De lectura (49): La Mala Dona, de Marc Pastor

«No sóc innocent, què us he de dir. Però tampoc sóc culpable.

Sóc un més i alhora ho sóc tot, perquè al cap i a la fi, tot ,es redueix a mi.» (p. 135)

Una història macabra basada en uns fets reals, esdevinguts a la Barcelona de la segona dècada del segle vint. Un inspector de policia del Raval, en Moisès Corvo, home solitari, cínic, putero, taciturn; afeccionat a la lectura de novel.la negra (el Lestrade de Conan Doyle, poli com ell, és el seu referent); s’enfronta –tot i els pals a les rodes dels seus caps– a uns esdeveniments que tenen la ciutat de Barcelona atemorida la tardor de 1911. Arreu es comenta que un monstre, un vampir que xucla la sang de les víctimes, apareix per la ciutat segrestant nens. Molts són fills de prostitutes que no denuncien els casos. Però a poc a poc, altres víctimes de gent humil se sumen a les estranyes desaparicions. Alguna mort inexplicable també ajuda a alimentar el mite diabòlic.

L’anar i venir de Corvo a la recerca de pistes ens fa passejar per carrerons del Raval i indrets d’una ciutat ja desapareguda: tavernes del carrer Balmes, l’Hospital d’Infants al carrer Consell de Cent, el teatre La Pajarera Catalana o l’Arnau al Paral.lel, el prostíbul de luxe El Xalet del Moro, el Casino de l’Arrabassada, la Maternitat, guardabarreres al carrer Calàbria,...; i d’altres carrers que encara mantenen part del seu passat més calavera: Escudellers, Cid, Arc del Teatre, Corders, Raurich, Tres Llits, Lluna o Ponent (on vivia la Mala dona, l’Enriqueta Martí) o negocis coneguts: la pastisseria Massana, la joieria Dalmau,... Una ciutat convulsa, la d’aquells anys: «A la Rosa del Foc, tothom va a la seva, uns miren de tenir teca per dur-se a la boca, altres omplen les butxaques i en fan ostentació; pidolaires que dormen en una taverna intrigant perquè no tenen un mal llit on caure morts, rics que viatgen a San Sebastià per fer un bany medicinal a la platja; hi ha qui no parla amb ningú per por que es descobreixi el seu secret, hi ha qui ho xerra tot cercant la companyia». (p. 67)

Dues originalitats de l’obra. Està escrita per un membre de la policia científica dels Mossos d’Esquadra. Això és nota en alguns detalls que documenten l’obra (arxius fotogràfics i dactilars aleshores incipients; precisions sobre malalties mentals que s’apuntaven en aquells any; o descripcions metòdiques de necrologies forenses).

La segona peculiaritat, la més rellevant a nivell literari, és que el narrador omniscient de l’obra és la pròpia Mort. En majúscules. Com a El séptimo sello, de Bergman. «Sóc home, sóc dona, sóc vent i paper; un viatjant, un caçador i una mainadera [...] Jo ho sóc tot i puc ser a tot arreu.» (p. 9). És a través d’ella que els personatges es van obrint al lector. A vegades sembla ben bé una crònica periodística e que llegim. La relació que té amb el protagonista, en Corvo, és ben especial. Molt aconseguit el diàleg final; que no us descobreixo.

La narració enganxa. Els diàlegs estan ben travats; cosa que dóna ritme a la història. Els secundaris (malfactors, metges forenses, la comunitat gitana, policies, familiars de l’Enriqueta, prostitutes,...) recolzen perfectament els dos pols oposats de la trama: la lluita entre “el bé”, en Moisès Corvo, que no deixa d’estar esquitxat per la hipocresia social imperant, però contra la qual no pot fer res) i “el mal”, l’Enriqueta Martí; un personatge depravat, viciós, malaltís, esquizofrènic, manipulador i autoritari digne d’estudi psiquiàtric, que viu permanentment sobre el fil tallant d’un deliri de grandesa aberrant i psicòtic i a qui, com sempre, el seu orgull acaba per malmetre. Però a costa de molta sang innocent. Realment la protagonista fa por: «Coneixedora que ningú més li sortirà al pas, perquè no hi ha ningú que faci el que ella fa» (p. 67) Entremig d’aquesta lluita de contraris, d’aquesta persecució, les canonades pudents del poder que sustenten la societat afloren en moments donats deixant en evidència la hipocresia social imperant. Com ha estat sempre.

Una fet sí que m’ha cridat l’atenció. Els diàlegs entre els policies amics són en català, com tota la novel.la; però quan s’adrecen al seu cap, en José Millan Astray (és el futur militar facciós i legionari? No ho tinc clar...), ho fan també en català, tot i que aquest ho faci sempre en castellà; com deuria ser en la realitat. Un bilingüisme tàcit en el cos de policia? Ho dubto...

L’obra ha guanyat el I Premi Crims de Tinta de novel.la negra, d’intriga i policíaca. Dóna la nota.

I aquí podeu escoltar una entrevista que li va fer l'amic de "L'illa dels llibres"

Feu-li la fitxa.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: