De lectura (56): I…, de Carles Castell

«Així dons, escriuré sobre la vida i la mort, l’amor i el sexe, la literatura i la política, l’amistat i la mesquinesa, caricaturitzant les situacions més quotidianes ironitzant sobre els vicis i virtuts als éssers humans. Res de mons paral·lels i realitats virtuals. L’existència diària dóna per això i mol més...» (de la Introducció)

<

Sagaç.

La frase que encapçala el post és tota una declaració d’intencions que s’acompleixen amb escreix. Sobre aquest principi està escrit el llibre que mai haureu llegit amb el títol més curt de la història: “I...” I perquè aquest títol? Doncs perquè totes els relats que conté –peces més o menys breus, que versen sobre els principis de la quotidianeïtat més descarnada-, comencen per aquesta lletra. Fins i tots les tres cites que encapçalen cada bloc són d’autors que s’escriuen amb “i” amb obres que comencen per aquesta vocal (Ildefons Iborra; Inèrcia; Isabel Illesques, Idiotes; i Imma Ivars, Il.lusions. Collons! Això deu ser motiu de psicoanàlisi literària?

Quaranta-quatre peces que tenen com a principi argumental una visió personal, fresca, desvergonyida, desimbolta, però no per això menys compromesa i àcida, sobre la vida mateixa: les relacions humanes, els somnis personals, la feina, els desigs quotidians,... Així d’ample, així senzill.

Cal dir que alguns contes tenen un aire calderesià innegable (de Pere Calders, s’entén, no de calderes de butà); que versen sobre l’absurditat que hi ha en accions i fets surrealistes que esdevenen simplement quotidians, assumits pels seus protagonistes. Segurament, són els millors del llibre. L’home que conviu amb una dona que sap del cert que no és la seva dona de veritat però que actua com si ho fos; i acaba per rendir-se als fets (Intercanvi); el netejavidres que cau de la bastida i acaba flotant en l’aire (Ingravidesa) o el discurs inaugural de l’alcalde del nou Liceu que confon aquest local amb un himeneu (Inauguració), en són un bon exemple

Però n’hi ha d’altres que el superen en hilaritat. Ni el mateix Quim Monzó els hagués superat.. Molts són de relacions personals, a les quals ens hi trobem tots un cop i un altre: els correus electrònics de dos nuvis que es van entrecreuant cada cop més molest l’un amb l’altre per acabar en foc d’encenalls (Interacció); els quatre personatges que parlen del pas inexorable del temps (Instants); l’home que vol deixar la dona però que no acabarà de fer-ho mai tot i que s’ho proposi cada dia (Impuls); l’home que viu obsessionat per rebre missatges per tots els mitjans possibles (telèfon, fax, email, facebook,..) però que segueix estan sol com un mussol (Incomunicació),...

Molts són peces brevíssimes; com les que ens tenen acostumats els periodistes de columnes de premsa diària. En aquests casos, una cínica crítica social aflora en les mans de l’autor: L’absurditat del reciclatge mal entès amb els arbres de Nadal (Insostenibilitat); l’empresa que omple de fragàncies originals la ciutat i acaba sent víctima del seu propi èxit (Innovació), uns sensors que permeten visualitzar allò que pensem (Invenció); les trampes a que ens sotmeten els operadors dels mòbils (Incoherència) o la inutilitat dels processo participatius als que ens sotmet alegrement l’Administració (Implicació).

Hi ha també lloc per a l’erotisme més desenfrenat, singular; com el conte del mèdium que ens transforma en el marit mort per satisfer vídues insaciables sexualment (Immortalitat) o la noia que empra els cargols com objecte masturbatori –ja us dic jo que aquest home no gira rodó! (Intimitat).

I és que en les relacions del dia a dia és on Castell troba el material per la seva reflexió. Per mi que aquest home va pel carrer o mira per la finestra, observant a tort i a dret la gent que passa pel seu voltant i empescant-se una història cada cop que veu un personatge que li fa el pes. Agafa l’ordinador i li surten així, a raig fet.

Segurament no és literatura de gran calatge. És literatura directa, senzilla, que entra fàcil. No hi ha floritures, ni circumloquis, ni divagacions. Literatura directa a la vena. I això que sembla fàcil; companys, no ho és gens. I per això és una llibre del tot recomanable. Especialment pel veïnat que ens trobem al replà, que ja sabeu que l’humor és un arma poderosa que mou muntanyes i que ens fa ser millor persones. Vaselina de la fina.

Dona la casualitat que vaig conèixer l’autor dels relats en una nit de borratxeres compartides. Davant altres amics, de cop i volta es va treure un paper i el va llegir en veu alta. Caram! Això prometia. «Podries fer alguna cosa amb ells», li vam espetegar. I ens va fer cas. El fet és que estem davant una obra que ha guanyat el darrer Premi Literari Jaume Maspons, de sàtira i humor, que atorga El Nou 9 de Granollers. Tenim una altra borratxera pendent. Crec que els proper conjunt de relat començaran per ç. O era l’hac aspirada? Bé, no sé..., ja s’ho farà....

Si voleu veure les 55 ressenyes anteriors, cliqueu aquí:

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: