11 de gener de 2007

Primers records d'infantesa


Avui, parlant amb la meva filla petita (la J, ja sabeu, a beatificar amb 11 anys) han tret cap els records d'infantesa. “Quin és el record més antic que tens, papa?” Hòstia! A vegades, els nanos et desarmen amb preguntes que t'anorreen. El meu record serà de quan anava escola, no? I com va ser el primer dia d'escola? Ho recordeu? Jo, el recordo força bé. I en farà prop de 40 (a qui em recorda això?). Fins i tot recordo, el dia abans d'anar a l'escola.


Ha donat la casualitat que aquests dies, fent les compres de Reis (ara ja sé perquè odio tant les festes de Nadal: per aquesta febre malversadora que ens agafa a tots plegats!) he passat per la meva antiga escola de pàrvuls. Ara és un casalot abandonat enmig del Casc Antic barceloní, esperant que la piqueta l'enderroqui per fer-hi algun hotel de luxe o algun bloc de pisos amb lofts inasolibles per a persones decents. O que algun grup d'okupes espavilats s'hi fiquin. (Potser m'hi apunti). Però fa temps que ho està, de tancat. I era un edifici ben gran, amb una llarga ampla d'accés, i amb un pati amplíssim (o a mi m'ho semblava), amb una petita bassa amb carpes i una alzina imponent enmig.

Recordo, deia, el primer dia d'escola perquè el divendres abans vaig anar amb el meu germà i els meus pares, a "prendre contacte"; que en deien, pel dilluns següent. Bé, no era el meu germà, que és el meu oncle, però ens portem dos mesos de diferència i és com si el fos. Fins que em vaig anar de casa, sempre hem viscut junts, compartint habitació. Té el síndrome de Down i en aquells anys, escolaritzar-lo com un nen "normal" era tot un repte. I els meus pares (i els seus), uns valents. Teníem 4 anys. Aleshores no existia P-3; i encara gràcies!, que els nostres pares van decidir de portar-nos acabats de fer-los.

Mentre les respectives mares (això de l'educació dels infants, fins fa poc, era cosa de dones) estaven parlant amb la directora de l'escola; ens van convidar a entrar a una classe a veure el companys futurs. Ell, amb la seva bonhomia habitual, desimbolta i sense cap malícia, es va ficar a la primera aula que va trobar i ja es va fer, al moment, amb tots els nens i nenes. Jo amb la meva timidesa sempiterna, em vaig quedar al pati jugant tot sol: no vaig gosar entrar a cap aula. I recordo perfectament aquella mitja hora llarga. Em vaig resseguir, ara un peu al davant, ara l'altre al darrera, les pedres en punta que limitaven un parterre amb flors del jardí i que sobresortien un pam del sòl. El joc consistia en passar-me tot el perímetre del pati sense posar peu a terra. Com un funambulista en equilibri precari. No ho vaig aconseguir. Quan va sonar l'alarma i cent cinquanta nanos van sortir eixelebrats al pati (i entre ells, el meu oncle); vaig anar a refugiar-me als braços de ma mare.

I del primer dia d'escola? Recordo que no vaig plorar. Això, ja ho sabeu. I recordo perfectament l'aula (i vaig estar tres anys més en aquella escola). I la noia que es va asseure al costat en una taula de fusta de color (verd?), quadrada, per a quatre alumnes. Es deia Montserrat. Era un pàrvul mixt, ja veieu que també en això era avançat a la seva època. Després , als set anys, en separaríem en passar jo a fer l'EGB a una altra escola, perquè la majoria d'escoles eren de nens o de nenes. Sembla mentida, oi, joves blocaires? Doncs era així no fa tant. Al que anàvem. D'aquell dia només recordo una exercici que ens va fer fer la mestra: un dibuix. Era el primer dia d'escola, estava neguitós i expectant. Volia fer-ho bé i ser un alumne aplicat. No recordo que era (l'alzheimer ja ho té això); però recordo perfectament el rave que em va sortir: una munió de gargots indesxifrable. I la Montserrat, al meu costat, havia fet un dibuix que a mi se m'abellia perfecte, immaculat, precís i preciós: la cara d'un pallasso, curosament delimitat en les seves línies i vestit. Amb colors llampants. I en el tractament de les formes. És així com el recordo. Jo vaig mirar-me la meva munió informe de línies indesxifrables. Què coi era allò? Vaig voler morir. Recordo que porfidiava per no donar aquella caca de dibuix a la mestra, la qual me'l reclamava molt amablement. I recordo també, la mirada condescendent de la Montserrat, que em deia: "No passa re, noi. És el teu primer dia de classe; ja ho faràs millor". I és que ella ja portava un any en aquella escola. Coi, estava entrenada! Però jo hi veia en els seu somrís i en la seva mirada (tenia un ulls grisosi un somriure contagiós; i això ho sé perquè vam tornar a coincidir al BUP, ja amb 14 anys tots dos; i no és un record inventat); hi veia, deia, com si em digués: "Vaja merda de dibuix! Has vist quin pallasso més xulo he fet jo?"

Sé que la mestra em va agafar el full i ja no recordo re més. Suposo que el món es va enfonsar als meus peus en aquell moment i deuria tenir la cara vermella com un pebrot.


Però van ser uns anys feliços en aquella escola.

És el record més antics que tinc de mi mateix. Quin és el vostre?


Evidentment, tinc fotos de quan era més petit (dels estiueigs a Valldoreix); però no reconec ni la casa ni el jardí on són preses. En canvi, de l'escola, sí que recordo moltes coses. I recordo també el meu primer gran amor de quatre anys: la Meritxell, una nina de cabells rossos i rinxolats que em trencava el cor perquè era la mimada de la classe i a mi, ni em dirigia la paraula.

I ella, evidentment, sense saber-ho.

Ara, ho sabeu vosaltres i la meva filla; la J., de qui he manllevat aquest dibuix que il•lustra el post, fet quan ella tenia tres anys. Ella sí que serà artista, ho duu a la sang; no com son pare.

17 comentaris:

Tondo Rotondo ha dit...

Tinc un record de quan estava a la trona i no volia menjar: i cap avió carregadet entrava on havia d'entrar... potser tindria dos anys i escaig?

Així és el més antic que em ve, però he de ser sincer: ho tinc molt oblidat (negat diria una jungniana que conec :)

Salut, i si et decideixes a okupar avisan's :)

Arare ha dit...

Ostres, noi! Jo recordo perfectament el meu dia de classe, un dia l'explicaré al meu blog, però així de record antic-antic i prehistòric... ara me'n ve un al cap quan potser tenia 2 anys (si, si, m'ho han recordat molts cops i hi ha fotos, potser per això tinc aquesta memòria privilegiada, sinó de què) en una masia de Ripoll a casa d'uns familiars, que vaig agafar un gat i me'l vaig penjar al braç com si fos una bossa... (si algun dia trobo la foto i tinc ganes d'escanejar-la i tot això prometo ensenyar-te-la)

hmmm... la mestra que tenies és perillosa, noi! (quan l'he clicat, l'Explorer - que és molt decent- m'ha dit que hi havia un error i que s'havia de tancar i que si volia informar o no. Culpa de la teva "senyu")

Bonanit, veí!

ARARE

Sidlia ha dit...

oh..
que entranyable.

Com pots recordar el primer dia d'escola???????

Jo no arribo a la trentena i no me'n recordo!!!!

El meu record més antic...és estant al primer pis en el qual vam viure a Barcelona. Igual tres anys?...I recordo el parquet. Recordo una tele amb tres canals i en blanc i negre. I recordo unes sabatilles folrades de llana per dins que relliscaven pel parquet i em permetien patinar somiant que era Banner o Flappy..o potser el d'Artacán..

quines coses oi?
ptons veí.

si okupes jo també vinc.

Robertinhos ha dit...

buf,

el meu record més antic data de quan estava aprenent a caminar. Recordo que em van portar a un prat de gespa al poble (per aquell llavors encara vivia a Montgat, no a Tiana) i jo tenia molta por de caure al terra i que la gespa (grama) em tallés els genolls. Recordo que des d'aquell dia sempre em va fer por caure...

Cruella ha dit...

El primer que recordo és una veu que cantava i una llum molt potent. No sé què vol dir.

Recordo, també, el meu primer cabreig no generat per gana, son o d'altres elementals necessitats de nadó. Va ser a l'edat de dos anys, amb un fotògraf. Va acabar com la processó de la moixeta (= rosari de l'aurora).

El primer dia de cole també el recordo. Qualsevol dia te l'explico.

