Primers records d'infantesa

Avui, parlant amb la meva filla petita (la J, ja sabeu, a beatificar amb 11 anys) han tret cap els records d'infantesa. “Quin és el record més antic que tens, papa?” Hòstia! A vegades, els nanos et desarmen amb preguntes que t'anorreen. El meu record serà de quan anava escola, no? I com va ser el primer dia d'escola? Ho recordeu? Jo, el recordo força bé. I en farà prop de 40 (a qui em recorda això?). Fins i tot recordo, el dia abans d'anar a l'escola.

Ha donat la casualitat que aquests dies, fent les compres de Reis (ara ja sé perquè odio tant les festes de Nadal: per aquesta febre malversadora que ens agafa a tots plegats!) he passat per la meva antiga escola de pàrvuls. Ara és un casalot abandonat enmig del Casc Antic barceloní, esperant que la piqueta l'enderroqui per fer-hi algun hotel de luxe o algun bloc de pisos amb lofts inasolibles per a persones decents. O que algun grup d'okupes espavilats s'hi fiquin. (Potser m'hi apunti). Però fa temps que ho està, de tancat. I era un edifici ben gran, amb una llarga ampla d'accés, i amb un pati amplíssim (o a mi m'ho semblava), amb una petita bassa amb carpes i una alzina imponent enmig.

Recordo, deia, el primer dia d'escola perquè el divendres abans vaig anar amb el meu germà i els meus pares, a "prendre contacte"; que en deien, pel dilluns següent. Bé, no era el meu germà, que és el meu oncle, però ens portem dos mesos de diferència i és com si el fos. Fins que em vaig anar de casa, sempre hem viscut junts, compartint habitació. Té el síndrome de Down i en aquells anys, escolaritzar-lo com un nen "normal" era tot un repte. I els meus pares (i els seus), uns valents. Teníem 4 anys. Aleshores no existia P-3; i encara gràcies!, que els nostres pares van decidir de portar-nos acabats de fer-los.

Mentre les respectives mares (això de l'educació dels infants, fins fa poc, era cosa de dones) estaven parlant amb la directora de l'escola; ens van convidar a entrar a una classe a veure el companys futurs. Ell, amb la seva bonhomia habitual, desimbolta i sense cap malícia, es va ficar a la primera aula que va trobar i ja es va fer, al moment, amb tots els nens i nenes. Jo amb la meva timidesa sempiterna, em vaig quedar al pati jugant tot sol: no vaig gosar entrar a cap aula. I recordo perfectament aquella mitja hora llarga. Em vaig resseguir, ara un peu al davant, ara l'altre al darrera, les pedres en punta que limitaven un parterre amb flors del jardí i que sobresortien un pam del sòl. El joc consistia en passar-me tot el perímetre del pati sense posar peu a terra. Com un funambulista en equilibri precari. No ho vaig aconseguir. Quan va sonar l'alarma i cent cinquanta nanos van sortir eixelebrats al pati (i entre ells, el meu oncle); vaig anar a refugiar-me als braços de ma mare.

I del primer dia d'escola? Recordo que no vaig plorar. Això, ja ho sabeu. I recordo perfectament l'aula (i vaig estar tres anys més en aquella escola). I la noia que es va asseure al costat en una taula de fusta de color (verd?), quadrada, per a quatre alumnes. Es deia Montserrat. Era un pàrvul mixt, ja veieu que també en això era avançat a la seva època. Després , als set anys, en separaríem en passar jo a fer l'EGB a una altra escola, perquè la majoria d'escoles eren de nens o de nenes. Sembla mentida, oi, joves blocaires? Doncs era així no fa tant. Al que anàvem. D'aquell dia només recordo una exercici que ens va fer fer la mestra: un dibuix. Era el primer dia d'escola, estava neguitós i expectant. Volia fer-ho bé i ser un alumne aplicat. No recordo que era (l'alzheimer ja ho té això); però recordo perfectament el rave que em va sortir: una munió de gargots indesxifrable. I la Montserrat, al meu costat, havia fet un dibuix que a mi se m'abellia perfecte, immaculat, precís i preciós: la cara d'un pallasso, curosament delimitat en les seves línies i vestit. Amb colors llampants. I en el tractament de les formes. És així com el recordo. Jo vaig mirar-me la meva munió informe de línies indesxifrables. Què coi era allò? Vaig voler morir. Recordo que porfidiava per no donar aquella caca de dibuix a la mestra, la qual me'l reclamava molt amablement. I recordo també, la mirada condescendent de la Montserrat, que em deia: "No passa re, noi. És el teu primer dia de classe; ja ho faràs millor". I és que ella ja portava un any en aquella escola. Coi, estava entrenada! Però jo hi veia en els seu somrís i en la seva mirada (tenia un ulls grisosi un somriure contagiós; i això ho sé perquè vam tornar a coincidir al BUP, ja amb 14 anys tots dos; i no és un record inventat); hi veia, deia, com si em digués: "Vaja merda de dibuix! Has vist quin pallasso més xulo he fet jo?"

Sé que la mestra em va agafar el full i ja no recordo re més. Suposo que el món es va enfonsar als meus peus en aquell moment i deuria tenir la cara vermella com un pebrot.

Però van ser uns anys feliços en aquella escola.

És el record més antics que tinc de mi mateix. Quin és el vostre?

Evidentment, tinc fotos de quan era més petit (dels estiueigs a Valldoreix); però no reconec ni la casa ni el jardí on són preses. En canvi, de l'escola, sí que recordo moltes coses. I recordo també el meu primer gran amor de quatre anys: la Meritxell, una nina de cabells rossos i rinxolats que em trencava el cor perquè era la mimada de la classe i a mi, ni em dirigia la paraula.

I ella, evidentment, sense saber-ho.

Ara, ho sabeu vosaltres i la meva filla; la J., de qui he manllevat aquest dibuix que il•lustra el post, fet quan ella tenia tres anys. Ella sí que serà artista, ho duu a la sang; no com son pare.