Meme: les cinc confessions vertaderes

La Candela, la santa Candela, em posa deures. Ja sabeu que sóc alumne aplicat i m'hi poso de seguida. Així em dono motius per escriure; que a voltes, costa. Va de memes i he de pensar a qui li passaré després. Sempre serà a algú que no li hagi passat re encara, per allò d'anar repartint joc, com el de la Peña, eh, Uri?. En fi, que el meme de marres em posa en un compromís. Es tracta d'explicar cinc coses de mi que no hagi dit encara en el blog. I fins i tot, no hagi dit mai.

Ja m'heu sentit dir ("llegir " seria el correcte) reflexions algun cop sobre el món dels blogs i els blocaires. Per tant, una mica com sóc i com vull que em veieu ho he anat deixant caure, ací i allí; ara i adés. Si el mateix lead del meu blog ho diu clarament! Per què dir re més? I sóc sincer; com un nin de tres anys. Com ho sou tots i totes. Encara que, com diu la mateixa Candela, hi ha de tot en aquesta vinya del senyor. Bé, prou prolegòmens i al que anàvem. Cinc coses de mi que no sabíeu. Marro, marro...

Primera: (d'infantesa): De petit, quan això s'estilava, vaig ser incapaç de recitar un vers de Nadal davant la família, el dia de marres. Però incapaç, incapaç. Del tot. El bloqueig mental era tal que m'afloraven les llàgrimes de la ràbia de sentir-me tan inútil. I vergonyós. I vés per on, ara, si cal, surto a algun escenari i declamo en públic. Però el sentit innat del ridícul, roman.

Segona: (de joventut): Als 20 anys, entre declarar-me insubmís i fer milicies, vaig escollir el segon... Vaig ser un cagat. I vaig acabar de sergent d'infanteria. Horror! No guardo ni una foto d'aquella època. I duia bigoti! Els pitjors tres estius de ma vida. Tot i que un va ser a Menorca, un lloc on m'hi perdria sempre, sol o ben acompanyat. D'aquí el meu amor-odi envers l'illa.

Tercera: (de maduresa): No fumo. No bec. No surto. No xerro gaire. No alço la veu. No m'enfado. No crido. No cuino. No vaig amb dones. Ni amb homes. Ni amb nens (ep, poca conya amb això!). Sóc avorrit del cagar. I la gent ho sap. I tot i així, m'estimen. Tinc sort, doncs.

Quarta (de present): Fa tres anys em va agafar una alopecia areata (no, no és cap mulata caribenya ni tampoc cap mal lleig). Senzillament, que el pèl del cos em queia a grapats fent aros. Estava guapo del cagar! Vaig decidir pelar-me al zero (el cap de dalt, eh! que he vsit que alguna aconsella rapar-se els baixos i semblava el doble del Yul Brinner. Vaig anar així durant vora dos anys. El pèl ha anat tornant (com el Nadal), primer blanc, després gris i ara castany. Tot i que les celles els costa de sortir, he reprès la fesomia antiga. Estic d'un gris-clar-fosc que dóna un to de madur interessant...que diria aquella. O l'altra.

Cinquena: (de futur): Mai he plorat en públic. Ni en l'enterrament dels avis. Ni de familiars d'amics. I no recordo ni si en privat. "No, veí; no". Pot ser no en sé. Però un dia us deixaré. I aquell dia ho faré a gavadals.


Bé. I a qui li encolomo el mort? Com que no se'm diu si han de ser un, cinc o vint, giro la ruleta i em surten tres... noietes (i no he fet trampes!):

1) l'Alepsi,
2) l'Yrun i
3) la Txell.

Apa nenes, a combregar... y cagando leches, ARRR!