De lectura (115): Esos cielos, de Bernardo Atxaga

“Los perdedores lo perdían todo. Ni siquiera podrían proteger su nombre” (p. 108)

Viatge a l’infern interior.

Després de quatre anys de presó (tres anys, deu mesos i vint-i-set dies, exactament), Irene — no sabem que es diu així fins molt avançada la novel·la— decideix separar-se de l’organització armada a la qual pertanyia i motiu pel qual va ser detinguda. No cal anomenar-la la banda pel seu nom, el lector sap a quina ens referim. Ella té 37 anys i, malgrat el dolor acumulat, les pors futures i els records passats, necessita ampliar les passes de la seva antiga presó amb el terra de la seva ciutat. Pren la decisió i no sap com començar a fer-ho. “Después de los años en prisión, rodeada siempre por los mismos objetos y las mismas personas, sometidas día tras día al mismo horario, todo lo que ha encontrado fuera le resultaba agudo y violento” (p. 86). La novel·la és el viatge als seus dimonis personals.

El llibre relata el trajecte en autobús d’Irene des de Madrid al seu País Basc natal. Un viatge curt però intens, on li apareixen en somnis tots els monstres que l’han acompanyat i l’acompanyaran en el futur: els reals (la policia que la vigila de prop i que viatja d’incògnit amb ells) i els personals. És el relat d’algú que ha sofert per amor —abandona al seu promès— i que s’haurà d’enfrontar a la seva soledat i a la desconfiança per a construir-se de nou a si mateix en un futur incert. “Necesitaba que la miraran, que le hablaran, que la desearan, como una mujer normal” (p. 12).

A l’autobús, la policia sabent la seva nova condició (sense diners, ni amics, ni promès; i la família de cul) l’empeny, d’una forma mafiosa, asfixiant, obsessiva; una sortida com a delatora i infiltrada a l’organització. Dues monges que amb ella viatgen li faran d’escut protector.

En el text, s’intercalen versos de poetes (Oteiza, Stendhal, Dickinson,...). Versos a l’esperança. Poemes que Irene llegia a la presó. Que li permeten seguir vivint desprñes de saber la mor del seu promès.  Una esperança que ella reclama sabent que en arribar al seu destí serà immediatament titllada de “traïdora” i arraconada per la seva gent. Una gent que no ha dubtat d’utilitzar-la en el passat. Era el preu del compromís i la clandestinitat. Potser només amb el somni, en el que cau en moltes estones del viatge, la salvarà. Com sembla un somni el final de la violència. Com la mà d’Adam que mai arriba a tocar la mà de Déu ens els frescos de Miquel Àngel. “¿Se podia esperar compasión de un mosntruo?Solo en los cuentos”. La narració es mou entre els llimbs, entre els moments reals i els somiats, es confonen desigs i realitats. “Su propósito —como todas las quimeras, com todas los sueños — se desvanecían en el aire” (p. 169). L’èxit d’Atxaga és saber transmetre al lector aquesta sensació de desarrelament, de desassossec , de buidor i de neguit.

La novel·la ja té uns anys. I segurament quan la va escriure, Atxaga (que per cert és el pseudònim de José Irazu Garmendia) no pensava que el 2011 viuríem la renúncia de la banda terrorista ETA a la lluita armada; esperant la seva dissolució i retorn de les armes definitiu. El llibre és plenament vigent, doncs. Atxaga — ja ho va demostrar al seu exitós Oababoak — domina com pocs el món interior dels personatges. Té un estil transparent i envejable. Arguments clars i eloqüents. I valents.

Atxaga, Bernardo. Esos cielos. Ediciones B. Barcelona, 1997; 172 p.

Puntuació: 7/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