Desideràtums, morralles, panegírics i altres galindàines sobre el món màgic (i tràgic) de la literatura, l'erotisme i l'actualitat més prosaica i lúdica amb una visió(cons)tructiva, irreverent i desimbolta.
Tots els que ens hem casat alguna vegada tenim un grat record d'aquell dia. En principi, vaja. el que ve després, ja és una altra peli. Que si els nervis de si arribem a l'hora, que si la cerimònia, que si les paraules que ens adrecen i adrecem, que si el "visca els nuvis!", que si l'arròs, que si les flors, que si les fotos amb amics i familiars, que si el pica-pica que ens posa a rebentar, que si els plats, que si el vi, que si e el cava, que si els postres...Collons! Els postres!
Perquè fotaran sempre aquesta parelleta de nuvis horrorosos sobre el pastís de nuvis? És que t'agafen ganes d'estampar-los a terra...! (i el fotut, és que els guardem, com jo guardo els meus-de roba!- de fa ja...dos dies).
La d'aquest pastís , la parelleta porcelanosa, me l'ha enviat l'Abogada en Barcelona, acabada de casar fa poc temps i que ja està en estat de bona esperança, preparanmt el niuet. (Haurà fet pasqüa abans de Rams?) Segur que ja deu haver posat una denúncia al restaurant on va fer el convit per mal gust i els fotarà un pleit que, sabent com els gasta la xicota, déu els agafi confessats. Això els passa per frikis. Cagate lorito...
Altres objectes del Museu del Disseny Friki els trobareu a:
«Es pren la vida un temps per tal d’alliçonar-nos: sorra llançada al cos i un formigueig d’exili només per fer camí» (Sense els anys)
«Cerqueu allò que es viu i és mort.» (Art de róssec)
Desigual
Les baies són a la natura el que la inspiració a la poesia. Saps que hi són, però sinó la conrees i la treballes, no en treus cap fruit. El que és segur és que el fruit poètic que en surt d’aquestes planes és resultat del treball sincer de la Rafart. El que no sé és si se m’ha indigestat el fruit un cop llegit el llibre. «La força de la poesia és la força de saüc, amarga i plena, ascendent en el triomf de la flor blanca, crescuda enmig dels marges d’una terra innoble.»
Estem davant llibre dividit en tres parts clares: una primera (ja no dic la millor, si no la que a mi més em plau) formada per un seguit de poemes basats –tot és poesia en prosa,– en els lligams que l’autora veu entre la Natura, l’acte poètic i el fet d’escriure «Verd el vers més eixut, rocall de farigoles.»; una segona part (massa críptica per mi), titulada “Si t’ofegava l’herba”, també escrita en poesia en prosa, però ben llarg; sense punts ni pauses i que sembla una carta, onírica i intransferible, adreçada a un antic amor ja oblidat; i una tercera (ben curiosa), a guisa d’epíleg, “Els fruits amargs de la poesia”que és un assaig sobre el recurs poètic del saüc –i altres arbusts– en alguns poetes catalans i europeus, com a símbol recurrent. En conjunt, un llibre desigual. Com fet a trossos.
La primera part és un seguit de poemes esparsos que semblen una declaració d’intencions. No ho diu explícitament, però molt poemes se m’abelleixen com poemes d’amor. O desamor. Hi ha poemes que evoquen l’oblit, «Entre tu i jo hi ha un cor –rodat pels anys. No tornis ara amb els dits tacats d’engrunes.»;la temença, «I no voldria saber que plomes tan lleugeres demà seran coltells.» (Henry David Thoreau; la dissort, «La casa abandonada ha estat tancada. Cegues, les finestres, afusellen l’esperit. Sense nord cercaré més estranyes belleses»;la desmemòria, «Però no és facultat dels éssersaccedir a la memòria dels paradisos propis.» (Patisorprès per la pluja); o sobre l’exercici poètic «L’illa excavada, va obrir-se, com s’obre un poema dissolt en la seva metàfora.»; peròsempre amb un rerafonsd’esperança «A poc a poc, ens adonaremque viure és escapar d’un temps més ple.» (Líquens)
Es repeteixen en molts poemes figures simbòliques referents al bosc, a la terra «Mou-te en mi, terra esperada, creix i atura’m de les teves estacions senceres.», el pas del temps «Eventuals, les nostres veus són la flotilla que s’atura al flanc de l’alba.» (Sense els anys);als arbres i les plantes, com motors de l’ànima. «Clos per a tots els temps, sóc furt del teu miratge, d’on s’han perdut les flors.»; al mar, «Transeünts, som dues ciutats a la deriva, illes sense llum en oceans eterns.»,... Símbols extrets directament de la Natura. Com en la millor tradició romàntica. Sembla que la Natura sigui la mesura de totes les coses. Personalment, no hi puc estar en més desacord. Però això és un altre tema.
La poesia de Rafart no em desplau però tampoc m’entusiasma. La primera part és la queexposa el seu mètode de treball «De cavar, n’he après dels poetes: llevar-se enmig del son, obrir un forat al cor i mantenir l’opacitat dels mots». Doncs a voltes, ami, els mots m’han estat massa opacs. No n’hi tret la llum.» Però és certament, pel seu puritro d’erudició que se’m fa carregosa. Té metàfores sublims; però en general, em deixa bastant fred.
La segona part és totalment incomprensible, tot i que té frases de desolació que ja m’agradaria haver escrit a mien alguna ocasió: «...mentre passa la balena del desig sobre les mòrbides arbredes dels oceans perduts.». Però la majoria són inabastables; tan personals que no hi arribes a copsar per molt que t’hi esforcis. Sembla un llarg poema adreçat a algú en concret que entendrà la tirallonga d’imatges que els mots amaguen. N’hi ha algunes de totalment fora de lloc, que cal haver llegit mot per arribar a intuir: «...de l’orbament que causa la petja alliberada en l’efluència ostrera del deler nocturn?, s’esvaeix el diàglif i un or més trist perboca l’ull homèric a la platja.» Ho reconec, em supera. Jo sempre he pensat que la poesia ha de ser planera, clara, directa; incisiva. No per emprar mots poc habituals o rars, que cal recórrer al diccionari per entendre’ls, és més acurada o elevada. Oi?Per això m’agrada tan Vinyoli o Benedetti.
La tercera part és ja una lliçó clara d’erudició. «Existeix , en tots nosaltres, un temps que salvem de l’oblit i potser també de la memòria».Només per a viciosos del fet poètic. Sabreu com poetes com Novalis, Verdaguer, Maria Àngels Anglada (un vers seu obre el llibre, «i entre el saüc i l’heura s’acoblaven les merles”), Marçal, Celan, Hölderin, Rimabud, Espriu, i d’altes que no conec, Rizzi, Trakl o Brobowski; han parlat del saüc en la seva obra. Curiós.
Semblava impossible però és cert: S’HA ACABAT aquell cadàver exquisit DESCENDENT que vam començar un llunyà 16 de juny i hem acabat un 16 de novembre ha arribat al seu darrer esglaó! Cinc mesos per fer-lo.... Estimats veïns i veïnes: espero que els kirikis els feu més sovint, si no, malament rai...
Almenys, el que em consola és que ja hem acabat el que “baixava”, després de llegir "el que pujava”. Amb la qual cosa es certifica un dels axiomes del Malerianisme: que “tot el que primer puja després baixa”, fins i tot a la nostra escala.
En fi, ahí va! (una prèvia: el núm 18, en Zenit Ram, ja va desaparèixer en combat fa temps. S’ha mudat a algun altre barri i ningú sap on. El 41, que era l’Antígona, m’ha demanat una exempció temporal del lloguer. Li guardo el piset fins que torni). Per tant, hem estat trenta-nou els veïns/es calaveres. I cadavèrics.
Quan el llegeixo, altre cop he de confessar que em feu por. No teniu poder telepàtics alguns/es? Heu-lo ací:
Cadàver exquisit descendet
1. Aquest poema és un petit somni
2. sinuós, atrevit i eròticament delirant
3. de forma bellament inútil
4. y cansado triste y acongojado,
totalmente desesperado,
miraba tu retrato.
5. Gran, viu i misteriós
6. que m'empeny, inexorable, a l'abisme.
7. Em tempta el balç, però no m'hi deixo caure.
8. A terra, davant meu, la teva roba
9. i és quan la meva voluntat s'estova
10. i m’endolceix. Avui cal, lluito, i ploro mentre estenc la roba...
11. que deixo lliscar lentament.
12. Ja saps que no en tinc prou, però ho amago,
13. y si me muestro tal como soy,
14. fill del vent i del mar,
15. sento, oloro, m'amaro d'esquitxos salats, regalims de tu...
16. No em treguis la bena dels ulls,
17. llàgrimes que em cauen galtes avall
19. que sóc dels rius que no poden aturar-se.
20. De calor que crema el cul de les llebres
21. en ta pell silent que vetlla l'obscur
22. fred, humit, em llisca cames avall...
23. Mentre el temps queda momentàniament suspès,
congelat, mort,
24. i em desperto assedegada i envoltada de llum
25. agònica del plaer que s'ha esfondrat.
26. Sí, esbotzat, rebentat, abatut, derrotat, ensorrat fins a fer l'esforç amb afany d'un amor salvatge.
27. Trenco l'oratge amb humitats
descarregant tempestes d'estiu...
28. Olor a fruits dolços i regustet a sal de la mar en els seus llavis
29. amb que xuclava sensualment un cacaolat molt calent,
30. mirava el sol de la tarda, mentre es moria de fred
31. i un sol de tardor m'acompanya
32. com una llum que envolta o una ombra que embolcalla
33. la subtil i fugaç mirada
34. com la dels nens quan no volen mirar enlloc
per por de saber massa
35. tota la vida has estat un ganyavents
què vols dir? si ni tan sols no em sents,
36. enmig de la ficció calles, com un traïdor
37. i esperes el moment de la tragèdia...
38. que anuncia els foscos capricis del destí
39. gris i fred com la boira del matí
del dia aquell, en que cansat,et vas rendir.
40. Caure, cap avall,
sense fi.
@ El veïnat de can Malerudeveure’t
I qui sou els autors? Doncs per ordre d’aparició:
01.El veí de dalt
02.Núria Aupí
03.Jesús M. Tibau04.
Gaby
05.Euria
06.Anna
07.Carme Rosanas
08.Clint
09.Arare
10.Zel
11.Metamorfosi
12.Lady Griselda
13.Andrea
14.Robertinhos
15.Joana
16.Duschgel
17.Puji
18.Raquel
19.Cruella
20.The silver blue
21.Palito de las orejas
22.Xurri
23.Núria (Elizq)
24.Cau de llunes
25.Cèlia
26.Gatot
27.Déjà Vie
28.Striper
29.Trina Milán
30.Alatrencada
31.Nausica
32.Sol solet
33.Violette Moulin
34.Té la Mà Maria
35.La Rateta Miquey
36.Júlia Costa
37.Carme Fortià
38.L'Avi
39.Anna Tarambana
Gràcies a tots/totes!!! Ja he començat el quart cadàver! I aquest cop només el fent cap avall! A veure si espavilem!
La veïna Núria Arquès (ai, no! Neus, vulls dir), la que ens explica com va això deviure de renda, em va avisar de l'acte de presentació de la nova pàgina web de Barcelona Metropolis Mediterrània. Alguna cosa hi tindrà a veure... Una iniciativa que entronca de ple amb la filosofia de web 2.0. Tenen espai on-linei tenen blog. Per la seva banda, en Guillem Carbonell, en el seu blog, fa una excel.lent ressenya del que allí es va dir. Jo no hi era per confirmar-ho però m'ho crec a pies juntillas. Sigui com sigui, crec que la nova revista és una bona plataforma per saber què opinen els diferents gurús (cada dia hi ha més, això és un plaga!) de la nostra ciutat i, el més important, deixar-hi la nostra opinió. Constructiva. Som o no som veïns d'aquesta ciutat sin ley?
