25 de setembre del 2007

De lectura (24): Foc latent, de Lluïsa Forrellad

“La sembra d’injustícia i abús dóna collita d’injustícia i abús.
Però és com la pedra fora la mà, que mai sap on va.”

Excessiu.

Luïsa Forrellad va guanyar el premi Nadal 1953, amb Siempre en capilla. Cinquanta-quatre anys més tard torna a l’arena literària catalana amb aquest segon títol. A aquest pas, ja té vuitanta anys, evidentment, serà l’última novel·la que llegim d’ella. Crec que ja està bé. (Per cert, què us ha recordat la coberta en castellà del llibre?)

La novel·la s’estén entre dues dates singulars: l’inici de la Restauració a Espanya, amb la proclamació d’Alfons XIII com a nou rei, el gener de1875 i els fets de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909. El marc: la ciutat de Barcelona. Entremig, trenta-quatre anys convulsos; tot un període àlgid de la història del nostre país: la pèrdua de les colònies d’ultramar, l’ascens del catalanisme polític, la lluita de classes, la irrupció del lerrouxisme, les vagues obreres, els atemptats anarquistes, la repressió policial i de la patronal,... explicats per la mirada del protagonista, un observador neutre i poc compromès.

La idea no és dolenta. Tampoc original. L’ascens social d’un no-ningú inserit en el context d’una Barcelona agitada política i socialment. Pol Caselles, un noi orfe, que viu a pagès a l’Alt Camp, decideix volar del niu i provar sort: fa de segador, de veremador, de taper,... Amb disset anys arriba a Barcelona. Acaba el seu periple a la casa senyorial d’Isidre Darniu, minusvàlid de resultes d’un atemptat anarquista on va morir la seva germana. En aquesta mansió Pol farà el seu procés vital com a persona: coneixerà l’amor carnal amb les serventes, i l’amor espiritual: enamorat de la muller del senyor Darniu: l’Amèlia.

La casa senyorial és el centre neuràlgic de l’acció (com ho era a Mirall trencat, de la Rodoreda, novel.la amb la qual trobaríem certs paral.lelismes) i els esdeveniments històrics "vénen a trobar" els seus habitants: pels diaris, per les visites, per les tertúlies de cafè,... Forrellad retrata amb versemblança la societat benestant barcelonina que s'aplega a can Dariu, composta per l’alta aristocràcia rendista, que va de capa caiguda, en contrast amb l’ascens de la burgesia industrial, enfrontada als conflictes socials. Pol —la història és explicada en primera persona—, és espectador d’aquests fets, des d’una posició de jardiner primer i de criat de confiança després. Un gir inesperat a mitja novel·la el farà ascendir a propietari hisendat i finalment, marit de l’Amèlia. Comença una nova etapa. El retrat del modus vivendi de la classe benestant és mostrat en contraposició a la dels servents, dos móns convivint en un mateix bloc. Recordeu aquella sèrie televisiva de fa uns anys “Arriba & Abajo” (Upstairs & Downstairs)? Doncs és exactament el mateix.

La novel·la però, és feixuga. Llarga en excés. Més aviat jo diria que no és ni novel·la. Parlar d’un “diari històric novel·lat” seria el més correcte. Els fets van apareixent cronològicament, encapçalats per dates. Això li fa perdre el tremp del que ha de tenir una novel·la. Amb la meitat de planes, l’efecte buscat s’hagués aconseguit igualment. És com si calgués anar reproduint els diferents esdeveniments crucials que la ciutat va viure en aquesta època a partir dels diàlegs dels protagonistes. És cert que l’autora domina aquest art; i que les converses són creïbles. Fins i tot amb girs i lèxics de l’època. Però tret del protagonista, la resta de secundaris són arquetípics; crec que l’autora no els manega amb facilitat, potser amb massa professionalitat historicista. Els secundaris van obrint la trama i afegint noves incògnites en paral·lel (assumptes de faldilles, fallides borsàries, vagues obreres, avenços agrícoles,...), tot per anar omplint planes i planes.

Hi ha una bona collita de novel·les històriques d’aquesta època que han aparegut aquests darrers anys. Sembla que això va per modes. Algunes són molt bones, com La Felicitat del Baulenas, d’altes, em semblen fallides, com La Rosa de Foc, de Joan Agut; però totes molt lluny d’una La ciudad de los prodigios, de Mendoza per exemple; que sí és una novel·la amb tots els ets i uts.

Almenys, això sí: si esteu interessats en aquesta època, de segur que aprendreu un fotimer d'anècdotes: esdeveniments històrics, invents de l’època, les publicacions; personatges singulars (Gaudí, Cambó, Güell, Dr. Robert, Sara Bernath, ...) i successos rellevants (bombes del Corpus o Liceu, fets del Cu-cut, Solidaritat Catalana...) I amb una riquesa lèxica inusual: he hagut de buscar un munt de mots al diccionari. La lingüista elitista segur que xalaria.

Sempre és d’agrair.

Però poca cosa més.

Deu ser que el foc se m'ha apagat.

20 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs aquest no el llegiré. A més, estàs tan prolífic darrerament, que potser que em reservi per a un de més atractiu :).

sabateta

rhanya2 ha dit...

Al principi em fas agafar ganes de llegir-la, Veí... però pel que després expliques, crec que, com la Sabateta, no la llegiré. Em van encantar La Felicitat, Mirall Trencat i la Ciudad de los Prodigios. Molt. Però per mi, l'inigualable, l'insuperable, segueix sent Vida Privada de Josep M. Sagarra.

Ua abraçada ociosa, Veí!

Anònim ha dit...

Hola veí,

Un offtopic: estás cordialmente invitado a la quedada bitacorera-literaria de este viernes 28. Más datos en el Cuchitril.

Un saludo.

Anònim ha dit...

Uff, violette tu també... :) Vida Privada el tinc a la pila des de fa temps, però sempre sorgeixen coses per emmig. L'hauré de passar davant doncs...

sabateta

Joana ha dit...

A mi em va agradar, potser un xic lenta, però vaig gaudir amb la seva lectura.
Petonet veí.

Montse ha dit...

Doncs jo la vaig llegir l'hivern passat. La vaig trobar massa llarga, tal com dius, veí, però malgrat tot, la vaig acabar. En el seu dia ja en vaig fer referència, ara no sé si al blog Liter-a-tres, que també en formo part, o al meu mateix. Vaig trobar que - paraules robades a Juan Marsé- "se li veien massa les tuberies". És a dir: és molt fàcil "pillar-li" a l'autora els truquis perquè en surti una novel·la diguem "rodona". Escriure és mot molt molt difícil i em fa l'efecte que no s'han de seguir receptes. És la meva idea, però, que segurament, no té cap valor.

Aquest estiu vaig rellegir "Vida privada" i me'n vaig tornar a enamorar (em vaig meravellar, altra vegada, de l'actualíssim que resulta tot el que explica Sagarra, malgrat el temps que ha passat)

I ja no m'enrollo més. Veí, si vols saber el que he llegit aquest estiu, ves seguint Liter-a-tres, on ho aniré comentant. De moment he començat amb "Su único hijo", de Clarín. Però no en sé com tu, eh? que ets un expert comentarista, que dóna gust llegir-te!

El veí de dalt ha dit...

Sbatta,
reserva't, reserva't...

Violette,
és que Vida Privada és una de les millors nove.les en català del primer terç de segle XX i de tot ell.

Palimp,
vi la nueva convocatoria. En alguna o otra vendré. Pero no en esta, ya que estoy fuera. Ánimos!

Sbatt,
doncs mou la pila!

Joana,
quin nou look, eh? Lenta, lenta...

Ararem,
com es nota que has tornat! Tan prolífica com sempre! El gust és mutuu.

Anònim ha dit...

És el que voldria, però en dieu de nous, vull seguir-vos i al final no la toco (la pila)!

sbtt

gatot ha dit...

osti veí, he vist la portada: la lluïsa i la Onix són la mateixa?
:)

Doncs... jo em sembla que el llegiré (quan acabi un pijama de ratlles) encara que només sigui per veure les "tuberies"!

petons i llepades del segle passat?

Anònim ha dit...

