De Calents i contents (13): Conte de Nadal:La taquillera, del Veí de Dalt

De tant en tant també he de colar algun dels meus, no? No sé si coneixeu aquest impresentable de vei de dalt; que enlloc d'escriure una ègloga o un dolç relat amb música de rondalla nadalenca en una data tan assenyalada com avui; es dedica a estripar el blog amb una altra cotxinada de les seves. En fi... L'edat, ja se saps...

BON NADAL A TOTS I A TOTES.

(Ens veim al cinema, oi?)

PS Ja tinc la primera Històrria veïnal/5 acabada. Com van la resta, eihn?

I amb el cadàver exquisit què passa, estimada amiga d'ulls marítims? Que s'ha enfonsat i no el treus a flote? He de salpar a buscar-lo, eihn?

Aquí l'audio

Els anteriors relats del Calents i contents:

1. "Mitja taronja", de El veí de dalt
2. "Papers cubans", de la Joana Torres
3. "Unes botes fetes a mida", de la Caliope
4. "Debilidad", de Guiller Pirata (no té blog)
5. "Un dissabte qualsevol" de l' Estripanits
6. "Mandra", de Llum de dona
7. "Cita a cegues", de Trina Milán
8. "Ments-turbacions, de El Gatot

9. Entrevista de feina de l' Skorbuto eròtic
10.Rashia , de Rebeca
11. Bassals, de Clint

12. Tan diferent, de Lady Griselda

______________________________

Conte de Nadal. La taquillera

«Sempre em fa el mateix...», remuga el Sergi, vorera amunt i avall.

En Sergi sempre havia odiat el Nadal. Especialment les tardes de Nadal. Quan després del dinar amb la família s’encetaven aquelles pesadíssimes sobretaules que s’allargassaven fins a l’extenuació. Sobretaules on l’oncle Andreu acabava sempre per recitar algun dels seus poemes de vint minuts, i la iaia Eugènia explicava totes les operacions que havia patit en els seus noranta-vuit anys. Per això sempre fugia de casa amb alguna excusa o altra. Aquell cop, la Núria, la secretària de l’àrea de vendes, amb qui sortia des de feia un mes, n’era l’excusa perfecta. «I no ens la presentaràs, aquesta mossa?» «L’any que ve, àvia; sens falta». «I no prens ni el cafè, fillet?» «Faig tard, mare». I cap el carrer, que falta gent...

«Sempre em fa el mateix…», remuga en Sergi mentre tanca el mòbil i veu que li surt el contestador per tercer cop en cinc minuts. «I ara què faig amb les entrades…?», es demana, francament molest, mentre passeja davant la taquilla del cinema de barri on ha decidit passar la tarda de Nadal.

Es dirigeix, amb gest contrariat, cap a la taquillera.

—Hola. Escolti, sisplau…, fa uns minuts li he comprat dues entrades. Veig que no ve qui esperava… Em pot retornar els diners si les torno?

La taquillera, una dona ja madura però encara de bon veure, amb uns pits generosos i un somriure sol·lícit, se’l mira, amable, a través del vidre.

—És que ja les he arrencat del talonari, noi…. És com si ja les hagués venut. L’empresa em faria pagar-les a mi –I veient la cara d’enuig del Sergi, afegeix –Podries mirar de vendre-les a algú altre. Però no crec que vingui ningú més, ja. Avui és Nadal. I la peli fa cinc minuts que ha començat...

—Doncs… Miri, li’n deixo una. Si veu per aquí una noia donant voltes que té els cabells negres i amb una piga a sobre el llavi, se la dona. Es diu Núria. Li deixo un missatge al mòbil i li dic que la té vostè…

—Ja em pots dir de tu,... –li diu, somrient–. No sóc pas tan gran.

—Val... Doncs, això. Te la deixo. Jo entro.

—Fas bé. Ja veuràs com t’agradarà.

Un vell somnolent, uniformat de blau fosc damunt un tamboret gastat per l’ús, li trenca en dos el tiquet i li senyala el passadís sense ni mirar-lo. «Sala 2, al fons a la dreta». En Sergi s’hi atansa i entra a dins. Espera uns segons que els ulls s’acostumin a la foscor. No hi ha problema per trobar seient. Veu dos parells de caps junts a les primers files i un parell més, aïllats a la banda dreta. En total, sis persones. «Deu ser bona del cagar», imagina. Decideix quedar-se a la darrera filera que està arrambada a la paret. Seu al segon seient, a tocar del passadís. Així pot estirar les cames i veure entrar la Núria, si decideix aparèixer.