La qüestió del debat era: "Jo visc a Barcelona, sí; però com?" Jo ja us responc: Jo, més aviat (sobre)visc a Barcelona i sé perfectament COM. El que no sé és, fins QUAN.
En la conferència inaugural, en Jorge Wasenberg, director del CosmoCaixa de Barcelona, va fer una intervenció reflexionant sobre els lligams de la ciència i la literatura, basant-s ene le concepte de "gaudi intel.lectual" que tenen una i altra disciplina. No us reprodueixo tot el que ha dit perquè seria incapaç, però m'han agafat ganes de llegir algun dels sues llibres. Un paio interessant aquest. Sempre he admirat la gent que es capaç de construir un discurs d'una hora de durada sense mirar ni un paper (d'això en conec molts) , dient coses interesants (ja en conec molts menys), amb una coherència i un savoir faire digne d'elogi (ja no passo d'una dotzena) i amb un innat sentit de l'humor (els compto amb els dits d'una mà i me'n sobren). Un d'aquestes ments privilegiades també era un meu professor d'història que vaig tenir a la universitat, en Josep Fontana.
Del seu discurs, m'he quedat amb una frase que encara em fa pensar: "Una novel.la és menys científica que un conte; un conte ho és menys que un poema, un poema ho és menys que un aforisme." I d'aquí, és clar, a la fórmula matemàtica (això ho dic jo).
El nom del blocaire d’aquesta setmana, Skorbuto eròtic ho diu tot. Ell sí que ho té clar. El seu és un blog calent, calent... Això de l’escorbut és tenir falta de vitamina C, oi?Però em sembla que al noi li sobren de vitamines. I imaginació. Com en aquest relat on buscava feina per treballar i en va trobar d’una altra mena "de feina". El seu és un blog explícitament sexual. No s'hi dona res més. I no és apte per a menors ni ments estretes. Ja ens avisa que si lavostravisió del sexe està limitada a relacions home-dona i considereu qualsevol altra variant una degeneració no hi entreu. Sempre són relats amb un llenguatge directe, crus, sense gaire concessions al lirisme. Es defineix com a un somiador, de vegades beneit, intel·ligent, imaginatiu, i amb ulleres des dels 10 anys perquè no li queda més remei. Així deu veure les coses més d'aprop.
Si per a vosaltres el sexe és lliure i usfa lliures, sereu benvinguts al seu blog.
(en premsa) 10. Rashia , de Rebeca 11. Bassals, de Clint
I tu, a què esperes a enviar-me el teu relat?
Aquí, l'audio
Aquí, el text
Entrevista de feina
Feia tanta calor! La suor lliscava per la meva cara i amarava la meva roba, estava tan moll que començava a pensar que l'entrevista de feina s'aniria en orris així entrés.
Va sortir un home, amb el cap cot, del fons del despatx va sorgir una veu. «El següent». Era una veu de dona, ferma, dura però a l'hora suau. Amb prou feines havia entrat em va indicar que m'assegués. «No pateixi per la suor, sóc conscient que tenint l'aire condicionat espatllat i amb el sol que fa, anem tots xops».
Allò em va tranquil·litzar una mica, potser massa, perquè, tan bon punt vaig seure em vaig adonar que tenia descordada la camisa fins al punt que se li podia veure un pit pràcticament sencer. En una altra situació m'hauria aflorat un somriure malèvol i desprès li ho hauria dit de la manera més educada possible.
Però estava en una entrevista de feina, què havia de fer? En principi hauria de dir-ho, però tant podia anar al meu favor com en contra meu si es sentia avergonyida. Per acabar-ho d'adobar la taula era de vidre i deixava veure unes cames llargues i sedoses, unes cuixes plenes i un triangle fosc al fons de la faldilla.
Em vaig adonar que se m'havia posat dura com un pal. A qui collons se li acut d'anar amb pantalons blancs a una entrevista? Tan sols a mi! Crec que al posar la carpeta a sobre les meves cames vaig fer més soroll del que calia doncs ella va fer una ullada ràpida i se li va dibuixar un somriure.
Decidit a jugar-me-la li vaig dir:
– Es possible que tingui un problema amb la camisa.
- Quin problema te?
- No, disculpi, jo no, vostè, potser la te massa descordada.
- Li molesta?
Aquell diàleg m'estava posant encara més neguitós
– No pas, si a vostè no li preocupa.
Aquella afirmació no era del tot veritat, molestar no em molestava, però em feia més difícil mantenir la vista on tocava. Ella va continuar amb l'interrogatori, vull dir l'entrevista, preguntant-me sobre el meu currículum mentre encreuava i desencreuava les cames deixant a la vista un sexe poc poblat i amb una brillantor que feia pensar que estava humit.
Al temps que es girava a una banda el pit quedava totalment visible, mostrant un mugró erecte i llarg amb una arèola fosca i rugosa. La meva erecció continuava el seu curs i sabia que hauria sortit una taca als pantalons, el problema era saber com m'ho faria per aixecar-me sense descobrir-me.
No sé si heu tingut una experiència similar però podeu imaginar-vos el difícil que és no respondre a la pregunta «Quina és la seva millor qualitat per a la feina?» La resposta hauria hagut de ser la meva capacitat d'interpretació del problemes dels clients.
Però estava ja massa esvalotat així que li vaig deixar anar.
-Doncs miri, la veritat, ja no aguanto més, se que l'entrevista s'anirà en orris però els meus cunnilingus són del millor.
Dit això em vaig aixecar disposat a anar-me però la seva veu em va parar.
- Això s'ha de demostrar.
En girar-me ella s'havia assegut a la taula amb la faldilla aixecada i les cames obertes oferint-me un cony totalment envermellit.
Abans que la carpeta toqués el terra jo ja era fruint dels sucs d'aquella dona, llepant els seus llavis carnosos i humits, xuclant amb devoció el seu clítoris juganer, ella es movia apropant-me més la seva figa, prement el meu cap, gemegant, fent petits crits fins que va fer un crit que es devia sentir a tot l'edifici i que va fer entrar una dona, suposo que la secretària.
La dona quedà a mig metre nostre.
- Necessita ajuda, senyora? -va preguntar.
- Sí, si us plau, aquest candidat tot just ha fet una prova oral, potser me'l podria preparar per la següent - va respondre mentre assenyalavael meu paquet.
La dona, sense dir més em va fer seure de nou, va obrir la cremallera dels meus pantalons i va alliberar el meu penis.
- Treball complert o sols preparació? -li va preguntar a la seva cap.
La cap, acompanyant amb un gest li va dir
– Sols preparació, de la resta m'encarrego jo.
Així doncs la dona som si d'omplir un formulari es tractés s'hi va abocar a la meva polla fent-me una fel·lació suau i profunda, acaronant amb els llavis tot el meu membre i lubricant-lo amb la seva saliva com si encara no estigués prou.
Vaig intentar tocar-li el pit però em va apartar la mà, al temps la seva cap s'havia tret tota la camisa i apropava els seus pits a la meva boca.
- No els deixaràs sense la seva ració de llengua, oi?
Així que mentre la secretària o el que fos me la llepava jo m'hi vaig dedicar a les mamelles desitjoses i desitjables de la cap.
Mentre amb una mà li premia un pit amb la boca li llepava el mugró de l'altre fent mossegades, petites unes una mica més fortes les altres, i semblava que li agradés tot i els petits xiscles quan mossegava més fort, se'm va acudir llavors agafar-li el mugró del pit on tenia la mà i torçar-lo una mica, va xisclar un «Ai!» important però no em va parar, pel que semblava li anava la marxa.
