De lectura (113): Il·lusions i incerteses, de diversos autors

Polifonia coral.

Un novel·la del 2009, nascuda de la idea de J. Carlos Gil que va proposar a Octavi Serret, llibreter de Vall-de-roures, fer una novel·la coral a diverses mans entre autors de la comarca del Matarranya o vinculats a ella. A l’experiment s’apuntaren finalment: la Regina Bladé, al Montse Medalla (l’Arare del blog Des del meu mar), la Lluïsa Gascón, el Juanma Garcia, el Jaume Silvestre, l’Elísabeth Martí, la Carme Serret i el Carles Mongio. Vuit narradors a la recerca d’obra.

La idea inicial era que a Il.lusions i incerteses, cada autor un havia d’inventar un personatge. Aquest hauria d’evolucionar  i mesclar les seves història amb els de la resta. Com s’ho van fer, no ho sé. Però el resultat és curiós.

L’Àgueda és jove i enamoradissa, conductor d’autobús a Saragossa; té un germà bessó, i se sent atreta pel Carles, un professor universitari (“que la seva vida s’hagués transformat en una rutina  i estava resultant insuportable”). L’Amadeu, àlies Garnaxa,és esquerp i malcarat (“Ni donava conversa ni la rebia”). En Mateu, és metge i caçador (“entenia la caça com un art subtil i meticulós) meticulós”). La Cel i la Mar són bessones, quasi idèntiques; i guarden un secret. En Miquel, vidu, és un antic pescador que no ho volia ser, però que li plau la immensitat del mar i sempre vol aprendre (“S’ha acostumat a aquesta terra, se l’ha feta seva, i ara ha de reconèixer que no voldria pas viure’n lluny. Veu els Ports des de la finestra i això li dóna vida”).” L’Aurora fa classes de repàs per esquivar el tedi i escriu relats a deshores (“Sola, reclosa en la seva casa des de la qual es protegia del món, de la societat moderna que no podia capir la seva vida”). La Maria va fugir del seu poble a al recerca de nous horitzons (“portava la terra al cor”). L’Àngela és una cibernavegant solitària i trista (“a la solitud s’havia unit un cert desemparament”). I l’Agustí és un pastor sorrut (“només li mancava un cosa: una bona noia...”). Són onze personatges que no tenen gaire en comú però que les plomes decidides dels vuit autors les anirant encavalcant i travant entre si. Unint i mesclant. I ja té mèrit!

Coma invent literari és eloqüent. Però desigual. Podem passar d’un estil àgil i planer, a un de més psicològic i introspectiu. Alguns trossos tenen més de pes literari, d’altres, un to més col·loquial. Alguns fins i tot, massa ampul·losos. Es nota inicialment certes dissimilituds que evidencien el polifonia de l’experiment– el personatge de l’Agustí viu una situació irreal; en Mateu té gustos caníbals—; però després, a poc a poc, s’esvaeixen. Totes les històries estan escrites en tercera persona. I els personatges tenen, en general, un deix de melangia i tristor. Curiosament –o no‒ tots comencen per A o M. I tenen pendent d’acomplir algun desig pendent. Això els unirà, al final. Era evident que després de presentar cadascú el seu personatge, aquest havien d’anar-se fent coincidint; aparellant-se amb la resta. Realment aquí rau la gràcia de l’experiment. Una mica com les nostres Històries veïnals. Però aquesta història és més llarga i coral.

La trama ha d’avançar, a cops, una mica forçada. En un segon bloc, vuit dels nous personatges s’uneixen dos a dos. Queden quatre històries, doncs. L’Àgueda coincidirà amb en Mateu i la Cel i la Mar, que són, al final, veïnes d’aquest. En Miquel, trobarà l’Aurora, antiga companya. L’Agustí coincideix, a l’hospital amb l’Amadeu, i els uneix un personatge curiós, l’Alexia. Després, en una  tercera part, encara hi haurà més coneixences i relacions; algunes de ben sorprenents i originals. Però les importants, són les que fa un mateix. I la novel·la avança cap a un final inesperat, amb tres històries paral·leles que deixen rere seu morts, desigs, anhels, desenganys, somnis i il·lusions. Les del títol.

Com a experiment literari, la novel·la mereix un deu. No era fàcil el repte i s’han sortit amb nota. Al final, “tot encaixa” (que és el títol d’un dels darrers capítols).  Però és clar, no espereu una novel·la rodona. Hi ha canonades al descobert que un sol autor hauria d’haver adobat. I una tonteria però que sol passar sovint en molts llibres: hi ha certes faltes de picatge que una acurada correcció hauria d’haver esmenat.

Per la resta, només em cal felicitar als vuit autors/es.

I aquí teniu les 50 primeres planes.

DD.AA. Il·lusions i incerteses. March Editor. El Vendrell, 2010; 143 p.

Puntuació: 6/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