Quan fa mitja hora que és a dins, s’adona de dos fets inqüestionables: la peli és un autèntic bodrio i la Núria no arribarà de cap de les maneres. Quan està valorant d’aixecar-se i anar-se’n, algú se li asseu al costat. Se la mira il·lusionat, però no és la Núria. «Ja són ganes de tocar els collons, de seure aquí, estant la sala està buida”, pensa en Sergi.

—En vols? –li xiuxiuega la nouvinguda a cau d’orella, només seure.

—Com?

En Sergi es mira la bossa que té davant els morros.

—Crispetes. El company de l’entrada m’ha dit que no n’havies comprat.

Ara s’adona. És la taquillera qui se li ha assegut al costat. Dubte, sorprès, de la proposta. Sembla una proposta estranya, però sincera. Li arriba una olor de colònia fresca quan s’apropa a agafar un grapat de crispetes de la bossa.

—Gràcies —se li acut dir, tan sols.

—La teva amiga no ha vingut —fa ella–. He pensat que potser voldries companyia...

I en aquestes paraules el Sergi no sap llegir d’entrada, més enllà que un oferiment banal. La dona ho ha dit amb una naturalitat que no ofèn. No sembla cap justificació. «Deu estar més avorrida que el copón, tancada tota la tarda allí dins», pensa en Sergi. Decideix donar-li conversa.

—Ja… –i xiuxiuejant-li a prop seu –Em sembla que no es tan bona com m’havia dit, com m’has dit, vull dir...–fa, mentre pren un altre grapat de crispetes.

A la pantalla, la parella protagonista entra dins la recepció d’un hotel. Demanen una habitació al conserge que se les passa amb un somriure que no dissimula.

—L’havies vista? –li demana la dona; també amb un fil de veu.

—Jo? No.

—No, és clar...Si no, no hi tornaries. Jo la veig cada dia, des que l’han posada. Tres cops. Sempre entro ara, en aquesta escena. És la millor de la peli...

La parella entra a l’ascensor de l’hotel. Es besen àvidament, mentre ell pitja el botó. Les llengües es busquen i les mans es refreguen els cossos, d’una manera assossegada; sense presses. Un suau moviment de càmera i una música d’ambient acompanya l’escena.

La taquillera decideix recolzar el cap sobre l’espatlla del Sergi, En Sergi comenta a notar una coïssor a l’entrecuix. I una suor freda li recorre l’espinada quan la taquillera deixa caure, suaument, la mà sobre el seu genoll. Ell se la mira, però la dona sembla estar absorta en la pantalla.

Els dos amants surten al passadís. S’aturen davant la porta de l’habitació 236. Ell no enfila bé la clau al pany. Sembla nerviós. Ella el petoneja al coll i s’hi arramba. Ell es deixa fer. Finalment el pany cedeix i entren. La càmera fa un visionat ràpid de l’estança.

El Sergi no li diu res i deixa que la mà reposi una estona sobre la seva cama. Està entre sorprès i excitat.

A la pantalla, la dona s’apropa al seu acompanyant amb una mirada encesa als ulls. Primer plànol del seu rostre. Travelling al voltant dels cossos que es besen.

A la butaca, la taquillera enfila el palmell de la mà cuixa amunt. En Sergi se la mira horroritzat.

A la pantalla, la Mònica Belloci, que és l’actriu protagonista, posa la mà sobre la cintura del seu acompanyant. L’atrau cap a si. Li besa el coll, el front, les galtes, l’espatlla... L’empeny, d’esquena, cap el llit. Ell es deixa caure enrere fins a seure al marge. Ella es deixa lliscar avall agafant-se amb les dues mans, al cos del seu amant.

A la butaca, una alta mà es posa sobre un paquet que ha crescut, de cop, deu centímetres. En Sergi no dóna crèdit al que li està passant. Una taquillera pajillera! Però pensa que de perduts, el riu n’està ple. I es deixa fer. No sempre s’intima amb una desconeguda al cinema... En uns moments ja no sabrà si és la pel·lícula el que veu o una imatge borrosa d’un desig llargament somiat.

La dona cau de genollons davant el seu amant. La càmera fa un contrapicat zenital, com si fossin els ulls d’ell, que la miren. Ella el mira i somriu, maliciosament. Ara la càmera són els ulls d’ella. Ell sembla assentir i li diu, secament: «Menga’m». La càmera s’allunya per fer un plànol general. Ella li descorda el cinturó. Li abaixa la cremallera. Li abaixa els pantalons. Ell es treu les sabates amb dos cops de peus. Queda ridícul amb els mitjons posats. Ara la càmera està darrera la dona i es veu com ella l’empeny pel pit fins fer-lo estirar damunt el llit.

La taquillera ara ja sense cap pudor agafa amb una mà el cinturó d’en Sergi i li descorda els pantalons. Amb l’altra, tira avall la cremallera. Una mà entra dins un slip. Sospesa el gruix de la carn magre. És ben dura. I calenta. «T’agrada l’escena?», li fa la dona. «M’agrada més la que tinc al costat», li respon en Sergi, retut a tot. La taquillera s’aboca directament sobre seu. Li prem el sexe endurit amb un mà i s’aboca a llepar-li l’escrot. Ell li acarona la cabellera. Li ressegueix l’esquena. Li alça la brusa fins al capdamunt i li busca la veta dels sostenidors. Li desfà del gafet.

Tot i que els sis espectadors de la sala estan força allunyats, procuren no fer soroll. Deuen estar extasiats amb les mateixos pits que ara en Sergi veu a la pantalla. Però ell en té uns de debò entre les mans. El seu cervell fa una comparació ràpida. Són molt millors els de l’actriu; però ell en té uns de carns i ossos, sospesant-los. És una posició incòmoda, però l’excitació guanya.

A la pantalla el noi està estirat, mig cos sobre el cobrellit, la camisa descordada; el pantalons ja als seus peus. Ella està nua, només amb unes calces negres que deixen veure unes natges fermes, magnífiques. La càmera s’atura uns breus segons sobre la línia negra que divideix el seu rerapaís. Duu unes mitges negres posades i les sabates de taló fi. «Collons!, és el que en Sergi li demana sempre a la Núria i ella mai li fa ni cas; que es deixi encular amb sabates de taló, mitges i lligacames. Si la tingués al costat li ho diria. Però l’únic que pot dir a la seva veïna de butaca és «M’encanta...»

Ara és el Sergi qui li alça el cap i la besa. Troba el gust salat del seu sexe als llavis d’ella. «Aixi deu saber la meva polla». S’ajup sobre la seva companya de filera i s’amorra sobre els mugrons endurits. Té la brusa pujada fins al coll. Quin bé de Déu! La dona té els pits ferms, molsuts. Ja ho havia imaginat des del carrer. Ara ho constata. Li magreja el tou de carn; amb girs concèntrics. Els prem fort i juga amb els mugrons, estirant-los; salivant-los. Ella s’ha apujat la faldilla i es toca l’entrecuix amb la mà. En Sergi s’adona: li pren la mà i la retira dolçament d’on és. Hi posa la seva en el seu lloc, mentre segueix besant-li el coll, l’orella, l’espatlla. Apunta bé amb l’índex i deixa que entri dins de la cova humida. Hi entra de cop, sense fer pressió. I posa un segon dit, el del mig, que hi cap balder. Hi podria posar un tercer. Ho prova. Ella s’eixarranca al llarg de la cadira i es deixa fer. Amb tres dits a dins, el dit gros li frega la petxina mística. Ella, mentrestant, va fregant amunt i avall el ceptre endurit del seu company. Un a l’altre es masturben, sense atendre, ja el que s’esdevé a la pantalla.

La càmera, que ha baixat el seu punt de vista arran de terra, mostra les dues figures de costat. El vaivé amunt i avall de l’actriu mostra inequívocament a l’espectador que li està fent una fel·lació al seu company. L’home li té les mans sobre el cap i li acarona els cabells mentre ella li treballa l’entrecuix. Acompanya la testa amb les dues mans. No es veu res, però s’intueix tot. La càmera se centra en la cara d’ell. Primer pla del desig. Ulls clucs que semblen morir de plaer. La música va in crescendo acompanyant el panteix del seu pit, dels seu ventre. Un mar de cabells cobreixen la pantalla.