Així em vaig dedicar a tortura-li els mugrons, alternant llepades, mossegades i pessics, llavors vaig posar la meva mà al seu cony, totalment mullat, primer li vaig acaronar suaument amb la palma de la mà, abastant-lo tot, després m'hi vaig atrevir a enfonsar els meus dits a la seva vagina i fregar-li des de dins, a voltes suau i lent a voltes ràpid i dur.
Els seus fluids regalimaven per la meva mà, i els seus mugrons estaven totalment erectes i amb un cert to vermellós, llavors va indicar la seva ajudant que donés per acabada la seva feina.
- Vol que em retiri?
- No encara, esperi aquí.
Llavors va muntar-se a sobre meu, va encarar la meva polla cap al seu interior i va començar un moviment de vaivé compassat, pujant i baixant sobre el meu nap, prement-lo lleugerament, no sé exactament com, amb les parets de la seva vagina.
- T'aviso abans de córrer-me?
- No cal, i segueix amb les mamelles!.
Com vaig poder vaig seguir treballant-li els mugrons mentre ella es dedicava a pujar i baixar sobre l'eix que li oferia, al final no vaig poder més i vaig descarregar dins d'ella, ella es va aixecar i va anar a seure a la seva cadira, li va fer un senyal a la seva ajudant i aquesta es va agenollar davant d'ella i va començar una llepada en profunditat, recollint tots els fluids que regalimaven d'aquell cony famolenc.
Pensant que ja no em necessitaven em vaig aixecar, vaig recollir la carpeta i quan estava a punt d'acomodar el meu penis a dins els pantalons em va parar.
- Què la deixaràs sense la seva ració?
- Perdó?
- Que te la tiris, cony!
Vaig deixar la carpeta, i m'hi vaig apropar a la dona, li vaig aixecar la faldilla i li vaig baixar les calces. Encara que tornava a estar erecte, no creia que el meu penis estigués a punt.
- Potser si li menjo una mica, mentre això es posa en ordre.
- Fes com vegis, però que me la deixis contenta.
Vaig dedicar-me a la figa de la dona, de fet no estava gaire humida, així que li vaig llepar força fins que va començar a regalimar, en aquell moment el meu fal·lus estava totalment dur i podia fer una penetració en condicions, m'hi vaig agenollar, el vaig encarar i el vaig ficar a poc a poc, la vagina encara no estava prou lubricada com per fer moviments ràpids.
A poc a poc vaig aconseguir que lubriqués més i accelerar el ritme, a més ella també va començar un moviment compassat amb el meu, generant una fricció al seu interior que em va fer oblidar la resta, després d'una bona estona vaig sentir com tenia una orgasme, com els seus fluids rajaven pel meu ventre i les seves cames, ja també em vaig córrer deixant anar els meus fluids a la seva cova.
Crec que la cap també va arribar, si més no cridava com si així fos. Em vaig sortir de la dona, i vaig esperar, la dona es va aixecar es van fer un petó llarg i profund, llavors es va girar i ens vam fer un nosaltres.
- Gràcies.
- A tu.
I se'n va anar pe on havia vingut.
L'entrevistadora s'estava arreglant la roba, tenia la sensació que també ens besaríem però el que va fer va ser estendre'm la mà.
- Ha estat una entrevista prou interessant, ja el trucarem.
Normalment si una entrevista acaba en “ja el trucarem” vol dir que no et trucaran, vaig trobar una altra feina i al poc em van trucar d'aquesta, desgraciadament em pagaven menys que on estava i l'hipoteca no es paga a claus.
«Dic jo...com seria posar-li el cervell d’una dona a un home?”
Oníric.
Em declaro fan dels Antònia Font. Per això em vaig agafar amb ganes el llibre de Joan Miquel Oliver, elcompositor, lletrista i guitarrista del grup menorquí.
El llibre és una anada d’olla molt al seu estil. L’essència de la trama és una clàssic de relacions amoroses a quatre bandes. Amb intercanvis de parellesconsentides. I és que hi ha gent molt lliberal... En literatura.
