15 de gener del 2007

El poema de la setmana (4): Cesare Pavese

No és dels meus preferits, però té poemes d'aquells que arriben. Cesare Pavese va tenir una vida curta. 42 anys. Un nano, vaja. Es va suicidar a Torí el 1950, de sobredosi de barbitúrics. Un darrer missatge pòstum. «Perdono tutti e a tutti chiedo perdono. Va bene? Non fate troppi pettegolezzi.». Una manera d'entrende's i d'entendre la vida i els altres, no? I acabava de guanyar un premi literari!

Orfe de pare en l'adolescència, això el deuria marcar en els seus sucessius estats d'ànims depressius. Estudiós de la literatura nord-americana (va fer la tesi sobre Walt Whitman, aquell de Hojas de Hierba, -qui no l'ha llegit en la nostra època hippie-porrata! Ai,no que vosaltres sou joves, de l'època indie, perdó). Deia que l'home va sentir-se atret de sempre per plomes anglosaxones com Joyce (el de l'Ulises), Faulkner (el d'Absalom, Absalom!), Dos Passos (no tres), o Defoe (el de Robinson Crusoe).

La soledat és un tema recurrent en tota la seva poesia, una certa dificultat per trobar un amor estable (va tenir un primer amor que el va deixar abandonar per una altre paio; el marró de sempre). Molta de la seva poesia és poesia amorosa, doncs. També és el poeta del paisatge, de la terra, de l'entorn, del camp com a referent vital. Sempre buscant l'essència del mateix individu; que cerca la seva identitat a partir d'una joventut idealitzada. Vaja, temes sempiterns de la poesia, no?

Pavese també va tenir una actiud políticament activa en els darrers anys. No va estar dins la resistència al feixisme -al contrari de molts amics seus que hi van deixar la pell-, però es va afiliar al PCI en acabar la Guerra Mundial. A més, té un llibre que ja pel titol us ha d'atreure: "Treballar cansa". Ospes! No calia que ens ho digui un poeta, oi? Jo us en podria fer una elegia sencera!

El poema que us transcric dona nóm al llibre que va sortit editat pòstumament en la seva primera edició (el 1951). La versió catalana pertany a la mítica col·leció dels "Llibres de l'Escorpí", d'Edicions 62. La traducció és de Joan Tarrida (un editor que vaig conèixer fa molts anys), amb un pròleg del poeta i assagista Antoni Marí. Com ell mateix diu, en els deu poemes que composen el llibre, es fan clares les obsessions del poeta: "la necessitat d'estimar, de ser reconegut en l'amor i la imposisibilitat d'assolir aquets desig". El que dèiem: temes sempiterns.

No us poseu excesivament tendres, eh?


Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
del matí fins el vespre, insomne,
sorda, com una recança antiga
o un vici absurd. Els teus ulls
seran un paraula vana
un crit ofegat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan sola cap a tu t'inclines
en el mirall. Cara esperança,
aquell dia sabrem també nosaltres
que ets la vida i ets el no-res.

Per a tothom la mort té una mirada.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
abocar-se a un rostre mort,
com escoltar uns llavis closos.
Davallarem l'abisme callats.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Admirat Veí,

Per tutti la morte ha uno sguardo. Mor d'enveja amb això que et diré: he vist amb aquests ullons cruells l'original del poema manuscrit. Què et sembla?

El veí de dalt ha dit...

Touché! Sana enveja però; ja saps que el redactat original d'un poeta diu molt d'ell mateix i del seu procés creatiu. Me l'imagino amb gargots i esmenes al marge.

Montse ha dit...

Yo me celebro y me canto a mi mismo y de lo que me apropie te debes apropiar pues cada átomo mío te pertenece.
Ando vagabundo e invito a mi alma a que también lo haga...
Walt Whitman

Ep, mestre, que jo també he viscut l'època hippie-porrata!!!!!!!!!!

Gran post!

petons assolellats

Alepsi ha dit...

Ostres.... doncs mira, m'he posat tendra.... aaaaaaains! Dec estar hipersensible (examens+hormones... buaaaaaaaaah!).

És preciós...

Anònim ha dit...

Veí,
Em deixes esmaperduda i corpresa amb aquest poema!
Bonic com tot el que escrius!
;)

Candela ha dit...

Soc massa ignorant per comentar aquest post... Maco el poema, això sí.

El veí de dalt ha dit...

Arare,
Tu també vas estar a Woodstock?

Alepsi,
i tu quins ulls tens?

Joana,
venint de la "mestra" en posts, és un gran compliment

Candela,
ni ho diguis en conya això! Ho m'emprenyo! Aquí ningú és cult o incult. Aquí la gent gargoteja pensaments, desigs, vivències o somnis. I tots ho feu (fem) de conya, perquè cadascú és com és. Y punto pelota!

Oriol ha dit...

Comentaria el mateix que la candela,però si t'ha d'emprenyar diré que jo hauria fet l'últim vers un pèl diferent.
Flipo amb el nivell que hi ha i penso que cony he fet jo durant aquest temps, que hi farem!!

Anònim ha dit...

no el coneixia i el poema m'ha agradat

Anònim ha dit...

Un poema molt bonic, Pavese va viure una època 'de moda', a finals dels seixanta, ara feia temps que no en sentia parlar tant, està molt bé recuperar-lo.

Montse ha dit...

Mira, veí, al meu blog t'havia dedicat una cançó que m'ha inspirat el teu comentari, però no l'has vist, catxis en la mar!

(ho sento, jo no sé fer altre tipus de dedicatòries, no me'n sortiria)

efe ha dit...

El poema una passada. Quan el vaig llegir per primera vegada —en italià, recorda que sóc pedant—, vaig quedar de pedra. No sé si dir que és un dels meus poemes favorits. Verrà la morte i avrà i tuoi occhi... Ja sé que arribe tard i ningú no llegirà això. Però si algú el pot llegir en italià...

Lavorare stanca és un d'aquells títols que sorepren que no hagen estat abans. Un títol perfecte per un llibre.

I acabe amb una altra citació. també molt famosa. A Il mestiere di vivere (L'ofici de viure, el seu diari) Pavese hi ha una altra nota de suicidi, la que acaba el llibre: Tutto questo fa schiffo, non scriverò più (cite de memòria, o siga que..). Em sembla que és un dels exemples més evidents de fins on pot arribar la identificació / confusió vida literatura.

Ah, és evident, m'ha agradat el post.