El poema de la setmana (4): Cesare Pavese

No és dels meus preferits, però té poemes d'aquells que arriben. Cesare Pavese va tenir una vida curta. 42 anys. Un nano, vaja. Es va suicidar a Torí el 1950, de sobredosi de barbitúrics. Un darrer missatge pòstum. «Perdono tutti e a tutti chiedo perdono. Va bene? Non fate troppi pettegolezzi.». Una manera d'entrende's i d'entendre la vida i els altres, no? I acabava de guanyar un premi literari!

Orfe de pare en l'adolescència, això el deuria marcar en els seus sucessius estats d'ànims depressius. Estudiós de la literatura nord-americana (va fer la tesi sobre Walt Whitman, aquell de Hojas de Hierba, -qui no l'ha llegit en la nostra època hippie-porrata! Ai,no que vosaltres sou joves, de l'època indie, perdó). Deia que l'home va sentir-se atret de sempre per plomes anglosaxones com Joyce (el de l'Ulises), Faulkner (el d'Absalom, Absalom!), Dos Passos (no tres), o Defoe (el de Robinson Crusoe).

La soledat és un tema recurrent en tota la seva poesia, una certa dificultat per trobar un amor estable (va tenir un primer amor que el va deixar abandonar per una altre paio; el marró de sempre). Molta de la seva poesia és poesia amorosa, doncs. També és el poeta del paisatge, de la terra, de l'entorn, del camp com a referent vital. Sempre buscant l'essència del mateix individu; que cerca la seva identitat a partir d'una joventut idealitzada. Vaja, temes sempiterns de la poesia, no?

Pavese també va tenir una actiud políticament activa en els darrers anys. No va estar dins la resistència al feixisme -al contrari de molts amics seus que hi van deixar la pell-, però es va afiliar al PCI en acabar la Guerra Mundial. A més, té un llibre que ja pel titol us ha d'atreure: "Treballar cansa". Ospes! No calia que ens ho digui un poeta, oi? Jo us en podria fer una elegia sencera!

El poema que us transcric dona nóm al llibre que va sortit editat pòstumament en la seva primera edició (el 1951). La versió catalana pertany a la mítica col·leció dels "Llibres de l'Escorpí", d'Edicions 62. La traducció és de Joan Tarrida (un editor que vaig conèixer fa molts anys), amb un pròleg del poeta i assagista Antoni Marí. Com ell mateix diu, en els deu poemes que composen el llibre, es fan clares les obsessions del poeta: "la necessitat d'estimar, de ser reconegut en l'amor i la imposisibilitat d'assolir aquets desig". El que dèiem: temes sempiterns.

No us poseu excesivament tendres, eh?

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
del matí fins el vespre, insomne,
sorda, com una recança antiga
o un vici absurd. Els teus ulls
seran un paraula vana
un crit ofegat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan sola cap a tu t'inclines
en el mirall. Cara esperança,
aquell dia sabrem també nosaltres
que ets la vida i ets el no-res.

Per a tothom la mort té una mirada.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
abocar-se a un rostre mort,
com escoltar uns llavis closos.
Davallarem l'abisme callats.