En Biel Massutí, artista plàstic de trenta anys en hores baixes i la Mònica Briand, una ex-model (“una d’aquelles persones que per agradar, només han de comparèixer, p. 121”), mantenen una relació que semblen unes muntanyes russes. Tenen una filla, la Martina. Ell decideix fer una escultura a partir d’una vulva de paper que ella li fa, a semblança del seu cony.Un cop fet, ella creu que no s’ha inspirat amb ella i el deixa, revoltada. Ell pren mal esculpint la figura, que a voltes, sembla tenir vida i expressar-se per ella mateixa. És na Pixeiras. Una anada d’olla subliminal. La inauguració de l’obra és tot un esdeveniment.
En Toni Armengual està casat amb la Marga. Tenen un fill petit també, en Miquel, amic de la Martina.La seva també és una relació-esponja. Ara l’estiro, ara m’arronso. Ara em mullo. Ara m’asseco. En Toni i la Mònica són antics amants. I es retroben. En Toni és el prota de la novel·la (si es pot dir així), un alter ego de l’autor, ja que és músic com ell. L’antiheroi per excel·lència. “L’amor és de tots els processos psicològics el primer de tots que s’aprofitarà perquè deixarà de tenir sentit” (p. 174)
L’acció entra a sac. Es mesclen passat, present i futur sense ordre ni concert. Bé un ordre sí que hi és, però costa de trobar-lo al principi. Van perfilant-se les infidelitats d’una i altra parella amb les veu pròpies de cadascú. “Però a mi em va sortir un “no has entès res” i a ell “ets un imbècil” i ja entrenosaltres els “abisme” i fins ara.(p. 74)
La majoria són soliloquis; a voltes, un narrador omniscient. Fins i tot sembla escriptura automàtica, com feien els surrealistes els anys trenta. Sense punts, sense majúscules, sense pauses. Una gavadal de sensacions que s’assemblen més a un somni que a una acció real. Aquí el temps lineal no interessa. Una acció del passat enllaça amb el futur i el lector va confegint una història feta a cops de trobades i desencontres, Banyes mútues per tot. Metàfores sublims (“T’enyor com cent mamuts al galop” (p. 115)
Hi ha episodis totalment hilarants: la parella d’amants viatja en un autobús per paisatges desèrtics al futur per retrobar el seu destí. O el calendari de “dies mundials” que ens proposa celebrar (6 de maig: trobada internacional de testicles desaparellats”, 2o de maig; dia del professor de baixa,...), l’home que va a “pensar a domicili” enlloc del qui el contracti;..., A la contracoberta veig que la defineixen com una “novel.la pop”. Jo la definiria com l’antinovel·la clàssica.
L’obra té referències inevitables: als músics que li deuen plaure a l’Oliver (Nyman, Calamaro, Floyd, Sinatra, Mertens, Santana, Clapton,...) a títols de cançons pròpies (surten batiskafos, katiuskes, taxis, bombay’s,...). Escenes d’erotisme tòrrid (és que la Mònica està per sucar-hi pa); diàlegs colpidors, sincers; situacions cruels i cíniques, descripcions estrambòtiques; recursos tipogràfics originals,... El millor, el final; on tot conflueix com un riu en un deltaoceànic. Però abans haureu de patir una mica.
Oliver juga amb la llengua. I amb els recursos estilístics. En alguns, excel·leix—conversa telefònica a quatre veus (amants i fills) té la seva gràcia. En altres, patina de llarg —els poemes inserits a cops de cabota, em sobren. Però cadascú és ben lliure d’escriure com li plagui. I Oliver no s’està d’osques. Però el lector també és ben lliure d’agradar-li o no.
Seguiré sent fan incondicional de les lletres d’Antònia Font. I de la seva música, Com aquesta.
Però no dels seus llibres.
PS
I el misteri de l’amor? (“ja sé que l’amor és una hormona”). Indesxifrable, encara.
Entrades
.jpeg)
.JPG)
.png)
.jpg)
.jpg)
