6 de setembre del 2007

Tornem-hi amb les claus...

M’ha tornat a passar…

Ahir havia quedat per dinar amb una ex-companya de feina. La faríem petar amb “Què tal les vacances…”, “Com va la teva nova feina…” i tot això. (No: “Tot això” no vol dir “y lo otro”). Ella treballa ara pel centre de la city i jo no. Jo tinc moto i ella no. Ella té un cos de mareig i jo no.


Vam quedar que baixava amb la moto i que ella busqués el lloc (lloc per jalar; no per aparcar). A les dues, surto cagant llets del despatx. Faltaven cinc minuts per la cita. Jo sempre vaig amb el temps just (perquè negar-ho). Tenia temps de sobra per travessar tota la ciutat amb la meva mega Vespa de segona mà (si pogués volar, és clar). “Adéu nois, me’n vaig a dinar amb la S.”. Rius plens de babes d’enveja m’arriben dels companys de feina, directament dels seus camals. Serà cabró!” “Podries avisar i veníem també” “Ho teniu clar, morenos. Avui la S. és per mi solet.”

Surto al carrer apresserat i nerviós, em calço el casc (li cal una reposició, ja) i engejo la amoto. L’engejo? Nor! I les claus? Matarile-lile-lile... Remeno a les butxaques que duc a sobre: jaqueta, pantalons, interior de l’eslip... dins, fora,... Mig em despullo al carrer. Re. Arrrgh! A la bossa (duc una bolsa-bolso d’aquestes travessades que em fan de maleta de viatge, carrito de la compra i portafolis alhora) miro per dins i fora. Una butxaca, l’altra...Un compartiment, l’altre Re. Arrrrgh! "Al despatx!" Seran al despatx, és clar! Sant-tornem-hi. Em trec el casc (quina calda que fa tenir el casc posat mentre et regires tot el cos!) i cap amunt altre cop. “Hola, boys!“Ja has dinat?" “Tot ho fas tan ràpid?” “Ja t’ha despatxat la S.?” “T’ha vist venir” “T’ha agafat canguelo?” “Ja hi vaig jo...” Casumdena. “Les claus, les putes claus de la moto...Algú les ha vist per aquí’ (quan el vei s’emprenya, és terrible).

Zafarrancho de combate. La solidaritat masculina arriba a les més altes quotes d'aquiescència quan un amic ha de quedar bé amb una dama. Regirem calaixos, obrim armaris (algú aprofita i surt de l'idem), escombren racons (bé, regirem amb el peu), aixequem caixes que feia deu anys no es movien (i descobreixes aquell informe que vas repetir sencer sis vegades), anem als lavabos (aprofitem i tirem de la cadena i abaixem tapes), mirem a l’ascensor (algú ha escopit a terra), demanen (o despertem, més aviat) als ordenances de l’entrada, busquem (inútilment) als guardes de seguretat de la planta,... Res. La pregunta és la mateixa: “Algú ha vist les claus del veí?”. Tot l’edifici crida a l’uníson. Arrrrgh!.

Un calfred em recorre l’espinada... Osti, tu! I si se m’han caigut a terra i algú que ho ha vist i esperava saber quina moto és la meva, va i ara me l’està fotent...? (Sí, val, digueu-me desconfiat.) “On vas, ara?” “A mirar si encara hi és!” Ni per fitxar de sortida un divendres abans d’un pont cap funcionari de l’INEM hauria sortit tan esperitat com jo del treball.

Mentre bato el rècord dels dos-cent metres urbans amb obstacles (saltant iaies, semàfors en vermell, cobradors de frac i netejaparabrises) penso: "I si me les he deixat posades aquest matí al pany?" Rebobino. Eren dos quarts de nou quan he aparcat; i ara són ja... dos quarts de tres (la S. ja fa un quart que espera...). Només hauran passat pel davant de la Vespa unes...posem sis mil tres-centes persones, dels quals quatre-cents escolars fent campana (alguna d’elles, fins i tot de l’Espanyol), dos-cents guiris despistats, deu avis ociosos, el Boadella buscant partit, sis pederastes, algú d’ofici impronunciable, vint gossos pixant-se i cap guardia urbà... Començo a suar. Calculo mentalment les oportunitats que algú me l'hagi fotut. Són tantes com que el Barça no guanyarà la lliga!

Arribo a lloc i....sí, la moto encara hi és (polsosa i boteruda com sempre; però hi és): ergo, ets un malpensat veí. Què hi farem. Però ara pensa una mica, tranquil·litzat, bones vibracions, fes marxa enrera (mental)... On coi has fotut les claus? (Perquè el clau no el fotaràs pas ni per Pentecostés!).

Penso, penso i, de cop, recordo de cop alguna cosa...Si..., és clar! Osti! Si jo havia quedat amb algú. Miro el rellotge. Els pocs pèls se m’irisen de cop. Dos quarts mig de tres! Arrrrrgh! Sí, tinc mòbil. I sé fer-lo servir. “Hola, guapo, on ets?” “Esto...al carrer...no sé si podré venir...” “Però si ja estic al restaurant, asseguda a taula...Et demano res?” “Ja, però no trobo les claus de la amotu”. “I...?” “Que al millor me les he deixat posades, algú les té i me la fotarà”. (En dos minuts, no he pogut deixar de ser malpensat.) “M’han donat excuses de tota mena en la meva vida per deixar-me plantada, però, tu, veí, et duus la palma”. “Que és de debó...! Hauria d’anar a casa a buscar un duplicat que tinc i...”. I has pensat que les tinguin en alguna botiga d’aquí al costat, carallot?”. Coi, com és que el veí quan acaba de pensar una cosa, les dones, sempre ho fan dues dècimes abans que ell? I a sobre, ho verbalitzen! “Corto i sierru, amor. Després et truco”.


Miro a la vorera on sóc. Hi ha cinc establiments alineats, dos bars i un bloc de pisos amb un paio recolzar a la porta. És el porter. “Escolti, per causalitat algú li hauran deixat unes claus de moto que s’hagin trobat per aquí” “Como dise...?" Tradueixo . “Poz no”. La mateixa qüestió al primer bar (”estem plens”, “no, si jo venia per les claus”, “no cal, el lavabo és obert”) , a la botiga de queviures (regentada per un pakistan que em veurem entrar em deixa anar: “No necesitamos más Lakasitos”), a la botiga d’estética i de raigs UVA del costat (on, estranyada que pugués necessitar res de semblant, una mulata em demana “si vengo de parte de la radio”); la botiga de xinos de todo a 100 (“no, solo tenemos llaves de jugeute a un eulo” “coi de xinès, et dic si has vit les meves claus; no que me les facis!” plegunte peluquelia lado”) I, finalment l’altre bar (“sí tenim unes claus, més ben dit, dues dotzenes, però són de fa vint anys; si sabés el que la gent es deixa aquí a vegades...” Miro la taula ocupada per una senyora mig adormida i penso si la sogra no seria un mal oblit).

Desesperat torno a marcar el número. “Et demano les postres directament. Ho dic per quesçon dos quarts de quatre i jo ja vaig pel segons (plat)?" “Noia, em sap greu,... Aquí ningú sap res. Me’n vaig a casa a buscar la còpia... No me'n fio de dexar-la tota la nit aquí” “Val. Ja em trucaràs el dia que trobis aigua a mar”. I penja. (això no ho va dir, però m’ho invento per donar més dramatisme al relat i fer-vos una mica de pena).

I com vaig a casa? Perquè, tinc claus de casa, oi...? Ah, sí. El metro, és clar. Ui! Però si aquí hi ha una parada de Bicing! I hi ha una bicicleta! Miracle! I no veig ningú barallant-se a cops de gorra per posar el carnet al marcador! Doble miracle! Vei, és la teva!

Nota al peu: (L’experiència del Bicing travessant tot l’Eixample ja us el deixo per una altre post). Ara acabo, que els que hagueu aguantat fins aquí, bé us mereixeu un regalet.

Arribo a casa, agafo el duplicat de les claus. Torno (amb Bicing) davant la moto. Suat i fet pols. Guardo la bici després de set intents. Arranco la amotu i me’n vaig a casa. Ja són quarts de sis; sense dinar, amb una mala hòstia de collons i sense claus. La S. deu estar fent la migdiada a casa seva.

Addenda i molienda

L’endemà al matí vaig a esmorzar al primer bar on vaig preguntar. “Tu no buscaves unes claus ahir?” “Sí" (obro els ulls com plats): les teniu?”No” “Ah!”. “Ja has preguntat aquí al costat?” Miro enfora. Osti, aquesta botiga ahir no hi era! O estava abaixada la porta i no vaig caure? Obro i pregunto, sense ni acabar d’entrar i mirant a terra, segur de la inutilitat del gest. No sé si és millor parlar en finès, equatorià o mandarí directament a la dependenta (les domino totes i alguna encertaré). “Claus?” “Sí”, “Amb un clauer groc? “Sí!” (orelles com a doberman). “Amb una espardenya enganxada? “Sí!” (somriure d’orella a orella). “Tres claus?” (Seguits?, no; no els aguanto; però el clauer tenia tres claus, si); “Sí!” (braços enlaire!), “Amb un nom escrit?”Sí, si!” ( sufocació regalimosa un incipient orgasme) “I un telèfon escrit?” “Si, si, si!” (a punt de saltar el taulell per abraçar-m’hi). I finalment la pregunta final: “Són aquestes?” (fa, mostrant-un joc de claus que tintinegen prop de la seva cara amb un somriure Profiden als llavis) “SÍIIIIIIIIIÍ” (i li faig un petó de tornillo, tan sols viscut en la meva pecaminosa imaginació). “On eren?” (dic, recuperant la compostura). “Posades a la moto. Un client les va veure i com que estava davant, va pensar que eren nostres.” "I no vau dir res?” "Vam trucar un parell de cops, comunicaves i vam deixar-te el missatge. L’has sentit, oi?” No. No havia sentit res. No havia mirat el mòbil en tot el dia. Arrrrrhg! Un cas.


Quan surto pico les tecles: “Ei, nena; les he trobades! Quedem per dinar demà?”. “Ahir, ja vaig quedar prou tipa. Demana taula per Nadal, que vindré... amb temps” Bé, sé encaixar una indirecta, jo.

El més fotut, és que em tornarà a passar. Ho sé.

Casumdena...


El cuerpo del delito

Aclariment ulterior:

em sembla que no ho heu entès del tot alguns/es. No volia deixar la moto sola perquè seguia pensant que algú tindria les claus i vindria a fotre-me-la d'on era aparcada. I és que em va passar el mateix fa deu anys: un dia perdo les claus i al cap de dos dies em despareix la moto que tenia: me les havia deixat posades i un paio (un mecànic, segur) va tornar per fotre-me-la i vendre-la a peces!


21 comentaris:

Boira ha dit...

jajajaja, despistat! Ei veí, espero que escriguis sobre el trajecte amb bicing, jo si l'he agafat 10 vegades, 5 no hi havia bicis, i quan hi ha bicis no les pots acabar deixant mai a lloc.
Per cert, tinc un clauer igualet!;)

ZAGASO ha dit...

Boníssim!!!

Però amb l'esperdenya que les portes, no m'estranya gens!!!

Si et serveix d'alguna cosa, un dia vaig estar buscant les ulleres de sol 30 minuts. Amb el riure de tot déu que me les veia "posades"...

Salut...

ddriver ha dit...

TA-XI TA-XI TA-XI TA-XI TA-XI TA-XI
Ja buscarem les claus despres del clau pero 1er es el 1er
En fi tu ja tens algo per nadal,que altres com no pasi un miracle ...

neus ha dit...

Ostia Veí... quin riure i quin patir... ja té raó en Ddriver, eh? però a mi, fins que no l'he llegit a ell, tampoc hi he pensat :P

Saps? tinc una espardenya blava com a clauer ;)

Com em diu sovint ma mare: te les hauràs de penjar al cap del nas!!!

;*)

Anònim ha dit...

Al·lucino, veí!!! Si no eren posades, i per tant no et podien robar l'"amoto".... no podies anar a dinar amb l'S. i després fer tot el que vas fer???

Blocaires totes i lectores totes també, si mai quedeu amb el veí, que sigui a sota mateix de la seva feina!!! que no hagi d'agafar l'"amoto", no fos cas.

(Després diem que els homes són simples hehehehehe)

Petonets,
sabateta

PS Malgrat no entendre el procediment, he rigut molt. Molt bo, veí!!! :)

Anònim ha dit...

Osti veí, quia pu-ta-daaaaaa! I més quan quedes amb una dama... Encara sort que les vas trobar! I que no et van fotre la moto!

Si et serveix de consol, jo m'he deixat les claus posades al pany del cotxe i algú amb molt bona fe va trucar a casa preguntant si eren nostres... Encara queda bona gent al món, al cap i a la fi!

Robertinhos ha dit...

veí, ets un cas...però ara ja tens plan per Nadal!

jo et rtcomanaria comprar un clauer gran, gran i llençar aquesta espardenya!

una salutació "coneguda" jajajaja

Clint ha dit...

Company! has provat aquestes tires/clauer/portamòbil i joquesemés que es penjen del coll? quedaria modern i tot...però diria que ens has enredat....si tenia un cos com el que dius, hauries d'haver deixat la vespa i anar a dinar!

gatot ha dit...

veí... jo alguna vegada també he inventat una excusa per no anar a un dinar -perquè de fet, no hi volies anar, eh?- però d'inventar-la o fer-ne un post... et superes, nano, et superes!!!!

Joana ha dit...

On dius que treballes??? Hi ha algun restaurant a prop?
No per res...només per saber-ho!!!
I en metro? També posdies anar a dinar amb metro...no?
Tot aquest post deu ser una indirecta perquè no et demanem mai per anar a dinar...sospito!

Jo Mateixa ha dit...

Mare de Déu santissima, em mereixo un regal, no, no, millor dos, per que he llegit el post sencer dues vegades, cada cop que avançaba m'entrava el riure per que et veia en la situació i quant tornava a llegir et perdia, per tant torne-m'hi, jajajajajajaja.

Ets un cas com un cabas, al coll les hauries de dur lligades les claus, jejejejejeje.

Petons macu!!!!!

Claire ha dit...

jejejjeje... M'ha encantat, però això sí no em fas gens de pena :P

El veí de dalt ha dit...

Boira,
si tens un igual, és que has anat a Menorca.

Igansi,
o sigui que axiò que et tapa els ulls a la fot són les teves ulleres?

Ddrover,
ja poses ciris a Lourdes?

Elur,
quanta raó té ta mare!

Sabateta,
no ho has entès? No volia deixar la amtu sola perquè ja em van robar una així!

Musa,
has llegit un altre dels meus pots sobr claus? Veuràs on m'he arribat a deixar claus posades, jo!

Robertinhos,
Esperarem a Nadal, amb els torrons i la Loteria!

Clint,
segur que em quedo enganxat en algun lloc amb aquesta cinta i m'aufego!

Gatot,
tot és veritat! Jo no menteixo mai...(ejem!, ejem!)

Joana,
si tu em demanes d'anar a dinar, deixo la amotu, el Bicing i les espardenyes on sigui...

Jo mateixa,
el regal me l'has de dur tu a mi l'11!

Claire,
ets dolentota, eh?

BACCD ha dit...

Amb la de voltes que vas donar... podríes haver anat amb transport públic o amb la superbici!

M'he rigut molt, espero que no fes gaire calor per allà amb tanta "atabalamenta" :P

the silver blue sea ha dit...

Hola Veí, sóc la S. Vaaaa que et perdono! Ja m'ha passat el mosqueig, però et vas passar molt eh, nen! Demà em va bé, si vols. Mateix lloc, mateixa hora. Ah! i lligat les claus amb una cordeta, no sigui cas! jajaja...
Un petó guapíssim!
S.

El veí de dalt ha dit...

Duschgel,
llageix l'acalriment ulterior.

Silver,
Coi! Jo pensava que no voldries que se sabés això nostre! ;-)

Terra ha dit...

Molt bon post Veí!!
Quan s'és despistat..saps que hi tornaràs...Jo amb el tema claus sóc una neuròtica!
Segur que l'S s'ho repensa i torneu a quedar un dia.

ddriver ha dit...

einz??????

euria ha dit...

Quin desastre......no m'estranya que fins nadal no em vulgui saber res més......homes.... ;D

BACCD ha dit...

Amb l'aclariment s'entén la por que tenies de deixar l'amoto sola. Ja m'estranyava que tirés més una moto que dues tetes i dues carretes!

Anònim ha dit...

Doncs està clar que et va tirar més la carreta! hehehehehe

Petons,
sabateta