Un país de poetes (I). Bartomeu Rosselló-Pòrcel
[La meva entrada quinzenal al Diari Gran del Sobiranisme. Per si hi voleu anar.]
Potser hi ha pocs poetes que amb tanta poca obra publicada
hagin tingut tant de ressò en la nostra llengua. Sempre he pensat,
potser erròniament, que Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma, 1913 – el Brull, 1938) és el nostre Rimbaud particular.
De família modesta, va estudiar el batxillerat a l’Institut de Palma, on fou deixeble de Gabriel Alomar. Va publicar nombrosos articles de caire cultural a la seva joventut. El 1930 publicava l’Antología de poetas mallorquines. Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934), les seves primeres incursions poètiques. Estudià Filosofia i Lletres a Barcelona. Fou deixeble de Carles Riba i de Joan Coromines i condeixeble de Salvador Espriu, a qui va dedicar Imitació del foc
(la seva obra pòstuma) amb qui va mantenir una estreta i a vegades,
convulsa relació ideològica i personal. Precisament, seria Espriu qui,
el 1984, en la seva conferència per ser admès a la Reial Acadèmia de
les Bones Lletres, s’hi referiria definint-lo com «un home de flamarada,
jo no». A Barcelona, vivia becat a la Residència dels Estudiants de Catalunya
(l’actual Residència Ramon Llull, al recinte de l’Escola Industrial, al
carrer Urgell), on organitzà la biblioteca i dirigí les edicions de
poesia. Allí va iniciar les edicions de la Residència d’Estudiants, i
dirigí els tres primers volums de la col·lecció: Primer desenllaç, de Joan Vinyoli; L’aventura fràgil, de Joan Teixidor i Versions de l’anglès, de Marià Manent.
El 1933, va participar en el creuer pel Mediterrani,
pensat pel ministre Fernando de los Ríos, com a postgrau
d’Humanitats. Hi van viatjar 188 persones, entre professors i alumnes.
El viatge durà del 15 de juny a l’1 d’agost. 47 dies de creuer que els
van dur per Turquia, Malta, Egipte, Pròxim Orient, Creta, Grècia,
Itàlia, Mallorca i Menorca. Entre els participants en aquell viatge hi
havia Salvador Espriu, Jaume Vicens Vives, Díaz-Plaja, Valle-Inclán,…
Hosti! Això ara ja no es fa entre els nostres universitaris! I mira que
tindria èxit…
Es
traslladà a Madrid per enllestir el Doctorat, i exercí a l’Escola
Plurilingüe. A Madrid aprengué l’ofici de tipògraf i entrà en relació
amb el grup de la revista Cruz y Raya, amb el qual féu plans per publicar-hi una secció sobre lletres catalanes. Però el va sorprendre la Guerra Civil,
quan feia oposicions a càtedra d’Institut, i retornà a Barcelona.
D’ideologia filocomunista,—estava afiliat al Federació Catalana de
Treballadors de l’Ensenyança (FCTE-UGT)— s’allistà a l’exèrcit
republicà, però la seva delicada salut el va mantenir allunyat dels
combats.
Malalt de tuberculosi
des d’anys enrere (la seva era un mort anunciada i ell deuria
saber-ho), va ingressar al sanatori del Brull, municipi del Montseny, on
va morir, sol i enfebrit, la nit del 5 de gener de 1937, quan només
tenia 24 anys. Sembla que un poema anterior ja en va fer premonició del
trist desenllaç (Ronda amb fantasmes): «Viuré / l’hora impura de les aspres angúnies mudes / amb la por de morir tot sol en el carrer.» A
la nit de vetlla, hi van ser Salvador Espriu i els seus amics Amàlia
Tineo i Eduard Valentí. L’octubre de 1937 havia escrit el seu darrer
sonet, Sóller: “El cel prepara secrets / murmuris de mandarina”.
Us recomano la lectura d’Imitació al foc.
Sembla que Rosselló-Pòrcel era afeccionat a mirar les flames. Ell
mateix es definia «jo tinc un amor per tota mena de focs. Sóc una mica
valencià, tracaire…». El foc, com a element simbòlic, és present en
molts poemes. L’octubre de 1938, mesos després de la seva mort, es
distribueix Imitació del foc, dedicat a Salvador Espriu. El
volum té tres proemaris, d’Antoni M. Sbert (que havia estat director de
la Residència d’Estudiants), que el defineix com «una ànima forta, en un cos feble»;
Gabriel Alomar (el seu mentor a Mallorca) i Carles Riba (que sempre
dirà que aquest text introductori serà la prosa que més li plaurien). El
llibre té tres parts: “Festa encesa”, amb poemes que parlen de la vida
juganera, paròdica “El sol és aquí,
entre la rosa i el molí. / Matinet matí, / les bruixes es pentinen. / El
sol és aquí. / Ai! Que es menja la calitja!” (Cançó després de la pluja); “Rosa secreta”; amb poemes centrats en l’amor, l’enyor i el record: “Terra
tremolosa de mi, / com la vela del vent, com les ones / dels rems que
baten llur turment, / els meus braços són amples damunt tu / i tornem a
sembrar el meu cos.” (Fragments al camp); i “Astre de flames”: un títol bíblic, centrat en el jo transcendent, el fet poètic, l’incendi devastador: “Inútil desesper de vespre! L’alba / s’acosta ja amb l’espasa / i l’ardor temerari que m’encén / allunya les estrelles”(En la meva mort).
Un llibre on se’ns parla de dues grans passions: la comprensió de la
realitat i l’art a través del misteri del llenguatge poètic, dels límits
de si mateix. El foc com a referent essencial. El món com a tensió. I
la mort, la seva presència, sempre amatent: “L’alba / s’acosta ja amb l’espasa, / i l’ardor temerari que m’encén / allunya les estrelles”.
La mort
prematura, el desenllaç de la guerra i la seva peculiar síntesi entre el
simbolisme i el noucentisme, el convertí en símbol d’una generació
perduda i la seva obra, objecte de veneració. Una poesia realment
recomanable. Quedem-nos amb els mots de Josep Palau i Fabre, que definia
la seva poesia de “diversitat essencial”. “Aquestes
són les hores de sols velocíssims, / i ara cavalquen uns homes de
llargues cabelleres, / per damunt les escales de vent, cavalls de
somni.”
Espriu, el
1958 va fer traslladar els restes del poeta al seu panteó familiar, a
Arenys de Munt. Més tard, el 1978, és inhumat i les restes de Tomeu, com ell es feia dir pels amics, reposen definitivament, al cementiri de Palma, al costat del seu mestre Gabriel Alomar.
Podeu visitar una senzilla però complerta exposició sobre el peta a la planta baixa de la Residencia d’Estudiants Ramon Llull, a cura de Josep Camprubí.
Deixem-nos endur per la seva poesia i cavalquem per damunt els seus incendis inacabats…
5 comentaris:
Bon article, gràcies.
No coneixia Bartomeu Rosselló-Pòrcel, miraré de trobar aquest llibre Imitació al foc, pel que expliques segur que m'agradarà.
Sóc "poeta" aficionat i també vaig viure a la Residència Ramon Llull ... però d'això fa ja molts anys.
Bona tarda Veí de dalt.
Interessant!
Buscaré poemes de Rosselló-Pòrcel pel "Globos".
Gracies, Veí!
Quadern,
de res
Pere,
Hosti, ja tens quelcom amb comú amb en Pòrcel!
Globos,
perfecte!
Gràcies per la informació, crec que és un poeta que hem tingut massa a l´ombra dels grans, sense deixar de ser-ho.
Sovint em pregunto quina línia hagués seguit fins a on hagués arribat, com Salvat Papasseit, com Màrius Torres si la mort no els hagués callat tan joves.
Publica un comentari a l'entrada