Històries veïnals editades i nova tongada. Us apunteu?

Bé. Algun dia ho havia de fer... 

Encara no he entès com que cap editor espavilat ha vist  el negoci del segle en això de les Històries veïnals.  Tampoc he fet gaires indagacions al respecte, però com que sé que a tots els veïns us agrada de tenir entre les mans algú cosa per masegar a gust, he pensat d'aplegar els diferents relats apareguts al blog i anar-les autoeditant de forma virtual. Així tindreu algun llibre que llegir i deixar l'Sport a banda. Ho he fet amb l'ajut d'una tal Lulu, una franceseta molt espavilada que he trobat per la xarxa. No, no és aquella de l'anunci del perfum "Lulu? C'est moi!" (que ja m'hagués agradat poder masegar-la), però es deixa fer...

Total, que perquè no digueu que començo la casa per la teulada he autoeditat el relats de la primera i de la darrera tongada de les Històries veïnals en aquesta web. I de mica en mica, aniré fent la resta. Vaja, si voleu...Evidentment, tots els volums us el podeu baixar en PDF o demanar a l'editor que us l'enviïn per correu postal.

És el que he fet jo. I ha funcionat! Mireu la foto, si no. A un preu mòdic (entre 10 i 11 euros el volum, despeses de transport incloses). Pels malpensats, ja us dic que no guanyo res en això. El preu que es paga és només el cost de la impressió i tramesa. 

A que us farà patxoca els set volums de les HV a la vostra biblioteca?

El primer volum, a sota. Ja ha plogut des d'aleshores..., eh?

I la setena (i darrera, per ara) tongada.Amb la col.laboració de la Carme Rosanas a la coberta.

Els altres volums, ja aniran venint.... Paciència.


I posats a fer....Què tal convocar una nova edició de les Històries veïnals (amb un Microrelat veïnal inclòs? No teniu mono? Jo sí.

Vinga! Apunteu-vos als "Comentaris" o envieu-me un email a la bústia: elveidedalt@gmail.com. Pels que sigueu "novells" les bases de la participació les trobareu aquí
I que tremoli el Ken Follett!

Escalfor a la reraguarda...

Quedo citat amb la veïna del sisè. És nova al bloc i com a president de l'escala li he d''explicar les normes del replà. Fa dies que m'evita i finalment accedeix. Algú haurà fert córrer alguna falòrnia sobre les meves nobles intencions veïnals. Per això em fa quedar al carrer.  "En un lloc públic", em va dir.  "Dimecres, a dos quarts de set al banc de la Granvia, cantonada Via Laietana", afegeix. "Ni un cafè farem?"  "Millor que no". En fi, cap problema. Deu minuts abans ja hi sóc. Sóc puntual, jo. Mentre espero, un jove amb aire desvagat em demana foc. Jo no fumo, però sempre duc un encenedor per si les mosques. Li ofereixo. Deu venir de fer gimnàstica perquè encara du la barra de fer peses. al damunt. L'acompanya un amic que deu ser geòleg, a tenor de  les mostres de conglomerat que duu a la mà. Trec el llibre que estic llegint i em submergeixo en la lectura, abstret a tot. Al cap d'una estona sento una escalfor al clatell. Fa sol, cert..., però tant? Veig gent corrents per la Granvia. El que fa perdre un autobús! No sé on anirem a parar! Després tot aquest jovent acabarà amb estrès! Sento sirenes i veig un cotxe del mossos contra direcció. I aquests qui els multa, eh? Seran cafres! I l'Hereu parlant de la contaminació acústica. Ostres, l'escalfor és més intensa. I no sóc jo qui l'exhala. Observo que algú em senyala des de la vorera del davant. Sabia que tenia sex appeal, però no imaginava que tant. Em giro... I ara ho entenc tot. Algun turista ha confós Sant Joan amb les Falles. 

 

foto d'Helena Batlle, del blog +quemilpalabras; on trobareu aquí un ampli reportatge (seriós) 

del dia d'autos.

Veient que la veïna ja no vindrà, em decideixo fer un volt pels voltants. No sé que coi passa avui que sembla tothom decidit sortir a fer un volt a la mateixa hora que jo. Penso si avui jugava el Barça alguna final...No. No recordo. Potser el Papa ha avançat la visita? No, no crec. 

Com que duc la màquina, faig alguna foto. M'adono relament, que sempre hi ha gent més friki que un mateix a la ciutar. Això em fa sentir estranyament vulgar.

Aleshores, pre-jutjar una femella deu ser "tant li fa".

"Fàl·lic revolution?" Ara ja sé a qui votaré a les properes eleccions..

Osti, però si estava ell entre aquest barribarrullo! Segur que ha organitzat to això per fer-me boicot.

I al final trobo la veïna! M'hi apropo per saludar-la i se'm gira d'esquena..."Tancat per vaga general", llegeixo a la reraguarda. Collons! Ja em podia fer il·lusions. Més clar, l'aigua...

Mentre em quedo palplantat una corrua de gent m'empeny endavant, agafadets de la mà. "Camarada veí, circuli!", em diuen. Els miro i ho entenc tot! Són uns nostàlgics del Sopa de Cabra que li fan un homenatge al Quintana!

I és que no m'entero de res!

Sabates enlairades

Algú em pot dir què collons significa aquestes sabates que fa temps veig penjades a un carrer del barri?

1) Una vendedora de sabates que boicoteja la mestressa?

2) Un veïna que vol remodelar el seu sabater per la via directa?

3) Un trapezista que es va fotre de lloros dalt el cable i les va deixar oblidades?

4) Una nova campanya publicitària de la resistència dels cordons de les bambes?

5) Una marca territorial d'una nova tribu de nom BD (Barcelonins Descalços)?

6) Una escultura de l'Alexandre Calder que ha encarregat l'Hereu?

Marquin la correcta...

De lectura (85) L’africà, de J.M.G. Le Clézio

 

“Àfrica era el cos més que el rostre. 
Era la violència de les sensacions, la violència dels apetits, 
la violència de les estacions.” (p. 17)

“L’arribada a l’Àfrica va ser, per mi, l’avantsala al món adult” (p. 51)

Passió africana.

Llibre de records i, alhora, homenatge al pare de l’autor. Clézio descriu el continent africà des del punt de vista d’un infant que queda meravellat per aquell nou món; les descobertes que fa als ulls d’un nen europeu, desnodrit, arribat als 8 anys a un vast continent, fugint d’una França ocupada pels nazis, a retrobar el seu pare, que exerceix de metge colonial. I el xoc cultural amb el nou destí és brutal.  “Àfrica era el cos més que no el rostre. Era la violència de les sensacions la violència dels apetits, la violència de les estacions.” (p. 17). Per ell, Àfrica serà el regne del cos. On el cos és llibertat. Ell i el seu germà juguen amb els nens negres de la colònia. Van descalços com ells. S’africantzen. Destrueixen termiters, corren per al sabana, veuen enlairar-se i pondre’s el sol des dels rius, lluiten contra les formigues, escorpins,...

El pare és metge, l’únic europeu present en una vasta extensió de terreny de la colònies franceses; primer al Camerun, després a Nigèria. Un metge voluntariós, obsedit per la seva feina. És un cor inquiet. Asocial. Dur i inflexible amb els fills. Ells l’odien. De jove, just llicenciat, demana anar  a la Guyana francesa. Ells és un rebel que renega dels errors del sistema colonial i avorreix la petulància dels colons, la seva arrogància, els seu racisme intrínsec, la seva hipocresia. Va passar-se deu anys a la Guayana i vint-i-dos a l’Àfrica. Un francès desarrelat, doncs; que quan torna al seu país per morir no sap quin és el seu lloc. 

Serà quan el pare torni a casa, vell i moribund, que Clézio entendrà una manera de fer i de ser; per què va ser dur amb ell i el seu germà de petits. La duresa de l’Àfrica se li va a marcar a l’ànima i havia de ser també ferm  amb els seus; a voltes brutal i inflexible. Pur esperit de supervivència. A cops, ens cal la distància per entendre els fets: "Em parla, amb la veu encara ronca per l’emoció, d’aquell jove ibo que li porten a l’hospital d’Ogoja, lligat  de mans i peus, amb la boca emmordassada amb una mena de boç de fusta. L’ha mossegat un gos i ara se li ha declarat la ràbia. Està lúcid, sap que morirà. (...) Unes hores més tard és el meu pare qui li clava a la vena l’agulla que li injecta el verí. Abans de morir, el noi mira el meu pare, perd el coneixement i el pit se li enfonsa en un darrer sospir. ¿Quina mena d’home ets quan has viscut això?” (p.97). Ja ens ho diu al  pròleg: “En record d’això. He escrit aquest llibre”.

El text s’acompanya de fotografies d’aquells anys, fetes pel mateix pare de Clézio. ““A les seves fotos apareixen la solitud, l’abandó, la impressió d’haver tocar la riba més llunyana del món” (p.  57).

Clézio té la virtut de saber-nos immergir en uns paisatges viscuts intensament, com obrint una cortina davant nostre i, amb la mà damunt l’espatlla, ens va senyalant indrets i records davant uns escenaris i amb la mà estesa dir-nos. “Mireu, aquesta era la meva Àfrica”. Clézio ens porta records i vivències personals escrites en prosa poètica, que ens captiva. Almenys, a mi. “Llavors nosaltres  érem salvatges com joves colons, segurs de a nostra llibertat, de la nostra impunitat, sense responsabilitats i sense gent gran.” (p. 31).

Però Àfrica també és violència, brutalitat. Relata els enfrontaments entre ibos (cristians) i uribos (musulmans), que ens recorden enfrontaments prou recents a altres latituds,entre tutsis i utus. Ens parla de maleficis i de màgia ritual. El pare sap que va una obra necessària; però no és un ingenu. “...després de tots aquells anys que es va sentir proper als africans, el seu parent, el seu amics, que el metge no és més que un altre actor del poder colonial, igual que el policia, el jutge i el soldat.” (p. 94).

Un cop llegit em vénen al cap altres lectures fets sobre el continent. La de Viatge al Congo, d’Andre Gide —que era coetani als anys que el pare de Clézio passa al Camerun— o Èben, de R. Kapuscinski (que ja us vaig ressenyar); o Viatge i caceres a l’Àfrica negra de Nicolau M. Rubió i Tudurí. Tots captivats pel contrastos d’un continent inabastable. I que encara no conec.

Le Clézio, J. G. M. L’africà. Ed. 62; col. El Balancí, 661. Barcelona, 2008, 116 p.

Puntuació: 8/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

De la carpeta del veí (19):L'horitzó infinit

Me'l varen demanar per unes casualitats de la vida, els de la revista Viure en família, fa un temps. No és que tingui cap vincle amb la línia editorial de la capçalera, però m'ha sorprès gratament la qualitat dels seus continguts. Especialment l'entrevista sobre "l'educació lenta" (lligada al moviment slow) entre els pedagogs Joan Domènech i Carl Honoré.
Havia de fer un conte que parlés d'alguna manera, d'una relació familiar (l'incest, no; veí, em vaig dir a mi mateix). I que més familiar que els  vincles i els somnis que s'estableixen entre un avi i un nét? El conte ha sortit imprès en el número 36, d'octubre-novembre (p. 44.

Doncs aquí us el deixo (si cliqueu a sobre, s'engrandeix):

Crisàlida

La festa continuava alegre, tal com va començar. La música seguia sonant i els veïns i les veïnes estaven la majoria abstrets en enceses converses, la copa a la mà. Algunes parelles ballaven al so d’una cúmbia. La gent entrava i sortia de la cuina a buscar glaçons i begudes. Algú es tancava al bany, d’on sortia poc després, amb ulls  encesos A l’ampla biblioteca, els més lletraferits departien sobre literatura i la política del moment. Les portes de les habitacions eren obertes a anades i vingudes. Una festa habitual de fi d’estiu a cal veí de dalt. 

Em vaig fixar en ella. No havíem coincidit en tota la nit. Ja feia temps que la veia distant. A l’ascensor, als matins, tan sols les salutacions de rigor i unes besades cordials. Silenciosa i un pèl moixa. D’altres cops, però, semblava revitalitzada. Era quan duia les sabates vermelles que tan la caracteritzaven. Sabia que aleshores tenia una cita amb algú que l’esperava. Potser a la casa del bosc. Potser en alguna cala aïllada. A ella li escau el mar, només cal veure-la.  Si es perdés en una illa no em costaria imaginar-me en quina. La dels cinc fars, segurament. Però veia clar que alguna cosa no rutllava del tot.

Encara recordo el dia que va arribar al replà. Arrossegava una maleta grossa, gastada, farcida d’enganxines i receptes. Era més aviat un bagul. Segurament plena de roba, llibres i records. Els llibres, els vam intercanviar. Alguns eren de cuina; però no em van servir de gaire, maldestre com sóc. La roba, de gust exquisit, la vaig anar trasllucant en trobades aïllades. Els records, no. Els records són personals i cal entaforar-los a la butxaca. Per poder tocar-los de tant en tant i cerciorar-se que hi són, sense gastar-los. O airejar-los quan no facin mal. Sempre he respectat el silenci entre línies. Hi ha escrits que diuen més del que no citen. Jo no conec aquest art de la metàfora. Per això m’agraden tant els seus posts. Tenen el do de l’alquímia i la bruixeria. Serp enigmàtica, en cos i ànima.

Asseguda en una cadira, departia amablement amb d’altres veïnes. La nit estelada de rerefons. Se li retallaven els rínxols en l’skyline de la ciutat. Es va alçar les ulleres. Va tirar els cabells enrere, en aquell gest tan particular i elèctric que em subjugava. Segur que m’és d’un home s’ha rendit en aquell posat. Sempre he pensat que els seus ulls maragdes eren un horitzó on abocar-se. I en canvi, ara semblava que ella era el naufragi. 

Ens vam fitar. Li vaig fer un gest i em va venir a trobar. “Tinc fred” va dir a les companyes com excusa per entrar dins el pis.  M’hi vaig avançar i la vaig prendre, amicalment per la cintura, fregant-li els braços amb les dues mans. Estava destemprada. certament. Potser havia de cercar una nova escalfor que cap flassada oferia. 

Prop seu, oloro el seu perfum de te verd, d’un to lleugerament picant. Tendre posion. Mentre sortíem al replà, algú havia posat  Yan Tiersen al disc. Ella es va aturar. La música sempre encén un reducte a l'ànima. “La història es repeteix”, em diu de cop. Sé que pensa en aquella tarda, al carrer Jourdain.  “De fet, tot no anava tan bé, asseguts a la terrassa del cafè de davant, veiem casa nostra, tan trista, al final, amb nosaltres a dins”, fa la cançó. Algú que té París de referència té tota una manera d’entendre el món al seu abast. París, no sempre és una festa; com diria Vila Matas; però si un confident fidel. Per sort, tots nosaltres tenim Blogville; riba i pont a la vegada.  

Recordo que una nit va venir a sopar a casa. Deuria ser el mes d’abril. El seu mes preferit, com el de Sabina. I recordo aquell coulant que em va regalar com a benvinguda. Encara se’m desfà als llavis. El cor d’un home es pot conquerir per l’estómac. Des d’aleshores van intercanviar discs i confidències. I una nit, al cafè de sota casa, ens vam posar a ballar aquella cançó melangiosa. Ell també hi era, sortit de no se sap on. Va ser el dia que vam descobrir que hi ha ànimes bessones en cossos diferents. Per això d'esperits irreconciliables. És estranya la distància. I és més sorprenent l’oblit.

Per sort sempre hi ha gent al voltant. Sempre hi ha gent a qui acollir-se en la pròpia solitud. Penso això ara, quan m’anuncia el que li ronda pel cap. “Vull deixar el barri”."Com?” “Potser deixaré el pis una temporada”, em diu, mirant passadís enllà. Sembla que li costi dir les paraules. L’agafo per la cintura i la vaig girar cap a mi. “Com?” repeteixo. “Ja res em reté aquí…” “Però estem nosaltres, els veïns…” En aquell moment em va semblar un ocell caigut del niu, fràgil, que cal acaronar. I en canvi, m’adono que fa temps que vola ferma pels boscos de la desmemòria i l'oblit. Hi ha esperits que traspuen llum. Hi ha escrits que són tot un paisatge. El seus ho són. Ho llegeixo en el seu gest i ho llegit al llarg d’aquests anys en el seus posts.

En el fons entenc perfectament el seu sentiment. O crec entendre-ho. “Algú s’entristirà…” “Ho creus?” “Saps que sí...” 

Li demano que em deixi les claus del pis. “I això?”, em diu. “Tens alguna veïna que t’hi espera i no ho sé?”, em demana amb un somrís mig lasciu. “No. És per quan la nostàlgia  em llivanyi l'ànima. Per fer una mirada al passat”. "El passat ja no hi és, veí. Tot és un pervenir incert. No siguis melangiós." Té raó. La vida és un camí sinuós, amb marges i dreceres. Les seves paraules em recorden aquell vers de Gil de Biedma. “Para pedir la  fuerza de poder vivir / sin belleza, sin fuerza, ni deseo/ mientras seguimos juntos / hasta morir en paz los dos / como dicen que mueren los que han amado mucho”. Potser està esgotada. Potser a de fer taula rasa. I no sé si cap vident dirà el que ella ja veu. Potser necessita reinventar-se. Deixem-la, doncs. Ella és un esperit lliure amb un cor que no cap en un puny.

Em recordo de quan era petit, a escola, m’encisava la màgia dels cucs de seda quan, tancant-se dins els capolls filamentosos que havien construït, ressorgien metamorfitzats com papallones al cap d’un temps. Potser ara li cal això, esdevenir una crisàlide. Quan retorni -que tornarà-, serà la més bella papallona del jardí.

"Ens deixes, doncs?"

Em mira. I no respon. Somriu. Es planta al davant i em dona un bes al front. Com fa un mare a un nen petit. Gira i m’ofereix una esquena que fendeix l’aire. Hi ha cossos que no caben en un quadre per molt que t'hi escarrassis. Ni en mil. Se t'esmunyen als dits. “Tornaràs?”, alço la veu perquè em senti. No respon. Com fa la Liza Minelli a l’escena final de Cabaret -a ella, que tant li agrada ballar-, d'esquena a mi alça la mà dreta,  mou els dit enlaire i sense girar-se, els agita mentre la seva figura es perd en el fons del passadís. Es fon en negre. Misteriosa. Inclement.

“Estic aquí. Estarem tots aquí” li dic, cridant ja, des del llindar. Sé que ho sap. Sé que ho sent.

Deixo la porta ajustada.

Potser sí que hi ha una vent nou que puja del replà...

De lectura (84). Rèquiem d'Antoni Tabucchi

“Hi veig que has de visitar una persona, va dir, 

però la casa que busques només existeix en la teva memòria o en el teu somni.” (p. 23)

“sempre necessitem una història, encara que no ens ho sembli” (p. 90)

Un diumenge d’estiu, un home llegeix El llibre del desassossec (títol premonitori) sota una morera en una masia d’Azeitão, a la regió de l’Alentejo. De cop i volta —per un estrany sortilegi; potser és només un somni— es troba enmig Lisboa. És un dia xafogós, la samarreta se li amara de suor (la suor que devem tenir tots quan tenim malsons?); i deambula per una ciutat semideserta. Sembla tenir clar però, on va i què ha de fer. En els seu particular trajecte, es troba personatges peculiars (cada un és el títol d’un capítol) que li van obrint l’esperit: un venedor de loteria, un cambrer, el porter d’una pensió, el vigilant d’un museu,...). “Jo ja no tinc ànima, vaig objectar, ara tinc inconscient, he agafat el virus de l’inconscient, és per això que he estat capaç de trobar-te.” (p. 31) L’home recorre barris i carrers de la ciutat –els que heu estat a Lisboa, els reconeixereu (Praça de Riberira, Cais do Sodré, Baixa Lima, Jerònims, Oeiras, Alto da Barra,...)-, a la recerca de persones i objectes que han estat referents i desapareguts en la seva vida.

La mort és ben present ja que va a la recerca d’algú en concret (la seva ex-dona Isabel; morta en estranyes circumstàncies; a qui no troba; o el seu pare mort, que se li apareix de soldat!, o l’amic de l’ànima que va morir de l’herpes zòster (sí: jo també he hagut de buscar què era) que el rep a la tomba i amb qui se’n va a sopar!,... Tots es van encavalcant sense cap lògica aparent més enllà la d’un viatge on no hi ha límits ni traves. Salts en el temps. Fantasmes pertot. Una mirada diferent a la realitat? “...¿no hi havia la possibilitat que ara el quadre fos diferent pel sol fet que els meus ulls els veurien d’una altra manera? "(p. 59)

Aquesta novel·la, que parla de la mort de gairebé com un fet alegre, és un rèquiem a amics i coneguts, i al mateix temps, un viatge errant, un somni. Però sense oblidar també que és també , un homenatge a Portugal, o a una manera de ser portuguès a Lisboa. Més que una novel·la, sembla un assaig sobre l’ànima i l’inconscient. Un divertimento literari, diria.

És evident que el leivmotive de la novel·la és voler explicar en paraules un somni que deuria colpir a l’autor i que necessitava plasmar en paper. Segurament el record del vell amic, o el de la dona absent. Ja veieu que cal prendre’s amb precaució la trama. Més ben dit, la no-trama. En els somnis ens podem fer totes les preguntes perquè ens podem donar totes les respostes. Això és el que fa el protagonista de la historia que va a la recerca de respostes que el subjuguen.

Finalment, pren part en una partida de billar, on sembla que el protagonista ha de sotmetre’s a la decisió del seu destí. “L’estranya trajectòria que havia de dibuixar la meva bola per arribar a la bola de l’adversari em va semblar una premonició” (p. 83) Si fa carambol.la o no, deixo que ho descobriu, si us ve de gust.

Per mi, que Tabuchi fa un "demarré" amb aquest llibre. Però és clar, és Tabuchi qui l’escriu. Si jo us explico un somni dels meus, encara us desvetllaríeu i no és l’ocasió. Ni el moment. Però com diu ell: “jo no tinc cap mena de confiança en la literatura que tranquil·litza les consciències” (p. 97)

Tabucchi, Antoni. Rèquiem, Ed. 62; col. El Balancí, 411. Barcelona, 2001; 107 p.

Puntuació: 6/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

Ens fem grans... Cel.lebrem-ho?

Veig que la veïna més calenta de l’escala fa anys. En aquests temps llegeixo altres natalicis. I això em fa pensar que demà serà l’onze de setembre. I què passa cada Onze de setembre? Tres coses:

1) alguns catalans tornaran  a somiar en una nació més rica i  plena;

2) els ianquis homenatjaran els morts del seu  atemptat de les torres bessones; i

3) el veidedalt fa anys. Fa anys blocaires, s’entén. Quatre exactament. Cada dia més gran i cada dia més guapo, tu! (Com que no tinc avia, m’ho dic jo mateix).

Sé que darrerament no estic tan actiu comme d’habitude. Serà que el paio aquest alemany ja s’ha instal·lat definitivament al meu magí. I que la crisi d’idees veïnals és pertinaç (com la sequera en temps de Franco). O que realment, ja ho he dit tot i no hi ha més oli en el llum.

I mira, per on, em poso nostàlgic (sóc dat a la melangia) i miro enrere per fer balanç. I penso si paga la pena de seguir. Tranquis: abans que digueu “Veí, no, no te’n vagis!” (sóc sibil.lí, eh?) , ja us dic que em quedo. Coi, si el lloguer aquí dalt és gratis! I sempre trobo missatges a la bústia!

Quan va néixer el blog - ni sé com- va voler tenir un toc entre literari i bandarra. Crec que segueixo fidel als meus principis. Si és que encara hi ha principis. En aquests quatre anys he obert diversos fronts: comentaris de llibres a De lectura; he recollit algunes cites a La frase de la setmana, he desempolsat poemes De la carpeta del veí; us he ressenyat històries a De pel.lícula; he promogut –i heu participat en set tongades  de les Històries veïnals (algun dia, us ensenyaré una edició que vull preparar); us he dedicat algunes Memedicatòries; he mostrat les vostres imatges del Museu blocaire del disseny friki; ens hem escalfat plegats amb relats a De calents i contents; hem ballat junts am Sabates vermelles; hem fet alguna juerga de nivell al terrat, ens hem fet regals amb el Blocaire invisible, us hem ensenyat els veïns de la  13 rue de Blogville,... En fi. Hem rigut força i crec que encara tinc ganes de dir coses. I tinc reptes pendents. Us he d’explicar com va anar el meu exili a Colmenar Viejo, per exemple. O mostrar-vos la vintena de llibres que tinc pendent de ressenyar-vos. O les pallisses futbolístiques que les meves acòlites del FC Maleruveïnes han infringit a les HFC del tanoca. Però el veí té una vida complicada fora del replà i hi ha altres fronts oberts. Anem a pams o d’aquí quatre anys més, tots calbs.

I abans d’acabar, per si encara no ho heu vist, us recordo que fa setmanes va acabar el 1er Microrelat veïnal! Va quedar rodó! Serà per coses com aquesta que em no em resigno a abandonar-vos.

Vinga! Teniu sacher, cava, mojitos i porrets al terrat. I a discreció. Fins i tot el convido a ell (sempre té alguna bola que explicar-vos). I mira, per on, també podem celebrar que he superat aquest mes els 100.000 polvos! Vull dir les 100.0000 visites!  (algú que em sé ,dirà que el 90% sóc jo mateix que les faig) Poso música i a les noies, que vulgueu, us reservo un ball, per ordre alfabètic.  Això sí, vaig descalç: per no fer mal.

 

De lectura (83): Fanny, de Carles Soldevila

Però la fama pot més que els fets (p. 66)

Añadir leyenda

Monòleg interior.

Fanny és una joveneta de disset anys, de casa bona que ha quedat orfe de pare de fa poc. Sense que sapiguem ben bé el motiu, decideix fer-se ballarina de cabaret. Llueix unes cames magnifiques i per això és acceptada i enlairada en el conjunt de coristes de l’Avinguda Paral·lel on actua cada nit; primer en el cor, després com a vedette. Evidentment, la mare, superada pels esdeveniments, no vol que s’hi dediqui, però no té prou autoritat moral per impedir-ho. Fanny sembla revoltar-se davant la hipocresia de la seva classe social i com a mostra de rebel·lia en record del pare adúlter (“Entre ells dos l’amor devia fer molt de temps que era mort i enterrat” (p. 23). Fanny, que és el nom artístic –no en sabem el real– es pren ben seriosament i digna la seva professió per donar sentit a la seva vida. “...ser alguna cosa; maldar en alguna direcció” (p. 29) Els germans grans, que s’han anat a Argentina a fer fortuna, no li fan gens de costat, ans al contrari, i aconsegueixen que la mare els segueixi. Fanny, doncs, entra en un món desconegut amb una candidesa que exaspera i es va fent madura a força dels cops rebuts. De mica en mica s’adonarà de quin pa s’hi dóna en aquest ambient.

Els pensaments de Fanny van construint la trama, però d’una forma saltejada. No és ben bé un diari personal, tot i que està escrita en primera persona. És un monòleg interior. Com si ella parlés amb ella mateixa i els personatges. Fanny sap que lluita contra la incomprensió social  i que s’ha fet malbé el nom. El seu i el de la seva família. “Des del moment que faig aquest ofici ja sé que la meva virtut no és article de fer per a ningú...” (p. 66). Es fa dir, en un to ensucrat, “la deeesa dels amors venturosos”. Fanny juga amb els pretendents però sempre mantenint-los a la ratlla de la seva virtut. Busca realment donar-se a un home i perdre la virginitat, però en base a l’amor, no a qualsevol preu. Ella no vol caure en el joc viciós de la resta de ballarines. Sembla que vulgui portar la seva escala de valors en el seu ofici. “Saber que si no sóc com les altres és perquè no vull, no pas perquè no puc.” (p. 116)

Però la fama té els seus perills aparellats. En el zenit de l’èxit algú farà córrer la brama que té sífilis. Fanny té un comportament dual: és capaç de despullar-se a l’escenari, com una gran professional; però incapaç de despullar-se en la intimitat amb ningú si no és per raó d’un amor fidel. Ella n’és conscient. “Sóc un cas ben curiós, jo.  Per primera vegada sec al costat d’un home en un restaurant. He sortit a escena si fa no fa nua; m’he sentit grosserament admirada per milers d’espectadors, però només fa deu minuts que he dit a algú: t’estimo” (p. 152)

La candidesa inicial de Fanny es va transformant en l’assumpció d’una situació difícil; on d’un estatus envejable va caient en una situació dura, sola i enfrontada a tot. Fins i tot ha de superar el moments més baixos on plana el suïcidi. Ser admirada i enfrontar-se a les gelosies i les trampes que porta aparellada la fama li fa assumir amb constància el seu màxim desig. Lliurar-se a Jordi, al seu estimat, sabent-se enamorada i corresposta.

Cal situar la novel·la en el context històric on va ser publicada, als anys trenta. Fanny va ser titllada d’immoral en el seu moment. L’autor, Carles Soldevila,  es defensava dient que, si de cas, seria “amoral”. A diferència de la coetània Vida privada de Sagarra, m’ha semblat una nova molt més endolcida; sense la força d’aquella. Però recomanable.

Soldevila, Carles. Fanny. Biblioteca Selecta. Barcelona, 1994 (14 ed.)

Puntuació: 7/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

Hi ha l'Estellés, encara..

Una proposta de: Josep Lozano i Victor Pàmies

Dir que vaig descobrir la poesia a través de Vicent Andrés Estellés i voler ser poeta seria com dir que vaig descobrir la xocolata desfeta i voler ser pastisser. Pecador impenitent, vaja. Però és cert.

El primer llibre de poesia d’una autor català que vaig  llegir va ser d’ell: L’Hotel París, d’aquella col·lecció de culte, de tapes blanques i butxaca, que es deia «Els llibres de l’Escorpí», d’Edicions 62. Jo tenia aleshores disset anys i era verge. Vaig decidir aleshores dues coses: una) que havia d’anar a París, a un hotel i deixar de ser-ho amb una autòctona; i dos) que volia ser poeta.  Només en calia la parella en el primer cas, com la Françoise que apareix al llibre d’Estellés. Per al següent objectiu, només em calia paper i llapis. Com que això darrer ja ho tenia, vaig començar per aquesta segona opció. Digueu-me pràctic. 

El següent llibre que vaig llegir va ser d’ell també, Hamburg; i un de Miquel Martí i Pol, Vint-i-set poemes en tres temps. Després de llegir-los ja vaig veure clar  que mai arribaria a ser poeta, per molts fulls que emplenés i llapis que despuntés.  Però moriria en l’intent, si calia. I vaig comprar molts llapis i vaig guixar molts fulls. I en vaig dedicar molts a moltes al·lotes. Cap es deia Françoise ni cap era francesa.

No vaig anar a París fins un any més tard. Hi duia un llapis i un paper a la motxilla. Però cap amant. Era evident: seguia sent verge i seguia sent aprenent de poeta. Encara ara. D’aprenent. De verge, per sort; no. Crec. Després vaig descobrir Vinyoli. I Ferrater. I Rilke. I Kavafis. I Hauden. I Bendetti. I Lorca. I Neruda. I Alberti. I Aleixandre. I Gil de Bielma. I Foix. I Espriu. I Carner. I Brossa. I Parcerises. I Formosa. I Fulquet. I Pons. I tants d’altres. Definitivament, si són ells, perquè cal emplenar més papers?

Mentre, segueixo menjant xocolata i pensant en escriure algun dia un poema com aquest:

II

Hi ha encàrrecs, hi ha consignes, hi ha flames a trametre.

Ens cal dubtar també, i tenir fam i fred

I aguardar, sense son, tota la nit així,

Fins que el dubte s’acabe, fins que la nit s’acabe.

Hi ha pecats, hi ha desgràcies, hi ha el dubte, la bandera.

De tot açó gemecs, les mans apegaloses,

El crit sense resposta, el silenci, la fúria.

Vicent Andrés Estellés. L'Hotel París.  Ed. 62, Els llibres de l'Escorpí, 14. Barcelona, 1973