A mi m'encanta "Vida Privada" del Sagarra i "Mirall Trencat" també.
Segurament la llegiré, es difícil veure novel·les que encara que no siguin cap obra mestra com la primera almenys en els aspectes històrics no la caguen...

Antígona ha dit...

Joder, ¿qué pasa estos días que todo va de fuegos? ¡Arde la blogosfera! ;)

Ay, veí, lástima que después de más de cincuenta años la segunda novela le haya salido un poco fallida a esta señora. Y si encima anticipas que va a ser la última... pues menudo carrerón por la otra punta, je.

Y aunque sea interesante desde un punto de vista histórico, pues casi que prefiero leer otra cosa que además cuente la historia con cierta gracia.

Ahora que a ti sí que da gusto leerte, veo que el esfuerzo que me supone sigue mereciendo la pena. Y mucho :)

¡Un beso, vecino!

Metamorfosi ha dit...

Noi, no he pogut llegir ni els darrers posts!... amb una mica de sort aquest cap de setmana em poso una mica al dia, però em sembla que ni que hi posés molta il·lusió atraparia les teves ressenyes (tot just la setmana passada vaig comprar El noi del pijama de ratlles!

T'imagines, doncs, per què he passat un momentet?... doncs sí, quan puguis passa't per casa que jo també et vull donar feina! ;)

Petonets, guapíssim!

Júlia ha dit...

La vaig comprar perquè em va agradar molt la senyora Forrellad, a la seva edat i amb aquesta empenta, a més, la recordava dels temps del Nadal. No em va acabar de convèncer del tot, coincideixo. Però no coincideixo amb la -per a mi- sobrevaloració de La ciudad de los prodigios, que no em va convèncer tampoc. La Felicitat i la d'Agut tampoc no em van agradar. Avui estic molt crítica. Les novel·les situades en un context històric determinat rellisquen amb facilitat quan coneixes una mica el context de l'època, si no és que les escriu un escriptor de molta volada, que fa creïble l'increïble.

Júlia ha dit...

Veieu, Vida Privada sí que em sembla una gran novel·la, però és que jo sóc molt sagarriana, a més, el context és contemporani de l'autor, amb trets biogràfics.

Júlia ha dit...

Veieu, Vida Privada sí que em sembla una gran novel·la, però és que jo sóc molt sagarriana, a més, el context és contemporani de l'autor, amb trets biogràfics.

Júlia ha dit...

Per cert, Forrellad ha fet, certament, un gran esforç de contextualització, amb recerca en diaris i tot això, hi ha un gran treball al darrera, una altr cosa és que la història i els personatges patinin una mica en ocasions.

El veí de dalt ha dit...

Gatot,
a veure si no perds oli per les canonades!

CAfeambllet
és que Vida privada sí que és una gran novel.la d'època.

Antígona,
ya te recomedaré algo que crea que te guste...Y gracias por el esfuerzo por leerme en catalán (valora el mío en hacerlo en castellano: así practico; que si no, se me oxida...el lenguaje, se entiende)

Julia (x 4!)
Coincidim amb la Forellad, doncs. I amb el Sagarra. Has llegit "Eva","Fanny" i "Florentina" del CArles Soldevila? I pel que fa a "La ciudad..." , a mi sí que em va agradar. Per fi discrepem!

Júlia ha dit...

Les del Carles Soldevila m'agraden molt, per a mi, la millor, Fanny. I també el seu teiatru, com ara 'Civilitzats tanmateix', ara, l'han de fer bé, perquè si no és així no sembla el mateix.

Sento la duplicació.

Anònim ha dit...

Doncs a mi m'ha encantat foc latent. Potser sí que és una novel·la d'una altra època i sí que recorda a "A dalt i a baix" però jo crec que això és un punt a favor... M'ha agradat molt!!

Quadern de mots ha dit...

No m’he pogut resistir a fer un comentari, encara que ja faci 3!! Anys de la teva ressenya.
Al meu parer el millor de la Lluissa Forrellad és Retorn Amarg, però llargament superat per La vostra sang de la Francesca Forrellad.
Acabo d’aterrar en el món dels blocs i vaig una mica miqueta endarrerida.
Fins aviat