Els sostre(s) del mal gust o Dones revoltades

He rebut un e-mail d'una bona amiga, la Sílvia. Està indignada. Revoltada. Encesa. "Has llegit l'article dels Sostres?". Ostres, doncs no. Penso. Ah, si! El Sostres aquest el tinc linkat al blog; en l'apartat "Veïns que sento conversar"; igual com altres articulistes de política o societat. Li he llegit el seu blog i algun article al diaris i l'he vist per la televisió (no sé si era Canal 8), fent crítica en un programam d'entrevistes. És el de ploma fàcil, verb encès i llengua viperina. Em va atreure i per això l'hi tinc. M'ha agradat com i què escriu. Té diferents llibres públicats, amb títols altisonants. Com molts altres.

"Doncs és un paio bastant impresentable - em diu la S. -que darrerament està de moda i s’està fent un nom a base de dir grans animalades als diaris com ara que mata les mallerengues que el desperten de bon matí al camp.L’article en qüestió va d’homes i dones, i està escrit amb molta prepotència i mala llet."

Uf! Homes i dones. L'etern conflicte. Me'l miro, doncs. I entenc perfectament el cabreig de la S. Ara veig que el Sostres ha anat massa lluny. S'ha pasat de Sostres, vull dir, de voltes. Per fer l'acudit fàcil, ha anat més enllà del que el seu cognom li permet. Entenc que en aquest món tan competitiu del mass media has de fer-te veure per poder aixecar el dit. El que no sé és si a qualsevol preu. Faig veure a la S. que potser vol esdevenir un enfant terrible de la cosa catalana. N'hem tingut tants!

"Vols dir dona que l'home només ha anat a povocar per provocar?. Si ni s'ho deu creure això que escriu! Potser és d'aquells que fan andanades sense cap blanc precís, sabent que faran mal, sí; però precisament per provocar una reacció en les ments callades i somortes de la gent." Li ho escric i se'm fa difícil creure-m'ho a mi mateix. Perquè si és així, és massa fort.

Ofesa fins la seva medu·la, la S. ha respost a l'incendiari article amb un altre seu a la web Món Divers, que són coneguts seus. Aquest Diari va de drets humans, igualtats entre sexes, minories ètniques, nacions i pobles oprimits, i ong’ s per al desenvolupament. És interessant. I acaba de començar. Els farà il.lusió si el mireu i hi deixeu comentaris.

Podeu veure l'article del Sostres a la web elsingulardigital. Us poso l'enllaç, però també us transcric el text per si no va el link i no perdeu temps. Noies blogaires, ja em direu el què. Que consti que jo no combrego en cap ni una de les seves afirmacions, eh?

http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=1921

--------------------------------------------------------------------
Salvador Sostres

No és opressió és superioritat

Nota: les negretes són meves, del veí,

Els homes no hem oprimit les dones, és pura propaganda repugnant que difon l'esquerra. Els homes hem estat infinitament superiors a les dones, hem creat, inventat i descobert absolutament totes les coses boniques que hi ha a la Terra, mentre les dones no han sabut fer res més que queixar-se i fins i tot va ser un home qui es va haver d'inventar el tàmpax. L'altre dia sopant una feminista parlava dels drets de les dones, dels permisos que haurien de tenir les dones, dels salaris, de la igualtat, i tota quanta puta bèstia tenia al costat li feia costat, i era trist que algunes fossin dones i era patètic que també alguns fossin homes.Els drets de les dones, pel moment els paguem els homes.

Els homes que som empresaris, propietaris, directors generals; els homes que hem arribat a empresaris, a directors generals i a propietaris i que ningú no ens ha regalat res, tal com si les dones després de 2.007 anys d'era cristiana no han passat del trist paper que en aquest moment representen a la societat no ha estat per cap opressió sinó perquè els homes som superiors en enginy i en talent -de fet, i només amb comptades excepcions, el talent no és una qualitat femenina. Els homes ho hem fet tot, tot, absolutament tot. Fins i tot les constitucions que reconeixen els drets de les dones. El caràcter del triomf és masculí: i fixa't que la vicepresidenta d'Espanya en el fons, i en la barba és un home.

Dir que la dona, perquè això sempre ho diuen, les dones, dir que la dona té el mèrit de parir i de ser mare és com dir que la mà d'obra andalusa és qui en realitat va aixecar Catalunya. Va, home, va. Prou comèdia.

La qual cosa no vol dir que les dones no tinguin virtuts domèstiques, perquè en tenen. La qual cosa no vol dir que les dones no facin bé de mares, perquè en fan. Després de tots aquests anys d'expriència ja sabem que treballar no les ha fetes més felices, i que en canvi, gràcies a la seva incorporació al món laboral, els fills pugen més desatesos.

Mentre elles només es queixen, els homes podem seguir presumint de la nostra indiscutible superioritat. Inclús de la superioritat de donar-los peixet de tant en tant i els concedim alguna de les coses que exigeixen. Però va ser un home qui es va inventar la Coca-Cola, l'iPod, Ferran Adrià és un home, Valentí Puig és un home, Auden és un home, va ser un home qui va descobrir l'electricitat, Armani és un home i fins i tot quan els genis homes que s'han dedicat a la pintura han dedicat quadres a Déu l'han fet amb semblança d'home. També és revelador que Déu ens enviés un fill, i no pas una filla, i que l'única dona que va fer s'acabés menjant, la molt puta, l'única poma prohibida. Els homes, amb els segles, hem sortit de les coves i hem arribat fins a la lluna. hem fet els parcs Disney, hem aixecat catedrals, hem decorat interiors, hem fet rellotges, ordinadors, telefonia mòbil, cotxes, motos, pelis porno; i en canvi les dones, quan apareixen en escena, normalment l'única cosa que saben fer és menjar-se la puta poma.

--------------------------------------------------------------------------

La resposta de la meva amiga està al nivell. Almenys, per seguir amb l’acudit fàcil, ha superat -com la majoria de les dones- tots els Sostres que es poden troben al llindar del cretinisme.

http://www.mondivers.com/spip.php?article144

En resposta a Salvador Sostres

(Publicat el dijous 18 de gener de 2007)

L’anava llegint i no m’ho creia. Al final de l’article hi trobaràs la clau d’humor, segur, m’anava repetint a mi mateixa. Però no, l’article de Salvador Sostres publicat aquesta setmana a elsingulardigital.cat sobre les dones, està escrit des del convenciment: l’home és infinitament superior a la dona.

He de reconèixer però que, des de la meva condició de dona, les seves paraules m’han tocat enormement, i no crec que sigui per una qüestió de gènere. Malgrat ser conscient que tenen la finalitat de crear polèmica són barata, qualsevol que llegeixi el munt de barbaritats que es poden concentrar en 25 línies pensarà que, veritablement, l’ésser humà no ha evolucionat tant com ens havíem arribat a creure. I que en moments en què la humanitat sencera està lluitant contra les desigualtats entre rics i pobres, entre móns oprimits i maneres de viure més equilibrades, les desigualtats que semblava que teníem superades, les més bàsiques, no estan tant ni de bon tros assumides.

Quin cervell més primari tenim encara! No el de l’home (o sí), sinó el de l’ésser humà, que és capaç de pensar que les coses boniques que hi ha a la Terra són exclusivament obra del gènere masculí perquè el femení fins ara, no ha fet res més que queixar-se; que el talent no forma part de les qualitats femenines; que l’home és superior en enginy; que els drets de les dones els paguen els homes; que, i segueixo citant textualment, en 2007 anys que portem d’era cristiana, les dones no hem passat del trist paper que en aquest moment representem a la societat. Hi ha algú que al 2007 és capaç de creure això? Que el caràcter del triomf és masculí. Que a la dona, l’única cosa que se li ha acudit fer és menjar-se una poma, i a més l’única que estava prohibida, la molt puta!

És cert, no arribem a ser propietàries de res perquè els marits no registren el patrimoni guanyat conjuntament a nom dels dos sinó a nom seu. I el més fomut és que no som conscients que les coses amb algú que estimes poden anar d’aquesta manera fins que les circunstàncies personals obliguen. Davant de situacions com una separació és quan més d’una dona ha descobert que no tenia res; bé sí, una mà al davant, una al darrere i tres fills per a alimentar. Tampoc arribem a ser directores generals, és cert, però no perquè no tinguem afany de superació personal, sinó perquè hi ha un moment que toquem sostre i ens diuen, fins aquí.

D’això jo diria opressió i no superioritat. I l’opressió acostuma a fer-se servir per debilitar a aquell que hom li té por o li creu massa possibilitats. És clar que el triomf és masculí!, amb aquestes regles de joc qualsevol no triomfa, caldria ser un negat per no fer-ho. Però nosaltres les dones, no ens hem de sentir malament per això, ans al contrari, agraïdíssimes! De fet, el mèrit és nostre. Estic pensant.... qui deuria inventar la frase amb matís que diu: "Detrás de un gran hombre siempre hay una gran mujer". Un home potser? Sí, sí, que quedi clar, al darrera i d’amagat. Aprenguem a portar les coses en silenci, no fos cas que ens atrevíssim a alguna cosa més. I encara no saps Salvador de què ens queixem les dones?

Després d’expressar aquestes idees, Sostres entra a rematar i subratlla -per si no ens ha quedat clar- que l’home pot seguir presumint de la seva indiscutible superioritat. I jo que sempre havia pensat que només tenien interès en presumir d’una cosa.

Bromes a part, crec que davant d’opinions com aquesta, podem fer dues coses: preocupar-nos perquè seguim galopant en una societat absolutament androcèntrica, on l’essència humana encara s’entén i s’explica des de la condició masculina, i que aquesta opinió sigui una opinió més generalitzada del que podríem pensar; o bé creure que Sostres és un rara avis insensat que veu només en les dones un reguitzell de virtuts domèstiques convençut que aquestes, van incorporades en el cartipàs de la nostra genètica. Sense perdre de vista cap d’aquestes dues apreciacions m’atreviria a fer-ne una tercera. Em fa l’efecte que, en l’esmentat article, a Sostres li aflora una de les seves íntimes misèries. Només una mala experiència viscuda pot fer parlar una persona en aquests termes. Freud en donaria més detalls i segur que acabaria dient que aquí hi ha un greu problema, em sap greu per ell.

Més que des del convenciment, les paraules que subscriuen l’article de Sostres, arraconat per cert a l’hemeroteca del diari als dos dies de ser publicat estan escrites des del ressentiment. Aquest seria l’únic fet que l’exculparia d’uns plantejaments primitivistes que reforcen idees com: la maté porque era mía. Altrament, seria d’una gran irresponsabilitat anar per la vida sabent que un crea opinió, reforçant idees que l’únic que fant és perpetuar unes desigualtats que costa molt de reduir i superar sense l’esfroç i la lluita diària i silenciada de molts homes i segurament de moltes més dones. M’agradaria preguntar-li a Sostres què en pensa d’un país com Alemanya, reconegudament prou avançat, que tot just ha posat al capdavant una dona. Està condemnat al fracàs, suposo.

M’agradaria finalment demanar que qui pensi que és intolerable subscriure com a bons, vers i veritables, pensaments tant rancis i reaccionaris com aquests, en deixi constància escrita. Podem pensar que no val la pena, però ens equivocaríem si davant d’aquestes afirmacions no reaccionéssim. Perquè si la cosa veritablement està tan malament, ja cal que comencem a fer la revolució, no la feminista, sinó la d’una societat molt més justa que treballi per educar homes i dones des d’una igualtat més fiable.

Sílvia