De veïns de l'escala (9): Gustau Parra, boxejador-fajador

Cadascú neix amb la cara que li toca, i el petit Gustavito va néixer amb cara d'hòstia supina. De petit, va haver de suportar les plantofades dels pares, germans, tiets, cosins, amics i veïnat en general, incapaços de reprimir-se davant la invitació constant del posat del Gustavito a què li deixessin anar una sonora bufetada entre orella i orella. Als dotze anys, el noi va abandonar l'escola -per sort seva, encara no s'havia inventat l'ESO- per dedicar-se professionalment a rebre tota mena d'hòsties i mastegots en els quadrilàters de l'extrradi barceloní. Malgrat d'aquest dur escenari familiar i laboral, el ja forjat Gutavito va poder acabar l'educació elemental gràcies als doctes consells del seu ídol d'infantesa, l'Epi. L'Epi de Barrio Sásamo, a qui seguia amb delectança cada tarda de cinc a set...

Malgrat que Gustau Parra mai va guanyar cap dels 99 combats professionals que va fer -per culpa, bàsicament, de la seva addicio al vi cosechero (sempre en porró, això sí!)-, els miserables contractes que aconseguia li permetien, almenys, costejar-se les despeses mèdiques ocasionades per les pallisses monumentals que rebia en els combats amanyats pel seu mànager. Va esdevenir un sobrevivent al coma profund.

La fama, però, li va sobrevenir quan instal.lat a la costa marbellí, va aparèixer com a testaferro d'un tal Tio Gilito, que li havia promès dirigir un Casino per acabar repartint estampetes de Sant Llúcia.

Retirat fa anys dels quadrilàters, el veig encara entrenant-se fent ombres contra ell mateix al replà de l'escala. Quan li demano com li va, semprpe em respon el amteix: "Grrrrrf, smmmmff, plsssst, rggghttt"; sense adonar-se que encara duu el protector bucal a la boca. En fi, un pobre jan que sempre us agrairà que li deixeu pagada una copeta de vi (cosechero) al bar de la cantonada.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: