De lectura (vuit): Kafka a la platja (Haruki Murakami)

«Ella alça el cap, sorpresa, i després de dubtar un moment posa la seva mà sobre la meva.
—Sigui com sigui, la teva teoria és com llençar a un objectiu molt llunyà. Ja saps, ¿oi?
Faig que sí amb el cap.
—Sí que ho sé. Però les metàfores poden escurçar la distància.
—Però ni tu ni jo som metàfores.
—Ja ho sé —dic—. Però les metàfores poden eliminar el que ens separa.
Mentre em mira, torna a dibuixar un lleu somriure.
—És la frase per lligar més estranya que he sentit mai.
—Passen moltes coses estranyes, però diria que em vaig acostant a la veritat.»

Un llibre estrany. Raro, raro; que diria aquell. En Haruki Murakami és un escriptor sorprenent. Que no és del Clot ja ho deduïu, oi? És un japo, del Japó. I per mi, que deu fumar alguna cosa a part d’amorrar-se a la bóta del sake mentre escriu. Ja havia sentit a parlar d’ell amb el celebrat Tokyo blues; i per això aquest Nadal em vaig autoregalar el Kafka a la platja, la seva darrera novel·la.

La història va d’un adolescent (Kafka), que amb 15 anys fuig de casa seva. És un noi solitari, introvertit, pulcre, ordenat, disciplinat, metòdic. (Juà! Com els adolescents d'ara, vaja). Amb quatre anys, la seva mare i la seva germana el van abandonar a ell i al seu pare, un bon dia, de cop; sense donar explicacions ni més senyals de vida. Això el va marcar per força. És doncs, una història personal a la descoberta del propi jo. Una història marcada per la profecia que li va fer els seu pare un dia, com qual Edip, aquell rei de Tebes: "mataràs al teu pare, i t'allitaràs amb la teva mare i la teva germana". Un crac de la mitologia, el paio.

En paral·lel se’ns explica una altra història, la del vell Tanaka; un home solitari, un pèl “totxo” (com ell mateix no para de dir) que va tenir una curiosa experiència amb quatre anys. En una excursió escolar a un bosc del seu poble, durant la II Guerra Mundial, va perdre el coneixement juntament amb tots els altres nens. Mentre tots es van recuperar al cap d’unes hores, ell va tardar dues setmanes. I en fer-ho, tenia la “ment en blanc”. Ara viu d’una mísera pensió pública i té la peculiaritat de poder “parlar” amb els gats i de predir fenòmens estranys. Un bon dia té un encontre amb un personatge singular, en Johny Walker (si, si, el de l’ampolla de whisky!), que es dedica a matar gats per menjar-se el cor, apropiar-se de la seva ànima i construir una flauta que el faci immortal. Penjat perdut. Farà que el Tanaka, en un atac de ràbia, el mati. Després sabrem que el mort era el pare de Kafka, un famós escultor. Comença una altra fugida endavant: la de Tanaka, que té com una revelació.

I a partir d’aquí, a liar la troca. Els camins d’un i altre, que no tenen cap aparent paral·lelisme, acabaran convergint -i no per atzar-, en la ciutat de Takamatsu, on una suggeridora dona, la senyora Saeki, regenta una biblioteca particular dedicada a recollir tankas (no tangas, sino escrits poètics japonesos). Allí Kafka hi passarà hores, fent amistat amb Oshima, una dona erudita en cos d’home, que l’ajudarà a amagar-se de la policia. I allí, a la biblioteca, amb la senyora Saeki, coneixerà el destí tràgic de la seva existència. Perquè en el fons el llibre és això: personatges a la recerca de la seva identitat. Qui és qui? Com és cadascú realment?

En aquesta convergència cap a un final insospitat, apareixen personatges ben singulars, en situacions ben estranyes i (para)normals. Però la gràcia de Murakami és fer que tota aquesta "anada d’olla", sembli versemblant. Amb un estil planer, ens va embolcallant, a poc a poc, en una història suggerent d’amors, gelos i heroïcitats anònimes, com una tragèdia grega. I on surten referents culturals que a ell li deuen palure: Beethoven, Berlioz, Haydin, Hegel,..

És un llibre amb moltes paràboles i simbolismes: boscos aïllats on no passa el temps, pedres que obren i taquen portes a indrets irreals; fantasmes que apareixen i s’alliten amb personatges; personatges estrambótics que semblen oracles premonitoris; escenes d’un marcat erotisme i d’altes d’un dramatisme punxant; pluges sobtades i inexplicables de peixos o de sangoneres; soldats perduts en boscos que es retroben al cap de cinquanta anys; un personatge , que es fa dir Corb; que és l’alter ego de Kafka; una cançó de lletra el·líptica que dóna nom al llibre, un quadre on està la solució a l’enigma,...

L’estil de la narració és àgil; enganxa. Tens ganes de saber com avancen les dues històries per saber quan convergeixen. El final, és inesperat; i per suposat, obert. I en els diàlegs, l’autor excel·leix.

«—Els records són una cosa que t’escalfa des de dins, però que alhora també t’esquinça les entranyes».

Hi ha llibres molt millors que aquest; però pocs tan rars que et deixin un bon gust de boca.

Per si no teniu res més a fer; i sou tastaolletes, us el recomano.