns herois. Molt cert que el que hi resalta no és pas "el què", sinó "el com", i com a lectora, resulta atraient que aquest sigui un relat narrat "de tu a tu", com un secret compartit, terrible, visceral (mai millor dit), fosc i morbós.

Un petó, Veí!

Pd.Per cert, si mai et fas caníbal... uhmm, jajaja!

arsvirtualis ha dit...

...cap problema, veí!

Uribetty ha dit...

Doncs promet, com a mínim a un servidor que te el costum de seguir les pel·lícules d'Hannibal Lecter.
Salutacions!

Júlia ha dit...

Doncs tampoc m'acaba de fer el pes, però és que darrerament m'agraden pocs llibres, suposo que és l'edat.

Actor Secundario Bob ha dit...

Hola, he llegado a tu blog por casualidad. Te voy a seguir la pista.

Saludos del crítico de blogs.

El veí de dalt ha dit...

Clint,
Doncs sí, perquè negar-ho...

Anna
benvinguda al replà!
Doncs assedega el teu esperit encuriosit i diga'm el que.

The silver,
celebro la coincidència.
Per cert, tu deus tenir un gust lleugerament marí i asalabrat? ;-)

Ars,
doncs cap problema!

Uribetty,
digeum que no és ben bé el mateix,...però vaja! Bon apetit!

Júlia,
serà que ja has llegit molt i et costa trobar coses engrescadores, dona! Res de l'edat!

Actor,
Glups! Ya veo que eres crítico impecable e implacable! (¿Sobornable, quizás? ;-) Espera antes saque un poco el polvo del rellano...Salud!