Déjà vie ha dit...

uf jo no tinc gaires records d kuan era petita. sisi lo d la memoria d peix, jo soc l'exemple perfecte.
Pro fare un esforç...nose quin es el mes antinc pro recordo kuan ma germana deuria tenir mesos, jo uns sis anys, al cotxe. Ella i jo a la part dl darrera i em fotia una d patades i estrebades als cabells! ja es veie desde ben ptita ki tindria mes força...
ptons
PD: l'essencia d'artista s'hereda ;)

Oriol ha dit...

quines mestres, no m'extranya que et sortissis de la ratlla!!
Jo recordo molt poques coses del's P3 P4 i P5. Que plorava perquè em pispaven l'esmorzar i que haviem de girar un semàfor si anavem al lavabo perquè cap altre noi i anés.
Quina memòria, la teva.

mima ha dit...

quina sort poder recordar..., jo no recordo ni coses de 2 o 3 anys endarrera...,l'altre dia veient una peli vaig recordar una setmana santa que vaig passar al País Vasc farà uns 12 o 13 anys...és una pena no tenir memòria..., el primer dia d'escola???? (vaja, suposo que si que vaig anar a l'escola...com se deia?...)

Candela ha dit...

Qué maco el post. Jo del parvulari en tinc moltíssims, recordo aquells anys perfectament.

Puji ha dit...

Quan tenia poc més de dos anys vaig anar amb els pares i uns amics a París, i recordo com si fos ara estar sentat al cotxet dins el metro ple de gent, i m'empenyia un amic dels meus pares que ara ja no hi és. és un record tonto però molt valuós.

Farlopa ha dit...

Jo un dels meus records més llunyans i que recordo amb més simpatia es quant anavem a veure la iaia, hi havia el tiet, un home gros barbut i panxut que jo i el meu cosi no paravem de fotreli cops de puny a la panxa mentres ell feia migdiada , aleshores es despertava i ens perseguia per tot el pis fen-nos pesigonlles i coses per l'estil. Llastima que el tiet es va morir quant jo era molt petit, es fortissim !!! Cagum la ... ara ja m'han vingut molts records .... això no es fa... records de la guardaria molt pocs però ara que m'has engegat no pararia... Bon cap de setmana !!!!

elur ha dit...

mareta meva!! no en tinc ni idea! tinc pocs records de quan era petita, i els pocs, 3 o 4, que tinc sóc incapaç d'ordenar-los cronològicament.
Recordo un dels passejos amb l'avi pel bosc que hi ha al costat del poble i que quan encara no érem a mig camí li vaig dir que em feia mal el peu i ell em va fer enfilar en un marge i em va portar tot el passeig a coll-i-bè...
També recordo quan ma mare em va dir que tindria un germanet i que em va costar molt aprendre'n el nom, Ignasi, jo tenia 5 anys.

Salut veí, i no ens faci rumiar tant, home! ;P

Joana ha dit...

Veí,
Tornar a la infantesa... això segons en Freud és fer una regressió... sí. No sóc freudiana, però alguna cosa de cert hi ha en la psicoanàlisi...
Mireu jo era tan xerraire i cantaire , de petita, que a l'hora del pati el director i els profes em cridaven i jo cantava i ballava davant seu... potser hi ha una artista dins meu!

Pd40 ha dit...

El record més antic crec que és del meu avi cantant-me una cançó, al poble on ell vivia. I de l'escola també tinc records. Els meus pares van haver de portar-me abans d'hora, acompanyava als meus germans i sempre plorava pq em volia quedar allà. Un dia la directora els hi va dir si volia entrar i jo ben content. Era al Raval, no sé si serà la mateixa que la teva. M'has fet recordar coses molt maques, Veí, quin president d'escala més collonut que tenim!! :)

Pd40 ha dit...

M'ho he deixat!! Felicita a la teva filla, un dibuix molt maco.

Júlia ha dit...

Quina mestra més marxosa... vols dir que era així????

Segur que eres una nen molt bufó.

violette ha dit...

jo tinc un record molt entranyable de la meva classe dels 5 anys, era una classe de nens i nenes als anys 60... ho vaig explicar un dia a http://violettemoulin.blogspot.com/2006/09/passat-present-i-futur.html#links

Això dels cranc i la memòria... ja se sap... no hi ha res a fer, encara que volguem oblidar no hi ha manera!!

Bonne nuit, voisin!