26 de març de 2008

De la carpeta del veí (9): La vella i la noia


Para Antígona, hacedora de sueños


"Potser hi ha un cert presagi en els crits que, del llit estant, m’arriben somorts des del carrer. Aquest matí, en despertar-me, la veu quotidiana em deia que avui trobaria la raó del meu desassossec. Surto de l’estança que tinc llogada al barri vell i baixo, sense ni rentar-me, els graons de l’escala. M’atanso al mercat que un cop per setmana s’instal·la a la plaça. És tard i una corrua de gent es belluga en un desordre tàcit.

Estem al pic de l’hivern i el sol, tímid, amb prou feines escalfa els racons més ombrívols. Sóc nou al barri i cada cop se m’apareix com un nou escenari. Passejo d’esma per parades, valorant qualitats i preus. Davant per davant, sento veus que s’alcen en un combat desigual, reclamant l’atenció dels desvagats. La gent passa rabent i ensopego sovint amb els seus embalums. Tots menteixen, i jo em deixo agombolar pels seus preàmbuls. Futileses.

Al final de la llarga corrua hi ha una vella que sembla mirar enlloc. Al seu costat, dempeus, una nina –la seva néta?– va recitant, salmòdicament, en una lletania monocorde, productes i preus. Són els foragitats del cercle. Els pàries de la terra. Fa feredat de veure’n els peus descalços i els esparracs del que, antany foren vestits balders... I en canvi, la mirada de la nina és vivíssima, sota un atur velat que em cisella; els cabells esbullats, caient-li en sanefes impossible sobre les espatlles primes, els pits menuts. Em fa vergonya, però reconec una erecció que em neix a l’entrecuix. Ni em somriu quan li adreço un gest inequívoc al seu gènere. La vella em mira sense mirar. És cega. Ara m’adono del fet i em retiro inconscient, un pas, avergonyit de la descoberta. Senyalo sense presa unes verdures, terroses, que jeuen maldisposades en safates adustes. Són realment repelents; rugoses, però en la seva lletjor està el seu encant. És un transsecte sense mots. I en el gest del bescanvi sembla com si l’Eternitat s’aturés en la mà estirada de la noia. Em sotgen de cop i volta, tots els neguits que fa temps m’agombolen. Toco lleugerament el seu palmell en dipositar-hi tres monedes que no atansen ni la meitat del preu que em demana. La vella li pren ràpid i acota el cap, en una afirmació implícita. És cega, no sorda; i el tràfec dels diners li accentua l’ànim. Però en aquesta escena ningú ha obert els llavis. Em sento trist i brut alhora i giro cua, vers el meu reducte.

Retorno a la cambra. Fa dies que no airejo llençols ni faig dissabte. Una mandra atàvica fa temps que jau per les parets i m’impedeix obrir finestres i deixar que un aire fred trenqui la solidesa dels àcars que empolseguen l’ambient. Però ara tinc gana. He pujat corrents els graons fins dalt el pis només amb una certesa. No vull més que preparar-me un àpat frugal, amb l’estranya convicció que potser serà la darrera menjada. Poso aigua a bullir al fogons. La pica és plena de plats bruts que ja no endreçaré.

I mentre em duc la forquilla als llavis, en aquest gest trivial, sé que aquest acte té una fatalitat intrínseca. M’aboco als records que fa temps vaig oblidar. Volgudament pretèrits. Caducs. Recordo l’esquena anònima que fa dies va dibuixar uns plecs al matalàs. Procuro evocar uns peus freds i una mans crispades sobre un pit minúscul. El mateix pit que deu tenir la venedora? El fred als peus de la vella? Hi ha una successió d’imatges que s’apareixen al mirall i no n’encalço cap. Miro per la finestra, una simple escletxa barrada a la paret. Recordo una olor de brou, un tacte rugós als dits, uns sorolls de plors, uns paisatges emboirats, un gust de tarongina als llavis.

Em duc les mans a les temples i em quedo fixa’t en un passat dolorós i recent. Tan sols els últims crits dels venedors al mercat i una ànsia al pit em retornen, de cop, a la realitat fingida. És real el que veig o és tan sols un somni que ara transcric? Rera l’envà, sento discutir els veïns. Ell és vigilant nocturn; ella caixera. Tenen trobades ocasionals, breus i intenses; com si cada embat fos el darrer. M’alço. Els seus crits em diuen que hauré de morir prest. Perquè no hi ha res més trist que voler-se etern. Fa temps que vaig arrencar els darrers fulls del calendari. No hi ha vaixells de retorn. Ni rades on refugiar-se de la tempesta. Em deixo anar, doncs; sense subterfugis.

Baixo corrents els graons. Necessito el seu perdó abans de partir. Però el paisatge és inconnex. Els venedors tanquen els darrers tràmits i aixequen els seus taulells gastats. Una dona m’ofereix el seu cos a un preu irrisori. Em sap pobre. Però no hi ha rastre de la nena ni la vella. Tan sols el cercle polsegós de la caixa de fusta on jeien i una lleu olor nostàlgica a l'ambient. I un plor convuls em ve a sotjar els pulmons i em sacseja el pit. No fumo, però em vindria de gust un darrer cigarret.

Sento com algú se m’atansa ràpid pel darrera i em clava el fibló. Endins. Ben endins. Tenia una esperança vague i la vaig deixar a fugir. A consciència. Caic de genollons a terra.. I mentre tanco els ulls sé que ningú vindrà ja a llevar-me la pols dels llavis.

I un plat es refredarà a la taula.

Fins que, de nou, un altre Espectre torni a ocupar la meva estança i el cercle recomenci, de bell nou, com una sínia impertèrrita. Atàvica."


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:


Votam al TOP CATALÀ!

13 comentaris:

Striper ha dit...

Te he de dir que he disfrutat molt amb aquest relat gracies.

Puji ha dit...

Quina desesperació que transmet! Molt bo, Veí!

Joana ha dit...

Quina carpeta tan plena que tens...
Ostres ostres ostressssss!!! I quins ulls!!!

Rita ha dit...

M'agrada tot el que treus de la teva carpeta, veí. Sempre és molt bo. Aquest, desesperant!

the silver blue sea ha dit...

Bufffff, Veí... no tinc paraules.

rosa ha dit...

m'he emocionat, lleguint el relat.

Robertinhos ha dit...

una de les millors fotografies que, pel meu gust, s'han fet mai.

un relat dens per una rutina dura. M'agrada quan et treus coses de...la carpeta

kpi ha dit...

Gràcies vei, m'agradat molt aquest relat, ...gràcies de nou veí!!!

Glòria Maria ha dit...

Sóc nova com a comentarista. M'ha agradat molt el blog. Continuaré llegint-te. Una abraçada

Arare ha dit...

Ho veus? mereixes un "prèmit"! ja me'l pensaré
:P
_______________________________

ep! el relat és molt bo.De veritat.

El veí de dalt ha dit...

Striper,
gràcies.

Puji,
qui espera, desespera.

Joana,
com el teus?

Rita,
doncs no desesperis!

The silver,
això et passa per demanar d'espolsegar la carpeta.

Rosa,
un honor, venint de vós.

Roberth,
saps qui és el fotògraf?

kpi,
de res, noia, de res!

Glòria,
benvinguda al replà. I vós, no teniu blog?

Arare,
un "premit" teu sempre serà un orgull per mi.

Glòria Maria ha dit...

Hola, doncs blog encara no en tinc 8els meus coneixements limitats d'informàtica m'ho impedeixen). espero posar-m'hi aviat. Petons

Antígona ha dit...

Querido Veí, ya estoy de vuelta y halagada, halagadísima me siento por la dedicatoria -me ha encantado eso de ser "hacedora de sueños", ay- precisamente en este post que es una verdadera maravilla.

Sí, reconozco el tema, ya te decía yo en mi blog antes de haberme pasado por aquí, que se trata de una experiencia, la de los múltiples yoes que nos van suplantando con el paso del tiempo, la de las múltiples muertes y resurrecciones que vamos albergando con el tiempo, que todos conocemos y hemos vivido con mayor o menor intensidad en unos u otros momentos.

Pero el modo en que se narra esa experiencia es esencial para que otros se reconozcan en ella. Y tú lo has hecho de un modo excepcional.

¡Esa carpeta del veí vale millones! Un día de estos te la robo ;)

¡Un beso y gracias mil!