La taquillera té una primera convulsió. El Sergi sap com tractar una dona. I aquesta ja venia excitada de casa; de la taquilla més ben dit. No li ha costat gaire, doncs, posar-la a mil revolucions. Li ha fet mal als llavis quan ella ha ofegat un crit de plaer que es podria haver sentit per tota la sala si en aquell moment, els dos amants de l’hotel no estiguessin també cridant a punt d’arribar a l’orgasme.

A la pantalla, l’actriu està fent una feina a consciència. Sembla que el seu amant està ja a punt de caramel, però ell li alça el cap i se la mira. «Ara et vull menjar jo», li diu. L’alça per les espatlles i la posa bocaterrosa sobre ell llit, les cames mig sortides És ell ara el que es posa darrera d’ella; però no sembla voler penetrar-la. Li separa les cames i amorra el cap a la reraguarda. La càmera només mostra mitja natja el perfil de l’amant endinsat en el cau porfidiós. No és una pel·lícula “X” la que estan veient, però els subtítol de la publicitat no enganyaven: «Una història de perversions i enganys». En un moment donat, la Bellochi es gira i atrau al seu amant damunt seu. A la sala se sent un «Folla’m» en sensorround; però el Sergi no sap si la veu prové dels altaveus o de la veïna del costat.

En Sergi ja no pot més. Nota com l’estómac se li trenca i una escalfor humida li puja de ben endins cap enfora. Vol avisar la seva companya que està a punt d’explotar, però la dona sembla ja avesada als signes tremolosos de l’èxtasi i enretira la boca del seu objectiu segons abans del foc d’artificis. Amb la mà que la tenia presa, li prem fort el capoll, per retardar la sortida zenital, que és imminent.

A la pantalla, l’home sembla un tren desbocat sense frens. La Bellochi, una paparra que s’aferra amb mans i cames al cos de l’amant. Salten, més aviat boten, sobre el somier. El cull d’ell està cobert per les mans d’ella que es claven a les natges. Esgaripen i udolen de plaer, tots dos alhora.

A la darrera filera, un doll de suc lletós surt llençat enlaire i empastifa de blanc la mà de la taquillera. Ella segueix fregant la carn amunt i avall, esperant deixar sec aquell pou de ferro coent.

Hi ha un crit orgàsmic a la pantalla que coincideix amb el que Sergi mig ofega mossegant-se els dits. Amb els ulls tancats, vinclat cap enrera, només pot atendre una veu melosa que diu «M’encanta aquesta escena». Quan es gira, veu que la seva amant s’ha alçat i està desapareixent rera la cortina, eixugant-se la mà amb el que sembla un mocador de paper.

Mitja hora més tard, abans de sortir els crèdits de la pel.lícula, en Sergi s’aixeca del seient i surt de la sala. Es dirigeix, al carrer, cap a la taquilla. «Això no pot quedar així», pensa. La dona de pits grossos està dins la cabina i li llança un somriure còmplice mentre despatxa unes entrades a una noia.

En girar-se, el Sergi se la troba de morros.

—Ei! Ja estàs aquí? D’on surts tu? Mira, ja he comprat les entrades.

La Núria, amb la seva llarga cabellera atzabeja i la piga al sotallavi l’està fitant amb un ampli somrís i mostrant-li dos tiquets a la mà.

—Però com...; ara arribes??? –diu en Sergi perplex.

—Ara? No havíem quedat per aquesta sessió? No has rebut el missatge d’aquest matí que no podia venir abans? Al final han vingut a dinar els cosins de Granollers. No m’he pogut escapar fins ara...

—Sí, sí…és clar –fa, en Sergi, mentint i entenent ara el seu retard.

—Doncs vinga —la Núria l’agafa del braç—. Entrem. M’han dit que té un parell d’escenes fortes. A veure si t’animes...

—Animar-me, per què?

—Mira, quan arribem a casa, deixaré que em posis això...el meu regal de Nadal—li diu, alçant una bossa de nanses.

En Sergi separa amb els dits l’obertura per mirar a l’interior: dins hi ha unes mitges i unes lligacames negres... I observa que la Núria ha vingut amb sabates de taló fi. Potser, per fi, aquest Nadal les coses seran diferents.

—Vaja...Ara t’escolto I per cert..., com ho saps això de les escenes fortes? –diu, mentre li dirigeix una mirada còmplice.

—Ah,...M’ho acaba de dir la taquillera.

@ El veí de dalt

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: