6 de gener de 2007

Memededicatòries blocaires (la 2a): Si véns...

Aquesta història ha vingut amb el rei negre, que és el meu preferit, potser per lleig, potser per fosc, potser per ser exòtic. Me la va dictar fa uns dies a raig fet; tal com sona. I me l'ha deixat especialment per ella. Per tu. Vosaltres ja vau tenir un regal col.lectiu avant-la lettre en el post de "Fauna veïna (three)". Aquest és un regal que m'ha deixat Baltasar especialment per a ella. Per una mallorquina exiliada prop del mar. Del seu. Del nostre. Una mallorquina que se'ns ofereix cruel i que crec, és més tendra que el saïm.

_______________________________________________________

Si véns

"Es trobaren, com cada cadvespre, a la petita rada d'es Pilar. Ell va deslligar el llagut de l’amarratge i el va empènyer mar endins, amb l’aigua mullant-li els camals; els peus descalços. Ella va saltar a dins. Reien. A la platja alguns grups d’al·lots xalaven amb guitarres entorn una foguera. El clapoteig dels rems ensordia els seus crits. Era prou fosc com per encendre el petit llum de proa, però no ho feren. Ell va baixar al ventre del bot i va arrencar el motor. Va menar la petita embarcació, enfilant la punta del cap, que s’entrellucava, gegantí, a l’horitzó. Damunt seu, el far d'Artruxt es va encendre en aquell moment. “Un, dos. Pausa. Llum. Pausa, Un, dos. Pausa. Llum”. La brisa, a l’horabaixa, venia de mestral. “Al pic de l’estiu, les nits refresquen ací”. Ell li va llençar un jersei que duia sota el tauló. “Acosta’t”. El va besar. I en aquell bes hi havia un neguit, que maldava per no eixir. Inútilment.

Van arribar al punt on els fanals del passeig dibuixaven encenalls, sanefes bellugadisses, damunt la mar. “Aquí va bé”. Ell va llençar l’àncora. Com una cambra fosca de teatre, l’escenari era lluny. De teló de fons, lluernes guspirejant, ara i després. “Es ple de cases dins el bosc. Només de nit, d'aquí estant, t’adones que hi són”. La mar agombolava baldament el casc. Ara fumaven. Escoltàvem el silenci que la seva mar els oferia. No hi havia lluna. I uns finíssim núvols alts entaranyinaven els estels. “En vols?” Era la mateixa petaca que li va oferir el dia que es van conèixer, després del concert. Va fer un glop sec. L’alcohol la cremava per dins. Però ella ja era un cos mort. “Dem la mà”. De bell nou. Ella sabia que ho faria, malgrat s’havia promès de no cedire-hi altre cop

Eren els seus ulls. Què si no? I aquell esguard, de verd maragda, que la fonia tota, el que la captivà plena... No havia cap altra explicació. I els llavis molsuts, del cert, que ja la petonejaven arreu. Va deixar-se fer. Les mans es perseguien, entre la roba i el cos. Primer el jersei de cotó, després la brusa. La faldilla curta. La roba interior. Ell va llevar-se la camisa i els pantalons. La humitat del sexe va acompanyar la humitat defora. Ell hi entrava amb els dits. Amb la llengua. Per tot. Els pits, encesos, punyents pel plaer, eren massegats, sense clemença. Clivellats per ungles trèmules. Una ànsia els empenyia al combat. Ell li llepava els pèls del bescoll, irisats pel fred. “Tens gust a mar”. “I tu, a fusta molla”. Les dents topaven. Les llengües acotaven els límit del cos. I no hi havia, de límits. Ara, els dits ben endins. I la saliva ajudava a furgar pel forat fosc. Jugava a enfilar el botó, la petxina del plaer. Ell li bevia tots els sucs. I tot era d’un color roig, com un vel encès. Ardent. Ella va alçar els malucs, de sòpols. Sabia que així, a ell li encantava. I entrava quietament, com un nin petit juganer, en el seu cau. Però no el va deixar acabar. Va sortir de cop. Es girà i li va prendre entre les mans. La va fer seva, gola endins. Presonera dels seus llavis. Acaramelant-la amb la llengua. Entre les dents. “Em fas mal!”. Ho sabia. Ho feia debades. Hi la feu lliscar entre els seus pits. Amunt i avall. Amunt i avall. “Jeu”. Ara ella era qui manava. I no cedí. S'hi acomodà al damunt, per cavalcar en la negra nit. Com genets desbocats després de la tempesta. Recordà la cançó que escoltaren el primer cop; aquella nit de fum, de desencontres, rialles i alcohol. “Si véns”. I balbucejà el seu nom; un nom de moix fugisser. “Dèies qualque cosa?” “Re. Que t’estim”.

“I jo també t’estim”, respongué. I es deixaren morir, a poc a poc.

Molt a poc a poc.

Hi havia una ràbia continguda en els seus embats. Un lluita ferotge per retardar la mort. Van serrar plegats les mans i va aguantar forta, fins que va notar que a ell li arribava; al mateix moment que ella es trencava per dins, com un espill en caure a terra, en mil bocins. I el seu crit, de ca malferit, se sentí recórrer la badia. Li ho havia dit tot. Li havia donat tot. Li ho havia pres tot. Ella es va deixar caure, fins a recolzar-se damunt el seu pit. Ells cabells li cobriren l'angoixa. Aquella nit no hi havia res més al món que ells dos i un cel que els traspuava. Van endormiscar-se breument. Ella s’alçà. Li va tapar els ulls amb el vers de la mà (aquell esguard altre cop!), mentre sortia de dins seu. No el volia mirar. “Hem de tornar”. Ell no va respondre. Hi havia un silenci tàcit en els gestos d'ambdós. Tot el viatge de retorn era un núvol espès, de vells retrets, de bells records; un fil de llum trencat només pel brogit del motor. Abocada sobre la proa, el vent li gitava esquitxos d'escuma sobre les espatlles. Potser plorava? Potser reia?

I el fil es trencà.

En arribar a lloc, ell va saltar a l’aigua. Li va oferir la mà.

“Tornaràs demà?”.

Ella li digué la mateixa resposta d’ençà la primera nit; ja en feia quinze.

“Sí, espera’m. Damunt d'aquesta roca."

Ell sabia que mentia. Ella sabia que no hi seria. No es van besar. No es van mirar. El far tornava a passar per damunt els seus caps. “Un, dos,...”. Els ulls, aquells ulls.

Pausa."


______________

Aquesta petita història by "el veí de dalt" va dedicada a la meva veïna del pis de sota; perquè també l'imagin com una mica "loca"; perquè mirant el seu mar que l'acarona cada matí podria pensar que qualque jorn, li pogués succeír de res semblant.

Va per tu, doncs, Cruella. Rellegeix-lo de nou, escoltant la música que l'acompanya.



PS I hagués volgut penjar-te el vídeoclip amb la cançó que tinc en DVD, però no en sé prou de piratejar en aquests mars,...encara.



Si véns
(Ja t'ho diré, a: "Moviments salvatges", 1995)

Peuades damunt s'arena.
Si véns, em trobaras
ballant de puntes
damunt d'aquesta roca
i tu per jo et tornaràs loca.

Viatjarem amb un cavall alat,
aquest vespre silenciós,
cap a racons inexplicables, deserts,
salvatges.
Esperarem sa nit.

Vaig anar a trobar camins de foc.
Me'n tornaria a anar
més enfora que mai.

I no tinc por de somiar
que em perdré pes camí
o que no tornaré mai més.

Jo no sé de quina banda bufarà.
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben pops i despuats,
com dues gotes d'aigo
a ses cales del Pilar.

Te cantaré es capvespre,
t'estimaré a sa matinada,
te donaré fruit
i te menjaré a besades.

15 comentaris:

Cruella de Vil ha dit...

Veí,

Estic segura que m'entens si te dic que plor sense aturall mentre rellegesc aquesta història per cinqué pic (i que no serà el darrer).

Públicament només puc dir gràcies. Bastant torpe, ho sé, però no estic tocada amb el teu talent. El que tinc a dir-te només a tu, ho faré en privat.

Robertinhos ha dit...

tic...tac...molt maca aquesta història.

bons reis

TERESA ha dit...

Estic segura que li agradés molt.
Veí,espero que aquest any que acabem de començar et porti el millor per a tu i per als teus. TERESA

Pd40 ha dit...

Uf, quin post més currat. Felicitats, veí!! Ja pot estar contenta la Cruella.
Per cert, bon any nou i espero que els reis s'hagin comportat :)

Albert de la Hoz ha dit...

Gràcies pel regal.
Feliç Any Nou

jaka ha dit...

Molt bonic !!!

:)

Joana ha dit...

Calentet comença l'any..tic tac...
Veig que han passat els Reis!
Que la setmana comenci amb suavitat!

Alepsi ha dit...

Ostres Veí.... m'has deixat... astorada... emocionada... plorosa... quina passada... és una barbaritat com escrius de bé... increïble... entenc perfectament la reacció de la Cruella... jo hagués tingut la mateixa... bufffff

Preciós, simplement, preciós! Ets un artista....

Candela ha dit...

Veí, cada dia et superes.

Puji ha dit...

Cony veí, és sensacional! Apa Crue! Quin regalet!

Un, dos, pausa, llum.

Abogada en Bcn ha dit...

MOLT BÉ!!!

Feliç any nou!

Tondo Rotondo ha dit...

M'ha agradat molt...

Oriol ha dit...

aquesta capacitat és innata, segur. No s'apren amb el temps, oi? sinó caram quan de temps he perdut!!

Veí autèntic!!. és clar que la crue ho inspira, jeje

Arare ha dit...

Carammmmmmmmmmmmmm!
:)
contentíssima, ha d'estar, la Cruella!

Bona nit, veí, que descansis, petonets blaus!

El veí de dalt ha dit...

Cruella,
vós us mereixeu això i més

Robert,
doncs sí, els reis m'han dut un jacuzzi. ja t'explicaré

teresa.
vigala amb les altes temperatures d'aquest hivern

pd40,
ja passaré a jugar amb l'Scalextric que t'han deixat. O no era un Scalextric?

Abert,
Bon any per tu

jaka,
records a la Katerina!

Joana,
suau, suau...

Alepsi,
tu sí que vales, nena! I a estudiar!

Candela,
M'afalagues!

Puji,
gràcies per la cullerda!

Abogada,
que et vagi igual de bé a tu!

Tondo,
Mercès!

Oriol,
no és innat. Tinc una mulata a qui li dic el que vull i ella m'ho escriu. El problema és que després he de complaure-la...xD

Arare,
Doncs, sí. A descansar. Algun dia et tocarà a tu!