De lectura (set): El baró rampant (Italo Calvino)

« (...)
—¿Per què em fas sofrir?
—Perquè t’estimo.
Ara era ell que s’enrabiava.
—No, no m’estimes! Qui estima vol la felicitat, no pas el dolor.
—Qui estima només vol l’amor, fins i tot a costa del dolor.
—O sigui que em fas sofrir expressament.
—Sí, per veure si m’estimes.
La filosofia del baró en negava a anar més enllà.
—El dolor és un estat negatiu de l’ànima.
—L’amor ho és tot.
—El dolor s’ha de combatre sempre.
—L’amor no es nega a res.
—Hi ha coses que no admetré mai.
—Sí que les admets, perquè m’estimes i sofreixes.»



Aquest és un extracte del darrer llibre que he llegit aquests dies. El baró rampant, d'Italo Calvino. (Sobretot no el confongeu amb aquest altre execrable barón rampante) N’he llegit més, ja us els aniré comentant. No. No el vaig llegir quan tocava al COU i mira, ara m’ha agafat per recuperar lectures obligatòries de joventut. La història ja la sabeu, no? Un jove de dotze anys, Cosimo di Rondó, hereu del títol nobiliari del seu pare (un pocapena subjugat per l’autoritarisme prussià de la seva dona), decideix un bon dia, després d’un discussió familiar a taula per no voler menjar cargols, pujar a una alzina del seu jardí (aulina diu l’obra) i no baixar-ne mai més. I a fe de Déu que ho acompleix. Dalt dels arbres —perquè va saltant d’uns a altres com qui passeja per la Rambla— farà vida fins a la seva senectut.

No, no us penseu: no és un anacoreta com aquell sant Simeón el Estilista, que es va passar quaranta anys dalt una columna i que Buñuel li va dedicar una peli. Tot el contrari. Dalt dels arbres, Cosimo Piovasco di Rondò, caça i menja, es relaciona amb els seus familiars (el germà Bragio és el narrador de la història), administra els seus béns, dóna consells i organitza la vida dels seus vasalls, confraternitza amb tothom qui l’escolta i esdevé un personatge de referència pels seus coetanis; llegeix (devora més aviat) llibres i adoctrina bandolers, idea millores per al desenvolupament econòmic de les seves terres, es carteja amb coneguts i desconeguts (Voltaire i Rosseau, entre ells), ensinistra a un gos (Ottimo Massino, quin nom!) en l’art de la cacera; es fa abrics i roba; es renta i dorm; combat contra soldats austríacs invasors; s’enfronta espasa en mà a pirates berberescs; coneix la força de l’amor (amb una noble espanyola que, ai làs!, també està destarrada pel rei Carles III i viu dalt uns arbres com tota la seva família) i el practicarà a dojo. L’amor, vull dir. I especialment amb els seu amor platònic de joventut, Viola Ondariva, una altra noble que acabarà per fer-lo embogir (ja sabeu, les dones,...) I tot això sempre dalt dels arbres. Si fins i tot hi ha un encontre, tête à tête, entre Cosimo i Napoleó!

En fi; que es fa una vida a la seva justa mesura. «El món, per entendre’l, és veu millor des d’una certa distància», ens diu. D’aquí el títol de l’obra. No us explico el desenllaç final per si us pica el cuc de llegir-lo (paga la pena, de debò). El curiós d’aquest personatge és que està integrat en la societat i que la gent el pren, evidentment!, per boig, sense ser-ho (bé, potser al final embogeig, però és d’amor); i que ajuda a fer-los la vida més planera: organitza fins i tot un servei d’extinció d’incendis forestals i retorna els bens robats per pirates als pobres bosquerols de la contrada!

El fet en si ja és prou inversemblant, no? Viure dalt dels arbres ja és al·lucinant. I tot i que al finals del segle XVIII els boscos fossin prou frondosos per poder fer creure que es podia anar de punta a punta d’una comarca saltant per les branques sense fer peu a terra. En fi, això, en el fons, és el de menys. Crec que Calvino buscava una paràbola en aquesta obra. Cosimo pren una decisió i la duu a terme fins a les seves darreres conseqüències. Quant de nosaltres podríem dir el mateix. Jo no, sens dubte. És en aquesta determinació que el personatge es fa entranyable.

Calvino va escrireu la novel.la en una època d’auge del PCI italià, al qual ell pertanyia. Segurament, volia mostrar que la rebel·lia personal davant l’autoritat establerta és plausible i possible. I que les masses poden entendre-la i acceptar-la. I a més, Calvino ho escriu d’una manera planera. senzilla, diàfana, directa, amb ginys a l’humor i a la poesia. (Mireu la cita que encapçala el post). Coi, com s’ha d’escriure!

Com a curiositat, en l’original, Calvino va fer parlar un personatge en català, al bandoler (ja té tela!) Gian dei Brughi, que per cert, acabarà penjat: «Francès, toscà, provençal, castellà, els entenc tots! (...) Fins i tot, una mica de català: Bon dia!, Bona nit! Està la mar molt alterada.»

Entranyable personatge aquest Cosimo. Em sembla, però, ara són mal temps per les paràbol.les.

(O era per la música?)