9 de març de 2008

De lectura (37): La veus del Pamano, de Jaume Cabré

“Als cementiris trobarà la història dels pobles, congelada.”

Sempre he pensat que en el món de la novel.la hi ha pamflets, llibracos i llibrots. I que hi ha pocs que es puguin anomenar llibres. I entre aquests, hi ha els que s’escriuen en minúscula i els que ho fan en majúscules. Els que anomeno LLIBRES, amb totes les lletres en caixa alta, els reservo a les obres mestres (com la que algun dia escriurem tots junts, oi?) L’obra que ens ocupa és del segon tipus. La mà destre de Jaume Cabré ens porta pels fils d’una història polièdrica feta d’odis, desamors, lluites i rancúnies. Un poble fictici de l’Alt Pirienu, Torena, és l’escenari principal. I els esdeveniments, perfectament versemblants que s’hi esdevenen, tenen lloc entre els convulsos anys de la Guerra civil i la llarguíssima i duríssima postguerra. Una història on tots sabrem llegir entre línies, la nostra història. Perquè les misèries i les virtuts del microcosmos de Torena són perfectament traslladables a les misèries i virtuts de tot un país: el nostre.


És un d’aquell llibres on costa entrar-hi; però un cop a dins, no el deixes. Dens, profund, i senzill alhora, magistralment ben escrit (considero Cabré un dels millors escriptors catalans del moment) i amb un domini excels dels recursos estilístics. Només algú que els domini pot permetre’s el luxe, per exemple, de mesclar, en un mateix diàleg, dues –o tres– situacions que s’esdevenen en temps diferents i amb personatges diferents. I no et perds, us ho ben asseguro.

La història comença com acabarà: amb la desaparició física d’uns papers compromesos que poden tergiversar la història oficial dels guanyadors. Perquè aquesta, amics, és una novel·la de guanyadors i vençuts. D’herois i miserables. Però quins són uns i altres?

No puc fer-vos una ressenya àmplia del llibre (696 pàgs.!), però sí uns tasts. Tina és la mestra d’un poble del Pirineu que prepara una exposició sobre l’ensenyament al món rural durant la postguerra. Observa l’enderroc de l’antiga escola de Torena i descobreix un dietari ocult d’un mestre, l’Oriol Fontelles; mort en estranyes circumstàncies pels maquis els anys quaranta. La nova descoberta que llegirà en aquestes planes, l’angoixa d’un home superat per les circumstàncies que li ha tocat viure, posen cap per avall totalment la història oficial del poble. Una història que cal preservar de totes totes. En certa manera, el periple de la Tina em recorda molt el millor llibre que he llegit de Manuel Vázquez Montalban: Galíndez. Una lliçó de com funcionen els ressorts del poder i la força de la inquietud humana per recuperar la memòria històrica. Us el recomano. Però tornem al que ens ocupa.

Aquesta història es creuarà, en intensos flash-backs, amb la història de l’Elisenda Vilabrú, la vertadera capitost del poble de Torena. Una dona formidable, feta a ella mateixa (“quan hom té la veritat està obligat a no deixar de fer mai el que ha de fer”), vivint al seu mas, la casa Gravat, amb un doble objectiu: venjar la memòria del seu pare i el seu germà morts per anarquistes a l’inici de la Guerra i de muntar un imperi comercial per llegar al seu fill, en Marcel, un tarambana sense escrúpols. I la seva especial vinculació amb Valentí Targa, alcalde falangista del poble, l’aquiescència del terror en una la lluita sempiterna amb el tinent Marcó, cabdill del maquis.

I entremig, altres històries van bastint una teranyina de relacions interpersonals que constitueixen la força de la novel.la; fils oberts que s’aniran trobant i entrellaçant a força de diàlegs que avancen els esdeveniments. Unes, són les coetànies a la Tina: la seva malaltia; el seu fill Arnau, que decideix fer-se monjo de Montserrat; l’engany amorós del seu marit, Jordi, amb una companya d ‘escola; les entrevistes amb aquells que van conèixer l’Oriol;... I d’altres coetànies a l’Elisenda: el seu ascens social; les relacions amb Valentí Targa; els seu amant Quique, amic del seu fill; la relació submisa i platònica del seu xofer Jacinto; la seva serventa -la veu de la consciència- Bibiana, i sobretot, la seva vinculació amb l’Oriol Fontelles i l’obsessió per a la seva beatificació i la perseverança en mantenir del gran secret.

Aquest personatge és el nexe d’unió entre les dues dones i de les diferents situacions que les envolten (els maquis, els falangistes, els nens del poble, els seus habitants,...) i el que demostra una major atenció psicològica per l’autor. Perquè tots som i hem estat una mica Oriol Fontelles en la nostra vida: ensems, covards i herois. “La guerra m’ha fet sortir durícies a l’ànima.”

I entre les dues històries principals el rol de l’església, l’explotació comercial d’unes muntanyes isolades pel negoci immobiliari i de la neu, i el paisatge. El paisatge en el llibre és pertot present. És “la veu del Pamano” , el riu que passa prop del poble del qual només se sent la seva remor quan la mort hi és aprop. Un llibre pel de símbols, doncs.

Moltes coses, oi? La gràcia de tot plegat, és fer-ho amb una cadència i una música pròpies. L’estructura en capítols breus i uniformes hi ajuda, i deixa que el lector vagi lligant caps a mesura que avança la trama; cap un final segurament previst i previsible, però obertament inquietant i volgudament commovible.

Una petita joia. No us el podeu deixar perdre.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

15 comentaris:

Tirai ha dit...

També, el recomano. Està molt bé i quan t'hi fiquis es llegeix ràpid!

Trina Milan ha dit...

Estimat veí,
coincidim totalment, és un LLIBRE i no hi ha dubtes..per cert, has llegit Fa mil anys que sóc aquí de Mariolina Venezia, premi llibreter d'enguany?...

salut

El veí de dalt ha dit...

Tirai,
coincidim, doncs.

Trina,
no, no l'he llegit. N'hi ha tants de pendents! Prenc nota.

Striper ha dit...

Agafo la recomenació sembla molt interesant.

Zincpiritione ha dit...

Veí, estic emocionat! Jo també coincideixo amb vós, no tan sols pel llibre (que també), sinó per això que Cabré és un dels millors escriptors catalans del moment. Sí senyor! Absolutament d'acord. D'entre els seus llibres, L'ombra de l'Eunuc m'ha emocionat com pocs llibres ho han fet!

Carme ha dit...

Estem tots d'acord, doncs!

per LLIBRE amb majúscules, per Cabré, per l'entusiarme en recomanar-lo.

Una disfrutada!

the silver blue sea ha dit...

Aiss, la carpeta... Bona setmana Veí. He fet els deures (HV3). Petonets relligats en tapa dura i escrits en lletra de caixa alta... jajaja

Clint ha dit...

Ja tinc un motiu per agafar-lo de l'estanteria! Va arribar de rebot i sempre m'havia fet un no se què començar-lo...

Arare ha dit...

El vaig llegir fa tres anys, el vaig trobar esplèndid! Cabré és un dels meus gurús.

Crec que aquesta vegada heu de fer cas al veí i no solament dir-li que vale, que us l'apunteu!

;)

El veí de dalt ha dit...

Striper,
faràs santament.

Zinc
doncs aquest de l'eunuc és del pocs que no li he llegit.

Carme.
coincidim.

The silver,
jo també t'he fet els deures.

Clint,
amb calma, eh?

Arare,
et un sol de primavera.

Caterina Cortès ha dit...

Aquest me'l vull comprar per Sant Jordi. M'han dit que és molt bo. Tenc ganes de llegir-lo i més encara després del teu post :)

L'Espolsada llibres ha dit...

Una novel·lassa sens dubte. Del millor que he llegit darrerament, recomanable a tothom.
http://lespolsadallibres.blogspot.com/search/label/Jaume%20Cabr%C3%A9

Anna ha dit...

Coincideixo amb el que s'ha escrit per aquí, és un gran llibre. Sobre l'autor no en puc parlar gaire, però després d'aquest vaig començar a llegir la Teranyina i el vaig abandonar, ja que em va semblar que estava escrit d'una manera massa semblant, i ja no em va cridar a llegir-ne cap més.

Anònim ha dit...

Bona tarda a tots!
No he escrit mai en blogs ni en els comentaris però aquesta novel·la s'ho mereix! Com bé a dit l'autor de la ressenya és un LLIBRE magnific però hi ha un error que caldria rectificar: " poble fictici de l’Alt Pirienu, Torena, és l’escenari principal."

Bé doncs, l'error està en que Torena no és un poble fictici. Sí és cert que actualment està despoblat però sí que existir com a municipi.

Torena: Despoblat del municipi de Sort (Pallars Sobirà), dins l'antic terme de Llessui, a l'indret conegut pel tossal de Torena (1 677 m alt). El castell de Torena és esmentat ja l'any 980. Esdevingué el centre jurisdiccional de la vall d'Àssua, i donà nom al llinatge que senyorejà la vall. Desaparegué al s XV (igual com el poble del mateix nom) i fou substituït com a cap de la vall d'Àssua pel castell de Malavella.

Aquí us deixo l'enllaç que ho verifica: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0066490

Tot i així, bona ressenya i bon LLIBRE!

Anònim ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.